dimarts, 16 d’octubre del 2012

dives al sofà


barri indeterminat de barcelona, a 16 d’octubre de 2012

 
 
catalanes i catalans,
 
diuen que qui calla atorga i una servidora, farta dels silencis i atorgaments de dècades i dècades (i dècades, que una ja te una edat), es veu en l’obligació d’escriure aquestes línies per donar llum i taquígrafs a l’absolut menyspreu institucional, l’ignominiós greuge comparatiu, que vinc patint sense dir ni ase, ni bèstia ni aquesta boqueta de pinyó és meva.

sóc conscient que, múrria de mena ella, ha sabut jugar les seves cartes amb la destresa d’un tafur. s’ha catapultat empesa per la iracunda força de tot un barri, s’ha colat per qualsevol banalitat a les pàgines en català del lectures i ha sabut guarir-se oportunament sota el paraigües de l’establishment governant. viva que és.

passi (a disgust, però que passi) que llueixi damunt de la pitrera una creu de sant jordi i una medalla d’honor de barcelona que a mi m’han estat reiteradament negades, que se li obrissin de bat a bat les portes del liceu per cantar amb els seus amiguets simples traduccions (tirant a improvisades, tot s’ha de dir) de cançons americanes i que tingui una geganta a la seva imatge i semblança passejant pels carrers de la ciutat totes les diades de guardar. passi.

ara, perquè l’om jegui amb ella al sofà a menjar un pansit pa amb tomàquet i embotits del bonarea mentre miren un capítol de “la riera” sí que ni hi passo ni hi vull passar. hi ha arbres als que jo, que sóc cinc mesos més jove que la núria, també m’hi vull arrimar.

m’ho mereixo després d’anys de tant remenar i remenar.
 
guillermina motta.




 

dilluns, 8 d’octubre del 2012

una aguda veueta interior


i allò que després de cinc-cents anys anant a l'estadi, de desenes i desenes de frankfurts (d'origen càrnic indeterminat) ingerits i de perdre la veu no menys de vint cops escridassant "madrit se quema, se quema madrit" vaig i tinc un palpitu, una corassunada, una aguda veueta interior dient-me "capullo, vols fer el favor d'engegar la funció càmera del mòbil".

i jo que, obedient de mena, vaig i li faig cas.