aquaplaning

s’anomena aquaplaning (més o menys, eh; que jo dels cotxes només conec que solen anar damunt de quatre rodes) a la pèrdua del control del vehicle per part del conductor en travessar una carretera coberta per una fina capa d’aigua.

el plugim fi, però constant i tediós, de coartades autoexculpadores, de copiar i enganxar bastardament només algunes parts de les pel•lícules d’stamford bridge i l’eliminatòria contra el inter i el degoteig, setmana sí setmana també, d’insinuacions empastifadores; ha aconseguit que la fina capa de paranoia de l’amic xosé s’instal•li al paviment.

i s’hi ha instal•lat de tal manera que, ahir nit, després de veure l’obra d’art que messi va pintar en forma de 0 a 2; vaig deixar que el meu cos llisqués meravellosament descontrolat pels cinc metres de passadís de casa mentre cridava un estrident gooooool.

i, amigues i amics blocaires, he de confessar que l’experiència d’aquest aquaplaning casolà no la bescanviaria ni pel millor dragon khan del món.

també es va posar d’allò més content el passadís de casa que, fent ús d’una prosopopeia que li desconeixia, em va agrair efusivament que avancés a dimecres la neteja del dissabte. “és que la gosa perd massa pèl” –em va dir-


PS: ja em perdonareu grup i cançó, però a l’alegria li importa un cogombre la música.

el rosaire tardón

si els nens de sant idelfons, aquells retacos encarcarats dins d’uns vestits blaus marins, sortegen any rere any euros a tort i a dret cantant números amb una fiabilitat nadalenca; el veí de dalt, emulant casolanament les repel•lents criatures del col•legi madrileny, va celebrar fa uns dies un sorteig que unia a parelles anònimes de blocaires per la diada de sant jordi. somriures, roses, llibres i tones de bones intencions van viatjar el passat 23 d’abril, gràcies a aquesta iniciativa, d’un a altre bloc trencant la nostra virtualitat de cada dia amb l’excusa d’aquesta jornada tan assenyalada.

sigui perquè les festes de nadal ja fa mesos que les tenim més que païdes, o sigui perquè el veí de dalt ja fa prou anys que s’afaita perquè se’l pugui considerar un nen (de sant idelfons o de on sigui); el sorteig va patir unes lleus errades de comunicació fent que el qui hauria d’haver estat rosaire invisible de la simpatiquíssima RITS (és a dir, un servidor) desconegués ser l’escollit per aquest plaer santjordià.

com la feinada del veí organitzant el sarau ha estat exemplar, és més que just que el rosaire invisible de la simpatiquíssima RITS (és a dir, un servidor) s’acosti ara a la floristeria google images, li agafi quatre roses (una per cada dia de retard) i, fent bo allò de “que més val tard que mai”, li faci entrega d’un ram que em fa molta il•lusió donar-li.



també em fa molta il·lusió penjar-li la cançó dels gabinete calighari ...


... amb cors del veí de dalt, que encarcarat dins d’un vestit blau marí de nen de sant idelfons, confirma que, ara sí, la diada de sant jordi a blogville ha estat perfecta.

el rosaire anònim

a tot dr. jekyll li correspon un fosc mr. hyde. la cara hydeianna de la diada de sant jordi ensenya una rambla de catalunya en la que els malhumorats vianants caminen maldestrament carrer avall (emulant les muñecas de famosa de camí cap el portal) des del mig metre quadrat de paviment públic que han conquerit a cops de colze i t’ensenya, també, que les fulminants mirades assassines que mourinho fa a les rodes de premsa poden ser una fantàstica eina per evitar que ningú se’t coli a la filera formada davant d’algun escriptor mediàtic.

la comunitat veïnal de blogville, una simpàtica versió 2.0 de la tebeística rue del percebe, celebra enguany la diada de sant jordi unint mitjançant sorteig a parelles anònimes de blocaires. una mena de rosaire invisible que, la darrera setmana, m’ha permès posar-me la màscara de mr. hyde enviant correus electrònics no identificats a la JOANA TORRES i la VIDA amb presumptes pistes sobre aquest bloc (a la vida civil massa monàrquic no he sortit, però he de confessar que les reines de l’edat de pedra governen la meva vida blocaire) i sobre el seu tronat autor (sóc de molt bon caràcter, però quan em regiro molt; rasco).

espero que l’ús de l’anonimat per mails i patilleres pistes críptiques no hagin col•laborat en fer menys amable la cara d’una diada que ja en té prou amb la dosi anual de vianants maleint la precària mobilitat de la rambla de catalunya i aquell desconfiar del veí de cua que només vol, com tu, la funcionarial signatura de l’escriptor de torn.

espero que aquesta festiva JOANA d’eddie grant ...


i l’optimista life(VIDA) de la des’ree ...


... serveixin, a més de dedicatòria musical per les rosaires invisibles que m’han patit aquests dies, com a punt i principi per gaudir tots plegats de la veritable cara d’una de les diades més maques que el nostre país s’ha empescat.

una diada en la que, ara sí un dr. jekyll amable i gens anònim, els hi fa entrega de la rosa que pertoca i, ¡què nassos! em ve molt de gust regalar.

allò que no sona

m’ha estat impossible trobar l’arxiu que ho documentaria, però sembla evident que un dels punts inclosos a l’estatut fundacional del 6 de març de 1902 era “el madrid foot-ball club tendrá como actividad preferente, con la complacencia de los distintos organismos rectores del balompié ibérico, tocar con fruición aquello que no suena a la institución de la periferia peninsular denominada foot-ball club de barcelona”. portem, per tant, la fritjolera de 109 anys, 1 mes i 7 dies suportant la condemna estatutària que aquests paios ens toquin la pera tot el que poden i més.

no es tracta d’un episodi més que centenari de paranoia culer ni d’un parlar per parlar. el intent de custòdia compartida d’un futbolista anomenat di stefano (1953) o el penal tres metres lluny de l’àrea xiulat per guruceta muro (1970) són només dos postals en sèpia d’una tendència blanca a tocar-nos vitalíciament els collons i que, ja en tecnicolor, ha tingut com protagonistes a d’altres éssers vius com buyo, hugo sánchez i fernando hierro (quina ràbia d'ésser viu!), l’arrabassada nocturna i rastrera del innombrable marit de la helen swedin i, en l’actualitat, els perseverants intents tocadors de l’antipàtic duet portuguès.

però, ni que sigui per aixecar uns ponts de concòrdia ara que gaudirem d’un opípar bufet lliure d’enfrontaments amb el madrid, és just recordar que els blancs més txulapones també ens han obsequiat amb moments de delirant bon humor. l’expulsió d’un futbolista rival sordmut (desnica) per ... protestar a l’àrbitre, un ex president (lorenzo sanz) agafant calés de la caixa forta del club per poder participar en una partida de pòquer o un partit (gloriós) contra el borussia que va estar aturat una hora i quart ja que una de les porteries del bernabeu es va trencar i no en trobaven cap d’altra són boníssims exemples de la cara més divertida del madrid. al menys a mi em van fer riure molt.

el protagonista, amb diferència, del sketch blanc més hilarant és josé miguel gonzález martín del campo, “michel”. aquest guasón va passar a la història merengue del futbol no per les grans centrades que oferia, ni pel gol fantasma que no li van concedir a un mundial, sinó per realitzar tocaments poc decorosos a un rival anomenat valderrama abans d’una sacada de corner.


no recordo si els estàndards masculins de l’època convertien al tal valderrama en una mena de sexsimbol (ho dubto), però sempre he tingut la sospita que el despistat d’en michel pensava que valderrama jugava al barça i, per tant, no feia altra cosa que complir escrupolosament amb un dels punts inclosos de l’estatut fundacional del 6 de març de 1902.

i jo, en tots i cadascun dels quatre partits de nervis que se’ns venen al damunt, espero complir amb un dels punts inclosos en el meu estatut fundacional: oferir una sentida mostra de la gastronomia catalana al madrid cada cop que els guanyem.

gràcies per venir

igual que el catxondo del pastor de la faula que dia sí dia també espantava els vilatans cridant allò de “¡que viene el lobo, que viene el lobo!”, els pastors dels barcelonisme (és a dir, l’il•luminat d’en cruyff i el profeta pep) portaven dies alarmant la culerada amb crits que anunciaven “¡que vienen los rusos!”.

enmig del pols armamentístic aquell anomenat guerra freda, els camarades russos fotien més por que visitar el dentista. amb el cap cobert per barrets fets amb pèls d’animals (que segurament ells mateixos, sanguinaris com eren, havien matat), fumant uns puros quilomètrics i sucant el croissant de l’esmorzar en vodka; era d’allò més normal que els paios tinguessin mig acollonida la població mundial no comunista. però ara que això de la guerra freda només apareix, i molt de tant en tant, en alguna peli d’espies; en assabentar-me que ens tocava el shaktar donetsk a l’eliminatòria de quarts de la xampions vaig fotre una exclamació d’alegria de l’estil “ole que sí!” o “bieeeeeeeeeen!”, no ho recordo massa bé.

els russos del shaktar ja fa temps que han desat l’antiga d.o. per agafar la d’ucraïnesos i el seu potencial bèl•lic passa per un arsenal de futbolistes d’atac íntimament relacionats amb les xancletes bahianes, ipanema i els sambòdroms. ahir nit van sovintejar l’àrea de valdés com només l’avantguarda del betis coper l’havia visitat, van ensenyar a l’europa futbolística que la sortida de pilota del barça no sempre és de bufar i fer ampolles i que a la nostra esquena, si busques bé, s’hi pot trobar una autopista per la que acesa, de moment, no cobra peatge.

si obviem que fent diana fallaven tal com si als peus hi portessin una escopeta de fira, tot això ho van fer de nota. el que no es pot obviar és que van defensar amb la generositat de les carmelites descalces. encaixar un gol només sonar el xiulet inicial, altre mentre es jugaven a pedra, paper i tisora qui marcaria a piqué a la sacada d’un corner i un altre més a la següent jugada d’aconseguir el 3-1; il•lustra que la nit d’ahir no era el dia mundial de la concentració a ucraïna.

els russos, com anunciaven cruyff i pep, van venir ahir a l’estadi però ho van fer sense els barrets, puros ni ampolles de vodka que van tenir acollonida a mitja europa no comunista. al contrari, van visitar-nos amb aquella generositat de turista relaxat que en acabar l’àpat deixa com a propina un inesperat 5 a 1.

només una hecatombe de la dimensió dels carpats impediria que després del partit de tornada no exclami alliberat un “ole que sí!” o “bieeeeeeeeeeeeeeen!”. l’endemà l’il•luminat d’en cruyff explicarà a la seva columna que els russos txungos de l’actualitat vesteixen de blanc, tenen un entrenador que setmana rere setmana ofereix classes d’urbanitat i un davanter portuguès que és la humilitat personificada.

però això serà, espero, després del partit de tornada.