
aquesta dèria per la no mentida (ni en la seva versió pietosa) m’ha fet espectador, en esporàdiques ocasions, d’episodis de terra traguem que el pas dels anys han reconvertit en anècdotes simpàtiques. per exemple, sopar al restaurant d’un conegut (acoquinant, eh!) i quan l’home li va preguntar què tal li havia semblat l’esqueixada, ella, ni curta ni mandrosa ni amb cap mena de subterfugi, va deixar anar un irònic encara estic buscant el bacallà.
o jo (inconscient de mena) demanar-li, tot il•lusionat, opinió sobre una xicota amb la que portava algunes setmanes sortint i acabar rebent la plantofada d’un què vols que et digui? a mi m’ha semblat bastant aturadeta, la veritat.
però, potser, l’exemple més frustrant d’aquest si no vols la pols d’alguna resposta, no vagis a l’era de la pregunta, va ser jugant a futbol. ella mai no venia a veure’m. els acompanyants/pringats oficials solien ser mon pare i mon germà que veien en mi una virtuositat balompèdica que, finalment, va acabar quedant-se en virtu i encara gràcies.
el diumenge que finalment va decidir-se a contemplar les meves ziga-zagues per la banda, la meva dreta exquisida, el partit va ser contra una equip d’armaris encastats. unes bèsties, poc dotades per la piloteta, però altes com un sant pau i segurament futurs karateques olímpics. zero a zero al final i noranta minuts de mirar de no topar amb aquelles roques per anar dilluns, sa i estalvi, a les classes de mates o natus a jugar tranquil•lament al ahorcado o passar paperets amb notetes estúpides (“beltrán olora a formatge florit”, “arranz té pelusilla al bigoti”, etc) al del davant.
en acabar el partit vaig cometre la negligència (monumental) de preguntar a ma mare què tal havia jugat i ella, amb una capacitat de diagnosi digna d’en pichi alonso, va dir-me “nen, semblava que els hi tenies por. cada cop que se t’acostaven: o fugies o t’apartaves”. la setmana següent un rival em va obrir la cella d’un cop de colze, clar.
dissabte passat el meu nen va debutar a la lliga escolar de futbol sala. els rivals eren alts com sant paus i jugaven, tot hi ha que dir-ho, de collons de mico. l’onze a un final no admet massa interpretacions.
potser és responsabilitat del salt generacional o l’educació rebuda, però a mi això de la veritat sense matisos mai m’ha acabat de fer el pes. mentre el nen em preguntava què tal havia jugat, pensava que de pa n’hi ha de rústic, pagès, baguette, xapata i de sant jordi, entre molts d’altres. i de vi, començant des del bric de don simón, n’hi ha més que de sants al santoral.
per tant, respondre al nen que havia jugat molt bé, que era el primer partit i que a la tornada (amb sort) els hi tornarien la pallissa no va ser cap mentida pietosa. va ser, egoistament, la veritat que m’estalviaria veure’l el cap de setmana entrant amb una cella oberta. pel cop de colze d’un rival, clar.