dimarts, 29 de desembre del 2009

la veu en off de font vella

font vella, “l’aigua lleugera”, passava un spot d’un senyor pèl grassonet i una senyora perfectbody jugant al tennis. la tennista sílfide guanyava el partit i, com l’esgotament i grams de més de l’home no el permetien saltar la xarxa per felicitar la seva rival, era ella qui saltava qual gacel.la i saludava al derrotat mentre una veu en off deia, tot burleta, “no pesan los años; pesan lo quilos”. ser veu en off i una mica cabroneta alhora no és incompatible.

de fa més d’una dècada passo la nit de cap d’any a una casa rural envoltat d’amics. des de que hi ha menuts, és la millor fórmula d'estar plegats menjant pels descosits i empinant el colze sense patir pels nens. passant-ho bé ells i nosaltres, tot i que ells òbviament no beuen altra cosa que fanta taronja.

en aquesta nit tan assenyalada he vist, entre d’altres coses, a J posar en perill testicle i mig intentant ballar break-dance, a D confondre el formatget marró del trivial amb una “pedra que es fuma”, a N emocionat pel regal d’un relat del que era protagonista i A no deixant que sonés (durant més de tres-quarts d’hora) altra cançó que no fós el “baby one more time” de britney spears.

tot i que, així explicat, pot semblar una intrascendent convenció anual de colegues pimplaires; és quelcom més. és, pel meu gust, una de les confirmacions d’amistat més emocionants d’aquestes festes que carrega amb una motxilla de vint-i-tres anys d’estar plegats rient i patint, ballant i amagats sota una manta esperant millors moments per treure el cap, celebrant naixaments i plorant pèrdues. vivint el millor que sabem.

quan, amb les dotze campanades ja tocades, ens aixequem de la taula, brindem amb cava i començem una processó d’abraçades i petons que acaben en el desig d’un feliç any nou, se’m fa molt difícil guanyar la batalla a uns ulls que insinuen llàgrimes.

si just en aquell moment, la veu en off una mica cabroneta de font vella, aparegués dient que “no pesan los años; pesan los sentimientos”, la batalla amb les llàgrimes la tindria del tot perduda. per pallissa.

això sí, de moment, la xarxa la salto sense cap mena problema.

bona entrada d'any per tothom!!!

dimarts, 22 de desembre del 2009

ni 2.0 ni gaites



diuen que l’any ha estat ben pansit. en blanc i negre com el no-do.

que a l’oasi català, tot i mirar de ser una miqueta més català, s’hi ha descobert a afanetes i lladregots disfressats de senyors i que mentre les economies familiars patien dieta rigorosa, les de les entitats financeres seguien de bufet lliure.

malgrat això, he vist moltes fotografies de colors ben vius.

la meva dona devorant el sol (també quan no feia sol) tot llegint les aventures de lisbeth salander. el peque relatant-me a diari golassos marcats al pati tan inversemblants com els d’oliver i benji. ma mare posant cara de nena trapella quan repeteix bocí de pastís satcher. mon germà hipnotitzat per la tele de plasma recent adquirida. o jo, agenollat al terra, cridant al cel pel miracle de lo puto gusiluz.

diuen que les festes de nadal són excessos, consumisme i hipocresia.

que mengem i bevem, per uns dies, com als bufets lliures que són els resultats dels bancs. que comprem el que no ens cal i malcriem els nens. que compartim taula amb família que és família però no amics i desitgem bones festes fins i tot als gats del carrer.

malgrat això a mi m’agrada el nadal.

els ullets de la meva dona quan embolica regals. la vocació (espero que frustrada) de grafitero del nen tot tirant neu falsa damunt de l’arbre. i, per segon any, desitjar bones festes a amics que si són amics per molt virtuals que siguin i per molta pantalla d’ordinador que ens connecti.

chin-chin.
bon nadal i molt bones festes a tota aquesta família que ens trobem pels blocs. espero que algun dia aquest brindis 2.0 no tingui numerets i que el ball que aquí us enllaço sigui, també, real.


www.flandecoco.net/festes/oscar.html

dilluns, 14 de desembre del 2009

que no falti de res

les festes de nadal, tan odiades per uns com venerades per altres, acumulen al calendari més concentració de tradicions i litúrgies que tota la resta de l’any junta. no només les oficials, també d’altres gairebé inconscients que repetim any sí any també de manera quasi involuntària.

aprofitar per anar al bany quan al rei li entren ganes de xerrar amb tu, seguir desant els regals al mateix amagatall que el nen va descobrir ara farà tres tiós, repetir la compra d’una caixa de llagostins congelats tirats de preu però amb gust a palets de cranc i escarxofar-te al sofà, amb un puntet de mal de cap, tot mirant uns paios que l’u de gener no tenen més cosa a fer que saltironejar per garsmisch-partenkirchen són alguns exemples.

el tret de sortida a aquest ampli ventall de tradicions no és, segons el meu escàs criteri, rajar de les llums en forma de galets que s’ha empescat l’ajuntament de torn ni prometre, pels nens de sant ildefons, que l’any vinent no tornaràs a gastar-te una fortuna en loteria. el tret de sortida és la descomunal melopea ciutadana generada pels sopars nadalencs d’empresa.

aquests àpats d’agermanament laboral, habitualment concentrats als dos divendres previs a les festes, no tenen res a envejar (etílicament parlant) al sant fermí navarrès, algunes festes majors un pèl passades de voltes o els botellons de pozuelo de alarcón.

jo n’he vist de tots colors. el jefe que, eufòric per la compulsiva ingesta inicial d’unes copetes de ribera del duero, cada cop que s’acostava el cambrer li cridava “que no les falte nunca de nada a mis chicos” (ho va fer com trenta-tres cops, sense comptar les vegades que va insistir amb la frase al bingo al qual ens va obligar a anar). les següents setmanes quan algú et demanava un post-it o un bolígraf, en donar-li repeties, òbviament, un burleta “que no te falte nunca de nada”.

també molt ressenyable la doble fita conquerida per una companya. no només va aconseguir dormir la mona recolzant el cap al bafle de la discoteca sinó que, també, en tornar a casa va completar tota la línia de metro posseïda per baco i morfeu passant-se, només, vuit parades de la que li corresponia baixar.

o jo mateix, que confonc aquests sopars amb karaokes multitudinaris esperonant als comensals a cantar “del barco de chanquete no nos moverán” o “las muñecas de famosa se dirigen al portal”, entre d’altres.

aquest divendres tinc el sopar d’empresa que dona el tret de sortida al meu nadal. no ens faltarà a ningú de res. la gent que vulgui dormir abraçada al bafle, ho farà. els que desitgin rendibilitzar el bitllet de metro recorrent la línia verda íntegra, que ho facin. i jo, com estaré seguint a les muñecas de famosa en un llarg viatge fins al portal, em tornaré a perdre el interesantíssim discurs del rei.

això sí; pels saltirons de garmisch-partenkirchen m’agradaria estar ja a casa.

divendres, 4 de desembre del 2009

de pastanagues i pals

“tota pastanaga té el seu pal.
i encara més pel nadal”.


aquest rodolí de rima consonant, deutor vitalici de la poesia infantil de gloria fuertes, simbolitza perfectament que a les festes de nadal, malgrat la creença generalitzada, no tot són flors i violes pels menuts de la casa.

quan s’acosten aquestes dates, els pares despleguem estratègicament davant dels nens una artilleria sols a l’abast d’una superpotència bèlica de primer ordre. des de canviar de canal en quant sospitem que els anuncis de la tele poden oferir nous avenços dins el món de vídeoconsoles i joguines fins a exagerar, sense cap mena d’escrúpol, l’extraordinària influència de la crisi en l’economia familiar.

malgrat practicar aquest joc brut des de fa dies amb el nen, he de confessar aquí, d’amagatotis i ara que ni m’escolta ni llegeix, que penso que tota pastanaga (regal) és poca quan s’ha de passar prèviament pel pal majúscul, la humiliació, que solen ser els festivals nadalencs que organitzen les escoles.

jo, de petit, redactava la carta als reis i les peticions pel tió en funció del grau de vexació al que havia estat sotmès uns dies abans en el festivalet de marres.

si tocava disfressar-se d’arbre, sense una miserable frase de text ni altra cosa a fer que estar quiet com un estaquirot, demanava un grapat de regals a més de la vídeoconsola atari.

si tocava cantar “el desembre congelat”, quals cantors de viena, vestits amb camisa blanca i aquells pantalons grisos que picaven tant; demanava un grapat de regals a més de la videoconsola atari negada l’any anterior.

si tocava vestir-me de ballarina de can-can amb una faldilla vermella de ma germana, un lliguer comprat a la merceria i perruca; demanava un grapat desmesurat de regals i hi explicava a casa que, si pretenien veure’m d’aquella ridícula fila, no havia altra opció que comprar-me la videoconsola atari. aquell nadal, per fi, la vaig tenir.

al meu nen, aquest any, li tocarà sortir enmig dels focus en pijama a fer una estona el paperot mentre nosaltres necessitem d’un pitet per la bava. un bon pal, ho reconec, però no prou per rebre la pastanaga de la súper videoconsola que li falta a la col.lecció.

l’any que el putegin de veritat, disfressant-lo de ballarina cancanera, ben a gust que li compraré.

divendres, 27 de novembre del 2009

humor pels temps de ira

segurament una diagnosi psicològica amb tots els ets i uts (de la meva dona mateix que em te del tot clitxat en aquest aspecte de fa anys), concluiria que faig servir ironia i sentit del humor com a cuirassa protectora de realitats que em fan venir basques.

pocs cops, crec que mai, he publicat un escrit obertament polític per no ferir sensibilitats ja que, entenc, la distància ideològica no ens fa ni més bons ni més dolents ni tenir més o menys raó.

l’extrapolació d’aquest tarannà, també al dia a dia, fa que pugui compartir espai amb persones que recorren tot sovint al “amb franco vivíem molt millor” o “españa si una y no cincuenta y una” (per posar sols dos exemples) sense que sigui el darrer i últim cop que els hi dirigeixi la paraula ni el color de la meva cara conquereixi el vermell més intens de ira en escoltar-los.

ahir, arrel del manifest per La Dignitat de Catalunya publicat per bona part dels diaris editats al nostre país, vaig tenir l’oportunitat de reescoltar una cançó de la trinca ("com el far west no hi ha res") de primers dels 80 gràcies a l’amic blocaire jordi “banyera” casanovas.

sota el tel del humor, els trincos claven una radiografia del malestar i la majúscula aixecada de camisa del matrimoni catalunya-espanya que enlloc de riure et fa plorar quan t’adones de la vigència d’una lletra que acumula més de vint-i-cinc anys de història a les seves esquenes.

suavitzat el plor, a partir del 2’55 de cançó, mutes a una mena de increible hulk adquirint una musculatura que esquinça pantaló i samarreta i, també, t’atorga un llampant verd marcià a tot el cos. profètiques estrofes com “i per aserenar els ànims, d’aquest poble tan tossut, es firmà un tractat de pau que li diuen l’estatut. però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat, els tractats amb rostres pàlids només són paper mullat” col.laboren d’allò més a aquesta nova aparença física.

intueixo que si els diaris han publicat l’editorial és perquè els inputs que transmet el constitucional és que en aquest retall de retalls i de més retalls que és l’estatut presentat, hi pensen passar les tissores sense cap respecte a la voluntat d’un país.

a manca d’un contracte decent en aquest desigual matrimoni entre espanya i catalunya, sols em queda el humor. i amb humor recordo altre cançó de la trinca una mica barruera, que venia a dir ...

prefereixo un llit d’ortigues
ple de xinxes i formigues,
abans que tenir-te al catre,
com amiga


i, també ...

però tot això que t’he dit,
i molt més que encara em callo,
abans de ser el teu marit,
me la tallo
”.

la meva dona (la de veritat, la que em te del tot clitxat de fa anys), em diria que més que dels seus coneixements psicològics, aquest matí el que necessito és til.la.

a granel.

dimarts, 24 de novembre del 2009

la patillera auca del cap de setmana


sis senyors molt mal vestits
van marxar camí a bilbao
amb ganes de fer sarau
i poder veure un partit.

al jorn previ del matx
sortiren pel barri antic
i es donaren un empatx
d’entrecottes i txacolís.

el seny d’aquests catalans
s’esvaí entrada la nit.
massa beure patxarans,
txupitos i gin tònics.

el dissabte ben entrat
es llevaren, és normal,
amb l’estòmac regirat
i amb el cap com un timbal.

un barça que no s’afanya,
no ataca, no busca el gol,
aguditzà molt la migranya.
no tot fóu culpa del alcohol.

un empat no és cosa fina.
però per retornar la il.lusió,
al país basc, la medicina:
tornar a menjar i beure ... amb devoció.

dimarts, 17 de novembre del 2009

insults de baixa intensitat

si és de ben parit el ser agraït; jo que, segons les anècdotes familiars reiterades en sopars de nadal, vaig néixer travessat requerint de cesària, al profe d’anglès res tinc que agraïr-li. bé, una cosa sí: la dèria col·leccionista pels insults de baixa intensitat.

ell, convidant-me a abandonar l’aula per alguna fotesa infantil amb la frase “zascandil, váyase a zascandilear fuera de clase”, va inocular-me involuntàriament el virus del interès pels insults de nyigui-nyogui.

he d’assenyalar que vaig marxar ofès, vermell d’ira, en no saber què m’havia dit però, un cop consultada l’enciclopèdia durvan de casa, allò de ser un “hombre informal, enredador, que no para quieto nunca” ho vaig trobar simpàticament educatiu. ja que intenció de saber gaire més que el to be no en tenia, al menys aprendria castellà en desús gràcies a ell –deuria pensar-.

a partir d’aquell moment vaig començar una cursa desbocada a la recerca d’insults d’aquest estil. vaig abandonar-me, moltes nits, en braços de l’abutanat locutor josé maría garcía sols per afegir al meu particular diccionari mots com ningundis, abrazafarolas, correveidiles, lametraserillos, palmeros o chupópteros. quin lèxic tan acurat: molt millor que el del meu teacher!

aportacions (sandios, cenutrios) de pares de molt bons amics i algunes incorporacions provinents de l’aimat català (galifardeu, escanyapobres, baliga-balaga) van, a més d’enriquir substancialment la meva col.lecció, fer un primer pas pel matrimoni de conveniència entre les llengües oficials del nostre país.

anys més tard, i des d’una vessant fronterera amb el surrealisme, vaig afegir-hi el gafotas amb el que una irada noia d’una discoteca va obsequiar-me no sé per quina raó. el que sí sabia era que jo d’ulleres ni en duia ni mai n’havia portat.

aquest passat diumenge, després de mesos sense pensar en el meu tronat diccionari d’insults de baixa intensitat, vaig presenciar una acalorada batalla dialèctica entre un ciclista equipadíssim (maillot de marca probike, coulotte negre, sabatilles de ciclisme) i la conductora d’un honda civic.

allò semblava una olla de grills. crits, cap respecte i una frase final del ciclista mentre feia via que entra, amb tots els honors, a la meva oblidada recopilació d’insults: “ets una filla de la gran muntanya”.

si és de ben parit el ser agraït, jo que vaig néixer travessat, al ciclista equipadíssim d’aquest diumenge sols puc agraïr-li que em fés adonar que les everestiannes parlen un català de nivell c quan condueixen hondes civics. bé, i una altra cosa: que dir-li a una persona filla de la gran muntanya fa riure tant, o més, com que et diguin gafotas quan mai has dut ulleres.

dimecres, 4 de novembre del 2009

elongació estival

l’estiu *fugisser (*única llicència poètica de tot l’escrit) ha desat definitivament al bagul del 2009 les camises hawaianes d’estil beach boys, les tovalloles estampades d’un precari mapa de la costa brava i les ombrel·les que inciten a refrescar-se amb coca-cola. el tonight tonight també descansa al bagul. ben al fons!

però sorprenentment, mentre la població autòctona (tapadets amb una jaqueteta) ens deixem una pasta gansa en panellets, a una petita localitat del maresme encara hi sobreviu un important reducte de turistes europeus, gairebé una secta, que amb resistència numantina allargassen el període estival com un xiclet.

a les terrasses dels hotels hi pots trobar un mostrari ben complert. des de matrimonis ja granadets fins a parelles joves amb nens que fan qüestionar-te, al moment, tres preguntes d’un profund existencialisme sartrià: 1) de què coi penquen aquesta gent que els hi permet estar bevent sangria al novembre? 2) no van a escola els nens?

la tercera pregunta, i potser la més existencial de les tres, té relació amb la selecció musical que els hi ofereix la disco mòbil de l’hotel. 3) cóm poden conèixer, i ballar amb passió desaforada, el y viva españa, l’algo se muere en el alma o el cántame de maria del monte, humans amb fila de ser originaris d’alemanya, holanda o ex repúbliques soviètiques?

suposo que per la mateixa raó que conec, i he ballat amb passió desaforada, algunes melodies de qualitat questionable de la música popular europea. repaso mentalment.

alemanya modern talking-you can win if you want
anglaterra spice girls-wanna be
dinamarca aqua-barbie girl
frança allizee-lolita
gales tom jones-is not innusual
grècia demis roussos-triki triki
israel alphabeta-abanibi
itàlia rafaella carra-rumore
romania o’zone-dragostea din tei
suècia ace of base-all that she wants


descobrint la meva pròpia llista, és una obvietat dir que la resposta a la pregunta 3 descansa damunt moltes taules dels turistes en forma de gerres de sangria buides i gots de tub amb tristes rodanxes de llimona.

m’agradaria saber de què treballen per estar encara de vacances o quan van a escola els nens. m’agradaria que dels potents altaveus de la disco mòbil s’escoltès blur.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

tibidabo de nit

si, com en el meu cas, els programes de tele han esdevingut el pèssim referent d’algunes conductes humanes, es pot entendre que en quelcom tan humà com l’art del dissimul estigui fortament influenciat per la caixa tonta.

gaby, fofó i miliki van practicar una pionera (i nociva) docència ensenyant-me que quan cal fer-se l’orni per alguna trastada el millor és mirar un fals hortizó i posar-se a cantar un tonada semblant a nanonieno nonieno. uns cracks!

a la tele, també, vaig descobrir que els reis del dissimul, els espies i investigadors privats, tenien un uniforme oficial que els atorgava el do de la transparència davant dels investigats: una gavardina clara amb el coll pujat, ulleres de sol i un barret negre eren el salv conducte per enganxar-se com una paparra a marits tastaolletes o malfactors sense ser vistos.

ara, quan la tele no m’ofereix algun coneixement imprescindible en aquest aspecte, surto al balcó de casa i, enlloc de mirar la muntanya il·luminada del tibidabo mentre fumo, observo els nous veïns que tinc enfront de casa: un local de bescanvi, no dels tradicionals cromos, sinó de les tradicionals parelles.

l’entrada que alguns fan al local hauria de figurar als manuals del que mai no s’ha de fer per dissimular. parelles que passen uns metres de llarg la porta i, de sobte, quan ja han controlat que no hi ha passejants a nord, sud, est i oest, fan un ràpida corredissa per entrar presumptament d’amagatotis. d’altres que hi accedeixen caminant cadascú per una vorera del carrer com si fóssin dos desconeguts i, els millors, els cagadubtes que acumulen minuts d’indecisió a la cantonada, després fingeixen consultar la carta del bar proper i, finalment, quan creuen garantit l’anonimat decideixen que, enlloc de sopar, s’escau conèixer altres parelles en el sentit bíblic de la paraula.

si dins el local aniràn de cara a barraca, per entrar-hi no calen tantes anades, tornades ni moviments en fals, tot i que amenitzin la meva cigarreta. gavardina, ulleres de sol i, un cop truquen a la porta, dir el sant i senyal que, òbviament, no pot ser altre que nanonieno nonieno.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

curs d'alts vols

enllà, a les altures de barcelona, en un dels barris amb ràtio de juraments per snoopy més elevat de la ciutat i en el que el “bon dia” matinal va precedit d’un “osea”, els veïns són uns habituals del mercadona els migdies dels dissabtes.

i parelles feliçment avingudes surten carregades de bosses farcides amb productes hacendado. i els homes, contra el que llengües viperines ens han fet mal creure, no vesteixen uniformats amb el jersei penjant de l’esquena. i les dones, guapotes elles, llueixen xandall o roba casual no necessàriament de marca. i ...

i jo, avorrit d’esperar que la meva dona sortís del curs que s’impartia al costat d’un mercadona de la zona alta, sense mp3 ni mòbil en el que jugar al puzzle bubble, vaig començar a fer estudis de camp patilleros que em demostraven que, més amunt o més avall de la ciutat, tots plegats els dissabtes acabàvem fent el mateix i vestits igual. tothom menys jo, clar, que els dedico a extraure conclusions de pa sucat amb oli mentre espero la parenta.

com la paciència és la mare de la ciència, i jo ja carregava amb quasi un quart d’hora de paciència al damunt, vaig decidir dotar d’un tarannà més científic les meves observacions de l’opulent veïnat. algun fet diferencial han de tenir (a més de guanyar més quartos) –vaig dir-me-, aquests simpàtics conciutadans meus?

així que ni curt ni mandrós, coneixedor que la seva mitjana de retard sol vorejar la mitja horeta, vaig començar a comptabilitzar la gent que parlava en català i la que usava l’espanyol. si hi ha persones que compten ovelles per adormir-se, jo compto idiomes per no emprenyar-me en les esperes.

trenta-nou individus/es van obrir el bec a tir d’orella meu. uns quants més d’una seixantena, de no ser pel boicot flagrant al meu estudi d’alguns entestats en anar sols al súper i de parelles de comunicació nul•la o escassa, al menys en sortir de la compra.

quatre valents (literalment quatre), quatre herois de la resistència quadribarrada van emprar el català mentre els altres trenta-cinc parlaven en castellà.

desconec quina seria la proporció de catalanoparlants a la sortida dels mercadonas d’altres barris menys alts, però d’aquest escàs deu per cent no en faig culpable a les polítiques lingüístiques del govern ni a les persones (d’un o altre barri) que parlen en privat el idioma que els hi dona la gana. la culpable és la meva dona per tardar sempre tant.

quan, per fi, va sortir del curs amb un somriure a la cara i jo, comunicatiu de mena després de tant callar i escoltar els altres, vaig explicar-li que el seu retard era l’únic i directe responsable dels apocalíptics números d’aquesta batalla d’idiomes que m’havia empescat; ella va dir-me que si no m’hagués oblidat el mòbil a casa hauria estat jugant (com sempre) enlloc de fer recomptes estúpids.

li vaig jurar, per snoopy, que osea, tens tota la raó del món.


dijous, 15 d’octubre del 2009

extracte inèdit

(extracte de l’auditoria de seguretat encarregada pel sr. joan oliver a l’empresa d’investigació método-3)

... si en el seguiment dels quatre vicepresidents no hem trobat cap vici ocult (fer puzles de més de cent peces, abús de pastisseria industrial, compres compulsives al teletienda, etc) ressenyable; en la captura del lloro de presidència tots els intents han estat, fins ara, estèrils.

alguns informants asseguraven haver vist l’au (convenientment camuflada d’ou de dalí) reunint-se amb sandro rosell a la cafeteria del museu. tot i que no atorgàrem massa credibilitat a la pista empordanesa, varem posar en la recerca els mitjans tècnics més innovadors fins a descartar aquesta opció.

tot apunta a que el lloro, fastiguejat d’estar en boca de tothom amb més catxondeio que altra cosa, ha fugit al carib en companyia de jack sparrow.

per tal de recuperar l’animal, es recomana a presidència desplaçar-se fins aquest paradís turístic i reunir-se amb el pirata més cinematogràfic.

literatura i història diuen que les negociacionss, entre pirates, sempre acaben esdevenint més senzilles.

método-3

“...soy un ser divino,
ven a adorarme,
que buena suerte,
amarme tanto”
LOVE OF LESBIAN



escrit participant al 130è joc literari del Tens un racó dalt del món d’en Jesús Tibau que espero sols arranqui un somriure a laportistes o no.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

ball anual

com em repeteixo més que massiel amb el la, crec recordar que en algun dels setanta-quatre posts publicats he explicat que, sota el meu dubtós criteri de noctàmbul de clausura, la mare de totes les celebracions és la singular conga humana amb la que solen acabar molts casaments.

pot semblar un ball pelet caspós però a mi, aquell trenet espontani que uneix homes descamisats (de montecristo apagat a la boca) amb dones fent funambulismes amb els talons i lluint cuixa en aixecar la cama, nens que han anat arreplegant culs dels gots de cava i avis temporalment rejovenits per l’efecte dels tres bayley’s, sempre m’ha semblat el súmmum de l’alegria celebradora.

sempre fins que fa unes setmanes vaig rebre aquest vídeo al meu mail.



el passat dissabte the lost art va complir el primer any de blog-tabarra i, com fins i tot a mi em sorprèn tanta perseverança escrivent, no se m’acut altra cosa que posar-me a ballar amb tots vosaltres. perquè sí. perquè és saludable fer el pocasolta de tant en tant i perquè tots els que un dia varem decidir publicar per aquí, fa un any o en fa cinc, ho valem. molt.

baixen les llums. un focus il·lumina l’entrada emboirada (a l’estil del lluvia de estrellas del bertín osborne) i s’escolten les primeres notes (pirubí-pirubí) del forever de chris brown. la boira d’atrezzo escampa.

aquí vindrien una munió de paràgrafs descrivint diverses ballerugues individuals i colectives. una entrada amb la perezosa i l’holograma de l’ase de la duatló muntats per dos simpàtics nois. les grans dames anginesques maniobrant traçudament uns coloristes vanos gegants (estil locomía) fets amb llapisos de ikea. els (i les) blocaires cinèfils travoltejant damunt d’un seat panda tunejat com el de grease. carmens mirande’s del segle XXI amb barrets farcits de fruites exòtiques, etc.
que cadascú esculli la seva pocasoltada dansaire que no desitjo que ningú es quedi sense moure llur anatomia.


agraeixo moltíssim les visites i comentaris que m’heu dedicat tot sovint, les bones estones que passo llegint-vos i coneixent-vos una miqueta i que la providència catosfèrica hagi fet coincidir el meu primer aniversari amb l’entrega dels premis cats.

agraeixo ser votat com blog revelació (ma mare i la meva dona sempre em diuen que jo, prometent, soc la pera llimonera) i, sobretot, agraeixo l’espectacular currada que els organitzadors s’han pegat amb un sol objectiu: donar bull i alegria al món dels blocs en català.

si prometent soc la pera llimonera, ballant espereu-vos lo pitjor!

gràcies a tots per l’anyet. de veritat.

dijous, 8 d’octubre del 2009

alternatives turístiques

des del meu santuari laboral (anomenar catedral als 30m² escassos de la meva oficina seria pecar de massa metafòric) veig tot sovint a riades de turistes fent via cap al parc güell. una somrient rua, amb integrants de tots colors, ètnies i vestimenta, ignorant que la feixuga pujada fins l’entrada del parc els hi oferirà de tot excepte ganes de seguir somrient. passat el viacrucis, un camí d’espines i d’escales mecàniques eternament espatllades, el feliç premi de conèixer aquesta obra de l’arquitecte més estimat per tramvies i japonesos.

per estranys tirabuixons del pensament (els dijous, el meu pensament tirabuixoneja que és un contento), veure’ls m’ha recordat la de cops que els humans patim veritables calvaris per aconseguir un premi final que intuïm, sols intuïm, ens farà feliços.

l’aparició, quan ets encara un projecte d’home, d’uns ridículs borrissols anomenats pèls al bigoti, lluny d’esdevenir un esclat de joia pre-adulta, és un mal tràngol que s’hauria d’estalviar als infants. no t’afaites perquè si ho fas te’n creixeran més i, no fent-ho, et sents patètic amb aquella ombra que tu magnifiques davant del mirall equiparant-te amb groucho marx o emiliano zapata.

el dia que, fart, acabes finalment amb aquells quatre pèls als que fins i tot havies batejat, et sents alliberat. millor ser un nen que un híbrid d’home –et dius- sense saber encara que cada quinze dies, a no ser que passis la maquineta, tornaràs a veure’t com una infantil parte contratante de la primera parte o un mini-comandant de revoltes camperoles.

desitjar una propera estrena sexual també tenia la seva penitència en forma de visita a la farmàcia. no he fet mai una enquesta fidedigna entre tot el meu cercle d’amics, però he escoltat des de testimonis que asseguren haver donat tres cops la volta a tota una illa de l’eixample mentre assajaven la complexa frase “em donaria, si us plau, una capsa de preservatius” fins als que, ja davant la farmacèutica, deien el mot “preservatius” tan ràpid i baixet que els obligava, fins a tres cops, a tornar-lo a repetir.

un cop els tenies, l’optimisme inicial que t’havia dut a la farmàcia es diluïa en dies i dies d’espera (tensa) fins que o bé els preservatius caducaven o et plantejaves fer una representació de putxinel·lis posant-te’n un a un dit de la ma dreta (el llop) i l’altre a un dit de l’esquerra (la caputxeta).

hi han petites fites que, un cop conquerides, et poden decebre obligant-te a afaitar massa sovint o corporitzar en làtex a la pobra caputxeta i el ferotge llop.

hi ha dures pujades als accessos d’alguns parcs que em poden servir d’excusa per no haver-lo visitat mai. ja va sent hora que agafi l’autobús que, fet i fet, em deixaria a la mateixa entrada i sàpiga d’antoni gaudí alguna cosa més que va engegar la sagrada família i morí atropellat per un tramvia a barcelona.

si el que veig m’avorreix, sempre puc acabar oferint un altre punt de vista als turistes presents: una funció amb putxinel·lis de làtex en la que els protas siguin l’arquitecte català i, òbviament, un tramvia.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

un cosí a lugo

hi ha gent que té un cosí a lugo i d’altres, passerells com jo, que tenim la dona llicenciada en psicologia. coses que passen quan un s’enamora.

ara se li ha baixat una mica la febre, però va haver-hi una època en la que entre els meus dèbits conjugals d’obligat compliment estava el fer de pacient (de paciència) cobai en tots i cadascun dels tests que arreplegava a facultat i feina. una tortura a la que, a més, em tenia que sotmetre amb bona cara ja que de cosins a galícia jo no en tinc.

soc un fanàtic dels tests que publiquen, habitualment per omplir una pàgina que s’ha quedat sense anunciant a darrera hora, les revistes xorres i alguns dominicals dels diaris. els de ji-ji ja-ja que avaluen si ets (o no) un amant més destre que george clooney, el perfecte partenaire (o no) de la teva parella un dissabte de rebaixes o si el teu grau de friquisme esdevé més alt (o no) que el del pianista del parada i yola berrocal junts. són cent per cent fiables i més divertits que resoldre un sudoku.

amb els mitjans de comunicació amoïnats intentant treure l’entrellat de si jan “al-loro” laporta és un independentista d’aparador o un com cal i si és adient que jan “en-un-momento-dado” cruyff sigui el nou seleccionador català de futbol; crec que, ara que la plana publicitària de l’orfeó català demanant un copet de mà pecuniari a la població s’ha ajornat sine die, s’escau la publicació d’un test de catalanitat a dominicals i revistes. per omplir el forat de l’orfeó.

desconec si el test descobriria si en laporta té tant d’independentista com jo de físic quàntic o si cruyff va preguntar, abans de a quina selecció havia d’entrenar, quina morterada cobraria per pencar un cop l’any.

però a la meva dona, segur, veure com posava creuetes més content que un gínjol a l’opció b de la pregunta 1 (els diumenges despertes tota la família cantant el bon dia dels pets) o la c de la pregunta 6 (els carajillos te’ls fas d’aromes de montserrat), li confirmaria que prefereixo, de totes totes, fer una collonada de test d’aquests que els seus de nom anglès que avaluen vés a saber el què.

també que té un marit sense cap cosí a lugo però més poca-solta que yola berrocal i el pianista del parada junts. coses que passen quan una s’enamora.

dilluns, 28 de setembre del 2009

diverses lectures

per raons particulars que no cal esmentar aquí (anar a pagar la hipoteca al cul de la ciutat), un cop al mes he de creuar el passadís que uneix línia groga i verda a l’estació del passeig de gràcia de barcelona. una inmensa recta, més llarga que el desert dels monegros, que reuneix un grapat d’usuaris amb la màscara posada del conill d’alícia al país de les meravelles mentre repeteixen “faig tard-faig tard-faig tard”.

cada cop que hi passo, amb la tranquilitat d’esperit que atorga el fet de complir dins del termini amb l’entitat finançera copropietària del nostre pis, m’aturo com un badoc a contemplar una mostra artística d’autor anònim que s’hi pot trobar al començament de la recta: les línies pintades d’una sortida dels 100m d’atletisme.

bestial. brillant. o bestial i brillant alhora. unes sencilles línies que descriuen en perfecta metàfora la velocitat amb la que ens toca viure, si un s’ho vol prendre trascendentalment, o una simpàtica invitació a agafar posició al calaix de sortida, posant els genolls al terra, tot esperant que algú doni la senyal per apretar a córrer. lo de cada dia però imitant exageradament a bolt o, si ets una mica més granadet, a carl lewis.

imagino a l’artista, quan va vendre l’idea a transports metropolitans de barcelona, explicant les diverses lectures de la singular obra i justificant-la, amb tot el convenciment del món, dient que la ciutat més olímpica de totes les ciutats seria l’indret més idoni per la seva creació artística.

a mi m’agrada. tant que estic per proposar a l’entitat finançera copropietaria del meu pis que convidin a l’artista en qüestió perquè pinti una ratlles similars al passadís d’entrada al banc. com encara em queden vint-i-cincs anys de pagaments, més que la sortida d’una cursa de 100m millor que hi traçi un circuit de marató.

i millor que jo, quan hi entri, no ho faci amb la màscara del conill d’alícia al país de les meravelles posada. el que podria semblar el tret d’inici de la cursa per pagar cada primer de mes el coi d’hipoteca seria, segurament, l’alarma del banc sonant.

diverses lectures que té la singular obra.

dimecres, 16 de setembre del 2009

targes excusatòries

el tret de sortida del nou curs escolar m’obre les portes al conreu d’un seguit de tasques paternes mala cosa de divertides. des del folrat impecable (per entrar a viure) dels llibres de text contradint la cèlebre l’arruga és bella d’adolfo domínguez fins a la presentació en societat de l’any docent en la que sempre s’escolta la veu d’un pare reclamant, erra que erra com martínez soria, més hores lectives de llengua espanyola. tot plegat un no parar de ji-jis ja-jas.

però, sens dubte, el que més em crida a l’optimisme de cara el curs entrant és tornar a posar en solfa el microgènere literari en el que més còmode em sento: les targes excusatòries.

malgrat ser un gènere francament mal considerat, compartint sac amb les novel.les de corín tellado i les cartes del lector del superpop, la devoció per aquest petit format em ve de menut quan demanava, amb tota la patxorra del món, targes legitimant una absència de tres dies per un refredat i d’altres explicant sopars de duro sobre deures que havia oblidat fer o llàmines de dibuix (era un patata) entregades fora de termini.

comptava amb la plena complicitat de ma germana (deu anys més gran que jo) que oferint-me el seu talent narratiu, va conquerir el zenit estilístic ideant-ne una que m’excusava d’anar a classe de piscina sine die. un txollo targetil que em mantenia calentó a la grada mentre la resta es remullava practicant els cent metres esquena en ple gener.

el nen, a contracor meu, no és ni gota de corcó demanant-me’n. la típica solicitant dieta al menú del migdia quan m’ha acompanyat en l’orgia de xocolata de la nit anterior o alguna excusant la seva asistència a primera hora per uns afers familiars que, obviament, emmascaren que els llençols se’ns han quedat enganxats. misèria i companyia.

els posts del bloc o algun que altre text per la feina no són l’hàbitat natural per practicar l’art perdut de les targes escolars excusatòries. per tant, digui el que digui el nen, aquest curs penso agafar el brau per les banyes i atabalar la professora dia sí, dia també. la primera va per demà:

prego disculpi que la responsabilitat del nen faci que entregui els deures a diari, les llàmines de dibuix dins del termini i que, per acabar-ho d’adobar, opti per remullar-se a la piscina els mesos d’hivern. a partir d’avui mateix, em comprometo fermament a amagar-li el quadern d’activitats poc abans de sortir, sabotejar-li les llàmines de dibuix que, al damunt, no ha calcat i trencar-li la goma del banyador tots el dies de piscina. si es vol banyar quan fa fred, que ho faci nu.

òscar


dimecres, 9 de setembre del 2009

pantalla a negre

a la pleistocènica tele d’abans, aquella que només tenia la 1 i l’uhf i finalitzava el dia oferint una flipant i psicodèlica carta d’ajust, cada cop que es tallava l’emissió escoltaves la veu de una senyora o senyoreta (crec que es deia marisa medina) explicant que per causes alienes a la seva voluntat (la de la medina –jo entenia-) s’havia interromput la programació i que, per amenitzar l’aturada, t’oferien uns minuts musicals acompanyant a una pantalla íntegrament negra.

l’ohhhh de decepció que acompanyava aquest tall sobtat mudava en un posterior ecssss de fàstic. primer, perquè t’acabaven d’esquinçar el fil narratiu de l’aventura dels paiassos de la tele en el moment just (ohhhhh) en el que anaven a fer-li la guitza al senyor chinarro i, en segon terme, perquè enlloc de posar-te el dale ramón que eres todo un campeón, mi barba tiene tres pelos o el en el auto de papá, et feien escoltar (ecsssssss) fantàstiques composicions de brahms, mahler i schubert. si allò era amenitzar –pensava- que seria intentar putejar-te.

brahms, mahler i schubert no tenen cap culpa ja que la única i directa responsable que la música clàssica no em faci ni fred ni calor és la dj marisa medina i les seves clàssic-sessions.

a l’actual catosfera, aquesta que té centenars de blocs, cada cop que la feina no em permet publicar posts amb la freqüència i energia que voldria, hi hauria de sortir la mari pau huguet explicant que per causes alienes a la meva voluntat no puc penjar tantes bajanades com desitjaria. i, això sí, al final del post hi posaria uns minuts musicals amb els paiassos de le tele cantant el auto de papá.

quan acabi el clip, i la pantalla es quedi íntegrament en negre, podeu posar-hi brahms, mahler i, fins i tot, schubert.

dimarts, 1 de setembre del 2009

els aixafaguitarres

aixafaguitarres: persones i coses que consagren bona part de la seva existència a aigualir prèviament la festa del veí pronosticant, agosaradament, que la festa no serà altra cosa que un sepeli.

des de la gènesi dels temps sempre hi ha algú que fa de l’aixafar guitarres el seu modus vivendi i operandi. com massa partícip de la gènesi dels temps no en vaig ser, m’he de limitar a esmentar als professionals d’aquesta mena d’esclafat que he anat coneixent els darrers anys.

un dels exemples humans més empipadorament carregadors és l’avuinotriomfem. l’individu (no se’l pot anomenar d’altra manera) que, quan ja erets ben guarnit i perfumat per arrasar a la disco entre la parròquia femenina, et destrempava asseverant que aquella nit la deglució de rosques brillaria per la seva absència. normalment encertava, tot s’ha de dir, però això no el legitimava per treure’t la il•lusió.

en un terreny gastronòmic més literal hi està l’hemfetcurt. és el que, quan ja has sortit i abonat un compra estratosfèrica del caprabo per la calçotada o costellada de torn, afirma que dues ampolles de vi negre per barba no seran suficients o un ramat de xais (amb pastor i gos d’atura inclosos) faran passar gana a un grup de deu persones. els hemfetcurt, per tal de donar validesa a la seva teoria, segueixen menjant xai i bevent vi mentre la resta fa estona que està amb el moscatell i el whisky.

i, finalment, en una recopilació tan pintoresca com aquesta no pot mancar-hi l’estaràplé. un dels aixafaguitarres per excel•lència que té la mà trencada vaticinant que el restaurant al qual vols anar no hi haurà taula (ni que la tinguis reservada), tampoc entrades pel cinema o teatre i que, fins i tot, tenint vol per viatjar a les canàries et quedaràs al prat per culpa de l’overbooking.

el paradigma aixafaguitarrista amb el que no trago, el que miro de combatre amb més força i vehemència, curiosament no és de natura humana. l’anomenaria tejodescomodijoherodes i sol apareixer, sí o sí, a finals d’agost primers de setembre, en forma de núvols i pluja quan encara ets de vacances a la platja.

contra el tejodescomodijoherodes crido a la família a les barricades. faig pamflets, en la clandestinitat, propagant que sense la dictadura dels núvols es viu molt millor. encapçalo manis per la sorra cridant, junt amb uns quants guiris que massa cosa no entenen, “pluja pel camp, sol pel litoral” i organitzo roms cremats a la platja en els que interpretem, una mica pets i sota l’empara d’una guitarra no aixafada, grans temes com “no nos moverán”, “resistiré” (duo dinámico) i el “i
will survive
” de gloria gaynor.

a mi ni el cel ni els núvols m’aixafaran avui la guitarra. la festa de la platja no serà cap sepeli i menys encara quan, tot i el plugim que va caient, hi estic amb tot el pack-beach complert. quan acabi de mullar-me sobre mullat al mar, confirmi que jugar a pales sota la pluja té un interès afegit i m’assegui damunt d’una tovallola que ha perdut la seva funció d’assecat, llavors miraré desafiant al núvol més gran i gris que hi ha tot dient ”te jodes, chaval, como dijo herodes”.

després ja aniré a la farmàcia buscant alguna cosa pel refredat. amb paraigües, és clar.

dissabte, 29 d’agost del 2009

dissabte dissabtet

cada dia té el seu què. molta gent cassa, fins que la mort els hi separi, els matins de diumenge al xocolata amb xurros, no entenen un dijous sense paella o el dimecres resta un dimecres escarransit sinó s’acaba dins una sala de cinema. a casa de mons pares, com això del dissabte-dissabtet no sé (ni m’interessa) com s’ho gestionaven; el sisè dia de la setmana era el dedicat a les mundanals xafarderies.

el clixé diu que els homes llegim premsa del cor a la sala d’espera del dentista o que li fem una lleugera mirada, com qui no vol la cosa, quan cau un exemplar a les nostres mans. el clixé que expliqui el que li vingui de gust però jo, des de ben petit, no entenc un dissabte sense devorar l’hola com qui es fot un plat de canalons: amb ganes.

mirant embadalit aquesta bíblia del paper coutxé, m’he assabentat de les cuites amoroses de la preysler (iglesias, griñón i boyer) abans d’acabar anunciant bombons i porcelanosa, he flipat llegint com carles d’anglaterra li deia a camila parker-bowles que “voldria ser el seu tampax” i indignat veient com inés sastre mai aconseguia encapçalar el rànking anual de les més elegants.

he participat, també, del lent ocàs del principat més glamourós de tots els principats: mònaco. l’exquisit ball de la rossa és menys exquisit des que carolina hi assisteix en companyia del tenaç bevedor de whisky que és el seu marit (ernst de hannover) i el gran premi d’automobilisme és cada cop més ensopit sense els agosarats modelets d’estefania a la llotja.

per tant no és gens d’estranyar que el glamour, ahir nit a l’estadi louis II de mònaco, brillés per la seva absència. el camp era una extensió de terreny òptima pel conreu però insuficient per practicar el futbol: el que se’n diu un patatar. els rivals tenien l’abandonat aspecte dels cassats d’un partit de solters contra cassats però, això sí, pelmes i paparres com els mosquits les nits d’estiu. i, per acabar-ho d’adobar, el pobre touré yayá va dir adéu definitivament a la possibilitat futura de ser pare per obra i gràcia de la dolorosa trepitjada d’una bota rival a la part de l’anatomia masculina més delicada: els nakasones.

està clar que el principat ja no és, ni de bon tros, el que era. el barça conquerí el cinquè títol d’una temporada gloriosa en un partit frenat i gris. i mònaco passarà a la història culer gràcies al gol d’un futbolista que comparteix nom amb el pastor amic íntim de la heidi. lo dit: sense glamour.

però ... a qui l’importa el glamour després d’una temporada com aquesta i tenint l'hola, ara mateix, al meu costat?

dilluns, 17 d’agost del 2009

l'oasi mitocondrial

les ciències naturals, filantròpiques com són amb l’ésser humà, porten anys regalant-me un reguitzell de paraules de les que escassament en conec el significat però agradables d’encolomar dins d’una conversa tot i que no vinguin al cas. mots com fotosíntesi, sotobosc, quilopond i quilopondímetre, estronci i sistema penibètic (per citar només alguns exemples) són termes que utilitzo, al menys, un parell de cops l’any. perquè sí. perquè em dóna la gana.

la nineta dels meus ulls és, però, la paraula mitocòndria. el primer i únic tatuatge que recordo haver lluït és el de la captivadora mitocòndria al palmell de la meva mà esquerra. l’amenaça, durant mes i mig, d’un examen sorpresa obligant a dibuixar-la a ella i les seves parts en un full din a-4, va tenir-me la mà bruta tota una avaluació. hi ha paraules que marquen, i aquesta va marcar-me a mi força menys temps que a la professora que, merescudament, encara ara deu seguir sent anomenada com “la mitocòndria”.

igual que amb les natus, em passa amb el llenguatge associat al mercat borsari. no entenc un borrall de la informació que faciliten teles i diaris i les seves gràfiques sols tenen un mínim significat si les contemplo intuint el perfil d’una etapa de muntanya del tour de frança però, això, no és un obstacle perquè citi l’ibex-35, el down jones i les opes hostils (per citar només alguns exemples) com si les tingués cada migdia dinant a taula.

escarxofat a la platja en aquelles hores que cap metge amb un dit de seny recomana trepitjar-la, i amb el sol caient a plom damunt el meu caparró, constato algunes particularitats en el parquet platgil d’aquest estiu.

davallada històrica dels patins amb tobogan i les gandules producte, sens dubte, de la desacceleració soferta per moltes economies familiars. opa hostil de les massatgistes xineses que monopolitzen ara una cartera de clients abans en mans de venedors de gelats i llaunes de birra. puja de dos punts, a l’ibex-35, dels reproductors d’mp3 a les orelles dels banyistes en detriment d’un dels valors segurs del mercat estival: el lloro a tota castanya amb èxits d’en georgie dann i las grecas (patrimoni d’inversors de tota la vida) o amb el hits dance 2009 (nous inversors).

la calor m’estaborneix. però encara crec distingir una alemanya, amb moltes més hores de sol que jo, en el que clarament sembla un procés de fotosíntesi amb totes les de la llei. dos senyors jugant a pales lluint un veritable sotobosc al pit en el que, de ben segur, hi podríem trobar plantes de fulla caduca, perenne i caducifòlia. un clon del piranya de verano azul fent la bomba des d’unes roques amb una força de l’hòstia de quiloponds i una noieta escampant-se crema protectora als dos cims més paradigmàtics del sistema penibètic.

ni la forta calitja ni les al•lucinacions mentals transitòries fan que desitgi fugir d’aquesta platja en la que passo les vacances. ni tan sols quan, en anar agafar l’ampolla d’aigua fresca, crec intuir al palmell de la meva mà esquerra, en boli bic blau, un miratge en forma de captivadora mitocòndria. tota mona ella amb la seva membrana interior, l’exterior, la matriu i les crestes.

dimecres, 12 d’agost del 2009

rectificar és de savis

el meu calendari anual té, assenyalades en el vermell més cridaner de tota la gama cromàtica, dues cites ineludibles per reunir-me amb mi mateix. són dos actes d’introspecció ascètico-mística en els que lluint una barba com la de carlos jesús (fiu-fiu!), vestit de túnica blanca i aïllat del mundanal soroll, prenc aquelles decisions transcendentals que tanta mandra fa prendre la resta d’any.

cada 31 de desembre faig el típic llistat (mental) de propòsits per l’any que entra. com he d’anar al mercadona a comprar els llagostins pel sopar, faig via decidint sempre sota l’empara de la paraula “miraré”: miraré de fumar menys, miraré d’incloure menys dolços a la dieta i miraré de sortir més sovint a córrer per la diagonal. pim-pam! m’afaito, substitueixo la túnica per roba de comprador-de-darrera-hora putejat i em deixo arrossegar per la massa de compradors-de-darrera-hora que, putejats com jo, es pregunten perquè no han anat uns dies abans a pels llagostins.

molt més feixuga i anguniosa que aquesta, la segona cita introspectiva m’obliga a escollir la meva cançó de l’estiu en curs. un tema que defensaré a capa i espassa dels atacs de nen i dona que, amb bel·ligerància sanguinària, intentaran ferir de mort sota l’excussa de legitimar les seves candidatures pel 2009.

tot un exercici de coneixement del competitiu medi musical familiar, ple de dubtes existencials i convulsions interiors, que procuro realitzar seguint dos únics paràmetres:
- no pot estar cantada en català ni espanyol ja que, quan defensi el seu lideratge des de la dutxa, sempre resultarà més simpàtica interpretada en l’inversemblant idioma guatximbari.
- que generi certa teatralitat. sigui agafant el pal d’una escombra com improvisat micròfon, una raqueta de tennis com a guitarra o, ja com a mesura desesperada, susceptible de ser coreografiada ridículament amb balls espasmòdics damunt del sofà.

aquest estiu he optat per l’im yours de jason mraz. la cançó, mal estar el dir-ho, la brodo cosa fina. m’acosto a la meva dona, mig ballant i inventat-me íntegrament la lletra, fins a xiuxiuejar-li l’im yours de la tornada tot obrint el braços. amb el peque, l’estratègia passa per treure el ben stiller que duc dins. faig ganyotes, em flipo gesticulant raqueta en mà i acabo, òbviament, llençant pel terra la raqueta i obrint els braços mentre li dic que im yours per tots els always dels always.

la decissió final la pren a finals d’agost el comptador de reproduccions del ipod: guanya la cançó que més vegades s’ha escoltat. i, la veritat, massa bé no va el pobre jason de cognom impronunciable. mentre jo faig el paiasso cada cop que la poso, ells es limiten a matxucar-me una vegada rera l’altre el summercat formenterenc i el hot&cold de la kate perry sense tanta parafernàlia, mandangues ni abraçades.

el 31 de desembre de 2009, quan faci la llista de propòsits pel 2010 vestit de carlos jesús, afegiré als tradicionals “miraré” de tabac, dolços i córrer un de nou: amagar l’ipod tot l’estiu i així, al menys, la meva proposta no quedarà, com sempre, en tercera posició.

dimecres, 5 d’agost del 2009

somni d'una nit d'estiu

el manual dels pares i mares perfectes, al capítol IV titulat “oci pedagògic”, recomana fermament la conveniència de fruir en família de les pelis de dibuixos animats. a mi, que aquesta mena de cinema se m’indigestava de petit més que tres toblerones a les onze de la nit, cada estrena de disney em provocava malsons terrorífics.

l’ofici de pare comporta tragar sovint determinats gripaus de difícil digestió. des de suportar diàriament “el hormiguero” (tinc pablo motos i flippy travessats) fins anar a totes i cadascuna de les pelis d’animació que les sales (per fer-me la guitza) decideixen incloure a la cartellera. tinc, per tant, un màster en animals que parlen, canten i ballen amb la mateixa diligència que jo jugo al tetris del mòbil.

up”, la darrera estrena de la factoria pixar, ofereix un inici de cinta que t’obliga a deixar orfe d’una mà amiga el menú marylin (crispetes i cola de mida mitjaneta) que t’havies demanat en entrar. deu minuts que condensen el cicle de la vida d’una nena i nen units per l’infantil afany aventurer primer, l’adulta vida en comú i els maldecaps diaris després i, finalment, una vellesa farcida de tendresa i salut dèbil en parts iguals.

que es pugui concentrar l’existir d’una parella d’una forma tan fredament breu, et deixa un nus a la gola i el desig, immediat, de fer del carpe diem la teva bandera vital. aquest inusual tret de sortida, al menys per un film infantil, obre la porta a la presentació dels personatges que acompanyaran al quasi octagenari carl a la recerca del seu somni.

un nen de vuit anys (rusell) al que m’imagino cantant tot el sant dia, sense descans per familiars ni veins, el “puff era un drac màgic” i un gos (dug) que et fa entrar ganes d’ampliar el petit zoo que ja és el pis de barcelona. “up” palplanta un somriure a la cara de petits i grans ensenyant realitats que no sempre són per riure (les tossudes manies dels avis, el canvi de caràcter quan madurem, el mobbing immobiliari, etc) amb la finalitat que no girem mai la cara als nostres somnis sense oblidar gaudir del procés que ens permet (o no) conquerir-los: la vida.

al capítol IV del manual dels pares i mares perfectes, el dedicat a “l’oci pedagògic”, haurien de incloure-hi des de ja mateix un apèndix recomanant anar a veure pares, mares, fills, avis i, fins i tot, l’esperit sant aquesta petita joia anomenada “up”. també, si encara hi som a temps, una petició als cinemes perque el raquític menú marylin inclogui, pel mateix preu, un parell de toblerones (de dos en dos no fan mal) ja que per mi seria, en definitiva, un veritable somni per una nit d’estiu.

dimarts, 28 de juliol del 2009

la vírgen de la cueva

en un món oníric, de cançó infantil, plouria quan se li solicités a la vírgen de la cueva. els ocellets cantarien sense que els humans haguéssim d’esquivar els misils que tot sovint ens envien per manca de wc’s als arbres. els núvols s’aixecarien al gust del consumidor. les entitats financeres esdevindrien robin hood’s concedint crèdits (com les ampolles) no retornables i, el millor de tot, treballariem en una feina divertidísima i enriquidora que ens faria sentir en perfecta comunió amb nosaltres mateixos. en un món oníric, clar.

després de setmanes atabalat, la proximitat de l’agost està oferint-me una treva laboral pre-vacances en la que frueixo d’hores i hores per avorrir-me com una ostra del cantàbric. sense saber massa què fer, em deixo hipnotitzar pel lent passejar de les agulles del rellotge del despatx i, clavant la mirada als números III, VI, IX i XII que marquen els quarts, divago oníricament sobre l’autorealització a la feina ...

penso, mentre la vista es perd al IX que a eto’o li acaben de pispar, que les feines que encara m’avorririen més que el no res, que fet i fet és el faig ara, serien les de vigilant nocturn de parking (acabaria fins el capdemunt de veure anuncis de l’abdominaiser al teletienda), garitero d’un peatge d’autopista (ningú es digna ni a saludar-te i sols s’anima una mica quan els usuaris, farts dels preus abussius, fan sonar el clàxon en passar la barrera) i de venedor de cotons de sucre al circ (poca gent va a un circ que no sigui el du soleil i, els que hi van, segur que ja no mengen cotó de sucre).

la que més m’entretindria, amb diferència, és la de posar els títols de portada dels diaris esportius. encara flipo, mentre em captiva el XII del rellotge, que els adolescents desitgin participar a ot o ser contertulis maleducats d’un programa del cor enlloc de convertir-se en ideòlegs de perles com “van maal” (quan el barça de van gaal no parava de perdre), “9 semanas y media con laporta” (striptease presidencial al control de l’aeroport) o “la reencarnación de judas” (marxa de figo al madrid).

en un món oníric, de cançó infantil, no miraria els quarts del rellotge ni escriuria un post sobre l’autorelització laboral, sobre les feines que m’ensopirien i les que em divertirien. estaria deixant el pis com els xorros del oro ja que demà torna la meva dona i em caurà una pluja de retrets quan vegi com està tot que no hi ha vírgen de la cueva que l’aturi.

segurament l’sport titolaria, en portada, “la cagaste, burt lancaster” i el mundo deportivo “aquí no hay quien viva”. amb raó.

dijous, 23 de juliol del 2009

òscar rodríguez

miro al diccionari ...

rodríguez:
cognom omnipresent a les guies telefòniques ibèriques, especialment si consultes per la lletra R. també s’anomena així als homes que, temporalment apartats de dona i fill/s en periode vacacional, gaudeixen en concupiscent llibertinatge d’aquesta estival solitut.


sols hi ha dues condicions d’obligat compliment per ser un rodríguez amb totes les de la llei. 1) que la dona mandregi, amb el nen, tumbada a la bartola de la platja mentre tu penques. 2) lluïr un pecholobo de l’estil d’alfredo landa o, si tens una mica més de glamour i perxa, de l’estil màgnum (tom selleck).

com des d’aquest dilluns passat compleixo escrupolosament amb les condicions 1 i 2 abans esmentades, puc afirmar amb orgull xiroi que soc un rodríguez com el temple de la sagrada família. ara, això sí, mentre a les pelis de landa el rodríguez de torn esdevé objecte del desig de tota sueca, teutona o autòctona que se li creua pel camí, a la (meva) vida real ningú no em fot ni cas.

dimarts tarda vaig tenir la primera prova d’aquesta indiferència. tot passejant pel carrer astúries de la vila de gràcia, vaig creuar-me amb, al menys, quaranta-tres turistes altes com un sant pau i rostidetes pel sol. se’m notava d’una hora lluny, com si portés un rètol al front publicitant-ho, que jo era un veritable rodríguez de les terres catalanes. un guifré el pilós, un comte arnau parit per despertar lascives mirades d’admiració entre les guiris. res de res. sols un noi tot suat va demanar-me si volia signar per apadrinar un nen. emprenyat vaig dir-li que el que jo desitjava era que m’apadrinés, a mi, una nibelunga.

ahir tarda, creient que la causa del primer fracàs podria tenir relació directa amb el fet de que no se’m veiés l’atractiva pelambrera del pit, vaig descordar-me dos botons de la camisa. toma matxote! malgrat l’evident canvi, els resultats van ser idènticament decepcionants. bé, la caixera del condis em va dir “adeu guapo” en pagar però això m’ho diu sempre vagi, o no, amb la camisa descordada.

aquest matí, al despatx, segueixo amb la camisa descordada i lluïnt al front el cartell que proclama que soc un rodríguez. la cartera, després d’entregar una carta certificada, m’ha dit mirant-me l’obertura camisera, amb una bona dosi de rexufla, que “on hi ha pèl hi alegria, xato”. poc més.

i d’alegria si que n’hi ha, ho reconec. tanta que em dedico a mirar que en diu el diccionari al respecte ...

alegria:
estat d’ànim efervescent que l’exrodríguez conquereix, després de retrobar un divendres tarda a dona i fill, en el precís instant que la dona li diu, en veure’l descordat de camisa, “que guapo és el meu pecholobo”.


si m’ho digués en nibelung seria, senzillament, l’hòstia.

divendres, 17 de juliol del 2009

tots tenim un passat

tots tenim un passat. i el meu, al menys fins els 10 anys, queda resumit per la suma gens aleatòria de nou lletres de l'abecedari: P+I+J+O+T+E+R+E+S.

la culpa (el culpable sempre encoloma la culpa als altres) és de la tele. imagino que vaig parar l’orella a algún programa de l’uhf teoritzant que el germà petit és el que gaudeix de tots els avantatges i consentiments d’aquesta benjamina condició i, com els nens són esponjes, vaig agafar-me amb literalitat als drets conquerits pel senzill fet de ser l’últim en aterrar a casa. espabiladillo que era un.

una de les primeres mostres de pijoterisme beligerant l’oferia en el terreny textil. em negava, en rodó i organitzant el pollastre que calgués, a vestir pantalons de llana ni jerseis de coll alt. al.legava que picaven una mala cosa i que jo, amb picors, no anava enlloc. i, efectivament, enlloc no anava fins aconseguir el canvi d’uniforme.

el conflicte també l’extrapolava als passeigs amb ma mare i ma germana. no caminava més de mitja hora seguida (vaig néixer esgotat, sembla ser) i, abans de sortir de casa, les sotmetia a interrogatori policial de l’estil ón anirem, què hem de fer, per quanta estona hi ha que si no em convencia, o presumia que m’estaven donant gat per llebre, s’acabava amb un “o anem en cotxe o jo no hi vaig”. elles, per art i gràcia d’aquell petit monstre mandrós, van estar un grapat d’anys sense fer massa exercici tot i que ja els metges, per aquella època, insistien en les virtuts del caminar per una bona circulació de la sang.

però, potser, el cim del pijoterisme vaig coronar-lo la tarda que, plenament convençut, vaig asseverar que no tornaria a netejar-me el cap perque el sabó enrogia els meus sensible ulls. un nen consentit, val; però guarro no -deurien pensar-.

a la recerca del xampú perfecte van visitar farmàcies d’arreu de la ciutat, drogueries, perfumeries i, fins i tot, consultar especialistes oculars de renom mundial (potser li estic posant més pà que formatge, eh!) fins a trobar la solució perfecte: una mena de barret foradat d’escuma que, encastat al cap, evitava el contacte dels ulls amb el sabó. el nen, per fi, tornaria a tenir el cabell net.

tots tenim un passat i el meu, ara per ara, està força allunyat de la suma gens aleatòria de lletres que forma la paraula pijoteres. perquè ... que segueixi sense posar-me jerseis de coll i pantalons de llana, o eviti passejar més de mitja hora seguida, o que no m’agradi gens ni mica que el sabó entri en contacte amb els meus ulls no és símptoma de P+I+J+O+T+E+R+E+S, oi?

dijous, 9 de juliol del 2009

la nova cançó

o vagareges (verb omnipresent als encreuats) evocant afligit un amor no correspost de joventut. o reivindiques quotes de llibertat saquejades per mandataris totalitaris.

tota generalització pot tenir les seves excepcions però, normalment, qualsevol cantautor reconegut haurà d’inclinar-se per una d’aquestes dues opcions per, carregat amb una guitarra i un extens mostrari de metàfores, tirar endavant una carrera reverenciada pel públic.

un altre dels segells de la marca "cantautor" és emprar un to més aviat ensopit, mancat de passió, d'aquells que t'acaben clavant l’estocada definitiva si te'ls escoltes un diumenge a la tarda que ja estàs una mica tou.

sigui cantant al cruel amor que el/la va abandonar injustament per altri gairebé als peus de l’altar o sigui solicitant una pàtria menys oprimida, l'important és que l’oïdor acabi amb els ulls enterbolits de llàgrimes i ganes (boges) de prendre’s cinc o sis micebrines amb ginseng.

aquesta habitual absència d’humor i passió al gènere m’ha portat a embrancar-me, els darrers dies, en una feixuga tasca d’arqueologia cantautoril cercant la perla musical, el tresor cantat qua aglutini aquestes dues característiques.



a les catacumbes del youtube, en blanc-i-negre, el senyor josé luís trenca amb els estereotips. transita, sense treva, des del hieratisme inicial a la passió desaforada. carrega, sense embuts, poesies ni metàfores, contra l’indignant ocupació anglessa de la roca de gibraltar amb un manifest toc d’humor que, al menys, jo li crec intuir.

trobo a faltar entre els cantautors catalans una peça de fina orfebreria musical com aquesta. una somrient núria feliu, per exemple, que a ritme de foxtrot reivindiqui la titolaritat catalana de l’illa de sardenya. podria acompanyar-la en duet, per allò de no obrir noves confrontacions, l’aragonès jose antonio labordeta. humor, passió i reivindicació pàtria tot en una.

com intueixo a la gran dama de sants massa enfeinada a les festes majors d’aquest estiu, potser millor apostar sobre segur. a norma duval, amb lletra de jiménez losantos, segur que li faria molta patxoca enaltir cantant la reconquesta ibèrica de l’illot de julivert de fa uns anys.

sentit de l’humor, a cap dels dos, segur que no els hi falta.

dimecres, 1 de juliol del 2009

dret a vot

la lleva de nens que de franco gairebé sols sabiem que “tiene el culo blanco porque su mujer lo lava con ariel” varem escoltar fins a la sacietat, a casa i escola, que el dret a votar era un privilegi que ens havia caigut del cel. suposo que tal com baixava del cel aquest nou dret a escollir va començar paquito l’ascens a l’infern per rostir-se a l’ast, ben lentament.

potser per això, i perque a casa això dels referèndums no ho tenien encara massa per la mà, el professorat d’escola organitzava votacions per tal de familiaritzar-nos amb aquesta democràtica eina. votàvem pel delegat de curs, el subdelegat, el d’esports i, posats a votar, fins i tot per escollir delegat de neteja de pissarra o de passadisos. quina rellevant tasca desenvolupava aquest últim encara ara ningú no ho sap.

com tanta delegació resultava soporífera, els primers intents per organitzar votacions alienes (i més entretigudes) a l’organigrama d’aula van fer-se, en petit comité i sense acta escrita, per escollir si molaven més els rínxols de l’starsky o la pel.lambrera rossa d’en hutch, si la calba d’en kojac resultava més idònia per descobrir assasins que la gabardina de colombo o si era més txungo falconetti que l’indi joe de tom sawyer.

esperonats per l’èxit d’aquestes primàries inofensives, la primera gran votació va donar un pas endavant afegint a la temàtica televisiva una altra de caire més eròtico-festiva-infantil. 45 nens votant quin dels àngels de charlie era la que més patxoca feia.

incorporada cheryl ladd a la sèrie, les altres tres candidates eren kate jackson, jacklyn smith i l’ara recent desaparescuda farrah fawcet. excepte a kate jackson (sols un parell la van votar en catxondeio), l’elecció va estar apretadíssima i no absent de polèmica amb bescanvi de vots per flagolosines, grups de pressió i companys que afirmaven amb orgull que la seva mare era més guapa que qualsevol de les investigadores d’en charlie. van rebre, clar.

la democràcia elevada a l’absurd infantil, algun curs més tard, va obligar a debatir durant una hora sota el lema de “deportivo de la coruña: historia de un fracaso” ja que, com el profe era galleg, aquest va ser el tema escollit entre rialles. altres candidatures presentades (i no és conya) eren “campo o pelota” i “la lechuga: una especie en extinción”.

la lleva de nens que de franco sols sabiem que “tenía el culo blanco”, i que varem escollir a farrah fawcet com la més bonica de les quatre, sabem que mentre ella puja al cel amb aquest títol honorífic atorgat l’any de la picor, paquito segueix a l’infern rostint-se a l’ast.

si féssim ara un referèndum improvissat, segurament escolliriem per majoria absoluta que ben lentament. al costat d’altres com ell.

dilluns, 29 de juny del 2009

terrenals reticències

a jutjar pels beneficis que n’he obtingut, he de reconèixer que tot i les meves terrenals reticències ma mare és una veritable as de les promeses a sants, verges i altres icones d’índole religiosa. ciris consumint-se a casa i una selecció de cracks del santoral han estat els principals avaladors, ja que les hores d’estudi les tenia en números vermells, de resultats força vistosos a l’examen de selectivitat i universitat.

a ma mare l’amoïnava la trajectòria educativa del seu benjamí i al benjamí, que prou ben educat ja se’n pensava, sols l’angoixava que onze paios en calça curta i samarreta blau i grana humiliessin al reial madriz i, de tant en tant, conquerissin algun títol.

quan una petita ombra de triplet començava a treure el nas pel cel culer, el benjamí va repescar pretèrites promeses d’efectivitat manifesta però, això sí, cutres com una peli de la pantoja i, engrescant-se amb altres tres blocaires, va afegir-hi la promesa de pujar caminant de monistrol fins els peus de la verge més bronzejada de totes les que es fan i es desfan.

el que el gol de lo puto gusiluz ha unit no ho pot separar l’home i, el passat dissabte, vaig gaudir del plaer de la companyia del blocaires implicats: l’assumpta, l’àlex i el jordi. l’ascens d’hora escasa o el sol rostint-me el clatell van ser sols els mínims efectes secundaris d’un matí de bandera amb persones de bandera.


es suposa que això dels blocs pot bernissar amb lletres i frases boniques, ni que sigui inconscientment, la veritable manera de ser de les persones que hi som al darrere però, pel meu gust, el matí va ser, com a poc, igual o més plaent que la consecució del triplet culer i, tots ells, extremadament millors en persona que el que mostren als seus excelents blocs. una delícia.

a jutjar pels beneficis que n’he obtingut, he de reconèixer que tot i les meves terrenals reticències soc un veritable as de les promeses amb intactes entrepans de carn arrebossada, seitons amb conyac per l’esmorzar i pujades a peu a montserrat.

hem guanyat el triplet, he guanyat tres amics (o més) i, veient com el nen assegut a la falda de la moreneta ensenya un claríssim TRES amb els seus dits, he acabat perdent les meves terrenals reticències que em deien que feia tot això per divertir-me i no pas per creença.