
quan et posaven el plat a taula, tot demanant-te que diguessis prou en el moment que la quantitat dipositada de fricandó amb moixernons o de, per citar alguna cosa més refrescant, esqueixada de bacallà saciés la teva expectativa deglutidora; el gest matern o patern era servir-te’n cullerada o cullerada i mitja de més. perquè sí.
tu et queixaves amargament. rondinaves preguntant pel ínfim valor de la teva opinió si t’acabaven posant un plus alimentari no sol•licitat o, fins i tot, amenaçaves negar-te (teatralment) a menjar l’afegitó. res: ells adduïen que havies de créixer, que el teu futur com jugador de bàsquet a la nba o com torner fresador depenia de la cullerada i mitja incorporada al plat.
comprenc (perquè jo ara també la practico) la bona intenció del gest familiar. que un dèficit fricandoril pugui frenar l’anhela’t desenvolupament vertical pot acabar esdevenint tan cert com que atorgar llibertat de ració als nens és, sempre que no hi hagi hamburgueses, ous ferrats o patates al menú, el primer pas per introduir una quantitativament precària nouvelle cuisin als àpats casolans.
el que no acabo de comprendre és que, ja d’adult, rememori aquest gest tot just quan el papa estat m’envia una carta sol•licitant-me abonar, com cada any, impostos.
potser és que m’emociona (teatralment) el bé major de saber que, gràcies a la meva contribució pecuniària, el país acabarà alt com pau gasol, eixerit (per dins i per fora) com josé coronado i laboriós com un torner fresador.
o potser és que m’he acostumat tant a empassar el gripau de la declaració de la renda que crec impossible que hi hagin aprofitats que es cruspeixen fricandó amb moixernons gràcies als tòtils que paguem.
o esqueixada de bacallà; ara comença la caloreta.