la persona més persona

la persona més persona que he vist mai damunt d’un camp de futbol és gus hiddink, entrenador del chelsea.

fa anys, ocupant la banqueta del valència, va negar-se a començar un partit fins que no fos retirada una bandera nazi que lluia a la graderia de mestalla. va dir que molt abans del futbol estava el respecte.

un altre sensacional detall (de pels de punta, pel meu gust) li vaig escoltar en una entrevista radiofònica. explicant com digeria la distancia geogràfica que el separava de la seva dona (ell entrenava a corea del sud, la sra. hiddink vivia a holanda) deia que “superava aquesta distància amb amor i cohets”.

el bo d’en gus (a corea) i la bona de la sra. hiddink (a la terra dels tulipans) sortien al balcó dels seus respectius habitatges, cada ics temps i els dos exactament al mateix minut, i feien enlairar un cohet dels de revetlla per no oblidar el molt que s’estimaven. crec que és el primer, i únic cop, que se m’ha escapat una llàgrima escoltant la ràdio.

hiddink, la persona més persona que he vist mai damunt d’un camp de futbol, sabrà entendre que desitjo que el barça elimini al chelsea per fer-li un petó emocionat a la meva dona mentre li dic que l'estimo, per abraonar-me ballant amb el nen l’azzurro (com la final és a itàlia, aquesta és la darrera cançó que escolto abans de començar el partit) tot dient-li que l'estimo i per telefonar a ma mare comentant-li, segurament mig singlotant, que l’estimo i que estem a la final. quan el barça guanya resulta que em pega per dir t'estimo als que m'estimo. una mània com una altra.

hiddink, la persona més persona que he vist mai damunt d’un camp de futbol, sabrà entendre que jo també tinc un grapat de cohets per tirar tan o igual d’amorosos que els d’ell.

per tant; què fem? ... ens ho juguem al pedra, paper i tissora, sr. hiddink?

(tranquils culerada, soc infalible en aquest pretèrit joc escolar!)

post nerviós (una mica) i breu

setmana de tiles, valeriannes i infusions tranquilitzants begudes en el joc de cafè regalat pel diari sport. de ninotets del jordi culer damunt les teles esperant que facin de preuats talismans. de rebregar entre les mans una vaca anti-stress que suavitzi els nervis.

chelsea, csk moscou, madrid i ¿final del bàsquet?

dies en els que el pà i circ de l’esport farà oblidar de consultar els pensits dígits del compte corrent.

dies en els que escoltarem que ja fa setmanes que ens avisen que vé el llop famolenc des de la vila i tall.

dies en els que, de ben segur, el bio amb bifidus superactivíssim que és el barça ens farà pendre, tot sovint, la direcció inequívoca de la por ...

burkina faso

el desinterès i la ignorància són molt valents i els meus, en concret, sempre tenen com exòtic atreviment anar a petar a burkina faso.

quan em parlen del canvi de feina d’algun conegut, d’aquells que et són indiferents, jo acabo responent “per mi, com si marxa a treballar a burkina faso”. si em comenten un avenç espectacular en l’interessant terreny de la física nuclear jo tallo, cofoi de ser un complert catet a bavor, que allò em sona a burkinofasonès (bonic idioma, segur).

pels sempre tendres motius laborals, aquest cap de setmana he hagut d’assistir a un curs que, a priori, m’interessava més aviat gens ni mica. quan van anunciar-me que, a més d’aixafar-me dos dies sencers amb la família, es faria a una població del vallès occidental vaig respondre, òbviament, “que per mi ja el podien fer a burkina faso”.

he arrossegat, també per feina, gairebé dues setmanes d’intensa relació d’odi-odi (res d’amor) amb un tema avorrit i somnolent vinculat amb tecnologia hospitalària. a mi, llegir sobre maquinària mèdica em sembla, directament, intentar comprendre el manual d’instruccions d’un devedé en burkinofasonès.

molt sovint ens toca fer coses que no ens agraden ni interessen. optem
per engegar-les al burkina faso del desinterès i la ignorància. però, alguns cops, tens la sorpresa que en obrir el meló del curs al vallès occidental aquest resulta d’allò més bo i que la tecnologia hospitalària, ben vernissada i amb carinyo, pot acabar oferint un treball del que sentir-se orgullós, tot i la dieta de blocs molt apreciats a la que t’ha obligat.

molts cops, si enlloc d’etiquetar prèviament, fos una mica més pacient, sabria que burkina faso abans s’anomenava alto volta, que el nom actual significa pàtria dels homes íntegres i que el idioma oficial és el francès; no el burkinafasonès.

sabria que el desinterès i la ignorància mai no són valents; són covards. aquí i a burkina faso.

una tendra coincidència

l’aleatori del ipod provoca, a vegades, tendres coincidències. o a mi m’ho sembla.

aquest matí han pujat a l’estació de tarragona un grup de nens d’uns deu-onze anys, suposo que per fer una sortida d’escola. un grup d’aquells que, per l’alegre xivarri que solen organitzar, fan que algun usuari del metro, amb tendència a ofegar-se dins d’un got d’aigua, es senti destorbat i violentat tenint al seu voltant nanos que, de moment, no conreen un sentiment massa tràgic de la vida. són aquells usuaris que, en veure’ls entrar, marxen amb la seva cara de lluç bullit a un altre vagó no sigui que se’ls hi encomani l’epidèmia de l’alegria.

jo no em moc. em trec un dels pinagnillos de l’mp3 de l’orella i així escolto música i criaturada alhora. m’agrada veure com riuen i es fan la murga amb innocents collejas. escoltar cóm i de què xerren. com els il.lusiona trencar per un mati de l’encaustrament escolar.

tot i que no tinc a la boca tot el dia la paraula mestissatge ni introdueixo, a poc que pugui, el tema del respecte per la diferència a les converses, em plau veure com un nen negre (jofre li deien) s’abraçava a una nena que semblava no haver pres mai el sol. com un marrec amb tota la fila de ser del perú xerrava un català nivell c amb un altre que acabarà lligant pels descosits al msn. com un menut nen hindú viatjava enganxat a la professora (natàlia).

tot i que no tinc a la boca tot el dia la paraula mestissatge, m’ha recomfortat veure aquesta mena de performance de la benetton al metro de barcelona, potser, autoenganyant-me pensant que no tot són grups i camarilles, raçes i religions, blancs contra negres.

han baixat a passeig de gràcia i jo he retornat el pinganillo a l’orella dreta amb un bon rotllo que encara em dura. a l’aleatori del ipod ha començat a sonar “rome wasn’t buil in a day”.

una tendra coincidència. o a mi m’ho ha semblat.

el bolso de la meva dona

el bolso de la meva dona atresora secrets que farien les delícies de reputats arqueòlegs i brocanters. la mitja hora llarga (pel cap baix) que s’enclaustra a pany i forrellat per gaudir d’una gratificant dutxa, l’aprofito jo xafardejant d’amagatotis un contingut per el que el director del british museum m’assetja amb ofertes més que suculentes.

és un màster en antiguitats que no té parangó. amb barret, barba de tres dies i un fuet per si he d’enfrontar-me als cobdiciosos nazis; he fet troballes que van des de xiclets cheiw junior (descatalogats de fa anys), esgrogueïdes factures de mòbil de quan vodafone era airtel i enyorats tiquets en els que un cafè val noranta miserables pessetes. en escoltar com apaga l’assecador de mà, torno precipitadament les relíquies a lloc no sense abans rampinyar-li l’euro que em calia pel paquet de tabac.

tot i que m’avorreix sobiranament contemplar david copperfield fer desaparèixer l’estàtua de la llibertat o el màgic andreu entaforar-se medalles com autopremi a trucs més aviat tronats, la txistera que esdevé el bolso de la meva dona també em reconcilia amb aquesta disciplina mentre ella roman closa al temple de la intimitat que és el bany.

conills, de moment, no en surten. però sí quilòmetres i quilòmetres de gomes pel cabell de tota mena i coloraines, un complert mostrari de protectors labials que ja desitjaria tenir en estoc la balear i un poti-poti de fàrmacs per combatre eventuals malestars generals i símptomes de refredat. també, de tant en tant, alguna que altra moneda molt útil per acabar de completar els 2,85€ que em val el tabac a la màquina del bar.

el més sorprenent de tot no és la de descobertes arqueològiques que m’ofereixen els bolsos de la meva dona, la inusitada capacitat d’emmagatzemament que tenen ni la de cops que m’han estalviat anar al caixer a treure calés per la meva dosi diària de nicotina.

el més sorprenent de tot és que avui escrivint aquest post, després de tota una vida anomenant-los bolsos, m’assabento que el correcte és dir bossa de mà. vaig a dir-li a la meva dona que acaba d’entrar a la dutxa.

l’euro ja li fotré després. total, en té per mitja hora llarga. pel cap baix.