de lloros i homes

els estudis científics, com la prova del cotó després de passar el plumero, no enganyen i han aconseguit el consens assenyalant l’èsser humà com una evolució natural del mono. a mi, que de científic no en tinc res, em sembla que hi ha un esglaó intermig entre mono i home que els savis s’han oblidat d’estudiar: el lloro.

el trenta-u de desembre, els mitjans de comunicació aprofiten que tenen la meitat dels treballadors de legítima revetlla per oferir-nos, si o si, un resum de les notícies de l’any que ens abandona. un abreujat copia i enganxa en premsa escrita i un vistós encadenat d’imatges, a la tele, amb el requisit únic d’estar acompanyat musicalment per l’imagine de john lennon.

obama triomfant a la casa blanca. bush esquivant una sabata. chiquilicuatre fent el maiqueljason. nadal grimpant a la gespa de wimbledon i xavi cridant viva espanya, entre d’altres, amb lennon de fons que sempre dóna caché al clip.

jo proposaria un resum més indie, alternatiu, en el que jesús quintero, el loco de la colina, entrevistés aleatòriament a lloros engabiats a cases i pisos de diverses ciutats de l’estat espanyol.

escoltariem com els bonics animalons dirien frases com “que pasa neeeeeeeng”, “te das cueeeen”, “que n’aprenguin!”, “un poquito de por favor” o el joancarlista “¿por qué no te callas?”. si el lloro fós de més edat, segur que entre el seu repertori hi haurien perles com “abarrotáaaaaaa”, “a jugaaaaaaaar” o “toma morenoooooooo”.

els lloros més nostrats, i censats en habitatges de fidels espectadors d’alfonso arús, repetirien “quicir” “plutant”, “en un momento dado” o “que mala suerteeeeeeee” a la més mínima oportunitat de fer-se escoltar.

els que haguèssin desenvolupat la facultat de la parla en el decurs del 2008, segur que regalarien les oides de quintero amb el futbolístic “podeeemooos”, “perrea, perrea”, “ho habeu viiiiist?” o el presidencial “cabòries”.

la influència del que s’escolta a la tele fa que lloros i humans acabem dient les mateixes coses. la simbiosi és tal que el resum del 2008 no podria acabar d’altra forma que amb la imatge d’un lloro, ben trajat, dient una mica nerviós “al loro, que no estamos tan mal”.

de fons, les primeres notes de l’imagine de john lennon començarien a sonar ...

ps: en resum, feliç 2009!!!

alta fidelitat

engegaré els tràmits legals per divorciar-me del tabac, ingressaré en una clínica de desintoxicació de sèries de tele americanes, copiaré en un full, mil vegades, la fruita no existeix únicament com formós adorno de plantes i arbres ... ja se sap; l’entrada de l’any nou, t’empeny a fer llistes de bons propòsits i canvis d’hàbits pels propers 365 dies. any nou, llista nova.

el millor llibre, el número u del rànking de les meves lectures del 2008 és “alta fidelidad” de nick hornby. no hi ha color! rob fleming, el prota de la història, utilitza la profilaxi de la passió per la música per protegir-se del compromís i viure instal•lat en una adolescència continuada als trenta-sis anys.

rob és propietari d’una atrotinada botiga de discs i un malalt de les llistes. una tronxant classificació dels cinc trencaments sentimentals més memorables de la seva vida (rabieta infantil d’un home abandonat per la xicota) dóna el tret de sortida a una divertida narració en la que desfilen amagats sota la disfressa de la música, com si fos una rua de carnaval, temes com família, amor, sexe i por a la maduresa.

l’omnipresència de clàssics del pop a les seves pàgines no limita el llibre al ghetto dels lectors melòmans. pots gaudir-lo des de la primera fins a la última plana encara que els teus referents puguin tenir la questionable catadura musical de, per exemple, king áfrica o georgie dann.

autoparòdic i agut, però també tendre i reconfortant. si pertanys al col•lectiu dels fòbics als llibres, stephen frears va dirigir, l’any 2000, una versió cinematogràfica protagonitzada per john cusack força honesta amb l’esperit de la novel•la.

arriba l’any nou i, amb ell, les llistes de nous propòsits. vull deixar de fumar, racionar-me les sèries de tele americanes i seguir una dieta que inclogui verdura i, al menys, una peça de fruita al dia.

el que no vull que canviï al 2009, ni mai, és seguir-me veient al mirall com un adolescent dins l’alienígena cos d’un home. el que no vull que canviï mai són les ganes de posar-me dempeus davant llibres com aquest a dedicar-li un estrepitós aplaudiment tot i que, a casa, en veure’t, preguntin incrèduls: què coi fas aplaudint un llibre?

això no és un spam; és una felicitació

m’agrada anar descalç.
notar la fredor del terra quan m’estiro a mirar la tele. girar-me divuit cops acomiadant-me de la meva dona en agafar camins diferents per anar a la feina. escoltar com el nen murmura un adormit us estimo mentre el carrego fins el llit.

m’agrada dir-li guapa a ma mare després de fer-li un petó. saber que tinc un germà més bo que el tiramisú i una germana que, tot i les tres hores d’avió, sembla viure al costat de casa. m’agrada parlar de mon pare amb un somriure, sense tristor, recordant com fugia del saló de casa quan llençaven una falta contra el barça.

m’agrada tenir amics de tan bona pasta. que amb alguns d’ells renovéssim vots viatjant en furgo fins a sanse el juny passat i que, amb d’altres, el que va unir el jugar plegats a futbol no ho hagi separat l’home. m’agrada que a la feina i mitja que tinc, sols hi sàpiga veure amics enlloc de companys.

m’agrada la gent que hi ha pels blocs. m’agrada la simpatia de molts i la calidesa d’altres. el criteri. les recomanacions. la tendresa. el humor. el sentiment. m’agrada veure-us com quelcom més que uns desconeguts coneguts.

m’agrada intuir que sou de tan bona pasta com la gent que m’envolta i, per això, em desagrada no dir-vos bon nadal un/a per un/a i utilitzar una mena d’spam massiu en forma de post de felicitació.

em desagrada que no existeixi una furgo més gran que la del clip que m’ha permès robar-li el meu amic dani del seu bloc (staring at the sun) i allà, seguts i brindant amb cola cao o nesquick, desitjar-nos tots plegats un molt i molt feliç nadal.

chin-chin!!!

gran ona de kanagawa. relats conjunts

no em complau gens ni mica la meva etiqueta devastadora. com diu el popular efecte, quan una papallona bat les seves ales al central park de nova iork, jo acabo provocant importants destroces a passeigs marítims de l’altre punta del món o fent anar baixells enmig de l’oceà com si fóssin atrotinats jo-jos comprats al tot a cent.

i la culpa és sempre meva. soc el pere botero de la mare natura, la cirera gegant del pastís de les desgràcies. els homes mai s’autoinculpen asumint que es passen pel folre la llei de costes en pro del turisme o que determinats guanys al mar són pà per avui i gana per demà.

però ja n’estic fins al capdemunt. vaig agafar la feina com a gran ona de kanagawa per necessitat. tinc dues onetes en edat escolar (tercer i cinquè curs) a les que, cada cop més sovint, les companyes de curs retreuen la sicària feina de sa mare. no vull que s’eduquin tristes ni acovardides.

deixo aquesta feina i ens traslladem a un parc aqüatic. aquí, a platja d’aro, el contracte és per sis mesos i les condicions econòmiques no són envejables. però, dins d’una piscina gegant, la feina és d’allò més còmoda i les nenes creixeran lluny de males cares i el mobbing marí.

a partir d’ara, si la civilització vol demanar responsabilitats pels desastres que es mirin el malic o, millor encara, que parlin amb la papallona del central park de nova iork. desitjo, pel seu bé, que no tingui papallonetes al seu càrrec.

marca de la casa

els botànics afirmen que és recomanable fer-la petar amb les plantes de la llar. creixen com un sant pau i absorbeixen l’aigua que dona gust si et prens la petita molèstia de pelar la pava una estoneta amb el ficus o aprofites, mentre regues el gerani, per comentar-li que trobes marichalar molt desmillorat des de la separació.

a casa dels meus pares, com això de les plantes no els hi va acabar de fer mai el pes, van centrar les seves energies conversacionals en l’aparell de televisió. deurien pensar que, al menys, de la tele podien esperar-hi resposta.

la instauradora de l’excèntrica pràctica va ser la meva àvia. patidora de mena i aficionada als braus, conjugava ambdues passions, primer, per treure’m dictatorialment el mazinger z quan al vhf retransmetia corrida matias prats senior i, després, avisant a crits al matador marcapaquet, tota angoixada, si les banyes de l’animal amenaçaven foradar el flamant vestit vermell i or.

el patir l’extrapolava, també, a les pelis de lladres i serenos (anomenava així a qualsevol film en el que no sortís paco martínez soria). a psicosi, per exemple, quan el perkins s’acostava a la dutxa per fer la seva particular versió de la matança del porc, ella advertia la noia del perill inminent amb frases del tipus “fuig, fuig d’aquí que et vol pelar!!!” o, ja resignada, formulava preguntes retòriques estil “quí et manava anar a la dutxa ara?”.

el testimoni de interacció el va recollir ma mare però dotant-lo d’una vessant més pràctica. un “si clar, arribes a casa i trobes aparcament a la primera!” quan el prota d’alguna sèrie no tenia el més mínim problema en trobar lloc pel cotxe i un “però ón vas amb aquesta fatxa? no pots anar al dentista abans de sortir a la tele?” si creia que algun convidat de programa no lluïa dentadura digna de ser ensenyada a milers d’espectadors

jo, tercera generació d’aquesta sana tradició familiar, xerro amb la caixa tonta als partits de futbol. dedico uns quants comentaris constructius (en castellà, perque ho entenguin bé!) a l’àrbitre i rivals destralers del meu equip.

aquest matí, quan he escoltat com el nen recomanava a goku una tècnica letal de lluita, primer m’he somrigut en confirmar que el segell d’identitat, la marca de la casa, continua. després, pensant-ho bé, he decidit que comença a ser hora de posar alguna que altra planta al balcó del pis.

els dilluns al sol

el company jesús, des del "tens un racó dalt del món", proposa en el 86è joc literari publicar un text inspirat en aquesta fotografia ...

això del síndrome d’estocolm és una camama inventada per algun psicòleg desocupat. no es sosté per enlloc. cóm es pot sentir empatia per un individu que et segresta i fa malviure durant un temps?

que la patty hearts, després de ser segrestada per l’exèrcit simbiòtic d’alliberació, es vinculés a aquest grup terrorista, me la repampinfla. no va ser més que el caprici rebel d’una pobra nena rica.

al psicòleg il.luminat que va empescar-se aquest nyap de teoria li recomanaria un treball de camp (amb ell com a cobaia protagonista) per saber si l’engarjolament de gairebé una setmana dins d’un espai, normalment minúscul, li acaba despertant una corrent de simpatia envers el seu captor.

l’experiment, això si, sense les denigrants condicions de captiveri que suposa compartir cubell amb texans banyats en oli i samarretes de ratlles verd-i-negres customitzades amb taques de cubata. la marejant crueltat final, alguns ho anomenarien tortura, dels girs de la rentadora també li estalviaria.

a mi, un trist pantaló vermell, em tenen sis dies tancat dins d’un cubell per acabar exposant-me els diumenges al sol.

a ell, el setciències ideòleg d’aquesta teoria, el deixava com bardem: els dilluns al sol. al sol d’estocolm, és clar!

l'àgraf accidental

àgraf: persona incapaç d'escriure.

escriptor àgraf: figura contradictòria que esdevé un dels pilars de la narrativa del barceloní enrique vila-matas. professional de l’escriptura que abandona aquesta pràctica sense motiu aparent ni incapacitat física. juan rulfo, autor de pedro páramo, és el més clar exemple a la vida literàriament civil. dins l’imaginari dels llibres, bartleby, personatge de melville, és el paradigma d’aquest negativisme irracional amb la seva exasperant i reiterativa frase "preferiría no hacerlo" davant qualsevol tasca que se li demanava.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

P. eficient gestor col.legiat. lector contumaç de premsa escrita. català de socarrel. mai no respon als mails dels amics. mai.

tancat, quasi engarjolat, amagat del món exterior dins les quatre parets del seu despatx, P desenvolupa la seva feina metòdica i laboriosament imitant les abnegades formigues.

envoltant l'austera taula de treball, prestatges atapeïts d’arxivadors de tots colors segons l'assumpte o el tipus de client. damunt d'ella, bolígrafs escrupolosament organitzats en funció del gruix de l'escriptura. fulls dina-4 en geometria perfecta amb el vèrtex de la taula i un ordinador personal amb fons de pantalla d’en jordi pujol en ple ascens a la pica d’estats.

cap concessió estètica, ni un sol pacte demoníac amb el disseny pel disseny l'envolta. ni foto emmarcada de dona i fills ni cap motiu ornamental ètnic, tant de moda en l'actualitat, donant una pinzellada d'universalitat d'esquerres a l'espai laboral. sols un ergonòmic luxe en forma de reposapeus comprat al teletienda i, camuflats dins del calaix de la taula, el diaris que cada dia llegeix litúrgicament igual que el catòlic militant ho fa amb la bíblia.

P repassa documents, tickets, factures i formularis oficials sistemàticament, sense errades. cada paper o document avaluat, l'assenyala amb una petita creu escrita en llapis stadler que li atorga el premi del "ja revisat". mai no s'equivoca. un espectacle d'ordre i optimització del treball més proper a la perfecció suïssa que a l'això no toca català.

aquest matí P sura un optimisme adolescent. aparca paperassa i stadler per més endavant, i es llença a deglutir el país, la vanguardia i l’avui com qui es menja una espatlla de cabrit al forn després d'una setmana de dieta.

somriu mentre confirma els resultats de l’hecatombe pepera del dia anterior. veu la foto d’aznar i la botella abraonant-se amb un rajoy compungit. somriu. constata, per les declaracions de zaplana i acebes, que la derrota al darrer minut els hi semblat fruit d’un penal injust i xiulat per un àrbitre comunista. somriu, quasi es parteix literalment pel mig, imaginant al dels bigotis buidant precipitadament el mobiliari de la moncloa vestit amb mono d’operari blau (reminiscències de la falange, pensa) i un mocador al cap amb quatre nusos.

somrient desa els diaris a la carpeta etiquetada com "premsa dels dies històrics" i fa un cop d'ull a la paperassa que té pendent per avui. la mira amb una brillantor als ulls molt propera a la pàmfila mirada de l'amor. toca lleument el gruix de documents i factures. els acarona tendrament com qui amanyaga el fill abans de sortir cap a la feina. tanca la porta del despatx per conquerir intimitat en aquest darrer moment d’afecte gairebé patern i, atansant-se, parlant a cau d’orella als fulls de liquidació trimestral d’iva, els hi xiuxiueja un dolç “no patiu que, en pocs minuts, torno a estar per vosaltres”.

s’atansa a l’ordinador. obre el correu electrònic i torna a somriure amb els mails dels amics que organitzen cap de setmana a una casa rural. poca-soltes, pensa tot cofoi, mentre llegeix com atorguen categoria de referèndum a la simple elecció de la casa rural i, aprofiten que el pisuerga passa per valladolid, per fer befa recordant que P mai no contesta cap mail.

P, efervescent i jovial en un dels millor dilluns de la seva vida, decideix desmitificar el mite clicant al “responder a todos” i escrivint, tot seguit, un brillant i punyent correu electrònic, que en nom d’ell i la seva senyora, diu exactament “nosaltres votem per casa canellas a gironella. una abraçada”. clica enviar.

somriu, per enèsima vegada, quan tanca l’ordinador i fa més ferm encara el ple convenciment de no tornar a escriure mai a la vida. esdevenir un àgraf vocacional, un juan rulfo del segle XXI aparcant per sempre més el fet literari i retornant a la litúrgia dels documents estimats. la total comunió amb els enigmàtics fulls de liquidació d’iva trimestral. la carícia desitjada amb els bolígrafs i arxivadors de colors. el tacte gratificant amb el llapis stadler.

el que desconeix P és que, tot just ara, mentre s’emociona amb el tacte del llapis stadler entre els seus dits, assenyalant amb la creu de “ja revisada” una factura de vodafone, està fent, just en el mateix moment que la punta de l’stadler entra en contacte amb el terrenal paper de la factura, una petita mostra de literatura. petita, però literatura al cap i a la fi.

P de saber-ho, com bartleby, “preferiría no hacerlo”

la insostenible lleugeresa del parlar per parlar

hi ha la sòlida creença que la majoria de conflictes entre humans, sigui quín sigui el seu gènere, nombre, raça o preferències, es resoldrien mitjançant una comunicació més fluida. allò del parlant la gent s’entén.

tot i estar d’acord que el noranta-nou per cent dels problemes de certa importància passen, inexorablement, per un xerrar i escoltar-se; també es cert que, en l’ú per cent restant, els homínids bípeds ens embarquem en un parlar per parlar sobre sobiranes collonades.

recordo una època que en les cartes al director de la vanguardia, dia si-dia també, els ociossos lectors del diari discutien sobre el paper del wàter (ho prometo per scotex!) i, potser la més recordada, una tanda d’epístoles en el que el tema central eren la idonietat o no dels mitjons de rombs.

les viscerals postures de defensors i detractors de tan britànica prenda van acabar fent que una majoria silenciosa optèssim, finalment, per portar els peus despullats per no ofendre ningú dels dos bàndols.

el vestuari no ha estat l’únic punt d’enfrontament humà per una fotesa. en el terreny musical les rivalitats dels fans d’oasis amb els de blur, o els dels stones amb els dels beatles van omplir pàgines dels diaris amb arguments, senzills però aclaparadors, que ridiculitzaven la vàlua d’una banda que es passava mitja cançó afirmant que ells vivien dins d’un submarí groc.

però, potser, a nivell cassolà la discussió trivial més institucionaltizada és la que separa a membres d’una mateixa familia a l’hora de l’esmorzar en un duel fraticida: cola cao o nesquick?

els defensors fonamentalistes del cola cao invoquen a la guerra santa argumentant que els grumolls d’aquest producte són la tradició personalitzada, que el sabor no té punt de comparació i, també, que la cançoneta del “yo soy aquel negrito del áfrica tropical” no té rèplica en el desmusicalitzat nesquick.

els nesquickeros no entenen l’existència d’un xocolata soluble instantani que no és ni soluble ni instantani i la cançó del negrito la troben ridícula i demodé.

la millor solució, en moltes famílies, és comprar un pot de nesquick i un altre de cola cao per estalviar discussions. la millor solució, en moltes famílies, és no parlar per parlar. al menys no sempre!

supersticions no, gràcies!

m’importen un cogooooooooooombre així de gran les supersticions. és més, en relativitzo tant el seu poder que, a la mínima oportunitat que tinc, les repto en duel de pistola com en qualsevol d’aquells westerns que passaven dissabtes a la tarda per la tele. piñau-piñau!

que enmig de la vorera hi ha una escala? passo per sota tot xiroi. que el saler té vocació de funambulista? jo que l’empenyo damunt la taula. que hi ha un mirall a casa que s’ha de llençar a l’escombraria? l’òscar l’esmicola en bocinets mentre s’hi veu reflectit. portarà malestruc però jo el raïm de la nit de cap d’any me l’he menjat tota la vida obert, peladet i sense un sol pinyol.

tot i que ara en presumeixo inflat i orgullos com un gall dindi, fins ben entrada l’adolescència era un supersticiós de tres parells de nassos i, especialment, amb tot el que tingués relació amb el futbol.

relaciono alguna de les manies balompèdiques jovenils inel.ludibles. sempre samarreta blanca sota la de l’equip. escalfadors sota els pantalons. sortia al camp amb el cabell moll, ni que fóssin les vuit del matí d’un diumenge del mes de febrer. i, durant tota una temporada, vaig mantenir la creença que sols jugava bé si duia una bota de model diferent que l’altra.

les dèries, traslladades a la meva religió blau-i-grana, esdevenien de psiquiàtric. anar al camp nou amb el mateix jersei mentre no perdèssim (l’empat no trencava l’encanteri i, per tant, m’he trobat veient un barça-hèrcules amb coll alt al mes de maig). prometre que si remuntàvem no beuria coca-cola durant una setmana ... però l’anècdota més ridícula vaig coprotagonitzar-la en companyia d’un entrepà; d’un entrepà de carn arrebossada.

1982. final de la recopa. assolida certa llibertat infantil, a casa em permeten per primer cop anar a l’estadi tot sol. però on comença la llibertat de moviments acaba la gastronòmica i ma mare, pessada com encara és amb el menjar, posa com a condició sine qua non que m’acompanyi un entrepà estratosfèric de carn arrebossada. embolicat amb paper albal, és clar!

el partit es complica amb un gol dels belgues i jo, molt nervios, començo a desplegar una bateria de promeses a cumplir en cas de victoria. res. ni ens acostem a porta. osti, si fins i tot el Papa és soci del barça, collons!

trec part de l’albal i faig una trista mossegada. arrebossat, carn i pà fan una bola de difícil digestió. fàstig d’entrepà, penso, i fàstig de final. falta a favor. expectant, tens, clavo la mirada en el llançament mentre intento mastegar. goooooooooool de simonsen. esclat de joia al gol sud i, de l’emoció, l’entrepà inicia un alegre vol, rodolant a càmera lenta, molt similar al dels ossos del 2001 de kubrick fins a dipositar-se entre mig dels meus peus.

allò va ser una senyal divina. vaig anular les inoperants promeses realitzades fins el moment per fer-ne una de nova i d’eficàcia científica: si l’entrepà es quedava allà, enmig dels meus peus, durant tot el partit no hauria col de brusel.les ni makenen pis que ens guanyés. i així va ser: 2 a 1. campions de la recopa.

reconec que, en determinades ocasions, he tornat a tenir la temptació d’emprar l’entrepà de carn arrebossada com amulet. a l’examen de selectivitat, quan vaig intuir que tindria el meu debut sexual o la única vegada que vaig visitar un casino.

no ho vaig fer. però encara avui, quan afirmo que les supersticions m’importen un cogooooooooombre així de gran, estic convençut que el veritable artífex de la victoria no va ser altre que el meu entrepà de carn arrebossada.

estava bó l'entrepà? -va preguntar-me en entrar a casa-
el millor que he menjat mai, mama!

com una sípia a la planxa

com si fos un dels concursants engabiats del gran germà, mentre xafardejava més content que un gínjol els blocs nostres de cada dia, he escoltat la veu suprema d’amèlia (addicted to love) cridant-me al confessionari. glupsss!

encongit com una sípia després de passar per la planxa, amb el teló de fons d'aquell quadret de coloraines darrera el meu clatell, la veu, com arribada del més enllà, d’una amèlia taxativa em deia: “estàs nominat, xaval, a fer un meme”. després el silenci. i sepulcral.

un mes dins d’aquest univers i, per fi, legitimat primer a respondre i després aixecar un dit per preguntar. com al cole però sense bata.

respondre amb un petit llistat de SIS COSES QUE EM FAN FELIÇ (NO RELACIONADES AMB EL SEXE). més senzill que el pretèrit imperfecte de subjuntiu, la taula periòdica d’elements químics o la fórmula per resoldre equacions de segon grau ja que, a mi, fer llistes m’agrada. sempre les he fetes i, algunes, tan inversemblants que fa vergonya comentar-les sense la influència d’un (o dos) patxarans.

sis d’una mica originals:
1)cantar (o baladrar, segons la generositat adjectivadora del pobre veí) a la dutxa. vampiresa mujer de johnattan richman i todo lo que nos gusta de sidonie són dos dels meus darrers èxits del karaoke-shower.
2)jugar pel passadís de casa a futbol amb el nen. les parets estan contentíssimes.
3)anar a l’fnac a escoltar música, anotar-me títols al mòbil dissimulant davant dels dependents i, ja a casa, baixar-les de internet.
4)plorar d’alegria al final d’una peli. sols ploro d’alegria i per pelis amb finals tipus love actually, qué bello es vivir, etc. la meva dona es parteix del riure veient-me.
5)fer vaixells, a la llet, amb galetes principe.
6)mirar la meva dona com llegeix. es queda embadalida dins d’una bombolla lectora. i jo, observant-la tota feliç, encara més embadalit que ella.

superada la por del confessionari. recobrat l’aspecte normal després de ser per uns segons sípia a la planxa ara aixeco la mà i pregunto ... algú pot dir-me perquè a això se li diu meme? a quanta gent ho he de passar ara?

les forces de la natura

la natura és sàvia i la seva força incontrolable. l’home, en general, lluita per derrocar la dictadura natural amb escamots de parallamps, dics de contenció o construccions preparades pels seismes guanyant petites batalles a un rival prepotentment superior.
és una guerra perduda, quan les forces de la natura despleguen tot el seu potencial bèlic ...

cada matí, davant del mirall del bany, blasfemo en arameu i recordo la santa mare que va matricular les forces de la natura que, mentre dormia, s’han entretingut dipositant a la meva cara una abundant gernació d’antipàtics pèls. no podrien dedicar el seu temps i esforços en altra afer que no sigui el creixement indiscriminat de capilars a la meva cara?

l’antídot per combatrel’s, pà per avui i gana per demà, és una pírrica maquineta d’afaitar i un trist pot d’escuma. igual que (intentar) matar dinosaures amb tiraxines!

carrego, des de fa molts anys, l’emprenyador pes de l’afaitat amb animadversió. descartades les maquines elèctriques, òptimes per oferir-te un agradable pessigolleig matinal però d’una inútil impotència rasuradora, els bàlsams suavitzants i les maquinetes lastgeneration sols amortigüen la carnisseria diària que em fa emular sweeney todd.

la meva dona diu que sóc un exagerat, que em queixo per vici i no n’hi ha per tant. que els homes som molt poc suferts i ens ofegeguem en un xupito d’aigua. que és rematadament més cruel fer-ho amb cera i, en canvi, ella no engega focs artificials de queixes cada cop que es depila.

segurament té raó. i també, segurament, l’home intenta ensinistrar en và la natura sàvia i incontrolable amb parallamps, dics i pírriques maquinetes d’afaitar.

literalment irritat per l’afaitat, pregunto al mirall tan dramàtica i sufertament com els homes per algunes collonades sabem fer, “perquè, mare natura, no em vas crear imberb?”.

una goteta, minúscula, de sang apareix a la meva cara. quan les forces de la natura ...

la botiga dels horrors lectors

la saviesa popular atribueix el poder de la somnolència a la comptabilitat de xais. la litúrgica successió d’un imaginari d’anyells, degudament numerats, sembla una de les solucions més efectives per aconseguir vèncer la son quan et presenta batalla.

a mi, propietari d’una imaginació massa condicionada per les imatges vistes a la tele, el únics exemplars del món oví que em vénen al cap en situacions com aquestes són el borreguito de norit i la famosa dolly. i clar, amb referents d’aquesta mena, no hi ha forma d’adormir-se.

en canvi, si desitjo plenes garanties de son immediata, tinc oníricament comprovada l’efectivitat narcòtica de dos llibres permanentment inacabats. zzzzzzz.

he llegit, i gaudit fins el darrer punt i final, llibres verinosos, feridors, tramposos, superficials i d’altres adjectius sense ensenyar la bandera blanca de la rendició. devorat el rayuela de cortázar sense tenir la sensació d’estar autoflagelant-me. acabat el 2666 de bolaño amb ganes trobar-me altres mil pàgines més. però amb aquests dos, amb l’illa del dia abans d’eco i l’ulises de joyce que sembla deixar captivada la marylin de la foto, no puc.

o si que puc. puc fer unes fantàstiques zetes sense pastilles ni dollys ni norit el borreguito.

quín llibres no heu pogut mai acabar? quíns llibres són el vostre millor somnífer? zzzzzzzzz.

manifest gris

benvolguts ex-usuaris:

des d’aquestes línies, que gentílment m’ha cedit l’escribent del bloc, vull denunciar la situació de vilipendi i menyspreu generalitzat que estic patint els darrers anys.

a l’exili cromàtic al que estic sotmés, que arracona la meva presència a capses de més de divuit colors per darrrera de trepes nouvinguts com el verd festuc, cal afegir-hi d’altres, més filosòfics potser, que fan que ningú vulgui saber res de mi. el gris fa nosa. no interessa.

asumeixo, amb resignació, carregar amb el feixug pes de ser titllat d’ensopit i trist. és una etiqueta que m’acompanyarà tota la vida. però d’un tems ençà, la meva reconeguda gamma de grisos que separava el blanc del negre, ha estat desterrada pel pensament que exigeix l'elecció d'un bàndol.

o defenses fermament la nova cuina creativa o et postules com inequívoc guàrdia pretorià del receptari tradicional. ets un malalt de la literatura de consum massiu o no llegeixes res que aparegui a la llista dels més venuts del fnac. 40 principals o indi. o afirmes que aquest quadre el pot fer el teu fill de tres anys amb els ulls tancats o no legitimes altra cosa que performances i videoinstal.lacions.

seré, en pocs anys, declarat una espècie en extinció?

pluja d'ascensors

plou des de fa dos dies a barcelona. el temps, la pluja en particular, és un dels recursos més útils pels inevitables trajectes d’ascensor amb veins poc dotats per l’exòtic art del parlar per parlar.

hi ha una fèrtil collita de frases fetes, plujosos llocs comuns que ens faciliten aquest, per molta gent tens, tràngol. respondre, després de l’educat bon dia, un “bé, bon dia per dir alguna cosa perquè amb la que està caient ...” pot ser el tradicional inici d’una fantàstica conversa prototipus d’ascensor.

uns “al camp li anirà molt bé”, “ara no diran que els embassaments estan mig buits” o “així l’aire es neteja una mica de tanta polució com tenim” poden perfumar d’aroma ecoconversador l’ensopit trajecte.

si el medi ambient sols t’atrau per exercir de pixapins, un cap de setmana l’any, visitant el llac de sant maurici; pots postular-te com perfecte urbanita recorrent al “quatre gotes que cauen i els semàfors, com sempre, espatllats” o “el pas de vianants, amb la pluja, és més perillós per les motos que la pell d’un plàtan als dibuixos animats”.

quan l’odisea de pujada us hagi de portar a pisos alts (a partir d’un quart real, si no es bada boca, la tensió acumulada entre els ocupants pot conduïr a immolar-se estil bonzo algun d’ells) es recomanable traduïr patillerament dites populars castellanes del tipus “per l’abril, aigües mil” (el mes de l’any de la conversa és el de menys!) o recordar que quan “plou i fa sol, les bruixes es pentinen”.

finalment, per atorgar un toc més psicològic al tema, es pot adduïr allò de “la pluja, a mi, em deixa molt trist i melangiós” o “la pluja em posa de mala lluna”.

adéu-adéu, que tingui molt bon dia sr. veí! abans d’entrar a casa, passar la sola de les sabates repetidament per l’estoreta aquella tan mona comprada a ikea és obligat.

al despatx, amb les soles ben eixutes, em vé al cap que jo pertanyo al segment de població als que la pluja els posa de mala gaita. pels quatre dies que plou aquí, potser no val la pena.

la música calma les feres, diuen. i jo dic que avui, quan agafi l’ascensor i després de desitjar-li bona nit al veí, em posaré a l’mp3 cançonetes. cançonetes de pluja.

raining again – moby
electrical storm – u2
està plovent – els pets
purple rain – prince
it’s raining man – the weather girls
here comes the rain again - eurythmics
it’s raining again – supertramp
singing in the rain – frank sinatra

la botiga dels horrors musicals

juliol passat, nou amics de l’escola que aquest any hem conquerit el rodó cim dels 40, vam regalar-nos un cap de setmana plegats a donosti. una delícia.

furgoneta de lloguer. horetes d’asfalt i divertida conversa. dos dies de menjar i beure sense treva. en definitiva, una mena de festa del pijama masculina treint-li les teranyines a l’esperit jovenil que encara conservem tot i els maldecaps.

els dies previs a la sortida els hi vaig posar uns deures individuals pel viatge. m’havien d’enviar en privat el títol de dos cançons que els hi agradessin molt, tot i reconèixer que majoritàriament serien titllades d’horteres. una mena de botiga dels horrors musicals del nostre grup d’amics.

va ser un dels grans moments del viatge. la travessa intentant encertar quí havia escollit cadascun dels divuit atemptats contra la música va ser delirant ...

el més de la ceba de tots (sols compra productes catalans al súper i respon en català a qualsevol turista japonés que li pregunti ón és la sagrada familia) va escollir nunca debí enamorarme de camela. entre les eleccions del director de banc, seriós i formal a la feina, el me gustas mucho de rocío durcal. el que matina cada dia per anar a treballar; es una lata de luis aguilé. l’advocat penalista acostumat a judicis i personatges de tota mena, va optar pel felicità d’albano i romina power.

què? ens animem a treure les màscares musicals que tots portem?

jo vaig escollir el jardín prohibido de sandro giacobbe i la chica del póster de francisco. ja sé, ja sé; per llogar-hi cadires!

quínes dues cançons de qualitat dubtosa us agraden?

armaris i prejudicis

mentre regira l’armari a la recerca del model més idoni per un sopar amb amics, la meva dona m’acusa d’estar carregat de prejudicis. i es queda tan ampla.

m’emprenya el comentari. amb la complicitat del mirall examina el binomi vestit negre de tirants més color de la cara al mes d’octubre. per l’arrufar escèptic del nas, veig que el resultat no li fa el pes. fernán gómez, diu.

barreges coses diferents. no jutges l’actor. tu veus aquell bon home a el abuelo o la lengua de las mariposas i esperes que, per estranys designis del guió, en alguna de les escenes cridi irat “a la mierdaaaaa. váyase usted a la mierdaaaaaa”. i no és així. segurament era un perfecte maleducat però això no té cap relació amb les seves interpretacions. desa el model negre a lloc i agafa un altre penjarobes amb vestit. gris.

val, val; no importa el color del gat mentre mati ratolins (la frase hiverna a la banqueta com a recurs demolidor per discussions com aquestes). jo no ho veig així. oi que no agafes pelis del videoclub de sota perquè dius que la depenenta és una rància? doncs per aquesta regla de tres, mentre et llogui el devedé que vols t’hauria d’importar ben poc que no sigui salada com el rubianes.

esbufega pacient, decepcionada pel gris del vestit i de l’argument. fa patxoca. el color del gat, el color del gat. no saps cap altra frase feta? la feina de la depenenta inclou ser amable i cordial mentre jo sigui respectuosa, la de fernando fernán gómez no.

luz casal et sembla una cantant discreteta perquè un dia es va posar borde quan buenafuente va dir-li xata. ana belén i victor manuel estan sobrevalorats, com a comunistes i cantants, perquè van produïr una peli a la pantoja. puigcercós és el bó i carod-rovira el dolent perquè quan te’l vas creuar a portugal no et va tornar el somriure. ara sembla optar per una mena de peto (o mono, o com s’anomeni) d’aires flower-power, en color granatós. trobes demagoga la rahola des del dia que criticà sandro rosell, la nineta dels teus ulls. i, com aquests, te’n podria dir mil d’exemples però fem tard pel sopar. estàs ple de prejudicis!

oi que em queda bé el peto? i tot i que el peto (o mono, o com s’anomeni) granatós li queda de meravella, no em puc estar de dir-li, somrient, anem a un sopar d’amics o a recollir flors al bosc? o a l’estrena d’un remake de la casa de la pradera? cal que jo rossegui una palleta entre les dents i vesteixi camisa de quadres?

cóm és allò? si no vols caldo ...? dos tasses i em quedo tan ample!

les autoritats sanitàries

AVÍS IMPORTANT:
les autoritats sanitàries recomanen escoltar amb moderació el catch my disease de ben lee donat que, en temps d’apocalipsi mundial, podria facilitar que la gent anèssim sense cara de peix bullit a la feina, no perdèssim la paciencia a la cua del súper i, el que és pitjor, somriguèssim en veure l’extracte del banc.

------------------------------------------------------------------------------------

el mail de l’amic, acompanyat d’arxiu adjunt, deia més o menys “escolteu la cançó que us envio. és bonísima. i aprofiteu perquè estic segur que, en no res, ens la posaran fins avorrir-la en alguna campanya publicitària”.

dos mesos més tard, el catch my disease sonava en una campanya institucional de renfe. ja que als responsables de la xarxa de trenets estatals no els hi puc agraïr la puntualitat suissa, els hi faig arrivar la meva felicitació per una campanya curta i poc intensa que, en definitiva, no va cremar gens ni mica la cançó.

la cançó és una píndola vitamínica d’optimisme i bonrotllisme idònia per atacar la setmana laboral. el començament del tema, amb cops de mans i les notes d’un petit piano infantil, et dóna les primeres pistes per més de quatre minuts de què bonic és viure.

és acabar-la d’escoltar i, parodiant l’antic anunci de compresses, sortir al carrer a recollir flors dels parcs municipals, ajudar als avis a creuar els semàfors, comprar globus a infants pensits i abraonar-te amb tots i cadascun dels desconeguts que et trobis en el trajecte.

també òptima per ser utilitzada com a teló de fons en el pessat tràngol de l’afaitat diari, cantada a la dutxa (so pliiiiiiiiiis, baby pliiiiiiiiiiiiis) fins quasi escanyar-te o com a dolça companyia els dies que toca neteja a casa.

a mi ara mateix, mentre començo a fer la primera ullada a la paparessa pendent del despatx, m’està fent seguir el seu ritme amb els peus. i, ben mirada, la paperassa d’avui sembla ser menys ensopida que la d’altres dies.

ps: penjo l’únic video que el youtube em permet amb escenes del gran house. el clip original, amb hula-hops, coreografies i el deliciós piano infantil inclós es pot veure a www.youtube.com/watch?v=ofl4HErgcXQ

-----------------------------------------------------------------------------------

(SEGON) AVÍS IMPORTANT:
les autoritats sanitàries, tot i a la seva recomanació, han abandonat el seu autoritari lloc de treball i estan comprant globus per infants ensopits i ajudant els avis a creuar els semàfors mentre afirmen que, potser, l’apocalipsi mundial no és ni tant mundial ni tan apocalipsi com semblava. serà per ben lee?

mil i mil?

el duel de mandrosos s’anunciava ferotge. jo m’havia apuntat els dos primers punts de la partida conquerint el sofà de tres places que permet repantingar-se estil maja de goya i, el que és millor, monopolitzava el sant grial del saló, el tresor més preuat les hores d’oci prèvies al sopar: el comandament a distància de la tele. mig somreia, mirant de reüll un òscar resignat a la incomoditat del silló individual, pel victoriós començament de tarda.

fi de martin mistery, la sèrie de dibuixos animats que a contracor l’havia obligat a veure amb mi. ¡toma geroma pastillas de goma! crescut, inflat per la conquesta de sofà i comandament vaig temptar, de nou, la sort a la recerca del tercer gol de la jornada.

“òscar, mil i mil?” –burleta jo-

i veig que, des de l’estret silló, se li il.luminen els ulls com si hagués escoltat rajoy comentant que la desfilada de les forçes armades és carca i avorrida. però no, per això no era.

(lapse per breu monòleg interior de l’òscar)
òstia, no m’ho puc creure! (dic òstia sols en monòlegs interiors i quan el nen no és al costat). el rewind de la memòria em duu de viatge a l’enyorada egb. penso que és del tot impossible que la conyeta infantil sobrevisqui el pas de tants fulls del calendari. ha plogut massa. les desuadores track santillana no les he tornades a veure. la casa paredes de sabatilles d’esport haurà fet fallida. els colajets ja no els fabriquen. per tant, els mil i mil ...

“dos mil” –expectant-

“doncs ... chúpate el culo de la guardia civil” –responc triomfant- .

tres a zero! pallissa a banda, sembla que a l’òscar el meu rodolí escolar lluny d’empipar-lo, l’ha satisfet. es mig incorpora al silló i em pregunta si a colegi diem, també
“set i set? catorze! agafa un cagarro i esmorza!”,
“¡que empiece ya, el público se va!”
o l’acudit del “ha visto a mis tetas”?

a tot li dic que si. no abunda en la fixació infantil per l’arrodonit món de les natges amb el “franco, franco que tiene el culo blanco” ni l’“¿ei chaval? ¡qué tu culo huele mal!” perquè sap, positivament, que formen part del nostre dia a dia escolar.

insisteix sense contenir l’emoció. i quan jugueu a futbol ...
“penalti y gol es gol”,
“de portería a portería; churrería”,
“de rebote, bote”
o “no vale caqui”?

negativa categòrica. no sé de què em parla però no defalleix en la, pel meu gust massa àmplia, relació d’estranyes frases en desús.

ni canteu quan aneu d’excurssió el ...
“carrascal, carrascal que bonita serenata”,
“l’scoby du-bidú-bidú”
o l’“és babor qui guanya, qui guanya”?

“que noooo!” –responc mig fart-

ni us piqueu dient ...
“blaya melenas, terror de las nenas”
o “¿qué es ese viento? ¿qué es ese viento? son las orejas de soto en movimiento”?

quí són blaya i soto, em pregunto abans de dir-li falsament enfadat:
“que no ho dieeeeeem! a escola no diem res de tot això”

i alliberant el sofà en el que jeia més content que un xínxol, a l’estil maja de goya, vaig retornar a l’òscar el sant grial del saló i, de retruc, donar per acabat el duel de mandrossos que déu ni dó la taladrada amb la que em va martiritzar, tot, de ben segur, per recuperar el comandament de la tele.

això si, camí de la nevera a per un got de llet freda amb nesquick, fugint d’ell i les seves frases, anava cantant amb música del ni una sola palabra de la paulina rubio, prou fort perque m’escoltés ...

“ni una sola patata, ni ketchup ni mostaza en tu bocata, ni rastro de los ....”.

vaig somriure. ell tenia el comandament però, gràcies a la paulina, l’aclaparador quatre a zero va ser el resultat final del marcador.

tan fotudament especial

calfred garantit. pèls del braç desafiant la llei de la gravetat ...

no, no és un tunel del terror anunciant propera inauguració ni la declaració d’intencions d’un speach de jiménez losantos. són algun dels símptomes immediats que vaig patir després d’escoltar creep de radiohead per primer cop.

com sol passar al santoral de la música, la definitiva canonització del tema va ser llarg, atapaït d’obstacles (la BBC Radio 1 sols el va emetre dos cops ja que el considerava depressiu) i sotmés a la puritana vigilància dels 90 molesta amb una lletra en la que apareixia la paraula “fucking”.

potser també ajudada per aquest camí de mines i controvèrsies, la cançó va acabar formant amb el pas dels anys un exèrcit d’apòstols als que ni les versions de cure, u2, depeche mode, moby, jeff buckley, korn i tears for fears, entre d’altres, han aconseguit despullar de la fe.

thom yorke, cantant de radiohead, il.lumina les ombres de la lletra explicant que és la història d’un home, més pimplat que massiel a un casament, intentant cridar l’atenció de la dona que li agrada seguint-la per tot arreu. l’autoconsciència de la patética situació, acaba fent-li perdre la confiança en aconseguir-la.

fosca. trista. densa. hipnòtica. calfred garantit.

lletra cançó (traducció poc ortodoxa):
Quan vas ser aquí abans
no podia ni mirar-te els ulls.
Ets com un ángel.
La teva pell em fa plorar.
Flotes com una ploma
en un món maravellós.
Voldria ser especial.
I tu ets fotudament especial.

Però sóc un desgraciat,
un bitxo raro,
Què dimonis faig aquí?
No sóc d’aquí.

No importa si fa mal.
Vull tenir el control.
Vull un cos perfecte.
Vull una ànima perfecta.
Vull que te’n adonis
quan no estic al voltant.

Però sóc un desgraciat,
un bitxo raro,
Què dimonis faig aquí?
No sóc d’aquí.

Ella està fugint de nou.
Ella està fugint.
Ella està fugint.

Sigui el sigui que et faci feliç.
Sigui el que sigui que vuguis.
Ets tan fotudament especial.
I jo voldria ser especial.

Però jo sóc un desgraciat,
un bitxo raro,
Què dimonis faig aquí?
No sóc d’aquí.

música per camaleons

peli. cinc amics de la infantessa assalten xupitos i cervessa dins d’un bar. franquejada la trentena, el pes de l’edat els empeny a pendre decissions de les trascendentment anomenades existencials.

animats per l’alcohol i l’espectacular presència d’uma thurman al bar, aparquen l’angoixa del blanc o negre sobre matrimoni, feina o futur i rescaten l’esperit despreocupadament jovenil que mai no desitjarien abandonar.

timothy hutton seu al piano i, com un himne generacional dels vells bons temps, aborda les primeres notes del sweet caroline de neil diamond.

la inoblidable escena, vista en el context de la peli (“beutiful girls”. ted demme. 1996), toca la fibra sensible de qualsevol que conservi amics de la joventut i, sense adonar-te’n, acaba per incrustar-te a la banda sonora de la teva vida una cançó a la que, fins el moment, acusaves de ridícula o carrinclona.

tothom acaba conreant un currículum de cançons de pelis més aviat poc ortodoxe que alterna temes respectats amb d’altres que, sense coartada cinematogràfica exculpatòria, l’enrogirien de vergonya. aquestes acaben agradan-te més per l’aliança sentimental que et lliga amb la película que per la pròpia cançó.

si el good enough de cindy lauper em fa ballar és perquè les meves vacances infantils somiades son les dels goonies. si, excloent a la sra. wet, sé quí coi són els wet wet wet és per cuatro bodas y un funeral. si trobo simpàtic que wynona ryder furti als gran magatzems és perquè a la megafonia, enlloc de les ofertes de la setmana xinessa, sóna el baby i love your way de reality bites.

no totes les meves favorites estan musicalment en quarentena però si, en canvi, les associacions mentals i reaccions físiques que em provoquen.

sóc un psicópata encobert per descobrir-me movent els peus al ritme de l’stuck in the middle of you quan el sr rubio fileteja l’orella del poli?

pateixo algun desordre emocional si l’audició del lust for life de trainspotting em fa entrar ganes de jugar a futbol sala amb els amics?

i, sobretot, m’hagués agradat igualment beutiful girls si timothy hutton substituís el sweet caroline per la macarena de los del río, per exemple?
sospito que si.

sweet caroline/neil diamond (beautiful girls)
good enough/cindy lauper (goonies)
love is all around/wet wet wet (4 bodas y un funeral)
baby i love your way/big mountain (reality bites)
stuck in the middle of you/stealers wheel (reservoir dogs)
lust for life/iggy pop (trainspotting)
where is my mind/pixies (el club de la lucha)
chup chup/australian blonde (historias del kronen)
el bayón de anna/silvana mangano (caro diario)
tempted/squeeze (reality bites)
woo hoo/the 5,6,7,8’s (kill bill)

little green bag/george baker selection (reservoir dogs)

música per camaleons