Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LA BOTIGA DELS HORRORS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LA BOTIGA DELS HORRORS. Mostrar tots els missatges

dimecres, 4 de novembre del 2009

elongació estival

l’estiu *fugisser (*única llicència poètica de tot l’escrit) ha desat definitivament al bagul del 2009 les camises hawaianes d’estil beach boys, les tovalloles estampades d’un precari mapa de la costa brava i les ombrel·les que inciten a refrescar-se amb coca-cola. el tonight tonight també descansa al bagul. ben al fons!

però sorprenentment, mentre la població autòctona (tapadets amb una jaqueteta) ens deixem una pasta gansa en panellets, a una petita localitat del maresme encara hi sobreviu un important reducte de turistes europeus, gairebé una secta, que amb resistència numantina allargassen el període estival com un xiclet.

a les terrasses dels hotels hi pots trobar un mostrari ben complert. des de matrimonis ja granadets fins a parelles joves amb nens que fan qüestionar-te, al moment, tres preguntes d’un profund existencialisme sartrià: 1) de què coi penquen aquesta gent que els hi permet estar bevent sangria al novembre? 2) no van a escola els nens?

la tercera pregunta, i potser la més existencial de les tres, té relació amb la selecció musical que els hi ofereix la disco mòbil de l’hotel. 3) cóm poden conèixer, i ballar amb passió desaforada, el y viva españa, l’algo se muere en el alma o el cántame de maria del monte, humans amb fila de ser originaris d’alemanya, holanda o ex repúbliques soviètiques?

suposo que per la mateixa raó que conec, i he ballat amb passió desaforada, algunes melodies de qualitat questionable de la música popular europea. repaso mentalment.

alemanya modern talking-you can win if you want
anglaterra spice girls-wanna be
dinamarca aqua-barbie girl
frança allizee-lolita
gales tom jones-is not innusual
grècia demis roussos-triki triki
israel alphabeta-abanibi
itàlia rafaella carra-rumore
romania o’zone-dragostea din tei
suècia ace of base-all that she wants


descobrint la meva pròpia llista, és una obvietat dir que la resposta a la pregunta 3 descansa damunt moltes taules dels turistes en forma de gerres de sangria buides i gots de tub amb tristes rodanxes de llimona.

m’agradaria saber de què treballen per estar encara de vacances o quan van a escola els nens. m’agradaria que dels potents altaveus de la disco mòbil s’escoltès blur.

dimarts, 31 de març del 2009

un tomb per la pista

en ple èxtasi adolescent (pastifejats de clearasil per l’acné i katovit pels estudis), els meus amics i jo mateix teníem el ferm convenciment que esdevenir uns filigraners a la pista de ball (aplauso.la juventud baila.tv1) no garantia el passaport pel triomf amb membres del sexe oposat.

per tant, l’objectiu en trepitjar la pista d’una disco es reduïa a intentar captivar alguna reeixida noieta (jersei privata i escalfadors) prescindint d’un talent pel que no estàvem dotats però, això si, movent-nos fent els primaveres tot el que podíem i més.

com la llista de seduccions dels setze anys no ompliria ni un quart de post (rupertes a cabassos, torreviejas alicantes mai), em centraré en els dos estils més usuals d’aquest primaverisme ballador que amb tant deler practicàvem.

pel nostre debut varem adscriure’ns a l’anomenada “escola aspaventosa” de ball. una corrent que, en definitiva, apostava per ballar raro i malament intentant caure en gràcia.

moure el braç, amb un gir sobtat com si colpegéssim la pilota amb una raqueta de tennis, i després l’altre, va resultar atractiu fins que un de nosaltres, per innovar, va imitar també el gest de la sacada i, llavors, més que atractius tennistes del moment (sánchez vicario-sergio casal) semblàvem tontets perduts.

el bragueta-dancing va tenir una durada més aviat efímera. consistia en ballar amb les mans a les butxaques fent sols lleugers moviments de maluc. un fracàs coreogràfic que ens acostava més a la figura del sàtir que no pas a educats nois de col•legi concertat.

tapar-nos el nas com si ens anéssim a capbussar a la piscina, imitar els moviments d’un mim de les rambles palpant un mirall fictici o utilitzar els dits com si fossin baquetes d’una bateria ens feia riure tot sovint però, en definitiva, seguíem sense menjar-nos un torrat.

tancada l’escola aspaventosa en números vermells, la següent eina per conquerir el superàvit sentimental va ser associar-nos a “l’escola descriptiva” de ball. escenificar el què passava a la cançó.

la música del moment (spaghetti dance) posava la feina fàcil. si sonava la cançó de baltimora (tarzan boy); nosaltres que emulàvem el crit del xicot de la jane posant-nos, teatralment, la palma de la ma damunt del llavi. si el dj de torn punxava scotch (disco band); tocava estossegar com víctimes d’una bronquitis gravíssima. si sonava gazebo (i like chopin) fingíem tocar un piano imaginari com virtuosos.

gairebé al final de la sessió, mentre als bafles s’escoltava you are a danger (cary low), també anomenada la cançó dels xiulets, nosaltres marxàvem cap a casa xiulant, com dissimulant que, una altra tarda, ni una sola noia vestida amb jersei privata i escalfadors damunt la mitja ens havia fet ni cas.

l’herència de totes aquelles tardes a dos espelmes és una formidable col•lecció de maxi-singles d'spagheti dance que dormen a casa de ma mare des de fa anys i una capacitat inusitada pel xiulet, molt útil per dissimular. per dissimular d’una adolescència sense menjar-nos una punyetera rosca.

dimarts, 24 de març del 2009

la botiga dels horrors dansaires

el llistó dansaire de dones i homes baixa ostensiblement amb la bonança climàtica. la presència de l’astre rei relaxa el nostre raser a l’hora d’acompanyar amb el cos el ritme de la música que escoltem fent que, en definitiva, a partir de la primavera ens deixem posseir sincopadament per cançons que ens mantindrien immòbils com un pal durant la tardor o hivern.

confesso que jo, en ple estiu i ajudat per un o dos lingotassos de més, he ballat sense cap mena de rubor ni vergonya aliena, “l’aserejé” de les ketchup fent totes aquelles pantomimes coreogràfiques amb les mans. també el “y.m.c.a.” dels village people imitant amb els braços (quina ràbia!) cadascuna de les lletres del títol. i fins i tot, crec que a una festa major a cabra del camp, vaig xalar de valent movent-me al ritme de “els pajaritos” de maria jesús i el seu (punyeter) acordió. el ménage à trois d’ambient estival + una mica d’alcohol + cançó patxanguera és, en el meu cas, letal.

els casaments, normalment concentrats al període comprés entre maig i juliol, també són un fastuós marc per fer el pamplines amb determinades cançons. des del tradicional pasdoble (un que es diu “islas canarias” ja em val) ballat matxucant durant tres minuts i escaig les abans immaculades sabates de la mare de la núvia, passant per unes sevillanes fent allò del se coge una manzana i rematant, ineludiblement, amb la clàssica conga de tots els convidats desconjuntant-se emulant un trenet però, això si, amb una copa a la ma i la cigarreta a la boca. si ets home, les normes d’etiqueta obliguen a anar amb la camisa per fora i el nus de la corbata afluixat. tela!

tot i aquesta pública confessió, tinc la meva dignitat de billy elliot i hi ha tubs pels que ni un excés de copes, la caloreta ambiental o la insistència de la mare de la núvia m’hi fa passar. tres en concret.

quan sonava coyote dax i el no “rompas más” fingia una estrebada muscular com si portés jugades tres pròrrogues i dues tandes de penals.

quan la veu d’una tal whigfield deia el inicial diri larala del “saturday night”, engrescant tothom a fer una coreografia massiva, apel•lava a una set de camell per anar a la barra a ofegar pena rere pena. amb el nus de la corbata afluixat, això sí.

però sobretot, quan escoltava els primers acords de “paquito el chocolatero”, l’ansietat per fugir era tal que m’agafava el passaport, traspassava la jonquera a corre-cuita i, per si de cas, prescindia de la xocolata tota una setmana. qualsevol precaució davant d’aquesta cançó era, i és, poca.

divendres, 7 de novembre del 2008

la botiga dels horrors lectors

la saviesa popular atribueix el poder de la somnolència a la comptabilitat de xais. la litúrgica successió d’un imaginari d’anyells, degudament numerats, sembla una de les solucions més efectives per aconseguir vèncer la son quan et presenta batalla.

a mi, propietari d’una imaginació massa condicionada per les imatges vistes a la tele, el únics exemplars del món oví que em vénen al cap en situacions com aquestes són el borreguito de norit i la famosa dolly. i clar, amb referents d’aquesta mena, no hi ha forma d’adormir-se.

en canvi, si desitjo plenes garanties de son immediata, tinc oníricament comprovada l’efectivitat narcòtica de dos llibres permanentment inacabats. zzzzzzz.

he llegit, i gaudit fins el darrer punt i final, llibres verinosos, feridors, tramposos, superficials i d’altres adjectius sense ensenyar la bandera blanca de la rendició. devorat el rayuela de cortázar sense tenir la sensació d’estar autoflagelant-me. acabat el 2666 de bolaño amb ganes trobar-me altres mil pàgines més. però amb aquests dos, amb l’illa del dia abans d’eco i l’ulises de joyce que sembla deixar captivada la marylin de la foto, no puc.

o si que puc. puc fer unes fantàstiques zetes sense pastilles ni dollys ni norit el borreguito.

quín llibres no heu pogut mai acabar? quíns llibres són el vostre millor somnífer? zzzzzzzzz.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

la botiga dels horrors musicals


juliol passat, nou amics de l’escola que aquest any hem conquerit el rodó cim dels 40, vam regalar-nos un cap de setmana plegats a donosti. una delícia.

furgoneta de lloguer. horetes d’asfalt i divertida conversa. dos dies de menjar i beure sense treva. en definitiva, una mena de festa del pijama masculina treint-li les teranyines a l’esperit jovenil que encara conservem tot i els maldecaps.

els dies previs a la sortida els hi vaig posar uns deures individuals pel viatge. m’havien d’enviar en privat el títol de dos cançons que els hi agradessin molt, tot i reconèixer que majoritàriament serien titllades d’horteres. una mena de botiga dels horrors musicals del nostre grup d’amics.

va ser un dels grans moments del viatge. la travessa intentant encertar quí havia escollit cadascun dels divuit atemptats contra la música va ser delirant ...

el més de la ceba de tots (sols compra productes catalans al súper i respon en català a qualsevol turista japonés que li pregunti ón és la sagrada familia) va escollir nunca debí enamorarme de camela. entre les eleccions del director de banc, seriós i formal a la feina, el me gustas mucho de rocío durcal. el que matina cada dia per anar a treballar; es una lata de luis aguilé. l’advocat penalista acostumat a judicis i personatges de tota mena, va optar pel felicità d’albano i romina power.

què? ens animem a treure les màscares musicals que tots portem?

jo vaig escollir el jardín prohibido de sandro giacobbe i la chica del póster de francisco. ja sé, ja sé; per llogar-hi cadires!

quínes dues cançons de qualitat dubtosa us agraden?