dilluns, 28 de setembre del 2009

diverses lectures

per raons particulars que no cal esmentar aquí (anar a pagar la hipoteca al cul de la ciutat), un cop al mes he de creuar el passadís que uneix línia groga i verda a l’estació del passeig de gràcia de barcelona. una inmensa recta, més llarga que el desert dels monegros, que reuneix un grapat d’usuaris amb la màscara posada del conill d’alícia al país de les meravelles mentre repeteixen “faig tard-faig tard-faig tard”.

cada cop que hi passo, amb la tranquilitat d’esperit que atorga el fet de complir dins del termini amb l’entitat finançera copropietària del nostre pis, m’aturo com un badoc a contemplar una mostra artística d’autor anònim que s’hi pot trobar al començament de la recta: les línies pintades d’una sortida dels 100m d’atletisme.

bestial. brillant. o bestial i brillant alhora. unes sencilles línies que descriuen en perfecta metàfora la velocitat amb la que ens toca viure, si un s’ho vol prendre trascendentalment, o una simpàtica invitació a agafar posició al calaix de sortida, posant els genolls al terra, tot esperant que algú doni la senyal per apretar a córrer. lo de cada dia però imitant exageradament a bolt o, si ets una mica més granadet, a carl lewis.

imagino a l’artista, quan va vendre l’idea a transports metropolitans de barcelona, explicant les diverses lectures de la singular obra i justificant-la, amb tot el convenciment del món, dient que la ciutat més olímpica de totes les ciutats seria l’indret més idoni per la seva creació artística.

a mi m’agrada. tant que estic per proposar a l’entitat finançera copropietaria del meu pis que convidin a l’artista en qüestió perquè pinti una ratlles similars al passadís d’entrada al banc. com encara em queden vint-i-cincs anys de pagaments, més que la sortida d’una cursa de 100m millor que hi traçi un circuit de marató.

i millor que jo, quan hi entri, no ho faci amb la màscara del conill d’alícia al país de les meravelles posada. el que podria semblar el tret d’inici de la cursa per pagar cada primer de mes el coi d’hipoteca seria, segurament, l’alarma del banc sonant.

diverses lectures que té la singular obra.

dimecres, 16 de setembre del 2009

targes excusatòries

el tret de sortida del nou curs escolar m’obre les portes al conreu d’un seguit de tasques paternes mala cosa de divertides. des del folrat impecable (per entrar a viure) dels llibres de text contradint la cèlebre l’arruga és bella d’adolfo domínguez fins a la presentació en societat de l’any docent en la que sempre s’escolta la veu d’un pare reclamant, erra que erra com martínez soria, més hores lectives de llengua espanyola. tot plegat un no parar de ji-jis ja-jas.

però, sens dubte, el que més em crida a l’optimisme de cara el curs entrant és tornar a posar en solfa el microgènere literari en el que més còmode em sento: les targes excusatòries.

malgrat ser un gènere francament mal considerat, compartint sac amb les novel.les de corín tellado i les cartes del lector del superpop, la devoció per aquest petit format em ve de menut quan demanava, amb tota la patxorra del món, targes legitimant una absència de tres dies per un refredat i d’altres explicant sopars de duro sobre deures que havia oblidat fer o llàmines de dibuix (era un patata) entregades fora de termini.

comptava amb la plena complicitat de ma germana (deu anys més gran que jo) que oferint-me el seu talent narratiu, va conquerir el zenit estilístic ideant-ne una que m’excusava d’anar a classe de piscina sine die. un txollo targetil que em mantenia calentó a la grada mentre la resta es remullava practicant els cent metres esquena en ple gener.

el nen, a contracor meu, no és ni gota de corcó demanant-me’n. la típica solicitant dieta al menú del migdia quan m’ha acompanyat en l’orgia de xocolata de la nit anterior o alguna excusant la seva asistència a primera hora per uns afers familiars que, obviament, emmascaren que els llençols se’ns han quedat enganxats. misèria i companyia.

els posts del bloc o algun que altre text per la feina no són l’hàbitat natural per practicar l’art perdut de les targes escolars excusatòries. per tant, digui el que digui el nen, aquest curs penso agafar el brau per les banyes i atabalar la professora dia sí, dia també. la primera va per demà:

prego disculpi que la responsabilitat del nen faci que entregui els deures a diari, les llàmines de dibuix dins del termini i que, per acabar-ho d’adobar, opti per remullar-se a la piscina els mesos d’hivern. a partir d’avui mateix, em comprometo fermament a amagar-li el quadern d’activitats poc abans de sortir, sabotejar-li les llàmines de dibuix que, al damunt, no ha calcat i trencar-li la goma del banyador tots el dies de piscina. si es vol banyar quan fa fred, que ho faci nu.

òscar


dimecres, 9 de setembre del 2009

pantalla a negre

a la pleistocènica tele d’abans, aquella que només tenia la 1 i l’uhf i finalitzava el dia oferint una flipant i psicodèlica carta d’ajust, cada cop que es tallava l’emissió escoltaves la veu de una senyora o senyoreta (crec que es deia marisa medina) explicant que per causes alienes a la seva voluntat (la de la medina –jo entenia-) s’havia interromput la programació i que, per amenitzar l’aturada, t’oferien uns minuts musicals acompanyant a una pantalla íntegrament negra.

l’ohhhh de decepció que acompanyava aquest tall sobtat mudava en un posterior ecssss de fàstic. primer, perquè t’acabaven d’esquinçar el fil narratiu de l’aventura dels paiassos de la tele en el moment just (ohhhhh) en el que anaven a fer-li la guitza al senyor chinarro i, en segon terme, perquè enlloc de posar-te el dale ramón que eres todo un campeón, mi barba tiene tres pelos o el en el auto de papá, et feien escoltar (ecsssssss) fantàstiques composicions de brahms, mahler i schubert. si allò era amenitzar –pensava- que seria intentar putejar-te.

brahms, mahler i schubert no tenen cap culpa ja que la única i directa responsable que la música clàssica no em faci ni fred ni calor és la dj marisa medina i les seves clàssic-sessions.

a l’actual catosfera, aquesta que té centenars de blocs, cada cop que la feina no em permet publicar posts amb la freqüència i energia que voldria, hi hauria de sortir la mari pau huguet explicant que per causes alienes a la meva voluntat no puc penjar tantes bajanades com desitjaria. i, això sí, al final del post hi posaria uns minuts musicals amb els paiassos de le tele cantant el auto de papá.

quan acabi el clip, i la pantalla es quedi íntegrament en negre, podeu posar-hi brahms, mahler i, fins i tot, schubert.

dimarts, 1 de setembre del 2009

els aixafaguitarres

aixafaguitarres: persones i coses que consagren bona part de la seva existència a aigualir prèviament la festa del veí pronosticant, agosaradament, que la festa no serà altra cosa que un sepeli.

des de la gènesi dels temps sempre hi ha algú que fa de l’aixafar guitarres el seu modus vivendi i operandi. com massa partícip de la gènesi dels temps no en vaig ser, m’he de limitar a esmentar als professionals d’aquesta mena d’esclafat que he anat coneixent els darrers anys.

un dels exemples humans més empipadorament carregadors és l’avuinotriomfem. l’individu (no se’l pot anomenar d’altra manera) que, quan ja erets ben guarnit i perfumat per arrasar a la disco entre la parròquia femenina, et destrempava asseverant que aquella nit la deglució de rosques brillaria per la seva absència. normalment encertava, tot s’ha de dir, però això no el legitimava per treure’t la il•lusió.

en un terreny gastronòmic més literal hi està l’hemfetcurt. és el que, quan ja has sortit i abonat un compra estratosfèrica del caprabo per la calçotada o costellada de torn, afirma que dues ampolles de vi negre per barba no seran suficients o un ramat de xais (amb pastor i gos d’atura inclosos) faran passar gana a un grup de deu persones. els hemfetcurt, per tal de donar validesa a la seva teoria, segueixen menjant xai i bevent vi mentre la resta fa estona que està amb el moscatell i el whisky.

i, finalment, en una recopilació tan pintoresca com aquesta no pot mancar-hi l’estaràplé. un dels aixafaguitarres per excel•lència que té la mà trencada vaticinant que el restaurant al qual vols anar no hi haurà taula (ni que la tinguis reservada), tampoc entrades pel cinema o teatre i que, fins i tot, tenint vol per viatjar a les canàries et quedaràs al prat per culpa de l’overbooking.

el paradigma aixafaguitarrista amb el que no trago, el que miro de combatre amb més força i vehemència, curiosament no és de natura humana. l’anomenaria tejodescomodijoherodes i sol apareixer, sí o sí, a finals d’agost primers de setembre, en forma de núvols i pluja quan encara ets de vacances a la platja.

contra el tejodescomodijoherodes crido a la família a les barricades. faig pamflets, en la clandestinitat, propagant que sense la dictadura dels núvols es viu molt millor. encapçalo manis per la sorra cridant, junt amb uns quants guiris que massa cosa no entenen, “pluja pel camp, sol pel litoral” i organitzo roms cremats a la platja en els que interpretem, una mica pets i sota l’empara d’una guitarra no aixafada, grans temes com “no nos moverán”, “resistiré” (duo dinámico) i el “i
will survive
” de gloria gaynor.

a mi ni el cel ni els núvols m’aixafaran avui la guitarra. la festa de la platja no serà cap sepeli i menys encara quan, tot i el plugim que va caient, hi estic amb tot el pack-beach complert. quan acabi de mullar-me sobre mullat al mar, confirmi que jugar a pales sota la pluja té un interès afegit i m’assegui damunt d’una tovallola que ha perdut la seva funció d’assecat, llavors miraré desafiant al núvol més gran i gris que hi ha tot dient ”te jodes, chaval, como dijo herodes”.

després ja aniré a la farmàcia buscant alguna cosa pel refredat. amb paraigües, és clar.