dimarts, 28 de desembre de 2010

fora de test

a tocar de la riuada d’excessos que sol resultar la festa de cap d’any, la FEBE (federación española de bebidas espirituosas) ens recorda en un comercial de la televisió que cal un consum responsable d’alcohol.

tot i que el nom de la federació, no sé si per això de l’espanyolitat o per anomenar espirituosa a la mamància de tota la vida, no em convida massa a obeir-la; ja porto uns quants primers de gener veient els saltironets de garmisch partenkirchen i els valsos vienesos sense una ressaca del quinze.

sembla que per fi, i després de revetlles i revetlles d’alegre resistència numantina, he superat l’època de rebre l’any nounat amb una formosa taja fruit de la barreja escassament controlada de vi (blanc o negre), cava i una variada gamma de combinats.

amb un grapat de nens com a espectadors de la celebració, s’imposa una certa cordura etílica i, per tant, els meus amics i jo procurem caure mesuradament en el parany de les ampolles de whisky cridant-nos “bébeme, bébeme” (les ampolles de whisky ens parlen en castellà tot i que són escoceses) i els seductors glaçons esperant colpejar musicalment els gots de tub.

potser com a seqüela d’aquesta mena de síndrome d’abstinència, en el que no hi ha cap tipus de control és en l’elecció de la música que ens acompanya. l’accessibilitat il•limitada al ipod provoca que tothom s’atorgui el paper de dj eventual i, sota l’excusa d’animar el cotarro, acaben sonant perles com “cuidado con paloma” d’emilio aragón, el “yo quiero bailar” de sonia y selena o el (sempre sol caure) “hit me baby one more time” de britney spears.

a tocar de la riuada d’excessos musicals que sol resultar la nostra i d’altres festes de cap d’any, estaria bé que la SGAE (societat general d’autors espanyols) recordés en un comercial de la televisió que cal un consum selectivament responsable de música per aquesta revetlla.

estaria bé que fessin aquest anunci enlloc de reclamar 45 mil euros (que segurament els hi deuen correspondre) de drets a la marató de tv3, però que només sota la barreja escassament controlada de vi (blanc o negre), cava i una variada gamma de combinats, es pot tenir la barra de reclamar.

dimecres, 22 de desembre de 2010

una mica a l'estil

una mica a l’estil dels personatges de “vidas cruzadas” de robert altman, les petites històries paral•leles que enguany hem viscut acaben consolidant un mosaic anomenat (per decret gregorià) 2010.

un megamix d’afers exteriors (res a veure amb els d’en mikimoto), de propis i de blocaires que, en estreta col•laboració amb l’amnèsia pèl bleda que m’agafa a tocar de nadal, tendeix a mesclar només les coses bones i divertides en l’apunt-christmes d’aquestes dates.

montilla ridículament disfressat de superheroi de pacotilla per les joventuts socialistes. el peque marcant el seu primer gol a la lliga escolar de futbol sala. l’esmorzar vienès que ens varem marcar una bona colla d’amics blocaires. miners xilens veient miraculosament la llum. la manifestació contra el dictàmen del constitucional. ma mare posant-me sempre dues cullerades més de les que vull. l’emoció pel premi cats. el nen i l’E regalant-me un llibre amb tots els apunts publicats. un servidor oferint cinc botifarres (sense mongetes) a cristiano ronaldo i l’ il•lusió que fa això d’anar descobrint bona gent darrera els blocs que llegeixo.

una mica a l’estil dels personatges de “love actually” de richard curtis, les petites històries paral•leles que enguany hem viscut acaben creuant en l’agradable explosió final que és això de desitjar a tothom que passeja per la catosfera, de tot cor i sense cap obstacle de virtualitat, unes molt bones festes.

dijous, 16 de desembre de 2010

darrer intent



1.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

2.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

3.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

.../...

500.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

.../...

1000.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.


una mentida mil cops repetida no acabarà esdevenint veritat. ni que s’acosti el nadal.


jo, per si de cas, continuaré perseverant.


dilluns, 13 de desembre de 2010

mvp del 2010

els humiliants contractes-escombraria dels controladors aeris d’aena, el massiu agraïment del poble català a la tasca del constitucional, el premi mary santpere a xose mourinho i cr7 pel foment del somriure als compatriotes més balompèdics i l’abassegador èxit de montilla a les recents eleccions eren, entre d’altres, alguna de les previsibles candidatures a tema estrella del 2010. a casa, malgrat la ferotge competència, no hem tingut cap mena de dubte en atorgar el nostre vot a la procrastinació com a tema de enguany. per unanimitat i sense discòrdies. de carrer.

la procrastinació és (viquipèdia dixit) un trastorn del comportament que t’obliga a deixar per més endavant accions que s’han d’atendre per altres més irrellevants i agradables. a la meva dona, l’E, se li va obrir el cel en llegir que el que ella tot sovint practica (deixar la declaració d’hisenda o treballs del màster pel darrer dia adduint que primer cal ordenar alfabèticament la col•lecció de cedés i llibres o no escollir la roba que vol endur-se a la maleta fins poc abans de marxar perquè, prèviament, és més important amanyagar la gata que dorm tan panxa) no és mandra pura i dura sinó un trastorn sense tractament ni teràpia coneguda.

des del dia que va descobrir que pateix el trastorn de marres, no hi ha ningú que li estossegui. si fem tard al cinema perquè s’empajara llegint les biografies del director penjades a internet, s’empara en la procrastinació. si l’apressem per arribar a l’hora a un dinar, ens respon que no l’atabalem que està procrastinant a consciència, que vindria a significar, més o menys, que és davant de vint parells de sabates (o bosses de mà) intentant decidir quines penjar-se i/o calçar-se. en definitiva, que li diguis el que li diguis, la procrastinació la fa marxar-se de rosetes davant qualsevol retret que li plantegem.

he de reconèixer que són tants, i tant avantatjosos, els símptomes de la procrastinació que el nen i jo també ens hem pujat al seu carro. el nen, quan li dius de parar taula, comenta que primer haurà d’anar al wàter a procrastinar una estona. també, curiosament coincidint amb l’hora dels deures, vol trucar a son àvia, desar la roba que s’amuntega als peus del llit o s’interessa sobtadament per a quin client estic treballant.

jo, sense anar més lluny, estic ara mateix procrastinant mentre escric aquest apunt enlloc d'estar comprant els regals de nadal. el dia 24 a la tarda, quan finalment em decideixi a fer-ho tot xuclant-me inacabables cues, nervis i presses innecessàries, me’n recordaré de la procrastinació, la mare que la va parir i el dia que la varem acceptar com a tema estrella del 2010. per unanimitat i sense discòrdies. de carrer.

divendres, 26 de novembre de 2010

herois X

ara que ja no passen herois a la programació de TV3, que el nen no té ni remota idea que a superman li espanta la kryptonita (tant com a ell les sardines a la planxa o a mi una carta de la delegació d’hisenda) i que fa temps que la gran pantalla no acull a cap x-men, batman o spiderman. ara que, en definitiva, els herois amb poders extraordinaris han passat de moda; a un parell dels nostres polítics els hi ha donat per presentar-se a campanya com a superherois.

ara que no cal deixar-se la vista intuint piruetes sexuals enmig de les ratlles de codificació del plus perquè a internet es troba tot el porno que desitgem (i el que no desitgem). ara que, fins i tot, el clip casolà de la paris hilton està demodé, a un parell dels nostres polítics els hi ha donat per tirar del porno a la campanya electoral.

ara que el món vampíric monopolitza bona part de l’oferta televisiva i cinematogràfica, penso que l’electorat arribem a aquestes eleccions d’allò més farts de que els nostres polítics en xuclin la sang amb la manca de vergonya que ho fan.

ara que ja les tenim al damunt, penso que la campanya electoral ha estat indecentment pornogràfica i que la veritable superheroicicitat és saber a qui votar.

ara que ja les tenim al damunt, penso que la veritable superherocicitat és no posar dins l’urna, enlloc del vot, un manat d’alls.

dilluns, 8 de novembre de 2010

l'oblit de la memòria

l’E, senzilla inicial vocàlica que emmascara la consonàntica complexitat rondinaire de la meva dona, diu que em va dir que abans de marxar a la feina estengués la roba. jo no recordo la (segurament amable) petició i, per tant, la roba s’ha quedat a la rentadora conreant aquella ferum d’humit txungo tan de bossa escolar d’esports. em diu –feta un basilisc- que a vegades sembla que pateixi alzheimer.

tot i l’enfurismada acusació de l’E, no tinc cap mena de dubte sobre la meva capacitat mnemotècnica. al contrari, afirmaria que una de les meves particularitats és recordar noms i coses que, a més d’inversemblants, tenen com a tret comú la manifesta inutilitat per a la vida diària.

en un d’aquells memes catosfèrics que, com les botigues de queviures regentades per iaios amb un llapis a l’orella, han desaparegut del planeta terra; recordo haver explicat que puc recitar les entrades de referència de cadascun dels toms de l’enciclopèdia catalana (a-ami, ami-bag, bag-buig, ...) o la llista alfabètica dels 44 nens (anguera, audenis, blaya, ...) que van fer l’egb amb mi. mira, em va donar per això.

també conservo dins un raconet cerebral un bon grapat de rareses (o cutrades) musicals d’ahir, avui i sempre. sé, per exemple, que l’ex futbolista julio alberto va gravar un disc amb la seva ex dona (“medianoche en moscú”), que pancho i javi de verano azul van perpetrar una cançó anomenada “sueños de invierno” i que jesús vázquez, després de presentar “la quinta marcha”, va provar de fer fortuna amb el “y yo te besé”.

si tingués la memòria en un estat precari, com proclama l’E per quatre peces de no res que s’han quedat a la rentadora, desconeixeria que el millor saltador de trampolí (en piscina) ha estat un americà anomenat greg louganis. que la julie de “vacaciones en el mar” era l’actriu lauren tewes i el capità stubbin (de la mateixa sèrie) un calb de nom gavin mcleod. o que el prota de “el perfum” és jean baptiste grenouille i el tercer porter de la selecció belga del mundial’82 era theo custers.

si tingués la memòria tan malament com diu, no em demanaria sempre que li fes de parella quan juguem al trivial o al buzz. si tingués la memòria tan malament com diu, jo no recordaria perfectament que per tal d’estalviar-me la seva consonàntica complexitat rondinaire vaig decidir dir-li que m’havia oblidat que hi havia roba per estendre quan, la veritat, em va fer una mandra tremenda posar-me a penjar roba a les vuit del matí. fa massa fred.

dijous, 28 d’octubre de 2010

pans i vins

potser és responsabilitat del salt generacional o de l’educació rebuda, però ma mare sempre ha despatxat amb algunes veritats des d’un insolent tu a tu, fent radical bandera d’allò de al pa, pa; i al vi, vi.

aquesta dèria per la no mentida (ni en la seva versió pietosa) m’ha fet espectador, en esporàdiques ocasions, d’episodis de terra traguem que el pas dels anys han reconvertit en anècdotes simpàtiques. per exemple, sopar al restaurant d’un conegut (acoquinant, eh!) i quan l’home li va preguntar què tal li havia semblat l’esqueixada, ella, ni curta ni mandrosa ni amb cap mena de subterfugi, va deixar anar un irònic encara estic buscant el bacallà.

o jo (inconscient de mena) demanar-li, tot il•lusionat, opinió sobre una xicota amb la que portava algunes setmanes sortint i acabar rebent la plantofada d’un què vols que et digui? a mi m’ha semblat bastant aturadeta, la veritat.

però, potser, l’exemple més frustrant d’aquest si no vols la pols d’alguna resposta, no vagis a l’era de la pregunta, va ser jugant a futbol. ella mai no venia a veure’m. els acompanyants/pringats oficials solien ser mon pare i mon germà que veien en mi una virtuositat balompèdica que, finalment, va acabar quedant-se en virtu i encara gràcies.

el diumenge que finalment va decidir-se a contemplar les meves ziga-zagues per la banda, la meva dreta exquisida, el partit va ser contra una equip d’armaris encastats. unes bèsties, poc dotades per la piloteta, però altes com un sant pau i segurament futurs karateques olímpics. zero a zero al final i noranta minuts de mirar de no topar amb aquelles roques per anar dilluns, sa i estalvi, a les classes de mates o natus a jugar tranquil•lament al ahorcado o passar paperets amb notetes estúpides (“beltrán olora a formatge florit”, “arranz té pelusilla al bigoti”, etc) al del davant.

en acabar el partit vaig cometre la negligència (monumental) de preguntar a ma mare què tal havia jugat i ella, amb una capacitat de diagnosi digna d’en pichi alonso, va dir-me “nen, semblava que els hi tenies por. cada cop que se t’acostaven: o fugies o t’apartaves”. la setmana següent un rival em va obrir la cella d’un cop de colze, clar.

dissabte passat el meu nen va debutar a la lliga escolar de futbol sala. els rivals eren alts com sant paus i jugaven, tot hi ha que dir-ho, de collons de mico. l’onze a un final no admet massa interpretacions.

potser és responsabilitat del salt generacional o l’educació rebuda, però a mi això de la veritat sense matisos mai m’ha acabat de fer el pes. mentre el nen em preguntava què tal havia jugat, pensava que de pa n’hi ha de rústic, pagès, baguette, xapata i de sant jordi, entre molts d’altres. i de vi, començant des del bric de don simón, n’hi ha més que de sants al santoral.

per tant, respondre al nen que havia jugat molt bé, que era el primer partit i que a la tornada (amb sort) els hi tornarien la pallissa no va ser cap mentida pietosa. va ser, egoistament, la veritat que m’estalviaria veure’l el cap de setmana entrant amb una cella oberta. pel cop de colze d’un rival, clar.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

el rei del gag

el desaparegut vázquez-montalban, a més d’autor de novel•les que no he tingut l’oportunitat de llegir (per culpa de la pèssima política d’oportunitats lectores de zapatero), expert gastrònom i culer militant, va conquerir la simpatia ciutadana empescant-se la brillant cita post-dictadura “contra franco vivíamos mejor”.

el codi de (quatre) barres que ha identificat durant dècades els catalans com éssers genèticament poc dotats pel humor ha anat, poc a poc, modificant-se gràcies a l’èxit mediàtic d’alguns compatriotes. sense oblidar-nos de la bèstia dels monòlegs que va ser joan capri quan la plaça francesc macià s’anomenava calvo sotelo; eugenio, de negre arbitral i rictus seriós, va obrir un camí de re etiquetatge humorístic nacional que després andreu buenafuente i la seva factoria ha sabut mantenir per les ibèries. ara tindrem fama d’insolidaris i anticonstitucionals, però no pas de rancis.

només tenint en compte que el sentit del humor és un dels sentits més personals i intransferibles que existeixen, es pot entendre que el meu amic juanjo i un servidor defensem, amb certa vehemència, que el més gran humorista que mai ha tingut catalunya és joan gaspart. (glupppps ... intueixo la monumental xiulada)

aquest home ens ha obsequiat amb gloriosos moments hilarants que haurien de tenir un lloc de privilegi al museu catala del riure indiscriminat (MCRI). marxar a montserrat, al descans d’un partit, per demanar-li en persona a la moreneta que el barça remuntés era un dels seus sketchs més recurrents.

no sols de verges bronzejades vivia el repertori de gaspart. banyar-se al tàmesi (algú, ni que sigui un peix anglès, s’ha banyat mai en aquest tèrbol riu?) com a celebració de la primera copa d’europa, pagar a l’encarregat de la megafonia del bernabeu una pastarada gansa perquè posés un munt de cops consecutius l’himne del barça o reinventar el català dient “vispresident” a la paraula que la resta de mortals diem “vicepresident” han estat alguns dels seus acudits més celebrats.

però pel meu humil gust, els moments més antològics de gaspart eren quan desdoplegava la seva personalitat com si fos una mena de baró ashler culer. si, per exemple, un periodista li preguntava què li havia semblat una actuació arbitral polèmica; l’amic joan responia dient que com vispresident “l’àrbitre era humà i, per tant, susceptible d’equivocar-se” per tot seguit declarar que, com a soci del barça, pensava que l’home de negre era “un monumental lladregot” de la mateixa casta que el dioni i bonny&clyde.

ara, en plena presidència invisible d’en rosell en la que tot plegat sembla ser una bassa d’oli, el meu amic juanjo i jo enyorem les doctorjekyllades (i misterhyades) del tronxant gaspart, les anades i tornades a la muntanya dels escolanets i les bretolades de hooligan que l’amic joan ens oferia jornada rere jornada.

ara, el meu amic juanjo i jo, pensem que malgrat els títols i celebracions dels darrers anys “contra gaspart rèiem molt més del que ho fem ara”. la culpa, està clar, és de zapatero i la pèssima política de foment del humor català que desenvolupa el seu gabinet.

dijous, 2 de setembre de 2010

la síndrome nostra de cada dia

digueu-me que sóc més estrany que un gos de pelambrera verda, o un insòlit marcià de pell pistatxo amb dues simpàtiques antenes coronant el cap, però jo no he notat res especial. em miro i remiro al mirall. posat a mirar, cerco també alguna senyal interior, un indici de neguit o angúnia que insinuï que estic covant una síndrome post-vacacional de tom i llom després de trenta dies tocant-me el nas. res; si vull una síndrome hauré de viatjar a estocolm.

he intentat respondre de mala gana a l’antonio i l’ana, propietaris del bar en el que prenc el primer cafè amb gel del dia, quan han lloat el coloret que he conquerit a la costa i (venedors de mena ells) m’han preguntat si estava encara més prim. no he sabut ser mal educat. m’ha sortit el somriure tòtil de quan em pilotegen sense maldat, he respost una vaguetat i, malgrat que gairebé em fa vergonya confessar-ho, m’ha fet il·lusió tornar a veure aquesta parella tan agradable i pencaire.

al metro, el lloc (després de la cua del súper els dissabtes i les dependències d’hisenda sigui quin sigui el dia) en el que solen coincidir més ciutadans putejats per metre quadrat, la cosa tampoc ha estat massa diferent. l’aire condicionat (ni massa fort ni, com a vegades, apagat del tot) generava un ambient agradable que no em feia enyorar des assossegadament les nits estivals culminades per un gelat de llet merengada amb sirope de maduixa. ni la carta segura de mirar descaradament el diari del veí esperant que el paio tanqui ofés la pàgina ha servit per autoinocular-me la síndrome de marres: l’home m’ha permès llegir tots els detalls de la baixa d’en puyol.

i mentiria si digués que tornar a entrar a la feina (principal causant de tota mena de síndromes i úlceres d’estómac) m’ha deixat indiferent. veure la meva taula amb els paperots ordenadament desordenats en petites columnes, els post-its grocs ocupant la part superior de la pantalla de l’ordinador i els col·leguites del curro esperant per anar a esmorzar m’han fet descaradament feliç el retorn, què carai!

ho sento, sóc un raru de pebrots però això de la síndrome post-vacacional, per molt que ho intenti, sembla que no està fet per mi. no guaito l’horitzó, des del balcó de casa, tot buscant desesperadament el maresme que m’ha donat descans l’agost. no pujo al metro maleint l’espècie humana ni faig l’enllaç entre les línies blava i verda amb el cap cot i, quan trepitjo el despatx, ni pateixo buidors existencials ni muto a un caràcter semblant al de mourinho.

potser, sense jo ser-ne massa conscient, per tenir la síndrome d’estocolm no cal anar a la capital sueca. només cal tornar amb alegria a la rutina i, òbviament, al lloc que et té segrestat vuit hores al dia i cinc dies a la setmana.

dimarts, 17 d’agost de 2010

empajarat

el tresor més preuat de les meves vacances d’estiu, el luxe que em fa gaudir els primers minuts del dia com un maharajà ociós i despreocupat, una mena de flavio briattore del maresme sense, això sí, iot amarrat a porto cervo ni excés de greixos a l’abdomen, és gaudir d’una deliciosa estoneta matinal d’estar voluntàriament empajarat.

(incís semàntic)
(estar) empajarat: estat mental de trànsit, gairebé místic, que et precipita a tota mena d’elucubracions de caràcter més aviat inútil, en algunes ocasions, o directament estúpides en la majoria d’elles.

durant onze mesos l’any és del tot impossible empajarar-se com déu nostre senyor mana. és llevar-se del llit i el rellotge t’aboca a una voràgine de litúrgies que comprenen des de la higiene personal bàsica per no tenir un aspecte similar a torrente, passant per intentar trencar les cadenes invisibles que lliguen nen i llit o trobar uns mitjons aparionats per anar a la feina. amb quotidianitats d’aquesta transcendència és normal que el pensament no estigui per foteses mentals.

l’arribada de les vacances relativitza les obligacions de manera directament proporcional a la que el pensament es desboca. i un servidor, amb les neurones en llibertat no vigilada, discorre amb un criteri racional més semblant al del murdoch del equipo a que no pas al de l’eduard punset.

així, aquestes empajarades matinals poden precipitar-me, per exemple, a rumiar perquè alguns èxits musicals de l’estiu tenen com protagonistes animals (el venao, el tiburón, el toro, el goril•la) no massa de companyia ningunejant a d’altres d’allò més presents a la vida de les persones com gossos, gats i canaris flauta.

o a fer un pols a la memòria, dedicant un quart d’hora ben bo, relacionant concursos de greus efectes secundaris que m’he empassat a la tele amb fanàtica militància: amor a primera vista, contacto ... con tacto, ding-dong, el juego de tu vida, entre platos anda el juego, furor (sí, a mi m’agradava furor, ho reconec), gol y al mundial 82 o el todo queda en casa del desaparegut pedro osinaga.

badar rumiant monumentals vacuïtats és l’activitat favorita dels minuts inicials de tots i cadascun dels meus dies de vacances. estar empajarat em permet pensar, al cap i a la fi, que com continuï deglutint gelats al mateix ritme que fins ara el primer punt en comú que tindrem flavio briatore i un servidor serà, evidentment, l’excés de greixos a l’abdomen.

el iot a porto cervo serà el segon –penso, més empajarat que mai-.

dimarts, 20 de juliol de 2010

draconià


CONTRACTE TEMPORAL D’ATOMITZACIÓ FAMILIAR

barcelona, a 19 de juliol de 2010

d’una part l’òscar, força major d’edat ja, blocòpata i singermornings vocacional i amb DNI 35(i sis números més); d’ara en endavant esmentat com a part ANDAQUENOETSPRINGAT.

i de l’altra l’E i en J, dona amb més bolsos que la preysler i fill que mai abandona el comandament de la tele d’en ANDAQUENOETSPRINGAT, d’ara en endavant citats com a part EMPIROVAMPIRO.

ambdues parts, actuant en el seu propi nom i interès

EXPOSEN

1.- que entre el 19 i el 30 de juliol de 2010, EMPIROVAMPIRO fruirà d’un període vacacional al maresme català sense la gratíssima companyia d’ANDAQUENOETSPRINGAT que continuarà a barcelona desenvolupant les seves habituals tasques laborals.

2.- per aquesta raó convenen subscriure aquest contracte sotmetent-se a les següents clàusules

CLÀUSULES

primera.- ANDAQUENOETSPRINGAT es compromet, durant aquest període, a no posar a dieta les gates adduint que s’han passat amb els dolços.

segona.- ANDAQUENOETSPRINGAT obviarà tradicions obsoletes, practicades durant l’estança adolescent a casa sons pares, no acumulant columnes dòriques (i jòniques) de plats i gots per netejar a la pica.

tercera.- ANDAQUENOETSPRINGAT, fóra d’hores laborals, farà els recadets i gestions (anar a buscar els llibres d’escola, comprar una canya de pescar -ara li ha pegat per pescar- i bambes per en J, etc) de sobte imprescindibles però que, abans, ningú no realitzava.

quarta.- ANDAQUENOETSPRINGAT no utilitzarà la llar familiar per improvisar sopars d’entrada d’estiu amb amigatxos en els que es sopa poc i es beu una mica massa ni, òbviament, per cap altra tipus d’esdeveniment nocturn de qualsevol caire i natura.

cinquena.- els ipods familiars (dos) quedaran sota guarda i custòdia d’EMPIROVAMPIRO ja que les hores a la platja solen ser, alguns cops, una mica ensopides. si ANDAQUENOETSPRINGAT vol escoltar música quan arribi a casa; que es posi la ràdio o canti ell.

sisena.- ANDAQUENOETSPRINGAT tindrà dret, això sí, a dormir ben espatarrat (travessat fins i tot, si vol) al llit conjugal.

setena.- ANDAQUENOETSPRINGAT consolarà, mitjançant diverses trucades telefòniques diàries, a EMPIROVAMPIRO per la tristor, per la buidor existencial d’uns dies de platja, aire condicionat, lectura, descans i gelats magnum que ell encara no pot patir. ANDAQUENOETSPRINGAT seguirà afirmant (contra vent i marea) al final de cada contracte, apunt i conversa; que estar de rodríguez a barcelona és la cosa més divertida del món. la hòstia.

dijous, 15 de juliol de 2010

per alguna cosa serà

desconec si cal fer-ne responsable a l’enganxifosa calitja barcelonina, a un rebuig sobtat al breekie’s excel que li comprem al condis o a l’estisorada estatutària però, de fa uns dies, tenim la gata amb la panxa ben regirada. per alguna cosa serà.

de petit, quan tenia mal de panxa per una no confessada deglució de dalky’s de xocolata i nata, ma mare m’entaforava una infusió de farigola que et feien venir ganes de no tornar a tastar mai els dalky’s.

ara, com amb tantes d’altres coses que el pas de fulls de calendari fan variar, la infusió de farigola s’ha anat substituint per medicaments de nom pintoresc; igual que ben poca gent sorgeix els mitjons foradats posant-hi aquells estranys ous dins (és més senzill, fet i fet, comprar-ne de nous i deixar-se de mandangues) ni, tampoc, s’estila allò de donar-te aigua del carme (més heavy que un xupito d’orujo blanc) quan et trobaven un pèl pansit.

pensant com recollir el contingut estomacal (ecssss) gatú que em trobo de regal al vestíbul de casa, recordo un altre costum en desús: la protecció del terra recent fregat amb fulls de la vanguardia per no trepitjar el gres humit.

allò era més entretingut que anar al parc d’atraccions de montjuic. una estora, un caminet fet amb fulls del diari, per anar practicant saltironets com un gripau per tot el pis. si la distància prudencial entre un i altre era massa curta, movies el full uns centímetres amb una dissimulada patacada per fer-ho més interessant.

si el que volies era forjar-te un futur com a saltador olímpic de llargada, practicaves saltant de dos en dos, o de tres en tres, fins el moment que algú de casa et demanava (amb molt bones maneres) que paressis de fer el cabra.

com no tinc paper de cuina ni serradures per recollir el regalet amb un mínim de garanties higièniques, agafo una vanguardia antiga. l’atzar l’obre per un full en el que apareixen les fotografies (estil dni) d’un personatges en rigorós blanc i negre.

i contra pronòstic, el que hauria de ser una feina fastigosa, gens edificant, agafa un punt del tot divertit quan veig que el contingut estomacal de la gata acabarà tenint, com embolcall perfecte per les escombraries, la foto de deu persones que han begut més (molt més) aigua del carme del que convé: els membres del tribunal constitucional. per alguna cosa serà.

dimarts, 6 de juliol de 2010

el que fa l'avorriment

el que fa l’avorriment quan t’has quedat el cap de setmana més penjat que un espetec de vic. comptes 1, 2, 3, 4, 5 i, ara sí, el farsa d’en màrius serra mentre la dona s’està regalant una hidratació i massatge corporal al balneari de les vilas del turbón. té collons la cosa. segueixes el solitari recompte 7, 8, 9 i el segon exemplar en català que m’apareix és el com una novel·la d’en daniel pennac i penso que el nen, a casa d’un amic d’escola, deu estar comptant també (per desenes) partides a la play. té collons la cosa.

doncs sí, més penjat que un espetec de vic, assassino els minuts fent un acurat recompte idiomàtic dels llibres que okupen les lleixes de la saleta de casa i el resultat de l’escrutini no em plau gens. molt autoproclamar-me hereu del timbaler del bruc i del capità enciam, molt defensar núria feliu i guillermina motta com a grans dives universals de la música, molt desitjar que klose tingui un partit inspirat davant la parella de la carbonero però, quan toca comprar un llibre, semblo un tertulià de intereconomia.

sempre hi ha excuses, això sí. que la fidelitat lectora pels castellans vila-matas i bolaño rebenta qualsevol estadística, que algunes edicions catalanes tarden més en sortir al carrer i solen ser un pèl més cares i que, els dos darrers anys, la voluntat familiar passa per llegir en la nostra llengua quan podem escollir. però, tot i així, el 76,3% contra un trist 23,7% quadribarrat explica que la nostra voluntat ofereix uns resultats més aviat patètics.

em ve al cap, mentre la dona deu estar ara immersa en plena lodoteràpia i el nen jugant al pro evolution soccer, un estudi comentat per un professor de la uni sobre hàbits televisius. els enquestats, molt majoritàriament, responien que el model de tele que desitjaven era de caire cultural (amb reportatges d’animalons, història, viatges, etc) però que, quan tocava fer d’espectadors, miraven allò anomenat tele escombraria. la raó (i no és conya) és que tothom pensava que ja estava prou conreat intel·lectualment i que, per tant, podien permetre’s el luxe de mirar programes sense una exigència mental massa elevada.

potser passa una cosa semblant amb els llibres en català. com ja el parlem i escrivim exemplarment i com ja som uns més que dignes hereus del timbaler del bruc i del capità enciam; no ens volem prendre la molèstia de buscar si hi ha edició catalana del llibre que ens agrada.

faig zapping a la tele, cansat de recomptes llibreters apocalíptics. el trenta-tres fa un documental d’un país africà i altra cadena un programa de xafarderies rajant de pepe navarro i yvonne reyes. acabo mirant el del cor.

té collons però és el que fa l’avorriment quan et quedes el cap de setmana més penjat que un espetec de vic.

dimecres, 30 de juny de 2010

cançó dedicada

la ràdio pretèrita, aquella que la meva àvia escoltava posant el transistor inter-grundig a tota llet sota el coixí per (contradictòriament) agafar la son alhora que desvetllava la resta d’habitants de la casa, oferia programes de consultori sentimental en els que els oients demanaven cóm reconduïr les maltretes relacions amb la parella i també, amb un caire més festiu, d’altres de cançons dedicades a la carta en els que felicitar l’aniversari de la dona fent sonar pel dial el, per exemple, “te estoy amando locamenti” de las grecas.

segurament la forta ferum a naftalina que s’ha instal·lat a l’aire des de dilluns a darrera hora de la tarda m’ha fet recordar aquest tipus de programa de ràdio.

com amb algunes relacions no hi ha consultori sentimental que ho solucioni, millor quedar-nos amb la música. avui a petició d’un bon grapat d’oients, i dedicat al tribunal “manostijeras” constitucional, una cançoneta que, per exemple, podria ser aquesta mateixa ...

dimarts, 15 de juny de 2010

sant miquel del fai

de la mateixa manera que els interioristes automobilístics van extingir (sense previ avís) els imants que recordaven al conductor allò de papá, no corras o les redecoracions de la lluneta del darrere amb enganxines de sant miquel del fai i de teruel también existe; han desaparegut els memes de la catosfera. una pèrdua trista i sobtada.

el abduït meme venia a ser, a ull cuber, la proposta d’un blocaire a d’altres perquè responguessin preguntes vario pintes de caire personal com si es tractés d’una entrevista intimista amb jesús quintero, fessin una innovadora llista dels objectes que s’emportarien a un illot desert (el perejil, sense anar més lluny) o relacionessin (i publiquessin en un apunt, clar) un ventall de coses que els emocionaven més que rebre la devolució d’hisenda dies abans de marxar de vacances.

sigui per la recomanació viral de passar el meme a d’altres blocaires, per aquest tarannà reservat, presumptament tan català, que fa que no ens agradi esbombar les nostres intimitats als quatre vents o perquè no desitgem que ningú no ens condicioni el què volem publicar; els memes, a dia d’avui, tenen menys futur a la catosfera que rick astley com a cantant d’èxit.

potser per enyor vull fer un darrer tribut als memes, gairebé un sepeli, publicant-ne un que sota el breu enunciat de CINC FOTESES QUE, COM ELS MEMES I LES ENGANXINES DE SANT MIQUEL DEL FAI ALS COTXES, ET FOT QUE HAGIN DESAPARESCUT SOBTADAMENT SENSE UNA EXPLICACIÓ CONVINÇENT serveixi de sentit homenatge a aquesta alternativa d’apunt blocaire en vies d’extinció.

-els colajets (llimona, cola i xocolata) de la carta dels gelats estivals.
-el chapis (presentador d’un programa de t5 anomenat qué me dices!) de la graella televisiva.
-una complerta postra anomenada pijama (flam, nata, préssec en almívar, dues o tres boles de gelat, galeta en forma de triangle, etc.) de les cartes dels restaurants.
-escoltar clientes i clients pronunciant “a maria” o “déu vos guard” quan entraven a una botiga.
-comprovar com els lectors ja no es llepen un dit per passar les pàgines d’un llibre o diari.

o potser la única explicació convincent, per d’aquest fingid tribut als memes, sigui que no se’m acudia altra fotesa que legitimés penjar el clip de rick astley al final del apunt. que és, fet i fet, al únic que vull enterrar de la meva memòria.

dimecres, 9 de juny de 2010

dret democràtic



la polèmica està servida. i amb patates. mentre les eleccions blaugranes continuen nedant, contra el que es pronosticava, per un ensopit mar en calma sense massa polèmiques, retrets ni fotos banyades en cava a la discoteca luz de gas; a casa meva, les normalment cristallines aigües de la presentació de candidatures a cançó de l’estiu baixen aquest any molt però que molt enterbolides.

el casolà procés electoral es va engegar enguany amb la mateixa harmonia i consens familiar d’altres certàmens. la meva dona va fer les seves tres propostes, i jo les tres que em pertoquen, presentant un sextet de pilotassos estivals amb els que musicalitzar el trànsit normalment dens de la c-32.

deixant a banda el menorquinament cerveser applejack de the triangles, cinc cançonetes dance que exemplifiquen perfectament que no trepitgem una discoteca des de l’època en que triomfava l’i don’t feel like dancing dels scissor sisters.

- stereo love edward maya
- if we ever meet again timbaland&katy perry
- break yor heart taio cruz
- sick of love robert ramirez
- sexy bitch david guetta

el nen, que encara tardarà en trepitjar locals nocturns uns quants anyets, saltant a la brauera la normativa que obliga a tres propostes, diu que aquesta temporada ja té clara la seva candidata per la gran final. que passa de boles de discoteques amb llumetes, dj’s residents o no residents, de la llista d’mtv, dels 40 o de la de flaix i que defensarà fins ben entrat setembre a miley cyrus (hannah montana) i el soporífer can’t be tamed com a cançó de l’estiu 2010.

les alarmes antiincendis familiars s’han disparat. el nen no només boicoteja l’esperit de l’elecció escollint una sola candidata, si no que, a més a més, presenta una cantant/actriu infantil del canal disney que no aguantem ni sa mare ni jo.

li he intentat explicar que per rebel ja està james dean. que optar per miley cyrus és igual d’extravagant que si jo escollís el liralie de xuxa o el cuidado con paloma d’emilio aragón i que, en definitiva, ha de respectar les litúrgies familiars per tronades que resultin.

el nen, després de preguntar-me qui eren james dean, xuxa i emilio aragón, m’ha portat fins a l’ordinador per ensenyar-me un recull de fotos de l’actuació de miley cyrus al passat rock in rio.

després de veure fotos com aquesta ...


començo a pensar que miley cyrus, a més de cantant de l’estiu 2010, seria a partir de novembre (que és quan fa els divuit anys) una presidenta perfecta pel barça.

dilluns, 31 de maig de 2010

cansat

l’estiu és, potser compartint honor amb les festes de nadal, el període de l’any que suma més tòpics verbals per metre quadrat de conversa.

quan el primer ascens de temperatures ens obliga a fer el canvi d’armari, precipitant l’emotiu retrobament (gairebé com el d’un amor perdut de joventut) amb els pantalons pirates que et ballen com una baldufa gràcies a l’eficiència de l’operació bikini o amb les samarretes de color cítric que et transformen en un subliminal home-anunci (o dona) de trinaranjus, sura també la humana necessitat de repetir el manat d’alls que són els tòpics estivals.

al menys al cap i casal, creuar-te amb un veí esbufegant al migdia dins l’ascensor i no esmentar allò de el que mata de barcelona és aquesta humitat que fa que la roba se’t enganxi al cos és símptoma d’escassa educació veïnal o de que el veí és un nudista militant.

també és d’una idoneïtat repetitiva, mentre et trobes totalment extasiat assaborint el primer polo dràcula de la temporada, comentar als que t’envolten que l’estiu és vida, talment com si acabessis de parir una frase digna d’un filòsof grec malgrat que, en síntesi, estàs venint a dir que la resta d’any és mort.

o recórrer a un dels clàssics entre els clàssics de les mentires piadoses (a l’estiu ve molt de gust menjar amanides), quan en realitat mastegar a tothora fulls d’enciam i diverses herbotes comestibles només els hi ve de gust a les cabretes sigui quina sigui l’època de l’any.

però de entre tots els tòpics, el que més m’agrada és aquell que diu que la platja cansa. potser existeix alguna explicació científica que doni veracitat a la frase però, a priori, escarxofar-se damunt la tovallola a xafardejar que fan els altres banyistes, intentar fer el pi a l’aigua o, el més sacrificats, construir un precari castell de sorra amb un infant; no semblen activitats que requereixin un plus de ginseng matinal, la veritat.

la platja, al menys a mi, no em cansa gens ni mica. el que em cansa és que el veí excusi la poderosa olor que desprèn en la humitat de barcelona, que costi tant de trobar llocs on encara segueixin venent polos dràcules o que el monopoli dels primers plats estivals les tinguin les amanides.

la platja no em cansa. el que em cansa és seguir comptant els dies que falten per poder pal plantar-me a la sorra tres setmanes seguides sense fer altra cosa que dir, en sortir de la platja, que la platja cansa una mala cosa.

dilluns, 17 de maig de 2010

un bon dia

9.00 a.m. santa susanna (maresme)
tothom (entenent la magnitud del familiar tothom a fill i dona) clapa. els punts estrella de la genètica m’han obsequiat amb un infalible despertador biològic que no diferencia laborables i diumenges. fa solet, els ocellets canten i els núvols dormen la ressaca de l’escandalosa festassa de trons i pluja d’ahir. segurament imbuït d’aquest matinal oasi de quietud i pau, m’acosto fins a la platja a contemplar l’immens blau (figura poètica que, de tant emprada, molesta). i enllà, mentre a la sorra un reduït grupet de guiris practica destrament tai chi, em pregunto circumspectament (acaronant-me la barbeta i guaitant l’horitzó tal com assenyalen els cànons de la reflexió): “ens en sortirem aquesta tarda sense xavi de mig centre?”.



13.30 p.m. autopista c-32 direcció barcelona
la meva dona (l’E) posa els cors, mentre condueix, a les cançons dels ub40 que ha decidit ens acompanyaran de camí a barcelona. ni al nen ni a mi ens agraden massa els ub40 i, encara menys, que l’angelical cara de mare i esposa no es correspongui amb la seva capacitat per entonar cançons. com avui ha de ser un diumenge perfecte, prescindim de fer cap comentari al respecte i col·laborem, callant, en la plàcida postal familiar. mentre atempta contra l’estrofa que diu red, red wine, stay close to me, m’acarono la barbeta i guaitant l’horitzó autopistero em pregunto: “no l’anirem a cagar contra el valladolid, oi?”.



17.30 p.m. casa de ma cunyada
gent amable xerrant distesa ment del darrer llibre d’albert espinosa, d’un abonament que et facilita llaminers descomptes pel teatre i de la senzilla recepta del tiramisú. amics desconeguts que acompanyen ma cunyada el dia del seu aniversari i que, a jutjar pel menú dialèctic que plantegen, no tenen el barça entre les seves inquietuds per aquest plàcid diumenge. el nen i jo, des del bàlsam anti-stress que resulta mirar l’horitzó barceloní tocant-nos la barbeta, ens preguntem: “algú pot començar a cantar-li ja l’aniversari feliç que se’ns farà tard?”.


21.15 p.m. carrer galileu
s’ha acabat el patir i, amb ell, la contenció d’atrezzo per no atabalar-me encara més, la teatral placidesa per no menjar-me ungles i dits alhora i la fingida bassa d’oli que estava resultant aquest diumenge de nervis. esclato cantant al carrer galileu que madrid se quema, se quema madrid. nen i dona canten amb mi.

s’ha acabat també no recordar-li a l’E que canta fatal. s’ha acabat dissimular que aquest apunt no vol parlar d’altra cosa que el barça és campió de lliga.

dijous, 13 de maig de 2010

one-hit wonder

la indústria musical ha encunyat (sóc obedient de mena i el diccionari diu que s’ha d’escriure així) una frase en anglès per definir aquells cantants i grups coneguts per una sola cançó d’èxit: els one-hit wonder.

una llista de one-hit wonder pot ser rematadament més llarga que la cua que s’organitza a la caixa el dia de pagament de les pensions i més subjectiva que la meva opinió sobre el veí que va decidir penjar un quadre amb cartes del tarot al vestíbul de l’escala. però, posat a ser subjectivament reductor, la meva llista l’encapçalaria el brimfull of asha dels cornershop.



igual que amb els one-hit wonder musicals, al llarg dels anys acumulem meravellosos èxits d’un moment vital concret, fites de les anomenades transcendents, que et fan sentir el rei del mambo.

molta gent segurament afirmaria que el seu casament o unió (si ha acabat tenint certa continuïtat, clar) estaria al capdamunt del seu rànquing de triomfs. d’altres optarien pel naixement d’un fill o net (si no han deixat de parlar-se amb fill, net o amb tots dos alhora per alguna collonada relacionada amb calés) i un bon grup citaria, per acabar amb els exemples, quelcom relacionat amb feina o estudis (si la conjuntura econòmica no ha catapultat l’empresa a la fallida o si els anys de colzes han tingut alguna utilitat).

tots aquests one-hit wonder vitals estan massa condicionats per imprevists futurs que els poden acabar convertint en úlceres d’estómac. a mi m’atrauen aquells moments, potser més xorrament anecdòtics, que ni els geos aconseguiran desallotjar del nostre currículum.

el dia que et van posar un deu a una làmina de dibuix calcada, el dia que vas aconseguir que els lladregots que t’havien fotut la cartera a les rambles te la tornessin amb monedes incloses o el dia que vas fer-te un forat a la plaça de siena per veure-hi el palio.

però posat a ser subjectivament reductor, el meu brimfull of asha, el meu número u d’aquests one-hit wonder xorres està encara per arribar.

arribarà el dia que agafi el quadre amb cartes del tarot que un veí va decidir posar al vestíbul de l’escala i el foti on li pertoca: a les escombraries.

dimarts, 11 de maig de 2010

la gent normal

“Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal”.



potser és culpa de la cendra d’aquest volcà islandès de nom impronunciable que m’emboira els ulls d’un sospitós color blau i grana.

potser és que només hi sé veure-hi una minsa palleta (com la que mastegava a tothora lucky luck) al nostre ull i una gegant biga travessera als globus oculars blancs.

potser només pal planto, davant dels miralls còncavs i convexes del tibidabo, a les estrelletes del madrid perquè m’hi aparegui la imatge d’una colla de constel·lacions galàctiques d’allò més pagades de sí mateixes i, als del barça, enfront d’un mirall que mostra exclusivament una visió teletubbera de la realitat.

potser per tot això (i moltes més coses) veig a la bomba navarro plorant emocionat en guanyar. a gianluca basile càlidament abraçat al periodista que li demana opinió o a jugadors de l’altre punta del món fent una exhibició del català nivell z que han aconseguit aprendre; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.

potser per tot això (i moltes coses més) veig la dona d’un dels nostres futbolistes treballant de funcionària, fins fa un parell d’anys, tan panxament a una conselleria de la generalitat. a un altre dels nostres entrant a comprar, agafadet de la maneta de la xicota, al zara dones de l’illa diagonal o a piqué i bojan per seguint-se en calçotets pel vestidor; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.

potser la vulcaniana cendra, la palleta del cowboy de dibuixos animats o la sala de miralls distorsionadors són elements que fan que els meus em semblin gent normal i els altres gent que juguen a ser normals perquè es creuen excepcionals.

potser, aquest diumenge acabat el partit, la gent normal acabarà rebent el millor premi a la seva normalitat.

“Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts de tu,
jugant a ser com és la gent normal”.


dilluns, 3 de maig de 2010

família nipona

al balcó de casa, amb els peus recolzats a un bagul de plàstic i escarxofat damunt la cadira sotmetent l’esquena a una mena de contorsionisme que, previsiblement, esmicola en bocinets qualsevol recomanació dels tractats d’ergonomia, llegeixo les línies d’un llibre que esmenta els hikikomori.

els hikikomori són joves japonesos que, per tal d’aïllar-se de la pressió exterior del món, es tanquen a pany i forrellat a la seva habitació dedicant bona part del dia a dormir i, la part sobrant, a quedar-se hipnotitzats per consola i ordinador sense gairebé cap contacte amb família ni amistats nipones. viuen aquesta engarjolada realitat durant anys i anys fins que algú s’adona de la conveniència de trucar el psicòleg.

llegeixo això i, aixecant la vista del llibre de vila-matas, reflexiono (per dir algo) sobre el hikikomorisme familiar de manual d’aquest migdia de diumenge. el peque, més alegre que unes castanyoles, gràcies a la tolerada reconversió de la saleta del pis en una bombolla multimèdia en la que passar de la nintendo ds a la play o a un capítol de hannah montana no l’obliga ni aixecar-se del sofà.

la meva dona, a la que intueixo els ulls ja una mica orientalitzats i el cutis pèl groguenc, atrinxerada a l’habitació entre muntanyes de papers que contenen tests, trascripcions i programacions per la setmana entrant.

i jo al balcó de casa, treient els peus del bagul de plàstic i oferint-li treva a una esquena que imita a la forma de la carretera de tossa, tancant definitivament el llibre que esmenta aquests hikikomoris als que tant ens començem a semblar per proposar a nen i dona anar a la plaça a fotren’s unes braves.

araaaaaaa?” –em diu el nen, ofés per la tallada de rotllo- i “tinc massa feina” –em diu la mitja taronja sense aixecar la vista dels paperots-.

trucar a la psicòloga que m’acaba de dir que té massa feina seria inútil. serà més útil, potser, baixar al japonès a per una safata de sushi.

dimarts, 27 d’abril de 2010

la persona més persona (II)

més o menys a aquestes alçades de l’any passat, i davant l’obert interrogant que suposava el matx de semis entre chelsea i barça, vaig escriure un post del tot sincer lloant l’extrema humanitat i bonhomia del llavors entrenador dels anglesos, gus hiddink, al que qualificava com la persona més persona que mai havia vist damunt d’un camp de futbol.

dotze mesos més tard, i a poc informat que un estigui, fer idèntic exercici admirant les virtuts humanes de l’entrenador rival de demà, josé mourinho, només estaria a l’abast de persones amb un alt grau (o molt alt) de ceguesa i/o sordesa.

tot i que no pateixo dèficit algun de vista i oïda, ni curt ni mandrós, em poso el clidicià tel als ulls i els taps a les oïdes (imitant a la sra. de mourinho quan comparteix sostre amb el cònjuge escollit) i escric amb cega devoció les nombroses virtuts personals de l’entrenador del inter de milà ...

josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.


dotze mesos més tard, i a poc informat que un estigui, sabria que parlar bé de mourinho públicament no només és a l’abast dels que tenen poca vista i oïda. també ho està dels malats de les supersticions associades al barça que pensem que repetint el mateix que la temporada anterior els resultats seran identics.

i el més collonut del cas és que, evidentment, així serà.

dimecres, 14 d’abril de 2010

activitats universitàries

els estudis universitaris, a més d’obsequiar-te un plus de coneixements en la disciplina escollida i una foto de final de carrera en la que noies i nois fets i drets flirtegen amb el ridícul tapant-se el cap amb un birret, ofereixen un seguit d’activitats paral·leles d’oci per amanir les hores d’estudi.

des de instal·lacions esportives a preu de saldo en les que pots completar amb un cofoi in corpore sano la teva presumpta men sana, passant per macrofestes presidides per la macroingesta de begudes de l’estil aigua de valència, calimotxo o llet de pantera i també, entre d’altres activitats, la recerca desesperada d’un racó per estudiar a la biblio en època d’exàmens.

qualsevol observador imparcial pot trobar alguna raó de ser en activitats com les esmentades, però difícilment des del terreny del raciocini sabrà explicar què empeny algú a fer-se tunero. la raó, per això, no serveix.

des del pensament racional no es pot entendre que un ésser humà, sense xantatges, amenaces ni diada de carnaval que ho legitimi, esculli per voluntat pròpia cenyir-se aquells cois de jaqueta i capa negra rematats per cintes de colors, els pantalons bombatxos insofribles i, encara més greu, opti per dedicar llurs caps de setmana a passejar d’aquesta fila per restaurants i bars de moda.

que, per acabar-ho d’adobar, ho faci interrompent un sopar íntim amb cançons com “clavelitos de mi corazón” o intentant copsar l’atenció d’un grup de xicotes a còpia d’entonar “morena, la de los rojos claveles” em fa pensar, des del raciocini, que per ser tunero, a més de la condició d’estar matriculat en una facultat n’hi ha una altra d’indispensable: estar molt i molt avorrit.

diumenge, 11 d’abril de 2010

segurament

el so angelical d’un timbre a les onze en punt del matí, et feia saltar del pupitre fugint de màxims comuns divisors, pretèrits plusquamperfets i escriure noms de rius (i els seus afluents) dins d’una península ibèrica dibuixada resseguint una plantilla de plàstic, per aprofitar els trenta minuts de pati jugant a futbol.

segurament les futures garrofes ens les acabarien oferint els mcd’s, els pretèrits i conèixer que el sil és un afluent del miño enlloc de l’il•lusionant mitja hora diària de córrer rere la pilota mentre clavaves queixalada a l’entrepà, foradaves el genoll dels texans tot llençant-te a fer una rematada in extremis o repeties burletament que penal i gol era gol. segurament.

el so angelical del xiulet de l’àrbitre assenyala que comença el partit. mentre mantinguem un equip amb nens il•lusionats per jugar a pilota hora i mitja enlloc d’acumular més i més garrofes amb l’excusa del futbol; seguirem guanyant.

segurament.

dilluns, 22 de març de 2010

gripauada popular

hi ha un gest de la infantessa, contradictòriament tendre, que és el paradigma d’un dels gripaus que et tocarà empassar en vida adulta. exemplifica el fotimer de coses que et veus obligat a fer a contracor, malgrat la imposició t’arribi avalada per un presumpte bé major.

quan et posaven el plat a taula, tot demanant-te que diguessis prou en el moment que la quantitat dipositada de fricandó amb moixernons o de, per citar alguna cosa més refrescant, esqueixada de bacallà saciés la teva expectativa deglutidora; el gest matern o patern era servir-te’n cullerada o cullerada i mitja de més. perquè sí.

tu et queixaves amargament. rondinaves preguntant pel ínfim valor de la teva opinió si t’acabaven posant un plus alimentari no sol•licitat o, fins i tot, amenaçaves negar-te (teatralment) a menjar l’afegitó. res: ells adduïen que havies de créixer, que el teu futur com jugador de bàsquet a la nba o com torner fresador depenia de la cullerada i mitja incorporada al plat.

comprenc (perquè jo ara també la practico) la bona intenció del gest familiar. que un dèficit fricandoril pugui frenar l’anhela’t desenvolupament vertical pot acabar esdevenint tan cert com que atorgar llibertat de ració als nens és, sempre que no hi hagi hamburgueses, ous ferrats o patates al menú, el primer pas per introduir una quantitativament precària nouvelle cuisin als àpats casolans.

el que no acabo de comprendre és que, ja d’adult, rememori aquest gest tot just quan el papa estat m’envia una carta sol•licitant-me abonar, com cada any, impostos.

potser és que m’emociona (teatralment) el bé major de saber que, gràcies a la meva contribució pecuniària, el país acabarà alt com pau gasol, eixerit (per dins i per fora) com josé coronado i laboriós com un torner fresador.

o potser és que m’he acostumat tant a empassar el gripau de la declaració de la renda que crec impossible que hi hagin aprofitats que es cruspeixen fricandó amb moixernons gràcies als tòtils que paguem.

o esqueixada de bacallà; ara comença la caloreta.

dijous, 11 de març de 2010

el cor dels números


hi ha coses que ni els posts ni els anys canvien. quan un és de natura ximple, troba motiu més que suficient per fer aquaplanning pel terra de casa (tot cridant gooooool) en el fet que un paio anomenat pjanic elimini al madriz de la xampions. quan un és de natura ximpleta com jo, això li sembla el millor regal d’aniversari que podia imaginar.

avui 11 de març faig anys i posts.
des de fa 42 anys que em dedico amb laboriositat a fer el tonto tot el que puc i més. a cantar a la dutxa, ballar per casa, dir-li pibón a la meva dona, fer d’obstacle entre el nen i la tele quan vol mirar la miley cyrus o tocar-li el cul a ma mare quan rondina. també m’emprenyo però això, avui, no toca.

des de fa 100 posts que em dedico, amb la laboriositat que la feina em permet, a escriure bajanades i escoltar les coses que diuen els amics de la catosfera. a fer promeses absurdes amb ells, a llegir llibres que recomaneu o anar a veure la peli en funció del què ha escrit un o altra. organitzar tronats festivals musicals o admirar-me pensant que, en definitiva, tots sou una veritable colla de cracks de cracks.

hi ha coses que ni els posts ni els anys canvien. quan un és de natura ploreta, troba motiu més que suficient per deixar caure unes llàgrimes en el fet que una paia (la meva dona) i un paio (el meu nen) uneixin vida real i virtual regalant-me un llibre que recull els noranta-nou posts publicats fins avui.

emociona llegir les dedicatòries que m’han escrit i l’espectacular currada que s’han donat. passar els fulls, trobar-hi petjades de molts dels blocaires i adonar-me’n que, malgrat ser conscient de la meva natura ximpleta, és molt millor regal aquest que la davallada madridista d’ahir nit.

els sugus i, avui també, les lionesses per a celebrar-ho que no us faltin.



dimarts, 9 de març de 2010

el dia després

tenir els dos germans força més grans (ser el petit amb diferència, vamos!) obria les portes a un món de fantasmabulossos privilegis que comprenien des d’anar de gorra al frankfurt pedralbes amb ta germana lligona i el noviet de torn fins a estalviar-te allò tan empipador d’heretar la roba de l’altre.

el saltironet generacional també possibilitava, a poca ànsia acaparadora que tinguessis, que tot el d’ells fós teu i el teu només teu. una bicoca!

per això puc respondre a la proposta revivalera de música dels 70’s, engegada des del Racó dalt del món d’en Tibau aquest passat cap de setmana, no només rememorant una dècada que no és musicalment massa meva sinó que també, com a furtat afegitó, posar-li cara i ulls mitjançant unes relíquies a 45 r.p.m. apalancades fent valer els meus drets de benjamí.

les caratul.les de village people, rod stewart, matia bazar, leif garret, boney m i milk&honey encapçalen l’escrit d’aquest dimarts en el que la neu ha esdevingut culpable de tots els mals del país.

fins i tot que, a dia d’avui, un single sigui quelcom ben diferent al que era als anys setanta.

divendres, 5 de març de 2010

pasqua abans de rams

la frontera entre el nas vermell pel fred i les orelles roges per la calor, té el llindar de la porta de casa com a espontani duaner.

els hiverns imbuïts del cinematogràfic romanticisme d’uns mitjons de llana als peus, un dessuadora (de les d’anar per casa) i la manteta tapant les cames mentre veus csi a la tele (no esmento la llar de foc perquè, senzillament, no en tenim); han passat a millor vida des que convisc amb la meva dona.

a casa, contra l’opinió del nen i meva que val el mateix que un pensament d’aznar, es viu dins d’un estiu permanent a 23 graus celsius que ens fa anar, mentre el món és una estalactita gegant, en pantalons curts, xancletes i el pit enlaire.

hem intentat de tot i més. des de disfressar-nos de militants de greenpeace (“no t’adones que som un dels principals culpables del canvi climàtic que està patint el mon?”), passant per la des acreditació en veu alta fingint que ens dirigim a una tercera persona que no ens escolta (“fuaaaa ... això sembla una sauna. aquesta dona està majara!!!”) fins a l’amenaça d’instal•lar una piscineta toy enmig de la sala (“com provoqui humitats a la veïna, us enteneu vosaltres amb ella” –diu-). de res no ha servit.

tampoc ens ha estat útil citar que gas natural ens professa una estimació directament proporcional a l’elevada factura que li abonem cada dos mesos.

la frontera entre la climatologia cubana i la de casa és gairebé imperceptible gràcies al règim de calefacció castrista que ha instaurat la meva dona.

aquesta nit, quan arribi al pis, el faré imperceptible del tot prenent-me un mojito. en pantalons curts i xancletes.


REM - Imitation Of Life
Cargado por djoik. - Ver los videos de música recién destacados.

dilluns, 1 de març de 2010

de collars i gossos

wikipedia i google m’han corroborat la veracitat de la dada. per davant d’aznar,josé maría (“váyase sr. gonzález”) i de la calzada,chiquito (“te das cuen”), la plusmarca mundial d’iteració d’una frase durant un any la té la sra. curto,paquita amb l’encadenat d’oracions “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”. la sra. curto,paquita, per si algun despistat/ada desconeix a hores d’ara la seva biografia, és la meva àvia materna.

el primer any d’anar sol a escola vaig escoltar ambdues frases, cada matí i migdia, només obrir la porta de casa per escampar la boira. sense cap treva ni descans auditiu. òbviament a partir de la segona setmana, i en un acte de més que justificable rebel•lia infantil, m’esperava a que els semàfors es posessin en vermell per passar i posava la millor cara de llaminer que tenia tot esperant que alguna ànima caritativa em convidés a un kojac de maduixa. mai no va passar, clar.

com sol succeir quan es fa un gra massa de les prohibicions, l’efecte bumerang d’aquest binomi de gotes filipines en forma de frase ha estat en edat adulta, primer, una daltònica tendència a fingir confusió a l’hora de creuar un semàfor com a vianant i, segon, una simpàtica solidaritat per les estranyes i estranys que mengen xupa xups pel carrer.

si veig un home trajat llepant amb desfici una piruleta, a banda d’intuir que fa poc ha deixat de fumar, penso que està venjant-se d’una àvia pèl protectora. si qui gairebé es menja el pal és una noia que mereix la portada de la revista elle, a banda de pensar on coi s’amagaven aquestes noies quan jo sortia de nit, em ve al cap una àvia (espectacular com ella) donant-li avís dels perills d’acceptar xupa xups de ningú.

si el que veig és el meu nen marxant sol cap al cole, com cada matí des de fa poquets mesos, no pateixo perquè sé que té la boca ocupada amb l’entrepà que li he fet i que no sols no passa cap semàfor en vermell sinó que, tampoc, me’n deixa passar cap a mi quan passegem plegats.

altra cosa és quan obre el coi del messenger a l’ordinador de casa i jo, mirant de conquerir la segona plaça d’aznar,josé maría o la tercera de de la calzada,chiquito, li repeteixo per enèsima vegada un seriós “no agreguis a ni déu que no coneguis ni pengis una sola foto teva”.

un cop pronunciada surto de l’habitació, faig una aclucada d’ull al cel i imagino a la sra. curto,paquita pensant allò del mateix gos amb diferent collar. i mig somrient, tornant-me a dir “nen, “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”.

així, segur, que mai ningú no li arrabassarà el primer lloc.

dimarts, 23 de febrer de 2010

la xerrameca del peix

si la cara a de viatjar és conèixer cultures diferents tot mirant de conquerir la ambicionada obertura de mires, la cara b és oferir l’ham d’un deliciós sopar a casa per acabar pescant en el palangre del teu reportatge fotogràfic a amics i coneguts.

segons els experts d’aquesta piscatòria disciplina, cal aprofitar la nebulosa hora dels xupitos per engegar televisor, dvd i, prèvia introducció en la que esmentes que el peatge d’un àpat tan cordial ha de ser, per força, l’obligació moral d’empassar-se les millors postals de les vacances en format clip, entabanar el muntatge audiovisual sense cap mena de mirament.

ja que, com sol succeir en el 90 per cent dels casos, les fotos solen ser veritables moniatos realitzats al tun-tun; és important que la banda sonora que les acompanyi generi la complicitat simpàtica dels obligats espectadors.

si, per citar algun exemple, les més d’un centenar d’instantànies encadenades alternen primers plans d’un nen cruspint-se un gelat amb la d’homes (fets i drets) vestits amb la mateixa samarreta a ratlles d’en javi de verano azul i la parenta damunt d’un pont que creua un canal; és de calaix que el ”venezia” dels hombres g dissimularà, molt millor que el clàssic d’en charles aznavour, la manca de traça del fotògraf.

però pels escassament dotats d’ull fotogràfic com jo, els millors aliats per aquesta mena de reportatges són la variada gamma d’ampolles de xupitos que diposites damunt la taula.

són els xupitos (poma, whisky, baileys, limoncello, ...), i no pas l’espatarrant programa d’edició de imatges aconsellat per un company del despatx ni la musiqueta xorra que hi sona de fons, qui aconsegueixen transformar el veritable moniato de les meves fotos dels viatges en panellets dels de 42 euros el quilo.

són els xupitos (poma, whisky, baileys, limoncello, ...), i no el deliciós sopar a casa, qui acaba fent picar en el palangre del meu reportatge fotogràfic a amics i coneguts.

si la flota pesquera catalana provés aquesta modalitat que practico, el peix picaria de mala manera i tindria, definitivament, menys gust a peix i molt més al saborós limoncello.

dijous, 18 de febrer de 2010

dolça felicitat

mantenir l’estat d’ànim a punt de neu requereix, entre d’altres coses, de no llegir els diaris ni mirar el telenotícies, no amoïnar-se per l’endemà i, tal com s’està posant el pati, repetir-se a tothora que el “menys és més” és l’eslògan perfecte excepte pel barça.

pels dies en els que la teoria falla, i tot i tenir el cos fresc com un donut el cap no et dona una mísera raó per somriure com un gilipolles, trec de la meva txistera de mag un conill blanc que em va d’allò més bé: anar al súper amb el nen.

és entrar dins aquell univers de l’alimentació, sense l’espassa de damocles d’una llista de imprescindibles i en un acte de corporativisme masculí que dona l’esquena a les necessitats bàsiques de la casa, i mentre omples el carret de la compra tornar a dir-te que el món és, definitivament, meravellós.

perquè hi ha meravella més gran que un parell d’ampolles de cacaolat inaugurant la compra? o agafar un pot de nocilla que mai no hauria de faltar en tota dieta amb cap i peus? i aquell moment, de íntima comunió patern filial, en el que et plantifiques a la secció de dolços i, a quatre mans, deixes orfes de magdalenes banyades en xocolata, galetes príncipe de beckelar, bollycaos i d’altres porqueries (amb xocolata, està clar) les lleixes del condis o mercadona.

hi ha meravella més gran que apoltronar-se a l’àrea de lactis i congelats per arrambar amb packs de natilles danone, tocinets de cel dhul i un ampli mostrari de gelats que van des de la bàsica vainilla (“has agafat xocolata desfeta per tirar-li pel damunt, carinyo?”) fins a sabors més elaborats com els de llet merengada o cheese cake strawberry? sospito que no.

i també sospito, després de pagar a caixa una burrada d’euros en capricis de nens grans i petits, que mantenir el compte bancari a punt de neu requereix, en el meu cas, d’anar més aviat poc al súper quan només ho faig per aixecar l’ànim i repetir-me, altra vegada a tothora, que excepte pel barça, el “menys és més”.

dilluns, 15 de febrer de 2010

catalunya des del cel

a l’eteri mercat bursatil de les aus fa anys que coloms i gavines cotitzen molt a la baixa. en franca davallada.

l’era de les metàfores que havia consolidat els coloms com símbols de la pau i les gavines com tarja de presentació de la llibertat, ha estat definitivament derrocada per una de nova en la que aquests animalons voladors generen un sola cosa: oberta animadversió.

fa temps que no m’atanso a plaça catalunya però, sospito, que ben poques famílies practiquen l’exercici dominical d’alimentar coloms en aquest indret sense el risc que algun vianant, amb una mica de senderi, els hi retregui si també pensen baixar els nens al clavegueram per donar formatge a maleïts rosegadors.

també han desaparegut de les cerimònies de inauguració de campionats de futbol, o jocs olímpics, com a simbòlica mostra de confraternització i amistat entre els països participants. potser feia patxoca contemplar milers de coloms volant per l’estadi, però com el segell a aquesta pau mundial eren el grapat de cagarades amb les que esquitxaven la graderia; el món va decidir que preferia continuar enemistat enlloc de tornar a casa amb samarretes i pantalons tacats. normal.

les gavines, altre temps utilitzades en una de cada dues estrofes d’en perales com a sinònim de llibertat, tampoc gaudeixen a hores d’ara del favor dels humans. els atacs indiscriminats a altres aus, els estridents sons que emeten i l’okupació il·legal de molts terrats en els que la gent desitja pujar a estendre la roba enlloc d’acollonir-se per la presència d’aquests bitxos han acabat, a més de despertant l’antipatia del personal, amb la carrera del cantant de cuenca o de la mateixa marina rosell.

resulta curiós i simptomàtic recordar, llegida la descripció d’algun dels modus operandi de les gavines, que el símbol d’un partit polític d’àmbit estatal sigui precisament aquesta au.

a l’eteri mercat bursàtil del pensament polític les gavines tornen a cotitzar molt a l’alça. malauradament pel cel de catalunya.