l’estiu és, potser compartint honor amb les festes de nadal, el període de l’any que suma més tòpics verbals per metre quadrat de conversa.
quan el primer ascens de temperatures ens obliga a fer el canvi d’armari, precipitant l’emotiu retrobament (gairebé com el d’un amor perdut de joventut) amb els pantalons pirates que et ballen com una baldufa gràcies a l’eficiència de l’operació bikini o amb les samarretes de color cítric que et transformen en un subliminal home-anunci (o dona) de trinaranjus, sura també la humana necessitat de repetir el manat d’alls que són els tòpics estivals.
al menys al cap i casal, creuar-te amb un veí esbufegant al migdia dins l’ascensor i no esmentar allò de el que mata de barcelona és aquesta humitat que fa que la roba se’t enganxi al cos és símptoma d’escassa educació veïnal o de que el veí és un nudista militant.
també és d’una idoneïtat repetitiva, mentre et trobes totalment extasiat assaborint el primer polo dràcula de la temporada, comentar als que t’envolten que l’estiu és vida, talment com si acabessis de parir una frase digna d’un filòsof grec malgrat que, en síntesi, estàs venint a dir que la resta d’any és mort.
o recórrer a un dels clàssics entre els clàssics de les mentires piadoses (a l’estiu ve molt de gust menjar amanides), quan en realitat mastegar a tothora fulls d’enciam i diverses herbotes comestibles només els hi ve de gust a les cabretes sigui quina sigui l’època de l’any.
però de entre tots els tòpics, el que més m’agrada és aquell que diu que la platja cansa. potser existeix alguna explicació científica que doni veracitat a la frase però, a priori, escarxofar-se damunt la tovallola a xafardejar que fan els altres banyistes, intentar fer el pi a l’aigua o, el més sacrificats, construir un precari castell de sorra amb un infant; no semblen activitats que requereixin un plus de ginseng matinal, la veritat.
la platja, al menys a mi, no em cansa gens ni mica. el que em cansa és que el veí excusi la poderosa olor que desprèn en la humitat de barcelona, que costi tant de trobar llocs on encara segueixin venent polos dràcules o que el monopoli dels primers plats estivals les tinguin les amanides.
la platja no em cansa. el que em cansa és seguir comptant els dies que falten per poder pal plantar-me a la sorra tres setmanes seguides sense fer altra cosa que dir, en sortir de la platja, que la platja cansa una mala cosa.
dilluns, 31 de maig del 2010
dilluns, 17 de maig del 2010
un bon dia
9.00 a.m. santa susanna (maresme)
tothom (entenent la magnitud del familiar tothom a fill i dona) clapa. els punts estrella de la genètica m’han obsequiat amb un infalible despertador biològic que no diferencia laborables i diumenges. fa solet, els ocellets canten i els núvols dormen la ressaca de l’escandalosa festassa de trons i pluja d’ahir. segurament imbuït d’aquest matinal oasi de quietud i pau, m’acosto fins a la platja a contemplar l’immens blau (figura poètica que, de tant emprada, molesta). i enllà, mentre a la sorra un reduït grupet de guiris practica destrament tai chi, em pregunto circumspectament (acaronant-me la barbeta i guaitant l’horitzó tal com assenyalen els cànons de la reflexió): “ens en sortirem aquesta tarda sense xavi de mig centre?”.
13.30 p.m. autopista c-32 direcció barcelona
la meva dona (l’E) posa els cors, mentre condueix, a les cançons dels ub40 que ha decidit ens acompanyaran de camí a barcelona. ni al nen ni a mi ens agraden massa els ub40 i, encara menys, que l’angelical cara de mare i esposa no es correspongui amb la seva capacitat per entonar cançons. com avui ha de ser un diumenge perfecte, prescindim de fer cap comentari al respecte i col·laborem, callant, en la plàcida postal familiar. mentre atempta contra l’estrofa que diu red, red wine, stay close to me, m’acarono la barbeta i guaitant l’horitzó autopistero em pregunto: “no l’anirem a cagar contra el valladolid, oi?”.
17.30 p.m. casa de ma cunyada
gent amable xerrant distesa ment del darrer llibre d’albert espinosa, d’un abonament que et facilita llaminers descomptes pel teatre i de la senzilla recepta del tiramisú. amics desconeguts que acompanyen ma cunyada el dia del seu aniversari i que, a jutjar pel menú dialèctic que plantegen, no tenen el barça entre les seves inquietuds per aquest plàcid diumenge. el nen i jo, des del bàlsam anti-stress que resulta mirar l’horitzó barceloní tocant-nos la barbeta, ens preguntem: “algú pot començar a cantar-li ja l’aniversari feliç que se’ns farà tard?”.
21.15 p.m. carrer galileu
s’ha acabat el patir i, amb ell, la contenció d’atrezzo per no atabalar-me encara més, la teatral placidesa per no menjar-me ungles i dits alhora i la fingida bassa d’oli que estava resultant aquest diumenge de nervis. esclato cantant al carrer galileu que madrid se quema, se quema madrid. nen i dona canten amb mi.
s’ha acabat també no recordar-li a l’E que canta fatal. s’ha acabat dissimular que aquest apunt no vol parlar d’altra cosa que el barça és campió de lliga.
tothom (entenent la magnitud del familiar tothom a fill i dona) clapa. els punts estrella de la genètica m’han obsequiat amb un infalible despertador biològic que no diferencia laborables i diumenges. fa solet, els ocellets canten i els núvols dormen la ressaca de l’escandalosa festassa de trons i pluja d’ahir. segurament imbuït d’aquest matinal oasi de quietud i pau, m’acosto fins a la platja a contemplar l’immens blau (figura poètica que, de tant emprada, molesta). i enllà, mentre a la sorra un reduït grupet de guiris practica destrament tai chi, em pregunto circumspectament (acaronant-me la barbeta i guaitant l’horitzó tal com assenyalen els cànons de la reflexió): “ens en sortirem aquesta tarda sense xavi de mig centre?”.
13.30 p.m. autopista c-32 direcció barcelona
la meva dona (l’E) posa els cors, mentre condueix, a les cançons dels ub40 que ha decidit ens acompanyaran de camí a barcelona. ni al nen ni a mi ens agraden massa els ub40 i, encara menys, que l’angelical cara de mare i esposa no es correspongui amb la seva capacitat per entonar cançons. com avui ha de ser un diumenge perfecte, prescindim de fer cap comentari al respecte i col·laborem, callant, en la plàcida postal familiar. mentre atempta contra l’estrofa que diu red, red wine, stay close to me, m’acarono la barbeta i guaitant l’horitzó autopistero em pregunto: “no l’anirem a cagar contra el valladolid, oi?”.
17.30 p.m. casa de ma cunyada
gent amable xerrant distesa ment del darrer llibre d’albert espinosa, d’un abonament que et facilita llaminers descomptes pel teatre i de la senzilla recepta del tiramisú. amics desconeguts que acompanyen ma cunyada el dia del seu aniversari i que, a jutjar pel menú dialèctic que plantegen, no tenen el barça entre les seves inquietuds per aquest plàcid diumenge. el nen i jo, des del bàlsam anti-stress que resulta mirar l’horitzó barceloní tocant-nos la barbeta, ens preguntem: “algú pot començar a cantar-li ja l’aniversari feliç que se’ns farà tard?”.
21.15 p.m. carrer galileu
s’ha acabat el patir i, amb ell, la contenció d’atrezzo per no atabalar-me encara més, la teatral placidesa per no menjar-me ungles i dits alhora i la fingida bassa d’oli que estava resultant aquest diumenge de nervis. esclato cantant al carrer galileu que madrid se quema, se quema madrid. nen i dona canten amb mi.
s’ha acabat també no recordar-li a l’E que canta fatal. s’ha acabat dissimular que aquest apunt no vol parlar d’altra cosa que el barça és campió de lliga.
dijous, 13 de maig del 2010
one-hit wonder
la indústria musical ha encunyat (sóc obedient de mena i el diccionari diu que s’ha d’escriure així) una frase en anglès per definir aquells cantants i grups coneguts per una sola cançó d’èxit: els one-hit wonder.
una llista de one-hit wonder pot ser rematadament més llarga que la cua que s’organitza a la caixa el dia de pagament de les pensions i més subjectiva que la meva opinió sobre el veí que va decidir penjar un quadre amb cartes del tarot al vestíbul de l’escala. però, posat a ser subjectivament reductor, la meva llista l’encapçalaria el brimfull of asha dels cornershop.
igual que amb els one-hit wonder musicals, al llarg dels anys acumulem meravellosos èxits d’un moment vital concret, fites de les anomenades transcendents, que et fan sentir el rei del mambo.
molta gent segurament afirmaria que el seu casament o unió (si ha acabat tenint certa continuïtat, clar) estaria al capdamunt del seu rànquing de triomfs. d’altres optarien pel naixement d’un fill o net (si no han deixat de parlar-se amb fill, net o amb tots dos alhora per alguna collonada relacionada amb calés) i un bon grup citaria, per acabar amb els exemples, quelcom relacionat amb feina o estudis (si la conjuntura econòmica no ha catapultat l’empresa a la fallida o si els anys de colzes han tingut alguna utilitat).
tots aquests one-hit wonder vitals estan massa condicionats per imprevists futurs que els poden acabar convertint en úlceres d’estómac. a mi m’atrauen aquells moments, potser més xorrament anecdòtics, que ni els geos aconseguiran desallotjar del nostre currículum.
el dia que et van posar un deu a una làmina de dibuix calcada, el dia que vas aconseguir que els lladregots que t’havien fotut la cartera a les rambles te la tornessin amb monedes incloses o el dia que vas fer-te un forat a la plaça de siena per veure-hi el palio.
però posat a ser subjectivament reductor, el meu brimfull of asha, el meu número u d’aquests one-hit wonder xorres està encara per arribar.
arribarà el dia que agafi el quadre amb cartes del tarot que un veí va decidir posar al vestíbul de l’escala i el foti on li pertoca: a les escombraries.
una llista de one-hit wonder pot ser rematadament més llarga que la cua que s’organitza a la caixa el dia de pagament de les pensions i més subjectiva que la meva opinió sobre el veí que va decidir penjar un quadre amb cartes del tarot al vestíbul de l’escala. però, posat a ser subjectivament reductor, la meva llista l’encapçalaria el brimfull of asha dels cornershop.
igual que amb els one-hit wonder musicals, al llarg dels anys acumulem meravellosos èxits d’un moment vital concret, fites de les anomenades transcendents, que et fan sentir el rei del mambo.
molta gent segurament afirmaria que el seu casament o unió (si ha acabat tenint certa continuïtat, clar) estaria al capdamunt del seu rànquing de triomfs. d’altres optarien pel naixement d’un fill o net (si no han deixat de parlar-se amb fill, net o amb tots dos alhora per alguna collonada relacionada amb calés) i un bon grup citaria, per acabar amb els exemples, quelcom relacionat amb feina o estudis (si la conjuntura econòmica no ha catapultat l’empresa a la fallida o si els anys de colzes han tingut alguna utilitat).
tots aquests one-hit wonder vitals estan massa condicionats per imprevists futurs que els poden acabar convertint en úlceres d’estómac. a mi m’atrauen aquells moments, potser més xorrament anecdòtics, que ni els geos aconseguiran desallotjar del nostre currículum.
el dia que et van posar un deu a una làmina de dibuix calcada, el dia que vas aconseguir que els lladregots que t’havien fotut la cartera a les rambles te la tornessin amb monedes incloses o el dia que vas fer-te un forat a la plaça de siena per veure-hi el palio.
però posat a ser subjectivament reductor, el meu brimfull of asha, el meu número u d’aquests one-hit wonder xorres està encara per arribar.
arribarà el dia que agafi el quadre amb cartes del tarot que un veí va decidir posar al vestíbul de l’escala i el foti on li pertoca: a les escombraries.
dimarts, 11 de maig del 2010
la gent normal
“Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal”.
potser és culpa de la cendra d’aquest volcà islandès de nom impronunciable que m’emboira els ulls d’un sospitós color blau i grana.
potser és que només hi sé veure-hi una minsa palleta (com la que mastegava a tothora lucky luck) al nostre ull i una gegant biga travessera als globus oculars blancs.
potser només pal planto, davant dels miralls còncavs i convexes del tibidabo, a les estrelletes del madrid perquè m’hi aparegui la imatge d’una colla de constel·lacions galàctiques d’allò més pagades de sí mateixes i, als del barça, enfront d’un mirall que mostra exclusivament una visió teletubbera de la realitat.
potser per tot això (i moltes més coses) veig a la bomba navarro plorant emocionat en guanyar. a gianluca basile càlidament abraçat al periodista que li demana opinió o a jugadors de l’altre punta del món fent una exhibició del català nivell z que han aconseguit aprendre; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.
potser per tot això (i moltes coses més) veig la dona d’un dels nostres futbolistes treballant de funcionària, fins fa un parell d’anys, tan panxament a una conselleria de la generalitat. a un altre dels nostres entrant a comprar, agafadet de la maneta de la xicota, al zara dones de l’illa diagonal o a piqué i bojan per seguint-se en calçotets pel vestidor; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.
potser la vulcaniana cendra, la palleta del cowboy de dibuixos animats o la sala de miralls distorsionadors són elements que fan que els meus em semblin gent normal i els altres gent que juguen a ser normals perquè es creuen excepcionals.
potser, aquest diumenge acabat el partit, la gent normal acabarà rebent el millor premi a la seva normalitat.
“Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts de tu,
jugant a ser com és la gent normal”.
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal”.
potser és culpa de la cendra d’aquest volcà islandès de nom impronunciable que m’emboira els ulls d’un sospitós color blau i grana.
potser és que només hi sé veure-hi una minsa palleta (com la que mastegava a tothora lucky luck) al nostre ull i una gegant biga travessera als globus oculars blancs.
potser només pal planto, davant dels miralls còncavs i convexes del tibidabo, a les estrelletes del madrid perquè m’hi aparegui la imatge d’una colla de constel·lacions galàctiques d’allò més pagades de sí mateixes i, als del barça, enfront d’un mirall que mostra exclusivament una visió teletubbera de la realitat.
potser per tot això (i moltes més coses) veig a la bomba navarro plorant emocionat en guanyar. a gianluca basile càlidament abraçat al periodista que li demana opinió o a jugadors de l’altre punta del món fent una exhibició del català nivell z que han aconseguit aprendre; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.
potser per tot això (i moltes coses més) veig la dona d’un dels nostres futbolistes treballant de funcionària, fins fa un parell d’anys, tan panxament a una conselleria de la generalitat. a un altre dels nostres entrant a comprar, agafadet de la maneta de la xicota, al zara dones de l’illa diagonal o a piqué i bojan per seguint-se en calçotets pel vestidor; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.
potser la vulcaniana cendra, la palleta del cowboy de dibuixos animats o la sala de miralls distorsionadors són elements que fan que els meus em semblin gent normal i els altres gent que juguen a ser normals perquè es creuen excepcionals.
potser, aquest diumenge acabat el partit, la gent normal acabarà rebent el millor premi a la seva normalitat.
“Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts de tu,
jugant a ser com és la gent normal”.
dilluns, 3 de maig del 2010
família nipona
al balcó de casa, amb els peus recolzats a un bagul de plàstic i escarxofat damunt la cadira sotmetent l’esquena a una mena de contorsionisme que, previsiblement, esmicola en bocinets qualsevol recomanació dels tractats d’ergonomia, llegeixo les línies d’un llibre que esmenta els hikikomori.
els hikikomori són joves japonesos que, per tal d’aïllar-se de la pressió exterior del món, es tanquen a pany i forrellat a la seva habitació dedicant bona part del dia a dormir i, la part sobrant, a quedar-se hipnotitzats per consola i ordinador sense gairebé cap contacte amb família ni amistats nipones. viuen aquesta engarjolada realitat durant anys i anys fins que algú s’adona de la conveniència de trucar el psicòleg.
llegeixo això i, aixecant la vista del llibre de vila-matas, reflexiono (per dir algo) sobre el hikikomorisme familiar de manual d’aquest migdia de diumenge. el peque, més alegre que unes castanyoles, gràcies a la tolerada reconversió de la saleta del pis en una bombolla multimèdia en la que passar de la nintendo ds a la play o a un capítol de hannah montana no l’obliga ni aixecar-se del sofà.
la meva dona, a la que intueixo els ulls ja una mica orientalitzats i el cutis pèl groguenc, atrinxerada a l’habitació entre muntanyes de papers que contenen tests, trascripcions i programacions per la setmana entrant.
i jo al balcó de casa, treient els peus del bagul de plàstic i oferint-li treva a una esquena que imita a la forma de la carretera de tossa, tancant definitivament el llibre que esmenta aquests hikikomoris als que tant ens començem a semblar per proposar a nen i dona anar a la plaça a fotren’s unes braves.
“araaaaaaa?” –em diu el nen, ofés per la tallada de rotllo- i “tinc massa feina” –em diu la mitja taronja sense aixecar la vista dels paperots-.
trucar a la psicòloga que m’acaba de dir que té massa feina seria inútil. serà més útil, potser, baixar al japonès a per una safata de sushi.
els hikikomori són joves japonesos que, per tal d’aïllar-se de la pressió exterior del món, es tanquen a pany i forrellat a la seva habitació dedicant bona part del dia a dormir i, la part sobrant, a quedar-se hipnotitzats per consola i ordinador sense gairebé cap contacte amb família ni amistats nipones. viuen aquesta engarjolada realitat durant anys i anys fins que algú s’adona de la conveniència de trucar el psicòleg.
llegeixo això i, aixecant la vista del llibre de vila-matas, reflexiono (per dir algo) sobre el hikikomorisme familiar de manual d’aquest migdia de diumenge. el peque, més alegre que unes castanyoles, gràcies a la tolerada reconversió de la saleta del pis en una bombolla multimèdia en la que passar de la nintendo ds a la play o a un capítol de hannah montana no l’obliga ni aixecar-se del sofà.
la meva dona, a la que intueixo els ulls ja una mica orientalitzats i el cutis pèl groguenc, atrinxerada a l’habitació entre muntanyes de papers que contenen tests, trascripcions i programacions per la setmana entrant.
i jo al balcó de casa, treient els peus del bagul de plàstic i oferint-li treva a una esquena que imita a la forma de la carretera de tossa, tancant definitivament el llibre que esmenta aquests hikikomoris als que tant ens començem a semblar per proposar a nen i dona anar a la plaça a fotren’s unes braves.
“araaaaaaa?” –em diu el nen, ofés per la tallada de rotllo- i “tinc massa feina” –em diu la mitja taronja sense aixecar la vista dels paperots-.
trucar a la psicòloga que m’acaba de dir que té massa feina seria inútil. serà més útil, potser, baixar al japonès a per una safata de sushi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)