els estudis científics, com la prova del cotó després de passar el plumero, no enganyen i han aconseguit el consens assenyalant l’èsser humà com una evolució natural del mono. a mi, que de científic no en tinc res, em sembla que hi ha un esglaó intermig entre mono i home que els savis s’han oblidat d’estudiar: el lloro.
el trenta-u de desembre, els mitjans de comunicació aprofiten que tenen la meitat dels treballadors de legítima revetlla per oferir-nos, si o si, un resum de les notícies de l’any que ens abandona. un abreujat copia i enganxa en premsa escrita i un vistós encadenat d’imatges, a la tele, amb el requisit únic d’estar acompanyat musicalment per l’imagine de john lennon.
obama triomfant a la casa blanca. bush esquivant una sabata. chiquilicuatre fent el maiqueljason. nadal grimpant a la gespa de wimbledon i xavi cridant viva espanya, entre d’altres, amb lennon de fons que sempre dóna caché al clip.
jo proposaria un resum més indie, alternatiu, en el que jesús quintero, el loco de la colina, entrevistés aleatòriament a lloros engabiats a cases i pisos de diverses ciutats de l’estat espanyol.
escoltariem com els bonics animalons dirien frases com “que pasa neeeeeeeng”, “te das cueeeen”, “que n’aprenguin!”, “un poquito de por favor” o el joancarlista “¿por qué no te callas?”. si el lloro fós de més edat, segur que entre el seu repertori hi haurien perles com “abarrotáaaaaaa”, “a jugaaaaaaaar” o “toma morenoooooooo”.
els lloros més nostrats, i censats en habitatges de fidels espectadors d’alfonso arús, repetirien “quicir” “plutant”, “en un momento dado” o “que mala suerteeeeeeee” a la més mínima oportunitat de fer-se escoltar.
els que haguèssin desenvolupat la facultat de la parla en el decurs del 2008, segur que regalarien les oides de quintero amb el futbolístic “podeeemooos”, “perrea, perrea”, “ho habeu viiiiist?” o el presidencial “cabòries”.
la influència del que s’escolta a la tele fa que lloros i humans acabem dient les mateixes coses. la simbiosi és tal que el resum del 2008 no podria acabar d’altra forma que amb la imatge d’un lloro, ben trajat, dient una mica nerviós “al loro, que no estamos tan mal”.
de fons, les primeres notes de l’imagine de john lennon començarien a sonar ...
ps: en resum, feliç 2009!!!
dimarts, 30 de desembre del 2008
diumenge, 28 de desembre del 2008
alta fidelitat
engegaré els tràmits legals per divorciar-me del tabac, ingressaré en una clínica de desintoxicació de sèries de tele americanes, copiaré en un full, mil vegades, la fruita no existeix únicament com formós adorno de plantes i arbres ... ja se sap; l’entrada de l’any nou, t’empeny a fer llistes de bons propòsits i canvis d’hàbits pels propers 365 dies. any nou, llista nova.
el millor llibre, el número u del rànking de les meves lectures del 2008 és “alta fidelidad” de nick hornby. no hi ha color! rob fleming, el prota de la història, utilitza la profilaxi de la passió per la música per protegir-se del compromís i viure instal•lat en una adolescència continuada als trenta-sis anys.
rob és propietari d’una atrotinada botiga de discs i un malalt de les llistes. una tronxant classificació dels cinc trencaments sentimentals més memorables de la seva vida (rabieta infantil d’un home abandonat per la xicota) dóna el tret de sortida a una divertida narració en la que desfilen amagats sota la disfressa de la música, com si fos una rua de carnaval, temes com família, amor, sexe i por a la maduresa.
l’omnipresència de clàssics del pop a les seves pàgines no limita el llibre al ghetto dels lectors melòmans. pots gaudir-lo des de la primera fins a la última plana encara que els teus referents puguin tenir la questionable catadura musical de, per exemple, king áfrica o georgie dann.
autoparòdic i agut, però també tendre i reconfortant. si pertanys al col•lectiu dels fòbics als llibres, stephen frears va dirigir, l’any 2000, una versió cinematogràfica protagonitzada per john cusack força honesta amb l’esperit de la novel•la.
arriba l’any nou i, amb ell, les llistes de nous propòsits. vull deixar de fumar, racionar-me les sèries de tele americanes i seguir una dieta que inclogui verdura i, al menys, una peça de fruita al dia.
el que no vull que canviï al 2009, ni mai, és seguir-me veient al mirall com un adolescent dins l’alienígena cos d’un home. el que no vull que canviï mai són les ganes de posar-me dempeus davant llibres com aquest a dedicar-li un estrepitós aplaudiment tot i que, a casa, en veure’t, preguntin incrèduls: què coi fas aplaudint un llibre?
el millor llibre, el número u del rànking de les meves lectures del 2008 és “alta fidelidad” de nick hornby. no hi ha color! rob fleming, el prota de la història, utilitza la profilaxi de la passió per la música per protegir-se del compromís i viure instal•lat en una adolescència continuada als trenta-sis anys.
rob és propietari d’una atrotinada botiga de discs i un malalt de les llistes. una tronxant classificació dels cinc trencaments sentimentals més memorables de la seva vida (rabieta infantil d’un home abandonat per la xicota) dóna el tret de sortida a una divertida narració en la que desfilen amagats sota la disfressa de la música, com si fos una rua de carnaval, temes com família, amor, sexe i por a la maduresa.
l’omnipresència de clàssics del pop a les seves pàgines no limita el llibre al ghetto dels lectors melòmans. pots gaudir-lo des de la primera fins a la última plana encara que els teus referents puguin tenir la questionable catadura musical de, per exemple, king áfrica o georgie dann.
autoparòdic i agut, però també tendre i reconfortant. si pertanys al col•lectiu dels fòbics als llibres, stephen frears va dirigir, l’any 2000, una versió cinematogràfica protagonitzada per john cusack força honesta amb l’esperit de la novel•la.
arriba l’any nou i, amb ell, les llistes de nous propòsits. vull deixar de fumar, racionar-me les sèries de tele americanes i seguir una dieta que inclogui verdura i, al menys, una peça de fruita al dia.
el que no vull que canviï al 2009, ni mai, és seguir-me veient al mirall com un adolescent dins l’alienígena cos d’un home. el que no vull que canviï mai són les ganes de posar-me dempeus davant llibres com aquest a dedicar-li un estrepitós aplaudiment tot i que, a casa, en veure’t, preguntin incrèduls: què coi fas aplaudint un llibre?
diumenge, 21 de desembre del 2008
això no és un spam; és una felicitació
m’agrada anar descalç.
notar la fredor del terra quan m’estiro a mirar la tele. girar-me divuit cops acomiadant-me de la meva dona en agafar camins diferents per anar a la feina. escoltar com el nen murmura un adormit us estimo mentre el carrego fins el llit.
m’agrada dir-li guapa a ma mare després de fer-li un petó. saber que tinc un germà més bo que el tiramisú i una germana que, tot i les tres hores d’avió, sembla viure al costat de casa. m’agrada parlar de mon pare amb un somriure, sense tristor, recordant com fugia del saló de casa quan llençaven una falta contra el barça.
m’agrada tenir amics de tan bona pasta. que amb alguns d’ells renovéssim vots viatjant en furgo fins a sanse el juny passat i que, amb d’altres, el que va unir el jugar plegats a futbol no ho hagi separat l’home. m’agrada que a la feina i mitja que tinc, sols hi sàpiga veure amics enlloc de companys.
m’agrada la gent que hi ha pels blocs. m’agrada la simpatia de molts i la calidesa d’altres. el criteri. les recomanacions. la tendresa. el humor. el sentiment. m’agrada veure-us com quelcom més que uns desconeguts coneguts.
m’agrada intuir que sou de tan bona pasta com la gent que m’envolta i, per això, em desagrada no dir-vos bon nadal un/a per un/a i utilitzar una mena d’spam massiu en forma de post de felicitació.
em desagrada que no existeixi una furgo més gran que la del clip que m’ha permès robar-li el meu amic dani del seu bloc (staring at the sun) i allà, seguts i brindant amb cola cao o nesquick, desitjar-nos tots plegats un molt i molt feliç nadal.
chin-chin!!!
dijous, 18 de desembre del 2008
gran ona de kanagawa. relats conjunts
no em complau gens ni mica la meva etiqueta devastadora. com diu el popular efecte, quan una papallona bat les seves ales al central park de nova iork, jo acabo provocant importants destroces a passeigs marítims de l’altre punta del món o fent anar baixells enmig de l’oceà com si fóssin atrotinats jo-jos comprats al tot a cent.
i la culpa és sempre meva. soc el pere botero de la mare natura, la cirera gegant del pastís de les desgràcies. els homes mai s’autoinculpen asumint que es passen pel folre la llei de costes en pro del turisme o que determinats guanys al mar són pà per avui i gana per demà.
però ja n’estic fins al capdemunt. vaig agafar la feina com a gran ona de kanagawa per necessitat. tinc dues onetes en edat escolar (tercer i cinquè curs) a les que, cada cop més sovint, les companyes de curs retreuen la sicària feina de sa mare. no vull que s’eduquin tristes ni acovardides.
deixo aquesta feina i ens traslladem a un parc aqüatic. aquí, a platja d’aro, el contracte és per sis mesos i les condicions econòmiques no són envejables. però, dins d’una piscina gegant, la feina és d’allò més còmoda i les nenes creixeran lluny de males cares i el mobbing marí.
a partir d’ara, si la civilització vol demanar responsabilitats pels desastres que es mirin el malic o, millor encara, que parlin amb la papallona del central park de nova iork. desitjo, pel seu bé, que no tingui papallonetes al seu càrrec.
i la culpa és sempre meva. soc el pere botero de la mare natura, la cirera gegant del pastís de les desgràcies. els homes mai s’autoinculpen asumint que es passen pel folre la llei de costes en pro del turisme o que determinats guanys al mar són pà per avui i gana per demà.
però ja n’estic fins al capdemunt. vaig agafar la feina com a gran ona de kanagawa per necessitat. tinc dues onetes en edat escolar (tercer i cinquè curs) a les que, cada cop més sovint, les companyes de curs retreuen la sicària feina de sa mare. no vull que s’eduquin tristes ni acovardides.
deixo aquesta feina i ens traslladem a un parc aqüatic. aquí, a platja d’aro, el contracte és per sis mesos i les condicions econòmiques no són envejables. però, dins d’una piscina gegant, la feina és d’allò més còmoda i les nenes creixeran lluny de males cares i el mobbing marí.
a partir d’ara, si la civilització vol demanar responsabilitats pels desastres que es mirin el malic o, millor encara, que parlin amb la papallona del central park de nova iork. desitjo, pel seu bé, que no tingui papallonetes al seu càrrec.
dimarts, 16 de desembre del 2008
marca de la casa
els botànics afirmen que és recomanable fer-la petar amb les plantes de la llar. creixen com un sant pau i absorbeixen l’aigua que dona gust si et prens la petita molèstia de pelar la pava una estoneta amb el ficus o aprofites, mentre regues el gerani, per comentar-li que trobes marichalar molt desmillorat des de la separació.
a casa dels meus pares, com això de les plantes no els hi va acabar de fer mai el pes, van centrar les seves energies conversacionals en l’aparell de televisió. deurien pensar que, al menys, de la tele podien esperar-hi resposta.
la instauradora de l’excèntrica pràctica va ser la meva àvia. patidora de mena i aficionada als braus, conjugava ambdues passions, primer, per treure’m dictatorialment el mazinger z quan al vhf retransmetia corrida matias prats senior i, després, avisant a crits al matador marcapaquet, tota angoixada, si les banyes de l’animal amenaçaven foradar el flamant vestit vermell i or.
el patir l’extrapolava, també, a les pelis de lladres i serenos (anomenava així a qualsevol film en el que no sortís paco martínez soria). a psicosi, per exemple, quan el perkins s’acostava a la dutxa per fer la seva particular versió de la matança del porc, ella advertia la noia del perill inminent amb frases del tipus “fuig, fuig d’aquí que et vol pelar!!!” o, ja resignada, formulava preguntes retòriques estil “quí et manava anar a la dutxa ara?”.
el testimoni de interacció el va recollir ma mare però dotant-lo d’una vessant més pràctica. un “si clar, arribes a casa i trobes aparcament a la primera!” quan el prota d’alguna sèrie no tenia el més mínim problema en trobar lloc pel cotxe i un “però ón vas amb aquesta fatxa? no pots anar al dentista abans de sortir a la tele?” si creia que algun convidat de programa no lluïa dentadura digna de ser ensenyada a milers d’espectadors
jo, tercera generació d’aquesta sana tradició familiar, xerro amb la caixa tonta als partits de futbol. dedico uns quants comentaris constructius (en castellà, perque ho entenguin bé!) a l’àrbitre i rivals destralers del meu equip.
aquest matí, quan he escoltat com el nen recomanava a goku una tècnica letal de lluita, primer m’he somrigut en confirmar que el segell d’identitat, la marca de la casa, continua. després, pensant-ho bé, he decidit que comença a ser hora de posar alguna que altra planta al balcó del pis.
a casa dels meus pares, com això de les plantes no els hi va acabar de fer mai el pes, van centrar les seves energies conversacionals en l’aparell de televisió. deurien pensar que, al menys, de la tele podien esperar-hi resposta.
la instauradora de l’excèntrica pràctica va ser la meva àvia. patidora de mena i aficionada als braus, conjugava ambdues passions, primer, per treure’m dictatorialment el mazinger z quan al vhf retransmetia corrida matias prats senior i, després, avisant a crits al matador marcapaquet, tota angoixada, si les banyes de l’animal amenaçaven foradar el flamant vestit vermell i or.
el patir l’extrapolava, també, a les pelis de lladres i serenos (anomenava així a qualsevol film en el que no sortís paco martínez soria). a psicosi, per exemple, quan el perkins s’acostava a la dutxa per fer la seva particular versió de la matança del porc, ella advertia la noia del perill inminent amb frases del tipus “fuig, fuig d’aquí que et vol pelar!!!” o, ja resignada, formulava preguntes retòriques estil “quí et manava anar a la dutxa ara?”.
el testimoni de interacció el va recollir ma mare però dotant-lo d’una vessant més pràctica. un “si clar, arribes a casa i trobes aparcament a la primera!” quan el prota d’alguna sèrie no tenia el més mínim problema en trobar lloc pel cotxe i un “però ón vas amb aquesta fatxa? no pots anar al dentista abans de sortir a la tele?” si creia que algun convidat de programa no lluïa dentadura digna de ser ensenyada a milers d’espectadors
jo, tercera generació d’aquesta sana tradició familiar, xerro amb la caixa tonta als partits de futbol. dedico uns quants comentaris constructius (en castellà, perque ho entenguin bé!) a l’àrbitre i rivals destralers del meu equip.
aquest matí, quan he escoltat com el nen recomanava a goku una tècnica letal de lluita, primer m’he somrigut en confirmar que el segell d’identitat, la marca de la casa, continua. després, pensant-ho bé, he decidit que comença a ser hora de posar alguna que altra planta al balcó del pis.
dijous, 11 de desembre del 2008
els dilluns al sol
el company jesús, des del "tens un racó dalt del món", proposa en el 86è joc literari publicar un text inspirat en aquesta fotografia ...
això del síndrome d’estocolm és una camama inventada per algun psicòleg desocupat. no es sosté per enlloc. cóm es pot sentir empatia per un individu que et segresta i fa malviure durant un temps?
que la patty hearts, després de ser segrestada per l’exèrcit simbiòtic d’alliberació, es vinculés a aquest grup terrorista, me la repampinfla. no va ser més que el caprici rebel d’una pobra nena rica.
al psicòleg il.luminat que va empescar-se aquest nyap de teoria li recomanaria un treball de camp (amb ell com a cobaia protagonista) per saber si l’engarjolament de gairebé una setmana dins d’un espai, normalment minúscul, li acaba despertant una corrent de simpatia envers el seu captor.
l’experiment, això si, sense les denigrants condicions de captiveri que suposa compartir cubell amb texans banyats en oli i samarretes de ratlles verd-i-negres customitzades amb taques de cubata. la marejant crueltat final, alguns ho anomenarien tortura, dels girs de la rentadora també li estalviaria.
a mi, un trist pantaló vermell, em tenen sis dies tancat dins d’un cubell per acabar exposant-me els diumenges al sol.
a ell, el setciències ideòleg d’aquesta teoria, el deixava com bardem: els dilluns al sol. al sol d’estocolm, és clar!
això del síndrome d’estocolm és una camama inventada per algun psicòleg desocupat. no es sosté per enlloc. cóm es pot sentir empatia per un individu que et segresta i fa malviure durant un temps?
que la patty hearts, després de ser segrestada per l’exèrcit simbiòtic d’alliberació, es vinculés a aquest grup terrorista, me la repampinfla. no va ser més que el caprici rebel d’una pobra nena rica.
al psicòleg il.luminat que va empescar-se aquest nyap de teoria li recomanaria un treball de camp (amb ell com a cobaia protagonista) per saber si l’engarjolament de gairebé una setmana dins d’un espai, normalment minúscul, li acaba despertant una corrent de simpatia envers el seu captor.
l’experiment, això si, sense les denigrants condicions de captiveri que suposa compartir cubell amb texans banyats en oli i samarretes de ratlles verd-i-negres customitzades amb taques de cubata. la marejant crueltat final, alguns ho anomenarien tortura, dels girs de la rentadora també li estalviaria.
a mi, un trist pantaló vermell, em tenen sis dies tancat dins d’un cubell per acabar exposant-me els diumenges al sol.
a ell, el setciències ideòleg d’aquesta teoria, el deixava com bardem: els dilluns al sol. al sol d’estocolm, és clar!
dissabte, 6 de desembre del 2008
l'àgraf accidental
àgraf: persona incapaç d'escriure.
escriptor àgraf: figura contradictòria que esdevé un dels pilars de la narrativa del barceloní enrique vila-matas. professional de l’escriptura que abandona aquesta pràctica sense motiu aparent ni incapacitat física. juan rulfo, autor de pedro páramo, és el més clar exemple a la vida literàriament civil. dins l’imaginari dels llibres, bartleby, personatge de melville, és el paradigma d’aquest negativisme irracional amb la seva exasperant i reiterativa frase "preferiría no hacerlo" davant qualsevol tasca que se li demanava.
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
P. eficient gestor col.legiat. lector contumaç de premsa escrita. català de socarrel. mai no respon als mails dels amics. mai.
tancat, quasi engarjolat, amagat del món exterior dins les quatre parets del seu despatx, P desenvolupa la seva feina metòdica i laboriosament imitant les abnegades formigues.
envoltant l'austera taula de treball, prestatges atapeïts d’arxivadors de tots colors segons l'assumpte o el tipus de client. damunt d'ella, bolígrafs escrupolosament organitzats en funció del gruix de l'escriptura. fulls dina-4 en geometria perfecta amb el vèrtex de la taula i un ordinador personal amb fons de pantalla d’en jordi pujol en ple ascens a la pica d’estats.
cap concessió estètica, ni un sol pacte demoníac amb el disseny pel disseny l'envolta. ni foto emmarcada de dona i fills ni cap motiu ornamental ètnic, tant de moda en l'actualitat, donant una pinzellada d'universalitat d'esquerres a l'espai laboral. sols un ergonòmic luxe en forma de reposapeus comprat al teletienda i, camuflats dins del calaix de la taula, el diaris que cada dia llegeix litúrgicament igual que el catòlic militant ho fa amb la bíblia.
P repassa documents, tickets, factures i formularis oficials sistemàticament, sense errades. cada paper o document avaluat, l'assenyala amb una petita creu escrita en llapis stadler que li atorga el premi del "ja revisat". mai no s'equivoca. un espectacle d'ordre i optimització del treball més proper a la perfecció suïssa que a l'això no toca català.
aquest matí P sura un optimisme adolescent. aparca paperassa i stadler per més endavant, i es llença a deglutir el país, la vanguardia i l’avui com qui es menja una espatlla de cabrit al forn després d'una setmana de dieta.
somriu mentre confirma els resultats de l’hecatombe pepera del dia anterior. veu la foto d’aznar i la botella abraonant-se amb un rajoy compungit. somriu. constata, per les declaracions de zaplana i acebes, que la derrota al darrer minut els hi semblat fruit d’un penal injust i xiulat per un àrbitre comunista. somriu, quasi es parteix literalment pel mig, imaginant al dels bigotis buidant precipitadament el mobiliari de la moncloa vestit amb mono d’operari blau (reminiscències de la falange, pensa) i un mocador al cap amb quatre nusos.
somrient desa els diaris a la carpeta etiquetada com "premsa dels dies històrics" i fa un cop d'ull a la paperassa que té pendent per avui. la mira amb una brillantor als ulls molt propera a la pàmfila mirada de l'amor. toca lleument el gruix de documents i factures. els acarona tendrament com qui amanyaga el fill abans de sortir cap a la feina. tanca la porta del despatx per conquerir intimitat en aquest darrer moment d’afecte gairebé patern i, atansant-se, parlant a cau d’orella als fulls de liquidació trimestral d’iva, els hi xiuxiueja un dolç “no patiu que, en pocs minuts, torno a estar per vosaltres”.
s’atansa a l’ordinador. obre el correu electrònic i torna a somriure amb els mails dels amics que organitzen cap de setmana a una casa rural. poca-soltes, pensa tot cofoi, mentre llegeix com atorguen categoria de referèndum a la simple elecció de la casa rural i, aprofiten que el pisuerga passa per valladolid, per fer befa recordant que P mai no contesta cap mail.
P, efervescent i jovial en un dels millor dilluns de la seva vida, decideix desmitificar el mite clicant al “responder a todos” i escrivint, tot seguit, un brillant i punyent correu electrònic, que en nom d’ell i la seva senyora, diu exactament “nosaltres votem per casa canellas a gironella. una abraçada”. clica enviar.
somriu, per enèsima vegada, quan tanca l’ordinador i fa més ferm encara el ple convenciment de no tornar a escriure mai a la vida. esdevenir un àgraf vocacional, un juan rulfo del segle XXI aparcant per sempre més el fet literari i retornant a la litúrgia dels documents estimats. la total comunió amb els enigmàtics fulls de liquidació d’iva trimestral. la carícia desitjada amb els bolígrafs i arxivadors de colors. el tacte gratificant amb el llapis stadler.
el que desconeix P és que, tot just ara, mentre s’emociona amb el tacte del llapis stadler entre els seus dits, assenyalant amb la creu de “ja revisada” una factura de vodafone, està fent, just en el mateix moment que la punta de l’stadler entra en contacte amb el terrenal paper de la factura, una petita mostra de literatura. petita, però literatura al cap i a la fi.
P de saber-ho, com bartleby, “preferiría no hacerlo”
escriptor àgraf: figura contradictòria que esdevé un dels pilars de la narrativa del barceloní enrique vila-matas. professional de l’escriptura que abandona aquesta pràctica sense motiu aparent ni incapacitat física. juan rulfo, autor de pedro páramo, és el més clar exemple a la vida literàriament civil. dins l’imaginari dels llibres, bartleby, personatge de melville, és el paradigma d’aquest negativisme irracional amb la seva exasperant i reiterativa frase "preferiría no hacerlo" davant qualsevol tasca que se li demanava.
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
P. eficient gestor col.legiat. lector contumaç de premsa escrita. català de socarrel. mai no respon als mails dels amics. mai.
tancat, quasi engarjolat, amagat del món exterior dins les quatre parets del seu despatx, P desenvolupa la seva feina metòdica i laboriosament imitant les abnegades formigues.
envoltant l'austera taula de treball, prestatges atapeïts d’arxivadors de tots colors segons l'assumpte o el tipus de client. damunt d'ella, bolígrafs escrupolosament organitzats en funció del gruix de l'escriptura. fulls dina-4 en geometria perfecta amb el vèrtex de la taula i un ordinador personal amb fons de pantalla d’en jordi pujol en ple ascens a la pica d’estats.
cap concessió estètica, ni un sol pacte demoníac amb el disseny pel disseny l'envolta. ni foto emmarcada de dona i fills ni cap motiu ornamental ètnic, tant de moda en l'actualitat, donant una pinzellada d'universalitat d'esquerres a l'espai laboral. sols un ergonòmic luxe en forma de reposapeus comprat al teletienda i, camuflats dins del calaix de la taula, el diaris que cada dia llegeix litúrgicament igual que el catòlic militant ho fa amb la bíblia.
P repassa documents, tickets, factures i formularis oficials sistemàticament, sense errades. cada paper o document avaluat, l'assenyala amb una petita creu escrita en llapis stadler que li atorga el premi del "ja revisat". mai no s'equivoca. un espectacle d'ordre i optimització del treball més proper a la perfecció suïssa que a l'això no toca català.
aquest matí P sura un optimisme adolescent. aparca paperassa i stadler per més endavant, i es llença a deglutir el país, la vanguardia i l’avui com qui es menja una espatlla de cabrit al forn després d'una setmana de dieta.
somriu mentre confirma els resultats de l’hecatombe pepera del dia anterior. veu la foto d’aznar i la botella abraonant-se amb un rajoy compungit. somriu. constata, per les declaracions de zaplana i acebes, que la derrota al darrer minut els hi semblat fruit d’un penal injust i xiulat per un àrbitre comunista. somriu, quasi es parteix literalment pel mig, imaginant al dels bigotis buidant precipitadament el mobiliari de la moncloa vestit amb mono d’operari blau (reminiscències de la falange, pensa) i un mocador al cap amb quatre nusos.
somrient desa els diaris a la carpeta etiquetada com "premsa dels dies històrics" i fa un cop d'ull a la paperassa que té pendent per avui. la mira amb una brillantor als ulls molt propera a la pàmfila mirada de l'amor. toca lleument el gruix de documents i factures. els acarona tendrament com qui amanyaga el fill abans de sortir cap a la feina. tanca la porta del despatx per conquerir intimitat en aquest darrer moment d’afecte gairebé patern i, atansant-se, parlant a cau d’orella als fulls de liquidació trimestral d’iva, els hi xiuxiueja un dolç “no patiu que, en pocs minuts, torno a estar per vosaltres”.
s’atansa a l’ordinador. obre el correu electrònic i torna a somriure amb els mails dels amics que organitzen cap de setmana a una casa rural. poca-soltes, pensa tot cofoi, mentre llegeix com atorguen categoria de referèndum a la simple elecció de la casa rural i, aprofiten que el pisuerga passa per valladolid, per fer befa recordant que P mai no contesta cap mail.
P, efervescent i jovial en un dels millor dilluns de la seva vida, decideix desmitificar el mite clicant al “responder a todos” i escrivint, tot seguit, un brillant i punyent correu electrònic, que en nom d’ell i la seva senyora, diu exactament “nosaltres votem per casa canellas a gironella. una abraçada”. clica enviar.
somriu, per enèsima vegada, quan tanca l’ordinador i fa més ferm encara el ple convenciment de no tornar a escriure mai a la vida. esdevenir un àgraf vocacional, un juan rulfo del segle XXI aparcant per sempre més el fet literari i retornant a la litúrgia dels documents estimats. la total comunió amb els enigmàtics fulls de liquidació d’iva trimestral. la carícia desitjada amb els bolígrafs i arxivadors de colors. el tacte gratificant amb el llapis stadler.
el que desconeix P és que, tot just ara, mentre s’emociona amb el tacte del llapis stadler entre els seus dits, assenyalant amb la creu de “ja revisada” una factura de vodafone, està fent, just en el mateix moment que la punta de l’stadler entra en contacte amb el terrenal paper de la factura, una petita mostra de literatura. petita, però literatura al cap i a la fi.
P de saber-ho, com bartleby, “preferiría no hacerlo”
dilluns, 1 de desembre del 2008
la insostenible lleugeresa del parlar per parlar
hi ha la sòlida creença que la majoria de conflictes entre humans, sigui quín sigui el seu gènere, nombre, raça o preferències, es resoldrien mitjançant una comunicació més fluida. allò del parlant la gent s’entén.
tot i estar d’acord que el noranta-nou per cent dels problemes de certa importància passen, inexorablement, per un xerrar i escoltar-se; també es cert que, en l’ú per cent restant, els homínids bípeds ens embarquem en un parlar per parlar sobre sobiranes collonades.
recordo una època que en les cartes al director de la vanguardia, dia si-dia també, els ociossos lectors del diari discutien sobre el paper del wàter (ho prometo per scotex!) i, potser la més recordada, una tanda d’epístoles en el que el tema central eren la idonietat o no dels mitjons de rombs.
les viscerals postures de defensors i detractors de tan britànica prenda van acabar fent que una majoria silenciosa optèssim, finalment, per portar els peus despullats per no ofendre ningú dels dos bàndols.
el vestuari no ha estat l’únic punt d’enfrontament humà per una fotesa. en el terreny musical les rivalitats dels fans d’oasis amb els de blur, o els dels stones amb els dels beatles van omplir pàgines dels diaris amb arguments, senzills però aclaparadors, que ridiculitzaven la vàlua d’una banda que es passava mitja cançó afirmant que ells vivien dins d’un submarí groc.
però, potser, a nivell cassolà la discussió trivial més institucionaltizada és la que separa a membres d’una mateixa familia a l’hora de l’esmorzar en un duel fraticida: cola cao o nesquick?
els defensors fonamentalistes del cola cao invoquen a la guerra santa argumentant que els grumolls d’aquest producte són la tradició personalitzada, que el sabor no té punt de comparació i, també, que la cançoneta del “yo soy aquel negrito del áfrica tropical” no té rèplica en el desmusicalitzat nesquick.
els nesquickeros no entenen l’existència d’un xocolata soluble instantani que no és ni soluble ni instantani i la cançó del negrito la troben ridícula i demodé.
la millor solució, en moltes famílies, és comprar un pot de nesquick i un altre de cola cao per estalviar discussions. la millor solució, en moltes famílies, és no parlar per parlar. al menys no sempre!
tot i estar d’acord que el noranta-nou per cent dels problemes de certa importància passen, inexorablement, per un xerrar i escoltar-se; també es cert que, en l’ú per cent restant, els homínids bípeds ens embarquem en un parlar per parlar sobre sobiranes collonades.
recordo una època que en les cartes al director de la vanguardia, dia si-dia també, els ociossos lectors del diari discutien sobre el paper del wàter (ho prometo per scotex!) i, potser la més recordada, una tanda d’epístoles en el que el tema central eren la idonietat o no dels mitjons de rombs.
les viscerals postures de defensors i detractors de tan britànica prenda van acabar fent que una majoria silenciosa optèssim, finalment, per portar els peus despullats per no ofendre ningú dels dos bàndols.
el vestuari no ha estat l’únic punt d’enfrontament humà per una fotesa. en el terreny musical les rivalitats dels fans d’oasis amb els de blur, o els dels stones amb els dels beatles van omplir pàgines dels diaris amb arguments, senzills però aclaparadors, que ridiculitzaven la vàlua d’una banda que es passava mitja cançó afirmant que ells vivien dins d’un submarí groc.
però, potser, a nivell cassolà la discussió trivial més institucionaltizada és la que separa a membres d’una mateixa familia a l’hora de l’esmorzar en un duel fraticida: cola cao o nesquick?
els defensors fonamentalistes del cola cao invoquen a la guerra santa argumentant que els grumolls d’aquest producte són la tradició personalitzada, que el sabor no té punt de comparació i, també, que la cançoneta del “yo soy aquel negrito del áfrica tropical” no té rèplica en el desmusicalitzat nesquick.
els nesquickeros no entenen l’existència d’un xocolata soluble instantani que no és ni soluble ni instantani i la cançó del negrito la troben ridícula i demodé.
la millor solució, en moltes famílies, és comprar un pot de nesquick i un altre de cola cao per estalviar discussions. la millor solució, en moltes famílies, és no parlar per parlar. al menys no sempre!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)