ni la premonició d’un seguit de terratrèmols familiars
(tot va continuar la mar de normal) ni la representació onírica d’un germà gran
abusetes, d’aquells que abocaven accidentalment el tassó de cola-cao (ai, quin
greu que em sap!) damunt dels teus deures. res d’això. l’origen del malson tenia un nom (hitchcock)
i dos cognoms (los pajaros).
vale que també culpa dels meus pares que, posats a
atorgar llibertats, em van donar la de veure la peli sent criatura i aconseguint
que l’home del sac em semblés un panoli pringat, el llop ferotge un gos
faldiller passejant per la castellana en companyia d’isabel preysler però, en
canvi, els ocells en general un éssers sanguinaris. molt més xungos que l’indi
joe de tom sawyer, el jr de dallas i el mourinho del madrid junts.
la nit passada vaig tornar a tenir un malson. dipositava
una papereta dins d’una urna i desgràcies de tots els colors (tancs formant
pana al peatge de martorell, el barça fent del gàmper el partit més important
de l’any, ... ) i grandàries diverses (pensions d’avis abduïdes per forats
negres, apartheids comercials bidireccionals, prohibicions a respondre ningú en
castellà sota pena d’extradició, ...) es desencadenaven al meu voltant.
angoixant. el nou pitjor malson de la meva vida. amb diferència.
la culpa no es reparteix, aquest cop, entre hitchcok, les
bestioles voladores ni els meus pares. l’origen te un nom (votar) i dos cognoms
(en llibertat) que, segons qui escoltes o llegeixes, converteix moltes persones
en quelcom més txungo que l’indi joe, jr i mourinho junts.
encara continuo baixant el cap quan algun colom fa un vol
rasant prop meu; però por de dipositar una papereta dins d’una urna escollint
el que es vol o no es vol ser crec que ni jo, ni ningú, n’hauríem de tenir.
els ocells són l’home del sac. l’opció escollir, sigui el
que sigui, un dret.