potser és responsabilitat del salt generacional o de l’educació rebuda, però ma mare sempre ha despatxat amb algunes veritats des d’un insolent tu a tu, fent radical bandera d’allò de al pa, pa; i al vi, vi.
aquesta dèria per la no mentida (ni en la seva versió pietosa) m’ha fet espectador, en esporàdiques ocasions, d’episodis de terra traguem que el pas dels anys han reconvertit en anècdotes simpàtiques. per exemple, sopar al restaurant d’un conegut (acoquinant, eh!) i quan l’home li va preguntar què tal li havia semblat l’esqueixada, ella, ni curta ni mandrosa ni amb cap mena de subterfugi, va deixar anar un irònic encara estic buscant el bacallà.
o jo (inconscient de mena) demanar-li, tot il•lusionat, opinió sobre una xicota amb la que portava algunes setmanes sortint i acabar rebent la plantofada d’un què vols que et digui? a mi m’ha semblat bastant aturadeta, la veritat.
però, potser, l’exemple més frustrant d’aquest si no vols la pols d’alguna resposta, no vagis a l’era de la pregunta, va ser jugant a futbol. ella mai no venia a veure’m. els acompanyants/pringats oficials solien ser mon pare i mon germà que veien en mi una virtuositat balompèdica que, finalment, va acabar quedant-se en virtu i encara gràcies.
el diumenge que finalment va decidir-se a contemplar les meves ziga-zagues per la banda, la meva dreta exquisida, el partit va ser contra una equip d’armaris encastats. unes bèsties, poc dotades per la piloteta, però altes com un sant pau i segurament futurs karateques olímpics. zero a zero al final i noranta minuts de mirar de no topar amb aquelles roques per anar dilluns, sa i estalvi, a les classes de mates o natus a jugar tranquil•lament al ahorcado o passar paperets amb notetes estúpides (“beltrán olora a formatge florit”, “arranz té pelusilla al bigoti”, etc) al del davant.
en acabar el partit vaig cometre la negligència (monumental) de preguntar a ma mare què tal havia jugat i ella, amb una capacitat de diagnosi digna d’en pichi alonso, va dir-me “nen, semblava que els hi tenies por. cada cop que se t’acostaven: o fugies o t’apartaves”. la setmana següent un rival em va obrir la cella d’un cop de colze, clar.
dissabte passat el meu nen va debutar a la lliga escolar de futbol sala. els rivals eren alts com sant paus i jugaven, tot hi ha que dir-ho, de collons de mico. l’onze a un final no admet massa interpretacions.
potser és responsabilitat del salt generacional o l’educació rebuda, però a mi això de la veritat sense matisos mai m’ha acabat de fer el pes. mentre el nen em preguntava què tal havia jugat, pensava que de pa n’hi ha de rústic, pagès, baguette, xapata i de sant jordi, entre molts d’altres. i de vi, començant des del bric de don simón, n’hi ha més que de sants al santoral.
per tant, respondre al nen que havia jugat molt bé, que era el primer partit i que a la tornada (amb sort) els hi tornarien la pallissa no va ser cap mentida pietosa. va ser, egoistament, la veritat que m’estalviaria veure’l el cap de setmana entrant amb una cella oberta. pel cop de colze d’un rival, clar.
dijous, 28 d’octubre del 2010
dilluns, 4 d’octubre del 2010
el rei del gag
el desaparegut vázquez-montalban, a més d’autor de novel•les que no he tingut l’oportunitat de llegir (per culpa de la pèssima política d’oportunitats lectores de zapatero), expert gastrònom i culer militant, va conquerir la simpatia ciutadana empescant-se la brillant cita post-dictadura “contra franco vivíamos mejor”.
el codi de (quatre) barres que ha identificat durant dècades els catalans com éssers genèticament poc dotats pel humor ha anat, poc a poc, modificant-se gràcies a l’èxit mediàtic d’alguns compatriotes. sense oblidar-nos de la bèstia dels monòlegs que va ser joan capri quan la plaça francesc macià s’anomenava calvo sotelo; eugenio, de negre arbitral i rictus seriós, va obrir un camí de re etiquetatge humorístic nacional que després andreu buenafuente i la seva factoria ha sabut mantenir per les ibèries. ara tindrem fama d’insolidaris i anticonstitucionals, però no pas de rancis.
només tenint en compte que el sentit del humor és un dels sentits més personals i intransferibles que existeixen, es pot entendre que el meu amic juanjo i un servidor defensem, amb certa vehemència, que el més gran humorista que mai ha tingut catalunya és joan gaspart. (glupppps ... intueixo la monumental xiulada)
aquest home ens ha obsequiat amb gloriosos moments hilarants que haurien de tenir un lloc de privilegi al museu catala del riure indiscriminat (MCRI). marxar a montserrat, al descans d’un partit, per demanar-li en persona a la moreneta que el barça remuntés era un dels seus sketchs més recurrents.
no sols de verges bronzejades vivia el repertori de gaspart. banyar-se al tàmesi (algú, ni que sigui un peix anglès, s’ha banyat mai en aquest tèrbol riu?) com a celebració de la primera copa d’europa, pagar a l’encarregat de la megafonia del bernabeu una pastarada gansa perquè posés un munt de cops consecutius l’himne del barça o reinventar el català dient “vispresident” a la paraula que la resta de mortals diem “vicepresident” han estat alguns dels seus acudits més celebrats.
però pel meu humil gust, els moments més antològics de gaspart eren quan desdoplegava la seva personalitat com si fos una mena de baró ashler culer. si, per exemple, un periodista li preguntava què li havia semblat una actuació arbitral polèmica; l’amic joan responia dient que com vispresident “l’àrbitre era humà i, per tant, susceptible d’equivocar-se” per tot seguit declarar que, com a soci del barça, pensava que l’home de negre era “un monumental lladregot” de la mateixa casta que el dioni i bonny&clyde.
ara, en plena presidència invisible d’en rosell en la que tot plegat sembla ser una bassa d’oli, el meu amic juanjo i jo enyorem les doctorjekyllades (i misterhyades) del tronxant gaspart, les anades i tornades a la muntanya dels escolanets i les bretolades de hooligan que l’amic joan ens oferia jornada rere jornada.
ara, el meu amic juanjo i jo, pensem que malgrat els títols i celebracions dels darrers anys “contra gaspart rèiem molt més del que ho fem ara”. la culpa, està clar, és de zapatero i la pèssima política de foment del humor català que desenvolupa el seu gabinet.
el codi de (quatre) barres que ha identificat durant dècades els catalans com éssers genèticament poc dotats pel humor ha anat, poc a poc, modificant-se gràcies a l’èxit mediàtic d’alguns compatriotes. sense oblidar-nos de la bèstia dels monòlegs que va ser joan capri quan la plaça francesc macià s’anomenava calvo sotelo; eugenio, de negre arbitral i rictus seriós, va obrir un camí de re etiquetatge humorístic nacional que després andreu buenafuente i la seva factoria ha sabut mantenir per les ibèries. ara tindrem fama d’insolidaris i anticonstitucionals, però no pas de rancis.
només tenint en compte que el sentit del humor és un dels sentits més personals i intransferibles que existeixen, es pot entendre que el meu amic juanjo i un servidor defensem, amb certa vehemència, que el més gran humorista que mai ha tingut catalunya és joan gaspart. (glupppps ... intueixo la monumental xiulada)
aquest home ens ha obsequiat amb gloriosos moments hilarants que haurien de tenir un lloc de privilegi al museu catala del riure indiscriminat (MCRI). marxar a montserrat, al descans d’un partit, per demanar-li en persona a la moreneta que el barça remuntés era un dels seus sketchs més recurrents.
no sols de verges bronzejades vivia el repertori de gaspart. banyar-se al tàmesi (algú, ni que sigui un peix anglès, s’ha banyat mai en aquest tèrbol riu?) com a celebració de la primera copa d’europa, pagar a l’encarregat de la megafonia del bernabeu una pastarada gansa perquè posés un munt de cops consecutius l’himne del barça o reinventar el català dient “vispresident” a la paraula que la resta de mortals diem “vicepresident” han estat alguns dels seus acudits més celebrats.
però pel meu humil gust, els moments més antològics de gaspart eren quan desdoplegava la seva personalitat com si fos una mena de baró ashler culer. si, per exemple, un periodista li preguntava què li havia semblat una actuació arbitral polèmica; l’amic joan responia dient que com vispresident “l’àrbitre era humà i, per tant, susceptible d’equivocar-se” per tot seguit declarar que, com a soci del barça, pensava que l’home de negre era “un monumental lladregot” de la mateixa casta que el dioni i bonny&clyde.
ara, en plena presidència invisible d’en rosell en la que tot plegat sembla ser una bassa d’oli, el meu amic juanjo i jo enyorem les doctorjekyllades (i misterhyades) del tronxant gaspart, les anades i tornades a la muntanya dels escolanets i les bretolades de hooligan que l’amic joan ens oferia jornada rere jornada.
ara, el meu amic juanjo i jo, pensem que malgrat els títols i celebracions dels darrers anys “contra gaspart rèiem molt més del que ho fem ara”. la culpa, està clar, és de zapatero i la pèssima política de foment del humor català que desenvolupa el seu gabinet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)