la previsibilitat de corroborar en l’ullada matinal al mirall que la nit no t’ha dotat del intel•lecte d’einstein ni la perxa de brad pitt. el tediós pidolar de les gates prioritzant el seu menjar i beure al teu cafè amb llet. la inèrcia d’agafar cada dia un metro sense andanes ni vagons fantasmes com a harry potter …en matins de bioritmes baixos com aquest, em passo pel pito del sereno les advertències desaconsellant l’automedicació i, enmig de la línia blava, a la vista d’altres usuaris dels tmb igual d’ensopits que jo, em prenc via pavellons auditius el prozac del “public service announcement” de the bravery.
alguns optimistes patològics, segurament familiars de la banda americana, han comparat la seva música amb cure, smiths o new order. m’he empassat des de l’A a la B (la discografia del grup és encara escassa) els seus treballs i no els qualificaria, ni de bon tros, com la gran troballa musical del segle XXI.
han llaurat certa fama gràcies al boca-oïda de internet, un parell de singles decents i, especialment, unes declaracions incendiàries contra the killers, la banda rival de força més èxit que ells amb la que, curiosament, comparteixen companyia discogràfica. qui ha dit màrqueting?
campanyes publicitàries al marge, la descàrrega rítmica de “public service announcement” envia els meus bioritmes baixos a pastar fang des de que engega la cançó preparant-me pel clímax de l’enganxadissa tornada i el víric uuu uuu uuu.
a l’alçada del metro diagonal; orelles, celles, parpelles, aixelles i qualsevol part del cos de nomenclatura acabada en –elles està abduïda pel ritme. tant que, en arribar a l’estació de destí, m’he oblidat d’einstein i brad pitt, les gates famèliques (mixa i duna) i les màgiques andanes de harry potter.
m’he oblidat, fins i tot, que ja enmig del carrer segueixo ballant el uuu uuu uuu.
Entrades
