dimecres, 28 de desembre del 2011

res ambiciós ni de l'altre dijous

com aquell senyor (o senyora) que porta setmanes i setmanes d’anys i anys jugant al mateix número de la loteria amb una perseverança guardiolanna d’allò més tendra; un grapat de benintencionats blocaires aprofitem el darrer apunt del calendari per a desitjar a tots els que ens visiten i visitem, persones a les que a còpia de llegir i comentar acabem apreciant/estimant/admirant/digues-li ics, un feliç any nou, sense massa mal de caps i amb algun que altre desig aconseguit. res ambiciós ni de l’altre dijous que per aquí som gent senzilla i campetxana, si fa no fa com la monarquia espanyola.

no em tinc per un excel•lent radar detector dels sentiments humans però enguany, tant a la vida desvirtualitzada com a la catosfera, només faig que topar-me amb tones de pors i neguits davant el que està per venir. deu ser que això d’estar dins d’un túnel sense cap rètol que indiqui quan falta per la sortida intimida una mala cosa o que el cansament acumulat aniquila les forces per carregar altres 365 dies pansits a la motxilla però, en general, s’ensuma una por terrorífica al 2012.

i segurament no és injustificada. qui més qui menys pateix intranquil•litats laborals i aturades (en carn pròpia o en la carn de algú ben proper), practica exercicis de funambulisme damunt la corda de l’economia casolana o contempla l’horitzó vital com un abisme vertiginós enlloc d’una plàcida línia recta adornada per un solet. si l’any vinent no és l’apocalipsi poc li falta.

i jo no sé si el 2012 serà una merda com aquest que ara fot el camp. si la culpa de la por és dels sanguinaris taurons de les finances, dels governants incompetents o de la gent mal acostumada a lligar els gossos amb fuets de vic (del bo i car). jo no entenc de mercats borsaris ni bancs, si el sentit comú és o no suficient per tirar endavant un país ni si tothom hem actuat irresponsablement com a presumptes rics. no ho sé.

només sé que quan una cosa no funciona una, dues, tres i fins a quatre vegades, potser és hora de provar quelcom diferent a la cinquena. no faré igual que l’home que dilapida setmana rere setmana una veritable fortuna en el mateix número de loteria que mai tocarà i, per tant, enguany us desitjaré un any nou infeliç, carregat de problemes i amb un zero patater de somnis aconseguits.

si m’acaba sortint el tret per la culata a ningú li sorprendrà. i si acaba sortint bé aquesta estúpida tàctica, per fi tots aquells que em visiten i visito, les persones que a còpia de llegir i comentar he acabat apreciant/estimant/admirant/digues-li ics, tindran un any com pertoca: feliç, sense gelocatils i tranquil. res ambiciós ni de l’altre dijous que per aquí som gent senzilla i campetxana, res a veure amb d’altres senzills i campetxanus amb masses ambicions.

dimecres, 7 de desembre del 2011

digueu-me fandelsclàssics

el seny, que és un dels fets diferencials que el tòpic tatua al nostre codi genètic, i una escala de prioritats vitals, que en època de vaques raquítiques com la que patim alça la subsistència fins el cim del pòdium; recomanen agafar paper quadriculat, bolígraf (digueu-me fandelsclàssics, però jo em faig un embolic amb les taules de excel) i anar planificant cóm gestionarem, primer, el despiporreflamenco del nadal i, després, cóm practicarem l’efecte goma amb la nòmina per anar trampejant el desert del 2012.

he agafat paper quadriculat tot mirant d’escriure recte, bolígraf (bé, era un retu vermell stabilo bionic mangat del despatx però tampoc cal posar-se tiquis-miquis) i vaja! ... m’ha acabat sortint un top-5 dels equips que més odio del món de qualsevol disciplina esportiva. podia aparèixer-hi l’steaua de bucarest que va ser el responsable de les primeres llàgrimes per un partit de futbol, o la jugoplastica de kucoc que any sí any també deixava el pobre epi (i a mi) sense regnat europeu o el liceo la corunya d’ok patins perquè em dona la gana i són uns antipàtics.

però no, el rànquing dels meus odis esportius m’ha sortit igual de previsible que el diagnòstic final d’un capítol de house (o lupus o sarcoïdosi) i el primer equip de futbol del real madrid ha guanyat de carrer, sense gairebé despentinar-se els cabells engominats, molt per davant de les altres quatre aversions que, vés per on, també vesteixen del blanc que més ràbia fa de tots els blancs que es fan i es desfan. el top-5 no admetia seleccions nacionals, matís important de conèixer ja que hagués fet perdre una posició el bàsquet blanc, els veterans i el real madrid-castella.

sé que odiar, ni que sigui esportivament, està molt mal vist. no és saludable, no tendeix ponts de concòrdia entre els diferents ismes (frases com aquesta sempre han d’aparèixer) i, aprofitant la proximitat del nadal, va contra un dels manaments que déu nostre senyor ens va llegar. sé que mon cunyat i ma neboda simpatitzen amb el madrid i mala gent, el que es diu mala gent, no ho són i que guardiola, entre gall i gall, insistiria en allò de institució emblemàtica, referent del futbol mundial i màxim respecte. i un ou.

sé que amb la de mal de caps que tothom patim, improvisar ara un top-5 dels equips que més odio en aquest món de qualsevol disciplina esportiva mentre espero que arribi el dissabte ni és assenyat ni hauria d’estar entre les prioritats vitals d’aquesta setmana. però després de gastar ahir una pasta (gansa) en les primeres compres de nadal, tinc ganes d’anar traient una mica de ràbia. i per això, no conec millor teràpia que rajar del real madrid. digueu-me fandelsclàssics.

dilluns, 28 de novembre del 2011

aquesta boqueta

ma mare era carnissera, tenia una carnisseria. no és un ofici massa prestigiat ara per ara. hi ha ajudat força aquesta dèria de periodistes i locutors per abusar de les metàfores explicant algunes atrocitats humanes amb aquell estil instal•lat al groguenc (“... tras la explosión, el lugar se convirtió en una auténtica carnicería ...”, “ ... el carnicero de milwaukee se cobró una nueva víctima ...”) o des d’un repetitiu allioliero (“... pepe, el rudo central blanco, volvió a ejercer, por enésima vez, sus dotes de carnicero sobre el césped ...”). a ma mare li agrada molt l’allioli, això és cert, però mai a la vida ha fet esclatar explosius, anat a milwaukee ni repartit llenya dins o fora d’un camp de futbol. us ho juro.

al•lucino petits cogombres quan llegeixo o escolto les metàfores càrniques perquè jo, d’aquella carnisseria del poble sec a la que anava tot sovint a fer un cop de mà, només en vaig treure coses bones. algunes de divertidament xorres com que es podia saludar dient a maria o déu vos guard enlloc de utilitzant el bon dia de tota la vida, que hi havia senyores que demanaven la carn picada (en un primer moment vaig pensar que amb l’objectiu de tocar-me els nassos) en onzes, lliures i mitges lliures passant olímpicament de grams i quilos que eren, al menys per mi, de més bon entendre o que existien peces amb noms tan catxondos com filet de pobre, crostó, ós del vano, gerret o costelletes del coll.

a banda d’anar construint un diccionari (carnisseria–òscar, òscar-carnisseria) de paraules i expressions, allà vaig aprendre a mirar de ser simpàtic i educat amb les persones que hi compraven (val també el genèric parroquianes), escoltar el parer de la gent ni que fora l’oposat al meu, pujar la comanda (i la del forn, i la del verdulaire i la de sa tia maria) a un cinquè sense ascensor a les àvies que poc es podien moure o apreciar que menjar, vestir-se, visitar països i anar a una escola amb piscina coberta i un grapat de pistes esportives era possible, també, per l’existència d’aquella botiga.

gràcies a que ma mare era carnissera, jo tinc un paperot (val també el concret títol) que diu que estic capacitat per escollir paraules que expliquin que el de periodista no és un ofici massa prestigiat ara per ara. instal•lar-me en un estil groc xinès escrivint que “... el comerç diari de les misèries humanes posa el plat a la taula d’alguns periodistes ...” o en el repetitiu allioliero que afirma allò del “ ... hi ha periodistes que no són altra cosa que fel•ladors del poder ... “.

si ma mare llegís aquesta darrera frase em diria, segur, “nen, per acabar escrivint grolleries, més valia que haguessis estudiat per carnisser”. no cal que us ho juri.

dijous, 10 de novembre del 2011

per molt que hi insisteixi

hi ha dies que un no encerta a donar-ne una a dretes ni a esquerres, i el central argentí del barça estava patint un d’aquests dies d’evident terra engoleix-me. jo, per allò tan diplomàtic de no esbroncar els de l’equip propi i per allò tan educatiu de servir d’exemple el nen que vols que sigui educat, m’abstenia d’esmentar en veu alta la mare biològica del central cada cop que arribava cinc minuts tard al tall. silenciava els seràgilipolles i els militodelscollons que en justícia li correspondrien quan encadenava passades abominables, quan corria com si trepitgés ous d’estruç i, fins i tot, quan va cometre un penal absurd i innecessari.

però quan, per acabar-ho d’adobar, va gosar reclamar l’indiscutible pena màxima fent aquell gest típicament italià d’unir les puntes dels dits de la mà, tota la contenció se me’n va anar a norris i vaig cridar-li però què fas, burro? si tu no ets italià: tu no ets dels meus! el nen (un aixafaguitarres de manual), sense ni tan sols mirar-me, va dir: a veure papa tu, per molt que hi insisteixis, tampoc ho ets d’italià.

i és cert. no he nascut a siena, no puc acreditar cap avantpassat a l’arbre genealògic originari de l’alger ni he demanat ser fill adoptiu de san gimignano però, tot i així, de fa anys insisteixo en l’automentida de que jo, enlloc d’una clínica de l’eixample barceloní, sóc nascut a itàlia. mira, m’ha pegat per aquí quan a d’altres els hi pega per fer balls de saló, aeromodelisme o construir la torre eiffel amb escuradents.

val que tenim el país a tocar de la fallida i que no som ningú escollint governants llefiscosos, però en tota la resta ho brodem. transformem una pífia arquitectònica en un atractiu turístic mundial (torre de pisa), exportem el nostre segell al racó més recondit del món gràcies a la pasta, la pizza i la moda, les samarretes de ratlles que resulten ridícules pel javi de verano azul estilitzen fins i tot el gondoler amb més sobrepès i si hem de trencar el nas de luis enrique per passar a les semis del mundial del 94 ho fem sense que l’àrbitre s’adoni.

som xerraires i simpàticament entabanadors, tenim la millor postra (el tiramisú) que es pot tastar i servim un cafè igual de bo que d’imperceptible per l’ull humà sense l’ajut d’un microscopi. hem farcit les esglésies de frescs i retaules que la gent fa cua per veure, arrasat composant òperes, tenim un himne que posa la pell de gallina i un idioma que aconsegueix dotar de música a paraules (telefonino, pallacanestro, pomeriggio) de significat poc rítmic.

sóc italià perquè m’agrada itàlia i no puc ser el que m’agradaria. sóc italià per no decebre el nen responent-li, mentre faig el gest d’unir les puntes dels dits de la mà, que tampoc em deixen ser català. per molt que hi insisteixi.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

gràcies

els números carreguen dins la seva motxilla kechua, a més de la tradicional carmanyola amb truita de patates, un filetets de pit de pollastre arrebossat i l’imprescindible cantimplora per si els seus numèrics ossos van a petar enmig d’un desert sense un trist oasi a ma, el feixuc pes de l’acusació generalitzada de fredor. sigui per la ben guanyada fama de rigorosos que els hi concedim o el matrimoni fins que la mort els separi que mantenen amb algunes ciències, sembla que ni un iceberg de l’antàrtic és més gèlid que els glaciars números.

no dubto que siguin d’una exactitud pèl superba ni que el seu idil•li amb determinades ciències faci més ràbia que el de shakira i piqué però emmascarats per la xifra concreta i inequívoca que ens ofereixen hi ha, la majoria de les vegades, un bon grapat d’atributs que poden ser titllats de qualsevol cosa excepte de freds.

156 (posts), 7342 (comentaris) i 3 (anys de vida, tot just avui, d’aquest poti-poti de bloc de nom anglès copiat d’una cançó dels queen of stone age) aparenten ser només això; impersonals xifres que ara mateix, només clicar el “publicar”, començaran a transformar-se en d’altres lleugerament diferents.

les aparences numèriques enganyen a base de bé ja que els 3 anys de trajectòria de the lost art of keeping a secret tenen el mateix de fred i impersonal que jo de físic nuclear. els tres anys de contacte amb tots vosaltres m’han fet carregar la meva motxilla kechua de quilos i quilos d’un optimisme que ja us dic jo que, quan el toques, ofereix una escalforeta molt més confortable que el de la funda nòrdica les nits del mes de gener.

moltes gràcies a tots, de veritat, per la vostra càlida companyia.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

la perfecció va per barris

has dormit a regna solta les vuit hores de qualitat que el dr. estivill recomana cada cop que algun mitjà li concedeix l’oportunitat de l’autobombo. has trobat a la primera les xancletes que t’estalvien dir el nom del porc quan els peus trepitgen el terra. has tret el nas per la finestra i, contra el que ahir nit pronosticava l’home del temps, el dia t’ha saludat amb un sol d’un optimisme encomanadís. i fins i tot, arrodonint perfectament el cercle dels primers minuts del matí, la parella t’ha dedicat un bon dia, cuerpasso en passar pels peus del llit que (intuïtiu/tiva de mena com ets) et fa pensar que les lleganyes li emboiren els globus oculars.

però malgrat que l’idíl•lica confabulació matinal de factors enumerats haurien de precipitar-te a una de les jornades més exultants de la teva vida, quan un es lleva amb l’ànim girat no hi ha confabulació que valgui. estàs creuat i punt. i ho estàs tant que, en una versió catalanitzada del michael douglas de un dia de furia, esmicolaries contra la paret l’espantall de gerro regalat per la sogra i, posat a descarregar adrenalina, aprofitaries per introduir al microones els llibres de paulo coelho que no saps per quins set sous són en un dels estants del menjador.

per matins apocalíptics com aquests, l’únic truc que tinc a la txistera per redreçar la situació és escoltar txorrimúsica mentre em remullo a la dutxa. aigua freda per congelar la sensació de mala folla (piiiiip!) i al amanecer de fresones rebeldes, la revolución sexual de la casa azul o el good enough de cindy lauper petant el bafle del ipod. la meva infalible, però, és vespa special dels lunapop. ritmillo popero puerilment adolescent, la simpàtica dicció d’uns xicotots italians cantant en espanyol i una lletra que aposta (per dir algo) per conquerir l’everest de la vitalitat damunt d’una simple moto.


te nassos que a mi, que mai he conduit una vespa ni sembla que tingui la més remota intenció de fer-ho a curt termini, em posi de bon humor un homenatge musicat a aquest clàssic transalpí de les dues rodes. te nassos que la dona i el nen, enutjats perquè l’escàndol de la meva cançoneta els hi ha fet començar amb mal peu el dia, no s’adonin que gràcies als lunapop l’espantall de gerro que sa mare i àvia, respectivament, ens va regalar segueixi intacte un matí, ara sí, tan perfecte com aquest.

dimarts, 20 de setembre del 2011

un geni a l'abast

si per una d’aquelles afortunades casualitats del destí em topés (segurament arraconada en algun dels armaris de ca mare on hi atresora barroques coberteries de plata, jocs de taula brodats amb motius florals a cada mil•límetre de tela i serveis de te que no recordava haver vist mai) amb una làmpada meravellosa de la que, un cop pertinentment acaronada, en sortís un geni concedint-me un desig, no ho dubtaria ni una mil•lèsima de segon; li demanaria viure dins un espot televisiu. allà enmig s’hi està de collons de mico.

els matins de lleig pujat durarien el que jo tardés en ruixar-me una mica d’axe i a sentir-me com brad pitt dins el zara dones. entraria a la caixa amb el dni a la boca i en sortiria amb un préstec d’interès ridícul per comprar una exòtica caseta de bambú a la polinèsia. mai discutiria per foteses amb la dona gràcies a l’efecte anti-disputes dels all bran choco de kellogg’s i la grip per obra i gràcia del frenadol, sense mocs, mal de cap ni la sensació de tinc el cos com si m’haguessin fotut una pallissa, seria una paraula tan absent al meu vocabulari com el nogensmenys i l’àdhuc.

tindria una cuina immaculadament neta i polida més gran que la pista central de roland garros, el somriure de dentadura perfecte permanentment dibuixat a la boca (es pot no somriure amb una cuina així?) i la dormidina no m’estalviaria patir episodis d’insomni ni neguit quan alguna cosa m’amoïnés ja que res m’arrabassaria la son ni em preocuparia.

gaudir de la vida que els creatius publicitaris utilitzen d’atrezzo per vendre’ns desodorants, iogurts i cotxes equipats fins a les celles seria el súmmum, l’hòstia en vinagre, si no fos que aquesta excel•lència existencial d’espot sospito que també m’acabaria avorrint com una ostra.

quan això passés no caldria renegociar amb el geni pidolant-li un nou desig a mida o la suspensió temporal de l’anterior. senzillament aniria a ikea que, fet i fet, és un lloc molt més adequat per redecorar la vida d’un en còmodes terminis que els armaris de ca la mare.

els espots del geni suec així ho asseguren.

dilluns, 12 de setembre del 2011

soci a la força

la saviesa popular afirma que una de les situacions que evidencien el definitiu adéu-siau a la joventut i, en conseqüència, el ingrés inexorable al club de l’edat madura; és aquell moment fatídic, d’insultant cop de colze a la imatge que el mirall ens retorna cada matí, en el que un desconegut ens pregunta a peu de carrer si coneixem on s’ubica l’alberg tal o el bar de copes pascual. la puntual demanda d’informació no té cap tipus de connotació negativa, òbviament, però quan la formulen dient-te senyor o, el que és pitjor, tractant-te de vostè et passa pel cap imitar mourinho i fotre el dit a l’ull del (jove) interlocutor. per bocafluix.

negar l’evidència és un acte recurrent en els humans. i com jo d’humà en sóc una estona llarga, porto uns anys que no trepitjo el carrer sense els cascs del ipod encastats a les orelles. em distrec amb la música i, de pas, m’estalvio el mal tràngol de foradar tendres còrnies amb el meu dit índex després d’escoltar vostès i senyors indesitjats. sembla, però, que la saviesa popular és poc de caminar pels passeigs marítims del nostre litoral a l’hora de trobar evidències respecte l’esfereïdor tema. un servidor, malauradament, sí que hi passeja.

i aquest estiu, els (ir)responsables que m’han fet palès el ingrés al club que porto anys defugint tenen nom i cognoms: REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES. uns cabrons amb molta mala bava, el que jo us digui. he vist com aturaven lluint somriures profident a persones de totes les nacionalitats i colors promocionant l’oferta d’un chupito gratis amb l’entrada, com gairebé pidolaven a parelles que semblaven una gamba i un escamarlà que visitessin discos amb nom de perfum (opium), críptiques (qk) o de reserva animal (overland) i també he vist com, per molt a tocar d’ells que passés, per molt de morros que em tinguessin, no m’oferien altra cosa que la indiferència. era el pureta invisible que jeu al sofà de casa a veure el sálvame. uns cabrons amb molt mala bava, no em cansaré d’insistir-hi.

després d’aquest estiu ja no hi ha volta enrere. gràcies a la ignorància amb que m’han obsequiat els REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES he entrat, de ple dret i amb caràcter vitalici, al club de l’edat madura sense passar pel tristament cortès vostè ni escoltar ningú dient-me senyor. només ballaré a festes majors, casaments i al passadís de casa, els chupitos me’ls pagaré jo trinco tranco i em passaré hores i hores escoltant dir “andreíta cómete el pollo” a la belén esteban.

també sortiré a posar-me en forma corrent cada dia per la diagonal. així, l’estiu vinent, tindré més possibilitats de fugir de rossetes després de fotre-li el dit al ull al primer repartidor de flyers discotequils que torni a fingir que sóc l’home invisible. uns cabrons amb una mala bava tremenda. no sé si us ho havia comentat.

dimecres, 20 de juliol del 2011

sense baixar de l'autobús

tot i que l’estiu lidera de carrer, sense baixar de l’autobús, el meu top-4 d’estacions de l’any, he de reconèixer que no tot en aquest entranyable període són ji-jis ja-jas, flors, violes i romaní. a les incòmodes calorades amb que ens sol obsequiar, cal afegir-hi d’altres handicaps com la vampírica proliferació de dípters culícids (gràcies viquipèdia) xuclant-nos la sang amb nocturnitat, la dèria per les reposicions que els hi entra a les cadenes de televisió (suposo que, en breu, cauran com cada any verano azul i los vigilantes de la playa) i la mala guixa que genera observar gent damunt d’un iot luxós mentre tu fas el pamplines dins d’una barqueta toy comprada al carrefour. és el que hi ha!

recuperar les pitjors cançons que han amanit els nostres deu darrers estius pot ser, també, una altra raó per mirar-lo de reüll. el pòquer d’anti triomfadores que hem escollit, en catosfèrica votació al festivalet LES JOIES DEL VINT-I- U

1.- el baile del gorila –melody- (37 punts)
2.- la bomba –king africa- (27 punts)
3.- baila el chiqui chiqui –rodolfo chiquilicuatre- (25 punts)
4.- la gasolina –daddy yankee- (22 punts)
5.- ave maría –david bisbal- (21 punts)

és dels que fa desitjar que s’acceleri l’arribada de la tardor, si poca soltes com un servidor han d’exhumar cadàvers musicals com aquests amb l’excusa que l’agost és ja a tocar.

així que per no carregar de més raons a tots aquells que consideren l’estiu un veritable via crucis, i contravenint la tradició que recomana el bis del guanyador de concursos d’aquesta calanya, melody i el seu infame baile del gorila no protagonitzaran la cloenda del festival ni la de l’apunt.

millor, ja que avui segons el facebook és el II dia de la música en català, posar el punt i final amb la frescor divertida i estiuenca dels amics de les arts i la sensacional jean luc. una perfecta banda sonora per fer que ni les picades dels mosquits, les corredisses televisives d’en david hasselshoff per les platges de santa mónica i l’escàs catxè de la meva barqueta toy de plàstic aconsegueixin aigualir un estiu que pel meu gust és, de carrer i sense baixar de l’autobús, la millor estació de l’any.

dimecres, 13 de juliol del 2011

les joies del vint-i-u

l’adveniment (haver estudiat religió, enlloc d’ètica o ciutadania, et deixa el pòsit de paraules d’aquesta envergadura) del segle XXI ens ha obsequiat guanys transcendentals i avenços que van molt més enllà del simple afegitó d’un palet vertical acompanyant les dues ics. gràcies als ja quotidians gps podem prescindir dels aparatosos plànols de carretera, tapant quasi totalment la visió del conductor quan gosaves desplegar l’acordió cartogràfic, per viatjar de santa maria de palautordera a san gimignano, per exemple. també les pre estivals operacions biquini s’han reconvertit amb el nou segle en un bufar i fer ampolles per obra i gràcia del sr. dukan i la seva dieta miraculosa de gall d’indi/conill/pollastre a full time. i, potser la millora més rellevant de totes, bertín osborne ha aparcat la dèria de cantar ranxeres i el buenas noches señora per vendre gaspatxo i olis amb el seu nom.

en el terreny musical, però, el flamant segle d’estrena ha estat d’innegable involució. si les constants tocades de pera de l’sgae han anat clavant les banderilles a aquesta primera dècada, la repassada a la llista d’èxits estiuencs d’aquest tèrbol període inicial suposa una estocada letal. val que les cançons de l’estiu no solen ser un prodigi d’imaginació i bon gust, val que només se’ls hi demana que facin d’amable fil musical a nits de despiporre etílic i migdies de paella reescalfada a un xiringuito, val que el llegat dels darrers anys del segle XX (amb joies d’orfebreria com tengo un tractor amarillo, la barbacoa o la macarena) tampoc ha estat per tirar ni un trist coet; però veient la selecció de setze temes que presento en aquest apunt, hi haurà consens catosfèric afirmant que el segle que vivim, amb les cançons de l’estiu, s’ha quedat d’allò més descansat.

per aquesta raó, i perquè al juliol i agost això de deixar-se arrossegar per activitats sense solta ni volta (fer sudokus, pujar a trenets turístics, practicar tir contra globus a les fires, ...) a més de no estar tan mal vist també acaba entretenint que és un contentu, us proposo escollir la cançó més odiada dels darrers deu estius. tres puntets per aquella que faríeu desaparèixer de la faç de la terra musical sense dubtar-ho ni un moment, dos per la que l’acompanyaria en aquest viatge sense retorn i un puntet per la tercera que teniu més travessada. oju que escollir entre aquesta selecció de perles estiuenques cultivades no sembla gens senzill.

“alejandro” de lady gaga
“amo a laura” dels hapiness
“aserejé” de las ketchup
“ave maría” de david bisbal
“baila el chiqui-chiqui” de rodolfo chiquilicuatre
“colgando en tus manos” de carlos baute&marta sánchez
“dragostea din tei” de o’zone
“el baile del gorila” de melody
“gasolina” de daddy yankee
“la bomba” de king africa
“mayonesa” de chocolate latino
“no rompas mi corazón” de coyote dax
“obsesión” dels aventura
“que la detengan” de david civera
“waka waka” de shakira
“yo quiero bailar” de sonia&selena

dimarts, 21 de juny del 2011

els petits salvatges

ens complagui o no, un dels motors que belluga la nostra societat és el blanc o negre de les rivalitats. és més reconfortant ser un fanàtic del barça quan saps que cada victòria culer suposa una descomposició intestinal d’en mourinho, penges l’estelada al balcó amb encara més convicció quan recordes que el veí del davant llueix l’adhesiu d’un toro al cotxe o el nen insisteix cada nit en posar el hormiguero a la tele perquè sap que veure a pablo motos m’acaba fent aixecar del sofà dels nervis i, per tant, ell s’hi pot estirar més còmodament. el te jodes como dijo herodes sempre ha estat una òptima benzina per omplir el dipòsit del dia a dia.

si els excessos de la revetlla de cap d’any ja solen provocar cruentes desavinences entre defensors i detractors de tan festiu esdeveniment, la inclusió del ingredient dels sorollosos petards en la de sant joan talibanitza les postures d’uns i altres.

d’existir una escletxa legal que els hi permetés, segur que els gossos serien els primer essers vius que demanarien l’abolició de tan nostrada festivitat. l’estrèpit pirotècnic d’aquests dies fa que el doberman més rabiós es converteixi en un ca manso i acovardit. busquen els espais més aïllats dels habitatges amb la cua entre les cames i, si cal, fan les seves cosetes pulcrament dins de la tassa del vàter per tal de no sortir a l’exterior i topar amb l’enemic més temut: un marrec armat amb una metxa i una bossa del condis emmagatzemant piules, trons i d’altres explosius baby.

passejar pel carrer es converteix, també per molts humans, en una mena de videojoc bèl•lic en el que hi pots participar des de dues vessants. una de paranoica-defensiva, en la que camines solapat a les façanes tot vigilant que des de cap balcó algun petit salvatge et vulgui socarrimar la camisa i una altra, més de cos a cos, en la que increpes amb crits de gamberro, incívic o tu tirem un petard que jo et tiraré una senyora hòstia a tot nen que veus prop d’un contenidor de escombraria o d’una cantonada amb la sospitosa bossa del condis a la mà. hi ha el risc, està clar, que la criatura senzillament estigui tornant del súper amb la comanda però, en totes les guerres, hi ha danys col•laterals que s’han d’assumir.

tothom els critica i diem que no són coses per que els petits hi juguin lliurament. tothom (fins i tot els gossos) surt al carrer mig acollonit per culpa d’aquest desplegament pirotècnic però tothom també, només amb comptadíssimes excepcions, n’acaba comprant no sigui cas que la criatura esdevingui marciana per no poder llençar-ne.

i així, any rere any, fem de barça i madrid alhora i d’independentista que palplanta a les quatre barres el perfil d’un toro d’osborne. critiquem el coi de petards que tiren els altres nens però els hi comprem als nostres. jo mateix, aquest migdia, aniré a comprar-li al meu un kit que fa molta i molta patxoca.

tanta que me’n he reservaré un per mi. un que, estratègicament situat sota el coixí del sofà, esclatarà just en el moment en el que el nen decideixi posar el coi de hormiguero de pablo motos només per poder estirar-s’hi còmodament qual majo vestido. tornar els te jodes como dijo herodes sempre ha estat una òptima benzina per omplir el dipòsit del dia a dia.

dimarts, 14 de juny del 2011

pels pèls

impossible. no hi ha consens sobre el protagonisme que han d’adquirir els alegres pèls a la cara dels homes. diversos factors (la sobirana mandra de l’afaitat matinal, el rebutjant “fuig que piques” amb que algunes parelles frenen qualsevol contacte face to face i les burdes còpies d’actors hollywodencs) fan que cadascú tiri a la seva col•laborant en una mena d’anarquia faciocapil•lar que avarca des del rasurat total i diari fins a la barba d’ermità i, també, una amplíssima classe mitjana d’afaitats que inclouen solucions com la perilla i mitja perilla, les patilles curro jiménez, la seductora barba de tres dies o un trist borrissol de pèls sota el llavi inferior, entre moltes d’altres opcions estètiques.

però de fa anys que, enmig d’aquest desgavell de possibilitats, no s’hi troba el oblidat i solitari bigoti. escassament veiem senyors bigotuts passejant del bracet de la dona per l’eixample barceloní ni embrutant-se’l de nata mentre assaboreixen un suís al carrer petritxol. els pantalons de campana van i venen, la música dels 80 és el guadiana de les emissores de ràdio, el blandi blub reclama amb força el seu espai a les jogueteries del país però amb el retorn del bigoti no hi ha tu tia; ni se’l vol ni se l’espera.

l’única causa que se’m acut per argumentar l’evident apartheid és la connotació política que atorguem a aquesta reunió visible de capil•lars a la zona compresa entre el límit inferior del nas i el llavi superior. en l’imaginari masculí lluir bigoti fa d’ultrafatxa; d’un fatxa que tira d’esquena.

tu ets un dia davant del mirall, fent provatures a la babalà amb la gillete contour per amenitzar el soporífer afaitat, i mires com et queda això d’allargar la patilla. val, ja està vist que ni ets rockabilly ni vius a la serra de ronda. altre dia, per comprovar si dona més caràcter a la teva descaracteritzada cara, tastes això de la perilla. val, vist està que et cal un curs accelerat d’autoestima enlloc d’una flamant perilla. però mai no proves, ni en el més delirant dels intents d’afaitat, com li quedaria el bigoti a la teva cara. et quedarà fatxenda i punt.

és pensar en el bigoti i oblidar-te de la veuassa de constantino romero, l’enginy d’en groucho marx, la simpàtica barra de magnum p.i. i la traça d’en super mario als videojocs. és pensar en el bigoti i associar-lo als antics censors retallapetons, a l’aznar més megalòman i el reguitzell d’abominables dictadors (hitler, franco, pinochet o saddam) que el lluïen sota el nas.

és pensar en el bigoti, davant del mirall tot fent provatures a la babalà durant l’afaitat, i dir-te que abans et poses uns pantalons de campana, escoltes tot el sant dia música dels 80 i atens els clients mentre vas passant-te d’una mà a l’altra el llefiscós blandi blub que tenir a la teva cara, ni que sigui uns segons i en catxondeo, un pèl que te relacioni amb aquesta abominable colla de ... bigotuts.

dimarts, 7 de juny del 2011

crack de cracks


una piscina d’ambientació tropical, envoltada d’amplis para-sols de bruc pels escassament amants de l’astre rei i amb un solvent servei de bar -a càrrec del magnumià club kamehameha-, és l’escenari de l’edició 2011 del crack de cracks. un premi (personal, intransferible i que no s’ha de passar a ningú) en el que per tercer any consecutiu guardono blocs que “m’agraden molt i en els que m’hi sento tan còmode com repantingat al sofà de casa. més que llegir un blog, tinc la impressió d’estar petant-la plàcidament amb la persona que hi és darrera”.

així que preneu del fons de l’armari els banyadors de waterpolista marcabdomen, els biquinis de portada de l’sport ilustrated i les tovalloles furtades a la darrera estança a un hotel de la cadena husa i passeu a gaudir, entre capbussada i pinya colada, dels meu set crack de cracks 2011:

COL•LECCIÓ DE MOMENTS / CARME
http://carmerosanas.blogspot.com/
la por i la necessitat de cuirasses protectores aboca a molta gent a ocultar sentiments a l’exterior. la carme regira aquesta tendència aconseguint que la màscara de cada moment que dibuixa, i cada lletra que l’acompanya, ofereixi un veritable esclat de vida a tots els seus seguidors. la seva col•lecció de moments acolorits són la única màscara que conec que, lluny d’amagar, ensenya.

EL MERCAT DE SANT ANTONI / ARIS
http://elmercatdesantantoni.blogspot.com/
a la meva memòria el mercat de sant antoni és un mosaic de cromos de l’argentina de kempes i llibres esgrogueïts, de fotos sípia de la postguerra i diumenges al matí. l’aris trasllada al bloc el regust d’aquell indret amb un mosaic format per peces d’anecdotari personal, d’història de la ciutat i el món, d’actualitat, personatges, il•lustració o cinema; fent, de cada actualització seva, el meu millor matí de diumenge.

EL MEU RACONET / AINA
http://ainarotgervives.blogspot.com/
la frontera entre realitat i ficció, entre històries viscudes i imaginades, és gairebé invisible als escrits de l’aina i captiva, sense cap tipus d’oposició, el lector tafaner que portem dins. un cop claudiques a la dolça mescla d’espontaneïtat descarada i sensibilitat amb segell propi, que sigui real o fictici t’és del tot indiferent. només vols seguir rendit a una realitat: que llegir-la és un plaer gens fictici.

GINO-ART / MAIJO
http://maijo-gino-art.blogspot.com/
si contemplant una immensa vall responc perfectament a l’estereotip del pixa pins limitant-me al camaca de marres, davant qualsevol mostra artística només tinc coneixements per mourem entre el m’agrada i el no m’agrada. que jo sàpiga dibuixar poc més que un sol somrient no treu perquè els dibuixos de la maijo em semblin d’una frescor i vitalitat encomanadissa. i, què carai!, a més d’agradar-me molt, els trobo més camacos que qualsevol vall immensa.

KIRA PERMANYER / KIRA
http://kirapermanyer.blogspot.com/
fresc, tendre i desenfadat. per molt bo que resulti, el donut no té el monopoli d’aquests tres adjectius i al blog de la kira en els hi trobem, sempre, amanint uns posts deliciosos que aborden des de la ironia quotidianitats d’una mare que pal planta la seva divertida mirada a tot el que fa i l’envolta. de bon matí, berenant i a qualsevol hora; els apunts de la kira són el millor donut pel meu cafè de la catosfera.

TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN / JESÚS
http://jmtibau.blogspot.com/
l’arbre dels jocs literaris que proposa, de les cares del món que els blocaires li enviem, de l’alliberament de llibres que fa en diversos indrets de la geografia catalana o de les enginyoses desdeficinicions i nanocontes que ofereix, entre moltes d’altres coses, no obstaculitza la vista del bosc. al contrari, ens mostra la panoràmica general d’un vegetació literària molt fèrtil. un bosc que explica que en jesús és un senyor escriptor. com la copa d’un pi.

PEQUEÑAS MIRADAS / DANI*
http://mellowdoubtmiradas.blogspot.com/
un dels protes de la peli smoke fa un projecte fascinadament poètic: fotografiar durant anys, cada matí i la mateixa hora, una mateixa cantonada. en dani, autor de pequeñas miradas, dirà sense falsa modèstia que ell escassament sap escriure i que fa fotos per instint. té un alter ego, el pequeño viajero, que acompanyat de maleta, abric, barret i paraigües es dedica a un projecte d’imatges i texts encara més inspirat que el del prota d’smoke. tot poesia.

*(en dani és un dels meus millors amics: un orgull, i no pas un motiu per estar entre els crack de cracks de enguany)



PS: com sóc un inepte -amb totes les vocals i consonants- enllaçant blogs, teniu el link directe als crack de cracks de enguany i de les anteriors edicions a l’esquerra de la pàgina.

dimarts, 31 de maig del 2011

my own art of cooking a champions

INGREDIENTS:
1 baguette / 1 ou / 7-8 talls de carn (vedella o porc) per arrebossar / farina de galeta / 1 tomàquet madur/ oli / sal / pebre / paper de cuina / paper d’alumini.

PASSES A SEGUIR:
PRÈVIA- cal (abans de moure un sol dit) desar al congelador el sentit del ridícul i el poc o escàs raciocini que el cuiner conservi per seguir fil per randa totes i cadascuna de les passes següents sense qüestionar mai el perquè (això és monopoli dels entrenadors portuguesos verbalment incontinents). és dogma de fe i punt.

1.- batrem enèrgicament un ou en un plat fons tot procurant que cap bocí de la closca participi d’aquest procés. si algun tros, per accident o manca de traça, cau al plat; l’extraurem del líquid viscós amb el primer que se’ns passi pel cap (cullera de cafè, forquilla o fent un cotxino efecte pinça amb dos dits de la mà).

2.- remullem els talls de carn, prèviament salpebrats, en l’ou batut mirant que quedin íntegrament impregnats pel líquid. tampoc cal matar-se.

3.- posarem una generosa quantitat d’oli a escalfar a una paella. mentre l’oli es va animant, agafarem els talls de carn i els hi anirem donant voltes i voltes en un plat atapeït de farina de galeta fins que quedin ben recoberts. els viatges de la carn d’un a altre plat, i el posterior anar enfarinant-la amb alegria, solen deixar més aviat pringòs el silestone de la cuina. una baieta a prop es fa d’agrair.

4.- quan l’oli ja estigui prou calent com per citar a sa mare si t’esquitxa, posarem els talls de carn a la paella fins aconseguir un color dauradet (a ambdues cares) atractiu pels ulls.

5.- cobrirem un altre plat (ja en portem no sé quants de embrutats) amb paper de cuina i hi dipositarem la carn ja definitivament arrebossada per tal que perdi l’excés d’oli.

6.- tallarem un tros de baguette suficient per encabir-hi un parell o tres de talls de carn. l’obrirem pel mig en horitzontal i, en les dues llesques resultants, hi untarem primer mig tomàquet ben madur, després hi tirarem un polsim de sal, un raig d’oli d’oliva i, finalment, hi dipositarem la carn. farà una fila collonuda.

7.- embolcallarem el gloriós entrepà en paper d’alumini i el deixarem reposar a la nevera mentre duri la final europea que estigui disputant el barça. ningú no el podrà obrir, mossegar i, si molt m’apureu, ni mirar fins que no acabi el partit.

8.- un cop el barça s’hagi proclamat campió gràcies a l’entrepà de carn arrebossada intocable, et miraràs la cònjuge més txulo que un vuit, amb aquella cara que expressa facialment un orgullós “tu anar rient, tu anar fotent-te tota la setmana de les meves supersticions, però ja tenim la quarta al sarró ... carinyu –aquest darrer mot pronunciat amb retintín-”.

9.- ara ja, si a algú li ve de gust, pot anar menjant de l’entrepà de carn arrebossada mentre el cuiner, mirant des del balcó en direcció a terres luses, canta desganyitat la successió de perquès més feliç de la seva vida.


dimarts, 24 de maig del 2011

104

doncs serà que el prou d’en cuní s’ha quedat en una minúcia anecdòtica en relació al que van cridar milers de persones la setmana passada farts de la situació, que la bandada de gavines peperes que pobla el cel peninsular després de les municipals em manté mirant defensivament enlaire o que l’eliminar al madrid a semis ha estat com conquerir gairebé mig títol; però a hores d’ara, quan tot just falten 104 hores pel xiulet inicial a l’estadi de wembley, no pateixo cap dels símptomes oscarians previs a tota final europea del barça.

el mirall, pel matí quan m’afaito, continua reflectint la mateixa cara de empanat de sempre. un pèl bronzejada, això sí, però amb un coloret que té més relació amb les hores de sol acumulades el cap de setmana que no pas amb cap mena de reacció epidèrmica per la proximitat de la fita futbolística. tampoc agafo el metro més nerviós que d’altres vegades ni a la feina aparco escrits i documents per recrear mentalment els 90 minuts (o més) del futur matx tot mirant embadalit el sostre del despatx.

no he anat a comprar la carn arrebossada que, convenientment dipositada enmig de dues llesques de pa (formant allò que el consens lingüístic anomena entrepà) i conservada intacta fins l’acabament del partit, seria el talismà infalible per garantir el triomf culer. no m’he capbussat a l’altell buscant la bufanda que hauria d’embolicar el cap de la tele ni la bandera que, si no vull batrem en duel amb la malastruga, hauria de lluir sí o sí clavada a la paret o caient per la llibreria durant el partit. no ho he fet.

no he confirmat a la ninos (la dona d’un amic) que, en cas de victòria, pujarem a peu en penitència culer, des de monistrol a montserrat en companyia dels nens ni m’he preocupat en buscar algun bareto de mala mort que diumenge al matí em permeti complir amb la tradició post títol d’esmorzar, en dejú, uns seitons acompanyats d’una copa de conyac mascaró. no he dedicat ni un sol moment a planificar promeses sense cap solta ni volta.

i no ho he fet perquè sé positivament que tot aquest patir anticipadament preparant talismans infalibles, supersticions i, en definitiva, sobiranes gilipollades no faran que el nostre equip marqui un gol més que el rival. les faré, sens dubte, quan faltin 48 hores pel xiulet inicial a l’estadi de wembley ja que, de no complir-les, puc garantir que el manchester marcaria un gol més que nosaltres.

i també perquè sé que fer el gilipolles per una final del barça amb massa anticipació porta, evidentment, una mala sort tremenda.

dilluns, 16 de maig del 2011

master of the universe

en la competi de millors professors de la meva trajectòria escolar guanya de carrer el sr. lleixà. l’home era tan crack que encara ara, mil anys després de les seves classes, recordo perfectament que el seu nom i cognoms eren edelmir lleixà i subirats.

el sr. lleixà lidiava a diari amb una marabunta de quaranta-cinc poca-soltes sense donar una sola cleca ni pronunciar, si la sacarina de la memòria no em falla, una paraula més alta que l’altra. era el puto amo. un home orquestra, un bombero-torero de la docència que tant t’esperonava a practicar tombarelles damunt del plinton com t’acostava a l’enigmàtic món de les propietats distributives i commutatives sense que ningú s’adormís en l’enigmàtic acostament.

la recepta màgica per aconseguir l’atenció del galliner era amanir les classes amb un ric anecdotari familiar. un porc senglar travessant la carretera mentre conduïa camí de la casa del poble, una pilotada que va deixar grogui al fill tot fent de porter d’handbol o una monumental esbroncada de la dona per entretenir-se al bosc buscant bolets eren històries que encasquetava, amb una naturalitat paranormal, enmig del temari convencional.

malgrat el interès que solia despertar l’equilibrada barreja d’assignatures i batalletes del sr. lleixà, nosaltres no deixàvem de ser nens de deu anys que, de tant en tant, necessitàvem desfogar-nos amb ximpleries alternatives com la dolorosa xinxeta al seient del veí o el foc creuat de guixos entre classe i classe.

quan t’enxampava embolicat en afers d’aquesta natura, l’amic edelmir castigava també com només ho saben fer els cracks: copiar en un full, durant la mitja hora del pati, del 0 al 1000 de tres en tres (0-3-6-9- ..... - 996-999-1002). el quid del càstig estava en que podies avançar feina a casa i, per tant, anar creant-te un previsor fons d’enumeracions del 0 al 1000 mentre miraves la tele. els de casa al•lucinaven amb aquesta dèria numèrica que, fet i fet, permetia no perdre’t mai el partidet de futbol de mig matí.

recordava aquestes còpies a la carta mentre era a l’estadi veient el barça-depor. potser perquè sovint em trobava al sr. lleixà al descans dels partits i aprofitàvem per abundar en grans clàssics com “l’avui patirem” o “el prosinecky és una toia” o potser, també, perquè tinc la sensació que el barça ha estat jornades i jornades anticipant còpies per arribar a un diumenge com el d’ahir gaudint relaxadament de l’hora i mitja del pati.

si ahir m’hagués trobat al sr. lleixà als passadissos de l’estadi després d’un bon grapat d’anys de no veure’l (espero que estigui bé; jubilat i amb forces per seguir buscant bolets sense fer patir la dona), li hagués dit que acostumo a barrejar coses per trencar la matemàtica rutina. que canto mentre feinejo al despatx, que el que hauria de ser l’apunt d’una lliga guanyada és una batalleta de 5è d’EGB i que quan li deia “l’avui patirem”, o que “en prosinecky és un toia”, en realitat li volia dir que ell, edelmir lleixà i subirats, ha estat el millor professor que mai he tingut.

per això recordo perfectament el seu nom i cognoms.

dimecres, 11 de maig del 2011

temps moderns

els espais públics s’estan convertint darrerament en una multisala cinematogràfica en els que hi podem visionar, sense abonar entrada ni silenciar el mòbil, una àmplia cartellera de psicopatologies humanes que insinuen comèdia quan són veritables drames.

potser ara paro més atenció que anys enrere, potser m’estic tornant un apocalíptic o potser, com molt em temo, la maratoniana crisi econòmica està fent pagar, també, un feixuc peatge mental a massa gent. el passadís del metro fontana és l’escenari en el que, per exemple, s’hi pot trobar sovint un avi cantussejant òpera. no té cap barret al peus on dipositar la voluntat. només passeja les seves àries amunt i avall, clavant la mirada perduda en l’horitzó d’una platea imaginària que mai li regala una ovació ni reclama bisos. el primer cop et sobta escoltar-lo, a partir del segon se’t fa un nus a l’estómac.

espero el color verd a un semàfor de l’eixample esquerre. per la meva esquena s’acosten els crits d’una veu jove repetint “y ahora me dan la carta”. crida molt fort. s’atura al meu costat sense veurem i sense adonar-se’n que jo me’l miro amb un reüll defensiu en aquesta espera compartida. el rabiós encadenat de “y ahora me dan la carta” em segueix acompanyant mentre creuem el pas de vianants. haurà clamat la frase al menys unes deu vegades. el darrer cop que escolto el noi, ofereix una petita variació en forma de “y ahora me dan la puta carta” que m’arrenca un somriure. neguitós, d’aquells que t’ajuden a pair les situacions indigestes.

un home ben vestit i amb una cartera a la ma fa unes estranyes ziga-zagues per la plaça de sants. camina fent petits saltirons, d’una banda a l’altra, com si s’escapolís de l’escomesa d’un rival futbolístic invisible. quan veig clarament que està esquivant trepitjar les juntes de les rajoles em trenco del riure. si a sants ja hi tenim la núria feliu, ara tindrem el nostre propi jack nicholson -penso recordant l’escena de “mejor imposible”-. portar unes crispetes i una coca-cola completarien l’escena.

m’espanta riure quan no pertoca. m’espanta la conya mental que m’he muntat quan observo com fixa, absort, la mirada al terra per no trepitjar les juntes de l’enrajolat. com acaba creuant, fent els ridículs saltirons, pel meu costat i pel costat d’altres com jo que riurem veient la ficció d’una comèdia on només hi ha un drama. tan real que espanta.

dilluns, 9 de maig del 2011

òscars 2010 a blogville: la crònica final

la fòbia al color blanc madridista és tan gran que, evidentment, ni a la primera comunió els meus gallumbus van ser d’aquest color. però aquí estic, com recent sortit del forn de corrupción en miami i amb una cara de pagès de quilo, a la gala de cloenda d’uns òscars 2010 que l’amic PASEANTE ha entregat en vuit fascicles en aquella delícia de bloc que escriu anomenada TURÓPARC.

premiats i nominats hem volgut, aquesta nit, homenatjar-lo d’amagatotis (segur que es posarà vermell com un pebrot quan ens llegeixi) publicant un post coral d’agraïment, no tant per parir uns premis blocaires ni fer de cadascun dels seus escrits peces literàries farcides de talent i sensibilitat, sinó per fer-se voler tant des de la seva bonhomia.

amic PASEANTE, avui serà l’únic dia que em veuràs d’immaculat blanc exorcitzant aquells dimonis que sota els noms de hugo sánchez, fernando hierro, l’innombrable judes portuguès i xosé mourinho porten mitja vida fent-nos la punyeta. però no t’esquincis les vestidures, amic PASEANTE, que sota el blanc corrupciónenmiaminil els meus gallumbus són, avui encara més, d’un llampant i victoriós blaugrana.

moltes gràcies, crack!


-------------------------------------------------------------------------------------

CRÒNICA FINAL DE LA GALA DELS ÒSCARS 2010 AL TURÓ PARC

L’escenari s’ha quedat mala cosa de fosc. Les llargues cortines de vellut (estranyament no adquirides a Ikea), d’un color verd festuc han caigut lentament i reposen acaronant el terra de fusta de caoba. De la bona, no d’aquelles imitacions que t’encasqueten a la Cadena Los Tigres si no estàs gaire posat en l’interessant món dels paviments de caoba. El públic ha començat a aixecar-se i debat, cofoi, l’entrega de premis. Hi ha divisió d’opinions. “Llàstima que ... no sortís premiada”, s’escolta dir a uns ... “Jo hagués votat a ...” diuen d’altres. De sobte, sense temps a que ningú hagi sortit de la sala esperitat a la recerca dels tradicionals gintònics post cerimònia, vàries persones que encara eren als seus seients, emeten un “Ohhhhh!” de sorpresa. Els focus tornen a encendre’s. El públic, atònit, dirigeix les mirades damunt l’escenari. Alguns, tornen a seure a les seves butaques blau cobalt esperant una sort de remake de l’espectacle.

Des de rere les cortines apareixen, cadascú per un costat, l’encisadora MK i el patxanga del Veí de Dalt. Ella vertiginosament cenyida a lo Lara Croft. Ell és gairebé una calcomània esperpèntica, de nyigui-nyogui com aquelles que regalaven amb Bony’s i Tigreton’s, d’Indiana Jones amb un trist espetec del Mercadona a la mà. “Veí, et vaig dir que agafessis un fuet ...”. “Això. Tu ho acabes de dir: un fuet! ... qui anava a pensar que et referies als que Ángel Cristo emprava amb les seves pobres bestioles?”.

MK agafa fermament el micròfon:
-Ejem ... ha estat una nit llarga, farcida de sorpreses i moments molt emocionants. Però no podem marxar sense donar-li al nostre apreciat Paseante el càlid aplaudiment que mereix per l’organització d’aquesta meravellosa gala dels Òscars de Blogville.

El públic, entregat, comença a aplaudir alegrement. L’ovació va pujant de to. Des del fons de la sala es comença a corejar el seu nom deconstruït sil•làbicament (Pa–se–an–te! Pa-se–an–te!) acompanyat de sentides palmes, xiulets engrescats i algun udol ronc. El Paseante, malgrat el festiu aldarull que s’està organitzant, no apareix per enlloc. Ni passejant ni arrossegant les seves sabatilles més aviat rònegues (si ens posem fins), o fetes caldo (si mirem de descriure la rònega realitat del seu calçat).


MK torna a insistir però, aquest cop, amb un to de veu més emfàtic a l’estil de Constantino Romero als Jocs Olímpics de Barcelona:
-Paseante, si us plau, et preguem que pugis a l’escenari amb nosaltres. Es fa tard, vol ploure i el Veí comença a tenir molta gana!
-A quina mena de gana et refereixes, preciosa? –diu tot salameru el Veí-
-A les dues, carinyu. A banda de l’habitual, sé del cert que és l’hora dels teus potitos de verdura Bledine.

El públic continua aplaudint, però del aclamat protagonista se’n té menys pistes que de l’origen de la fortuna d’Amancio Ortega. El Veí de Dalt, per desviar l’atenció, agafa el micro i diu al públic:
-Potser estigui al lavabo ... Algú hauria d’acostar-s’hi ...

Dos voluntariosos segurattes, d’aquells que els caps de setmana solen jutjar quin vestuari és o no adequat per accedir als locals de moda que custodien, van a guaitar els lavabos. Cinc minuts més tard tornen fent un ostensible no amb el cap.
-Res.
-Heu mirat al de dones? –afegeix el Veí- intentant difamar subliminalment al Paseante davant la legió d’admiradores que acumula a la platea i a les que, en petit comitè, ha intentat convèncer en diverses ocasions que l’home del Turó Parc és un transvestit.
-Ni al servei d’homes ni en el de dones.

Sona sobtadament el politó d’un telèfon. “És el meu smartphone”, s’excusa coqueta la MK. Se la escolta conversar embadalida amb un interlocutor que sembla oferir indicis fiables sobre l’exacta ubicació del Paseante. La MK pren, discretament, la mà del Veí i plegats desapareixen rere les cortines verd festuc.

Mentre el públic, resignat, torna a desfilar per segona vegada pels passadissos del teatre, la MK reapareix damunt el entarimat de caoba (fusta de la bona; res a veure amb el que t’encasqueten a la Cadena Los Tigres) lluint un nou i glamourós vestit platejat (com pot, aquest tro de dona, canviar-se de vestit tan ràpidament aconseguint que sempre s’accentuïn les seves formes voluptuoses?) que deixa sense alè les dones. I als homes; bombejant sang (desmesuradament) a l’alçada de l’entrecuix.

A l’aparició d’aquesta contemporània deesa de la feminitat l’acompanyen les primeres notes de la banda sonora original de “Misión Imposible”. El públic xiuxiueja; alguns amb expressió divertida, d’altres mostrant preocupació i els menys, impacients però discrets. El Veí ofereix, per fi, notícies esperançadores:
-Ara sí! Tenim el gust de comunicar que el Paseante ha estat localitzat a ... –i sense deixar que finalitzi la frase, els assistents interrompen la locució veïnal esclatant, en un clam que ja desitjaria Lady Gaga com a benvinguda pels seus concerts, al crit de Pa-se-an-te! Pa-se-an-te!-

Al moment sorgeixen, des de l’amagatall dels apuntadors (que en castellà sembla que s’anomena “concha”), dos menuts amb cara d’haver trencat uns quants plats que són presentats com a nebots del bentrobat protagonista. Van enganxats a les seves mans. MK i el Veí passen a un educat segon pla i cedeixen el bell mig de l’escenari al Paseante i els nens. El públic renova aplaudiments i cridòria. L’escena és molt tendra.

Una veu en off s’escolta per megafonia. “Shhhhhhhhh, silenci! Sembla que el nostre estimat protagonista vol prendre la paraula ...”.
-Ejem! Ehhhhh, jo ... err, jo ..., mmmmm, err ...
-Va tiet, no et tallis porfi –l’interromp el petit Hayden, el que va vestit de color vainilla i coneix perfectament la magnitud de la seva timidesa-.
Nil, el petit faraó, afegeix:
-Jopetas tiet, parla ja que vull marxar a jugar! ...
-Va tiet, que això està més xupat que fer un petó a una noia, vaaaaaaaa –afegeix de nou el Petit Hayden-.

El Paseante es carrega d’aquell valor que requerien els exàmens orals quan portaves la lliçó més aviat justeta. S’aclareix la veu i, amb el fil trèmul que li queda però feliç i sorprès, diu:
-Ejem ... Moltes gràcies, ehhh, és un honor immerescut ... Errrr, per primer cop no tinc paraules per agrair tant carinyo i un reconeixement, errrrrr, insisteixo..., immerescut.

I no cal ser jutge de cadira del torneig Godó per veure com un riuet de llàgrimes van lliscant per les seves galtes. Feliçment emocionat, com el dimecres que Koeman va marcar el coi de falta a la Sampdoria, es treu les ulleres de plexiglàs uns segons i s’asseca amb el dits índex i cor els afluents que el rierol ha anat creant.

-Jo, es que sóc un tímid i un romàntic empedreït ... Errrr ... Us vull desvelar un secret .... Ejem, tota l’estona he estat amagat allà baix (assenyalant l’amagatall dels apuntadors xivatos), dins d’un bagul ple de teles precioses de Damasc. Estava molt còmode entre les belles vestimentes d’aquesta òpera prima. Des d’una escletxa podia escoltar cóm em buscàveu ... M’entrava el riure, perquè la por fa entrar el riure, i ja us he dit ..., errrr, que sóc molt tímid.

Una altra ovació irromp l’improvisat i encisador discurs.
-Fa quatre anys que vaig sortir al món. Bé, ejem, és evident que tinc uns quants anyets més, ja ho veieu (riures encoberts). Vull dir que fa uns quatre anys vaig aparèixer a l’escena virtual del món dels blogs. Fins llavors només mirava el món del costat del senyor Gris (en recordar-lo se li trenca la veu) passejant amb ell pel Turó Parc o pel país de la boira ..., ejem, ... però el meu veritable país sou totes vosaltres, bé totes i tots. Vull dir, que em feu viure en les històries que us explico i en els comentaris que em deixeu. Què seria de El Paseante sense el vostre carinyo? Un coix enmig d’un país erm. Un cec en un país d’ignorants. Un anacoreta en una columna del desert ... Hmmm ... Sóc feliç. Sí. Malgrat pugui aparentar el contrari o no ho sàpiga expressar amb paraules clares. Sabeu? Quan passejo pels racons del meu Turó Parc sempre penso en alguna de vosaltres ... Bé, en alguna i en algun. Llegir-vos m’alimenta l’esperit i les ganes d’anar creixent. Sou fantàstiques i fantàstics. No canvieu. Mai. Per que en els meus posts sempre hi ha alguna cosa que us pertany; que us prenc de la vostra essència i intento retornar-vos amb tota la meva energia. Els meus passeigs solitaris o en companyia són la meva millor medicina. Tant de bo mai no s’acabin ...

El públic trenca a aplaudir. Les noies criden. Algunes ploren. Tot i que, milhomes com és, ho intenta amagar, al Veí de Dalt també li cau una solitària llàgrima que ràpidament asseca servint-se del fuet del Mercadona: “aquests focus ... que irriten els ulls”- s’excusa amb la MK-. Però ella ja no l’escolta. No escolta res. Hi ha un fervor gairebé místic a la sala. Potser l’adveniment d’una nova religio? Va caient el teló. El Paseante recull una rosa del terra. L’ensuma, la petoneja i se l’atansa al cor amb les dues mans (ni Julio Iglesias ho faria amb més traça). L’ofereix a un públic que és, a hores d’ara, un galliner del tot esvalotat. La llença. La platea és un crit unànime. “Pa-se-an-te!, Pa-se-an-te!”. Tots els guanyadors d’un Òscar l’alcen enlaire assenyalant-lo, com si el retornessin a la generosa mà que els hi ha concedit. Els seus nebots l’agafen de la mà i se’l enduen cap endins. Cau definitivament el teló. I els aplaudiments segueixen durant quinze llargs minuts. O més.

La MK amb prou feines aconsegueix balbucejar mots com “Irrepetible. Inoblidable”. I el Veí, fent un darrer reüll al que ell creu millor Òscar de la nit, respon –salameru ell-: “Cert; mai oblidaré el teu escot”.

-------------------------------------------------------------------------------------

TÍTOLS DE CRÈDIT
Equip de guionistes: Amber, El Veí de Dalt, Filadora i Joana
Equip d’Imatge: Be Wild, Commuter, La Rateta Miquey i Violette
Coordinació: El Veí de Dalt, Filadora i La Rateta Miquey
Versió extended-mix de la crònica: oscars2010lacronicafinal.blogspot.com

Traducció i personalització patillera per aquest apunt: Òscar

dimecres, 4 de maig del 2011

tot el contrari

si la versió manelera del no t’enyoro dels pets és la meva cançó post-trencament predilecte en català, en espanyol els meus cracks en aquesta mena de cançons són los planetas.

los planetas són, resumint molt, uns granadins abanderats del indie ibèric que, a més de tenir un cantant (jota) que vocalitza de manera precària, ho claven quan han de posar lletra i música a aquest afer tan comú entre els humans com és això de partir peres.

si en un buen día ataquen la qüestió adoptant el paper d’un fingit no passa res que amaga una melancolia de manual, en pesadilla en el parque de atracciones la veu de jota escup tones de ràbia i bilis a cada estrofa. l’ex parella destinatària de la cançó hauria de ser una veritable joia de la corona ja que no hi ha ni un sol segon, dels 143 que dura la cançó, en el que es pugui intuir ni un gramet d’alegria per haver-la conegut.

aquest matí, mentre camí de la feina taral•lejava mentalment aquest temasso que em sonava al ipod, recordava que els quatre anys compartits no m’havien deixat un sol indici del tipus de monstre amb el que vaig conviure.

aquest matí, mentre camí de la feina taral•lejava mentalment el pesadilla en el parque de atracciones que em sonava al ipod, recordava sense gens de melancolia els quatre anys compartits amb xosé mourinho. i no sentia ni un gramet d’alegria per haver-lo conegut. tot el contrari.

dijous, 28 d’abril del 2011

aquaplaning

s’anomena aquaplaning (més o menys, eh; que jo dels cotxes només conec que solen anar damunt de quatre rodes) a la pèrdua del control del vehicle per part del conductor en travessar una carretera coberta per una fina capa d’aigua.

el plugim fi, però constant i tediós, de coartades autoexculpadores, de copiar i enganxar bastardament només algunes parts de les pel•lícules d’stamford bridge i l’eliminatòria contra el inter i el degoteig, setmana sí setmana també, d’insinuacions empastifadores; ha aconseguit que la fina capa de paranoia de l’amic xosé s’instal•li al paviment.

i s’hi ha instal•lat de tal manera que, ahir nit, després de veure l’obra d’art que messi va pintar en forma de 0 a 2; vaig deixar que el meu cos llisqués meravellosament descontrolat pels cinc metres de passadís de casa mentre cridava un estrident gooooool.

i, amigues i amics blocaires, he de confessar que l’experiència d’aquest aquaplaning casolà no la bescanviaria ni pel millor dragon khan del món.

també es va posar d’allò més content el passadís de casa que, fent ús d’una prosopopeia que li desconeixia, em va agrair efusivament que avancés a dimecres la neteja del dissabte. “és que la gosa perd massa pèl” –em va dir-


PS: ja em perdonareu grup i cançó, però a l’alegria li importa un cogombre la música.

dimarts, 26 d’abril del 2011

el rosaire tardón

si els nens de sant idelfons, aquells retacos encarcarats dins d’uns vestits blaus marins, sortegen any rere any euros a tort i a dret cantant números amb una fiabilitat nadalenca; el veí de dalt, emulant casolanament les repel•lents criatures del col•legi madrileny, va celebrar fa uns dies un sorteig que unia a parelles anònimes de blocaires per la diada de sant jordi. somriures, roses, llibres i tones de bones intencions van viatjar el passat 23 d’abril, gràcies a aquesta iniciativa, d’un a altre bloc trencant la nostra virtualitat de cada dia amb l’excusa d’aquesta jornada tan assenyalada.

sigui perquè les festes de nadal ja fa mesos que les tenim més que païdes, o sigui perquè el veí de dalt ja fa prou anys que s’afaita perquè se’l pugui considerar un nen (de sant idelfons o de on sigui); el sorteig va patir unes lleus errades de comunicació fent que el qui hauria d’haver estat rosaire invisible de la simpatiquíssima RITS (és a dir, un servidor) desconegués ser l’escollit per aquest plaer santjordià.

com la feinada del veí organitzant el sarau ha estat exemplar, és més que just que el rosaire invisible de la simpatiquíssima RITS (és a dir, un servidor) s’acosti ara a la floristeria google images, li agafi quatre roses (una per cada dia de retard) i, fent bo allò de “que més val tard que mai”, li faci entrega d’un ram que em fa molta il•lusió donar-li.



també em fa molta il·lusió penjar-li la cançó dels gabinete calighari ...


... amb cors del veí de dalt, que encarcarat dins d’un vestit blau marí de nen de sant idelfons, confirma que, ara sí, la diada de sant jordi a blogville ha estat perfecta.

dissabte, 23 d’abril del 2011

el rosaire anònim

a tot dr. jekyll li correspon un fosc mr. hyde. la cara hydeianna de la diada de sant jordi ensenya una rambla de catalunya en la que els malhumorats vianants caminen maldestrament carrer avall (emulant les muñecas de famosa de camí cap el portal) des del mig metre quadrat de paviment públic que han conquerit a cops de colze i t’ensenya, també, que les fulminants mirades assassines que mourinho fa a les rodes de premsa poden ser una fantàstica eina per evitar que ningú se’t coli a la filera formada davant d’algun escriptor mediàtic.

la comunitat veïnal de blogville, una simpàtica versió 2.0 de la tebeística rue del percebe, celebra enguany la diada de sant jordi unint mitjançant sorteig a parelles anònimes de blocaires. una mena de rosaire invisible que, la darrera setmana, m’ha permès posar-me la màscara de mr. hyde enviant correus electrònics no identificats a la JOANA TORRES i la VIDA amb presumptes pistes sobre aquest bloc (a la vida civil massa monàrquic no he sortit, però he de confessar que les reines de l’edat de pedra governen la meva vida blocaire) i sobre el seu tronat autor (sóc de molt bon caràcter, però quan em regiro molt; rasco).

espero que l’ús de l’anonimat per mails i patilleres pistes críptiques no hagin col•laborat en fer menys amable la cara d’una diada que ja en té prou amb la dosi anual de vianants maleint la precària mobilitat de la rambla de catalunya i aquell desconfiar del veí de cua que només vol, com tu, la funcionarial signatura de l’escriptor de torn.

espero que aquesta festiva JOANA d’eddie grant ...


i l’optimista life(VIDA) de la des’ree ...


... serveixin, a més de dedicatòria musical per les rosaires invisibles que m’han patit aquests dies, com a punt i principi per gaudir tots plegats de la veritable cara d’una de les diades més maques que el nostre país s’ha empescat.

una diada en la que, ara sí un dr. jekyll amable i gens anònim, els hi fa entrega de la rosa que pertoca i, ¡què nassos! em ve molt de gust regalar.

dimecres, 13 d’abril del 2011

allò que no sona

m’ha estat impossible trobar l’arxiu que ho documentaria, però sembla evident que un dels punts inclosos a l’estatut fundacional del 6 de març de 1902 era “el madrid foot-ball club tendrá como actividad preferente, con la complacencia de los distintos organismos rectores del balompié ibérico, tocar con fruición aquello que no suena a la institución de la periferia peninsular denominada foot-ball club de barcelona”. portem, per tant, la fritjolera de 109 anys, 1 mes i 7 dies suportant la condemna estatutària que aquests paios ens toquin la pera tot el que poden i més.

no es tracta d’un episodi més que centenari de paranoia culer ni d’un parlar per parlar. el intent de custòdia compartida d’un futbolista anomenat di stefano (1953) o el penal tres metres lluny de l’àrea xiulat per guruceta muro (1970) són només dos postals en sèpia d’una tendència blanca a tocar-nos vitalíciament els collons i que, ja en tecnicolor, ha tingut com protagonistes a d’altres éssers vius com buyo, hugo sánchez i fernando hierro (quina ràbia d'ésser viu!), l’arrabassada nocturna i rastrera del innombrable marit de la helen swedin i, en l’actualitat, els perseverants intents tocadors de l’antipàtic duet portuguès.

però, ni que sigui per aixecar uns ponts de concòrdia ara que gaudirem d’un opípar bufet lliure d’enfrontaments amb el madrid, és just recordar que els blancs més txulapones també ens han obsequiat amb moments de delirant bon humor. l’expulsió d’un futbolista rival sordmut (desnica) per ... protestar a l’àrbitre, un ex president (lorenzo sanz) agafant calés de la caixa forta del club per poder participar en una partida de pòquer o un partit (gloriós) contra el borussia que va estar aturat una hora i quart ja que una de les porteries del bernabeu es va trencar i no en trobaven cap d’altra són boníssims exemples de la cara més divertida del madrid. al menys a mi em van fer riure molt.

el protagonista, amb diferència, del sketch blanc més hilarant és josé miguel gonzález martín del campo, “michel”. aquest guasón va passar a la història merengue del futbol no per les grans centrades que oferia, ni pel gol fantasma que no li van concedir a un mundial, sinó per realitzar tocaments poc decorosos a un rival anomenat valderrama abans d’una sacada de corner.


no recordo si els estàndards masculins de l’època convertien al tal valderrama en una mena de sexsimbol (ho dubto), però sempre he tingut la sospita que el despistat d’en michel pensava que valderrama jugava al barça i, per tant, no feia altra cosa que complir escrupolosament amb un dels punts inclosos de l’estatut fundacional del 6 de març de 1902.

i jo, en tots i cadascun dels quatre partits de nervis que se’ns venen al damunt, espero complir amb un dels punts inclosos en el meu estatut fundacional: oferir una sentida mostra de la gastronomia catalana al madrid cada cop que els guanyem.