dijous, 16 d’octubre del 2008

mil i mil?



el duel de mandrosos s’anunciava ferotge. jo m’havia apuntat els dos primers punts de la partida conquerint el sofà de tres places que permet repantingar-se estil maja de goya i, el que és millor, monopolitzava el sant grial del saló, el tresor més preuat les hores d’oci prèvies al sopar: el comandament a distància de la tele. mig somreia, mirant de reüll un òscar resignat a la incomoditat del silló individual, pel victoriós començament de tarda.

fi de martin mistery, la sèrie de dibuixos animats que a contracor l’havia obligat a veure amb mi. ¡toma geroma pastillas de goma! crescut, inflat per la conquesta de sofà i comandament vaig temptar, de nou, la sort a la recerca del tercer gol de la jornada.

“òscar, mil i mil?” –burleta jo-

i veig que, des de l’estret silló, se li il.luminen els ulls com si hagués escoltat rajoy comentant que la desfilada de les forçes armades és carca i avorrida. però no, per això no era.

(lapse per breu monòleg interior de l’òscar)
òstia, no m’ho puc creure! (dic òstia sols en monòlegs interiors i quan el nen no és al costat). el rewind de la memòria em duu de viatge a l’enyorada egb. penso que és del tot impossible que la conyeta infantil sobrevisqui el pas de tants fulls del calendari. ha plogut massa. les desuadores track santillana no les he tornades a veure. la casa paredes de sabatilles d’esport haurà fet fallida. els colajets ja no els fabriquen. per tant, els mil i mil ...

“dos mil” –expectant-

“doncs ... chúpate el culo de la guardia civil” –responc triomfant- .

tres a zero! pallissa a banda, sembla que a l’òscar el meu rodolí escolar lluny d’empipar-lo, l’ha satisfet. es mig incorpora al silló i em pregunta si a colegi diem, també
“set i set? catorze! agafa un cagarro i esmorza!”,
“¡que empiece ya, el público se va!”
o l’acudit del “ha visto a mis tetas”?


a tot li dic que si. no abunda en la fixació infantil per l’arrodonit món de les natges amb el “franco, franco que tiene el culo blanco” ni l’“¿ei chaval? ¡qué tu culo huele mal!” perquè sap, positivament, que formen part del nostre dia a dia escolar.

insisteix sense contenir l’emoció. i quan jugueu a futbol ...
“penalti y gol es gol”,
“de portería a portería; churrería”,
“de rebote, bote”
o “no vale caqui”?


negativa categòrica. no sé de què em parla però no defalleix en la, pel meu gust massa àmplia, relació d’estranyes frases en desús.

ni canteu quan aneu d’excurssió el ...
“carrascal, carrascal que bonita serenata”,
“l’scoby du-bidú-bidú”
o l’“és babor qui guanya, qui guanya”?


“que noooo!” –responc mig fart-

ni us piqueu dient ...
“blaya melenas, terror de las nenas”
o “¿qué es ese viento? ¿qué es ese viento? son las orejas de soto en movimiento”?


quí són blaya i soto, em pregunto abans de dir-li falsament enfadat:
“que no ho dieeeeeem! a escola no diem res de tot això”

i alliberant el sofà en el que jeia més content que un xínxol, a l’estil maja de goya, vaig retornar a l’òscar el sant grial del saló i, de retruc, donar per acabat el duel de mandrossos que déu ni dó la taladrada amb la que em va martiritzar, tot, de ben segur, per recuperar el comandament de la tele.

això si, camí de la nevera a per un got de llet freda amb nesquick, fugint d’ell i les seves frases, anava cantant amb música del ni una sola palabra de la paulina rubio, prou fort perque m’escoltés ...

“ni una sola patata, ni ketchup ni mostaza en tu bocata, ni rastro de los ....”.

vaig somriure. ell tenia el comandament però, gràcies a la paulina, l’aclaparador quatre a zero va ser el resultat final del marcador.

11 comentaris:

lisebe ha dit...

Ei!! molt bó el duet de les generacions!

Records dels més grans devant l'ignorancia e inocencia dels mes joves o petits.
O hauriem de parlar d'altre historia, la d'ara, la que es viu dia a dia.

M'agradat molt.

Jordicine ha dit...

Doncs tots els refranys, cançons i frases que has posat al post són de la meva època!!! Ja ja ja. Les conec totesl. L'únic que el carro era un ca-garro. Ja ja ja. Y falta la del cinco... 'por el c--- te la hinco'. M'he rigut moltíssim, Òscar. Ai les guerres generacionals...

A casa meva el comandament a distància ja és propietat del nano. I quan li prens s'emprenya. Ja ja ja.

Una abraçada. T'he linkejat al meu blog. Gràcies per posar-me en el teu.

rits ha dit...

Ei!
T'has copiat el vídeo!! je, je..
brutals!

òscar ha dit...

LISEBE
un duel estil western. ell, a un costat del carrer, amb el comandament i el super sofà i jo, a l'altra, amb les meves frases i cançonetes escolars. sense pistoles; això si! :)

JORDI
si sóm de dites comuns, també ho som de jocs llavors. és dir; tu també pulies cromos d'arkonada i jugaves a chivas, pie bueno, tute i buá?
del carro ha saltat en marxa el GA, òbviament. les coses del directe!
si mires bé el revers dels comandaments, en tots, hi ha gravat el nom dels nens en lletres "de grana i oro".
i, finalment, linkar-te no ha sigut una cortesia; tens un blog de cinema espectacular.

RITS
còpia? plagi? m'estas dient, subliminalment, ana rosa quintana i et quedes tan ampla? :) són molt bons facto delafe i he posat aquesta per l'esperit positiu i joganer de la cançó. mai li baixa la sang al cap al cantant?

gràcies a tots!

syl ha dit...

Els duels molt millor amb música de fons...i encara més si és com la que ha posat!

Per a la propera... et deixo aquesta:
http://www.youtube.com/watch?v=j_9h0uDYpqU

Bon cap de setmana,

lisebe ha dit...

Mirat així es millor encara!! des de un cantó del carrer una generació i des de l'altre part del carrer la més jove.

Un duel molt simpátic lliberant tensions... tens tota la rao, las paraules sempre son les guanyadores davant les actituds.

Molt bo si senyor!!

rits ha dit...

ais!
volia dir que tinc aquest vídeo penjat al blog!
és que després de perdre'm entre mandos i sofàs, ja no m'explicava!
Si que son bons, si.
No és que li baixi o no la sang, és que com és de goma, té totes les venes amb doble sentit de circulació. Has vist com es mou?

òscar ha dit...

SYLVIA
coneixia aquesta versió tant literal d'en roger mas. és tronxant! vaig llegir que es va decidir a fer-la perque era una cançó que li donava molt bon rotllo abans dels concerts.

LISEBE
no hi hauria color: ens apallissaria la generació dels peques sense pietat :)

RITS
hi ha al youtube un making-off de cóm es va filmar el clip dels facto. quín matí li van donar pobrissó!

fada ha dit...

El tip de riure que m'he fet!! I el de "señora, señora, que el culo le llora"... i tants d'altres que formen part de la nostra memòria històrica personal... I la imatge dels dos Òscars competint, boníssima. Jo ja he renunciat directament al comandament: es barallen entre els tres germans i així estan entretinguts ;) Gràcies per enllaçar-me, així que pugui jo també ho faré que de moment ja faig prou de deixar comentaris tal com tinc la mà... Petonets.

òscar ha dit...

gràcies fada per l'esforç en plena convalescència. el de la "señora" no m'havia vingut al cap quan vaig escriure ni d'altres rodolins infantils estil "¿qué pasa? ¡un burro por tu casa!".
si tots tirèssim d'hemeroteca mental, segur que en sortia un recull més llarg que un berenar sense pa bimbo amb nocilla.
a posar-se bona ja!

Jordicine ha dit...

Gràcies per les teves paraules, ÒSCAR. Jo en el teu em trobo com a casa. I sí, tute, matute, pie bueno y gua. Ja ja ja. Fins aviat.