dimarts, 16 d’octubre del 2012

dives al sofà


barri indeterminat de barcelona, a 16 d’octubre de 2012

 
 
catalanes i catalans,
 
diuen que qui calla atorga i una servidora, farta dels silencis i atorgaments de dècades i dècades (i dècades, que una ja te una edat), es veu en l’obligació d’escriure aquestes línies per donar llum i taquígrafs a l’absolut menyspreu institucional, l’ignominiós greuge comparatiu, que vinc patint sense dir ni ase, ni bèstia ni aquesta boqueta de pinyó és meva.

sóc conscient que, múrria de mena ella, ha sabut jugar les seves cartes amb la destresa d’un tafur. s’ha catapultat empesa per la iracunda força de tot un barri, s’ha colat per qualsevol banalitat a les pàgines en català del lectures i ha sabut guarir-se oportunament sota el paraigües de l’establishment governant. viva que és.

passi (a disgust, però que passi) que llueixi damunt de la pitrera una creu de sant jordi i una medalla d’honor de barcelona que a mi m’han estat reiteradament negades, que se li obrissin de bat a bat les portes del liceu per cantar amb els seus amiguets simples traduccions (tirant a improvisades, tot s’ha de dir) de cançons americanes i que tingui una geganta a la seva imatge i semblança passejant pels carrers de la ciutat totes les diades de guardar. passi.

ara, perquè l’om jegui amb ella al sofà a menjar un pansit pa amb tomàquet i embotits del bonarea mentre miren un capítol de “la riera” sí que ni hi passo ni hi vull passar. hi ha arbres als que jo, que sóc cinc mesos més jove que la núria, també m’hi vull arrimar.

m’ho mereixo després d’anys de tant remenar i remenar.
 
guillermina motta.




 

dilluns, 8 d’octubre del 2012

una aguda veueta interior


i allò que després de cinc-cents anys anant a l'estadi, de desenes i desenes de frankfurts (d'origen càrnic indeterminat) ingerits i de perdre la veu no menys de vint cops escridassant "madrit se quema, se quema madrit" vaig i tinc un palpitu, una corassunada, una aguda veueta interior dient-me "capullo, vols fer el favor d'engegar la funció càmera del mòbil".

i jo que, obedient de mena, vaig i li faig cas.

dimecres, 26 de setembre del 2012

ornitofòbia

ocellots de plomatges més acolorits (mallerengues blaves, puputs, abellerols, ...) que una parada de fruites de la boqueria i tota mena de grandàries (canaris flauta, àligues marcenques, voltors comuns, ..) m’assetjaven com si fos cr7 enmig d’un comiat de soltera. angoixant. el pitjor malson de la meva vida. amb diferència.
 
ni la premonició d’un seguit de terratrèmols familiars (tot va continuar la mar de normal) ni la representació onírica d’un germà gran abusetes, d’aquells que abocaven accidentalment el tassó de cola-cao (ai, quin greu que em sap!) damunt dels teus deures. res d’això.  l’origen del malson tenia un nom (hitchcock) i dos cognoms (los pajaros).
 
vale que també culpa dels meus pares que, posats a atorgar llibertats, em van donar la de veure la peli sent criatura i aconseguint que l’home del sac em semblés un panoli pringat, el llop ferotge un gos faldiller passejant per la castellana en companyia d’isabel preysler però, en canvi, els ocells en general un éssers sanguinaris. molt més xungos que l’indi joe de tom sawyer, el jr de dallas i el mourinho del madrid junts.
 
la nit passada vaig tornar a tenir un malson. dipositava una papereta dins d’una urna i desgràcies de tots els colors (tancs formant pana al peatge de martorell, el barça fent del gàmper el partit més important de l’any, ... ) i grandàries diverses (pensions d’avis abduïdes per forats negres, apartheids comercials bidireccionals, prohibicions a respondre ningú en castellà sota pena d’extradició, ...) es desencadenaven al meu voltant. angoixant. el nou pitjor malson de la meva vida. amb diferència.
 
la culpa no es reparteix, aquest cop, entre hitchcok, les bestioles voladores ni els meus pares. l’origen te un nom (votar) i dos cognoms (en llibertat) que, segons qui escoltes o llegeixes, converteix moltes persones en quelcom més txungo que l’indi joe, jr i mourinho junts.
 
encara continuo baixant el cap quan algun colom fa un vol rasant prop meu; però por de dipositar una papereta dins d’una urna escollint el que es vol o no es vol ser crec que ni jo, ni ningú, n’hauríem de tenir.
 
els ocells són l’home del sac. l’opció escollir, sigui el que sigui, un dret.