dijous, 28 de maig del 2009

confirmació d'alta

barcelona, a 28 de maig de 2009

benvolgut òscar: avaluada la solicitut d’ingrés, així com les proves i testimonis adjuntats, al club dels pirats culers li plau comunicar-li que ha estat acceptada la seva candidatura com a soci de manera unànime.

corroborada empírica i àmpliament (amb la amplitut que atorga un dos a zero) les telúriques i victorioses virtuts del seu entrepà de carn arrebossada sense tocar i comprovat també, segons proves presentades, el rigorós cumpliment de la promesa d’esmorzar una tapa de seitons acompanyada d’un cognac mascaró; decidim donar-li l’alta de manera immediata.

a petició del nostre president, el molt ilustríssim sr. joan gaspart, en el moment en el que coroni el cim de la muntanya de montserrat en companyia dels membres del cor de l’anginesca, passarà a formar part de la nostra junta directiva com a vocal d’afers extravagants.

molt agraïts pels seus patiments, atentament,

club dels pirats culers

ps: una llàstima que, com ens ha explicat, no hagi pogut trametre'ns per dificultats informàtiques el clip en el que se'l veu beure el cognac mascaró de sant hilari.

dimarts, 26 de maig del 2009

superherois de pacotilla

n’hi ha que tenen el poder de la invisibilitat (d’allò més útil si ets xafarder de mena). d’altres que grimpen d’edifici en edifici ajudats per una teranyina que els hi surt dels dits. i una immensa majoria dels superherois acumulen una força tan descomunal que fan que winston bogarde i mr. t. (de l’equipo a) semblin uns nycris. jo, superheroi de pacotilla, des d’aquest matí levito uns sis centímetres per damunt del terra.

tot el que faig des que m’he llevat em sembla com el curt ensopidíssim d’abans de la gran peli o l’actuació dels teloners baladrers previs del megaconcert. aquest dimarts, i demà fins a les 20,45 hrs, aniré a la feina a jugar el tetris per no posar-me encara més nerviós. dinaré pit de pollastre a la planxa i crepe de xocolata banyada amb nata perquè he de dinar i perquè m’agrada la xocolata una mala cosa. aniré a buscar el nen a escola perquè encara ens fa cosa que torni sol a casa però, per mi, el rellotge ja podria accelerar-se com als dibuixos animats fins l’hora de la veritat.

des dels meus sis centímetres pel damunt del terra, començaré la litúrgia de supersticions que he posat al descobert des d’aquest bloc i que, inevitablement, ens portaran a guanyar la final de roma. entrepà de carn arrebossada sense menjar que porta mala estruga. l’azzurro del celentanno. cap de la tele embolicat amb la bufanda del barça. bandera clavada a la paret. nen jesús a la vista, seitons amb mascaró, pujada a montserrat, etc.

els superherois de pacotilla, a banda de levitar sis centímetres pel damunt del terra, sabem perfectament que totes aquestes sobiranes gilipollades no fan que el nostre equip marqui un gol més que el contrari però, de no fer-les, segur que el contrari en marcaria un més que nosaltres.

ara, per matar el temps, vaig a l’àrea de guissona a comprar la carn arrebossada. ja que no me l’he de menjar que, al menys, no em costi un ull de la cara.

dijous, 21 de maig del 2009

cafè amb gel dominical

com eminència de renom internacional que és en matèria de discussions trivials, la meva dona sol aprofitar l’avinentesa de l’ambient relaxat que es respira un diumenge, al solet de la terrassa d’un bar, per obrir un for de debat (entre ella i jo) centrat en dos grans temes de transcendència metafísica: “òscar: deixa’t de peterpans i romansos” i “òscar: un sosaines oníric”.

a poc que el nen em reclama com partenaire per jugar a pilota, jo miro de fugir cames ajudeu-me abandonant-la amb la seva interessant línia argumental i abocant-me en l’educativa activitat d’un vint-i-u emprant la paperera com cistella o al també molt docent frontó-futbol contra la paret de la biblioteca pública que hi ha a la plaça.

els cops en els que, desafortunadament per mi, altres menuts volten per enllà i acaben organitzant un partit de futbol sense presència paterna, no em queda altra que participar d’aquesta edificant polèmica de la que jo en soc involuntari protagonista.

l’artilleria amb la que, amablement, exemplifica el meu peterpanisme ilustrat és tan poderosa que no em queda més que limitar-me a glopejar el cafè amb gel mentre em recorda, entre d’altres coses, que vaig al súper per un quilo de tomàquets i torno amb un gelat de llet marengada, una bossa atapaïda de bolleria industrial martínez, quatre kojacs de maduixa i, és clar, sense tomàquets. o, també, que cada cop que passen per tele “els goonies” d’spielberg em poso més content que si m’hagués tocat l’euromillón.

com enlloc de debatre, ric i segueixo fotent-li al cafè amb gel, passa al següent tema que és la meva flagrant incapacitat per evocar cap somni passat. ella es lleva i fa una pormenoritzada narració de la peli mental que s’ha fet mentre dormia i jo, el soso oníric diplomat, no recordo mai ni un garbuix. em pregunta si de petit somiava i tinc un pretèrit record de despertar-me un cop pel tòpic de caure d’un precipici i altra, després de veure “los pajaros” de hitcotch, batallant contra angunioses aus voladores. res més.

ella se’n fa creus. diu que no recordar un trist i solitari somni no és gens normal. que tothom somia una cosa o altra i que hauria ser observat en alguna universitat nord-americana especialitzada en estudis neurològics.

a mi l’idea no em desagrada. si a més de visitar disney i els escenaris on es van rodar “els goonies”, em garanteixen que després d’estudiar cadascun dels meus somnis no recordats em donen un american donut ben farcidet de xocolata, m’hi apunto.

bé, jo i ... el nen. tots dos, de fa temps, que tenim ganes de practicar un vint-i-u de bàsquet fent servir una paperera nord-americana com a cistella.

dilluns, 11 de maig del 2009

la pera llimonera

físicament molt complert, de caràcter familiar i en perfecta comunió amb la mare natura.

l’enunciat podria suggerir un anunci oferint-se, via sms, com la mitja taronja perfecte o d’algun portal de internet dedicat al establiment de contacte, amb finalitats més o menys libidinoses, entre persones de sexe oposat o idèntic.

l’esquí és un esport extraodinari segons els especialistes. sembla que no tant com la natació (recomanada per tots els metges de capçalera, a la vegada que una mica avorrida) però déu ni do la de cames i braços que acabes conreant a poc que el practiquis.

és, també, una de les escases activitats que aconsegueix reunir tots els membres del nucli familiar sense l’excussa d’un partit de futbol al voltant de la tele o d’un sopar de nadal.

i, al contrari que altres esports, la seva pràctica enlloc de enclaustrar-te dins de pavellons, o gimnasos amb flaire de liniment, et reconcilia amb paisatges habitualment encisadors i indrets de torbadora bellessa.

escrit tot això, negar que l’esquí és l’autèntica pera llimonera dels esports és d’obcecat. i quan s’ha de parlar d’esquí, jo soc la veritable pera llimonera dels obcecats contra aquest esport i, a més a més, molt i molt fredolic.

dijous, 7 de maig del 2009

penitències primaverals

quan el barça és a tocar d’aconseguir fites històriques em pega per imposar-me promeses d’allò més estúpides emulant a un dels millor showmans que ha passat pel nostre club: joan gaspart. una mania com una altra.

no parlo tant de litúrgies pre-partit, de l’estil escoltar l’azzurro d’adriano celentanno abans del matx sota l’excussa que la final es disputa a itàlia (ahir vaig escoltar-la al ipod vuit cops consecutius en el trajecte que va des de fontana fins a sants-estació) o ornar la tele amb la bufanda del barça i un nen jesús que tinc des de ben menut, sino de petites autoflagel.lacions que, en cas de victoria, fan que esdevingui un peculiar penitent de setmana santa en versió culer.

per l’endemà de la champions de paris, la fita consistia en esmorzar en dejú una tapa de seitons acompanyada d’una copa de cognac mascaró. com diuen que quan una cosa funciona millor no canviar-la, si a roma guanyem als dimonis vermells, el vint-i-vuit de maig el primer que em cruspiré serà aquest coctail-molotov per la panxa.

i, ja que l’any apunta a antològic, aquest mateix matí m’he compromés a fer la pujada a peu de monistrol a montserrat en cas d’aconseguir el triplet. petits danys col.laterals serien el posar un eurillo a l’escolanet, encendre un ciri a l’emblemàtica basílica, comprar un didal commemoratiu a la botiga de souvenirs i rematar la feina esmorzant, de postre, una mel i mató.

si a tres setmanes vista ja estic prometent-me fer colllonades ... què més se’m pot passar pel cap els propers vint dies?

beure’m un xupito de fairy ultra? presentar-me a un càsting d’ot per ser oralment vexat pel risto aquell? anar a sant pol a preguntar quina hora és?

ja sé que la sarna, amb gust, no pica però, per si de cas, no admeto suggerències.

dilluns, 4 de maig del 2009

amor a cabassos (i il·lusions)

quan el barça guanya resulta que em pega per dir t'estimo als que m'estimo. una mania com una altra.

si ja en situació d’alegria controlada no soc gens escrupulós verbalitzant estimacions als que m’envolten, quan l’optimisme esclata en forma de gols al bernabeu em transformo en una mena d’increible hulk que, enlloc posar-se tot catxes i de color verd, reparteix t’estimos per tota la geografia mundial.

vodafone deu estar d’allò més content amb mi perque a partir del 2 a 5 la despessa en trucades va esmicolar en bocinets el mite del català garrepa. insatisfet transmetent cors gegants a la família propera, els darrers minuts del matx vaig dedicar-los a compartir guspira de la vida amb les canàries, paris i seatle.

l’endemà, després d’obsequiar-me amb l’experiència mística de llegir la versió digital de l’as, marca, abc i el mundo, també vaig seguir repartint amorosos correus electrònics a amics blocaires i rebent comentaris que semblaven venir acompanyats per la banda sonora de vacaciones en el mar (love boat).

el meu arsenal de t’estimos demana una petita treva fins dimecres nit en la que veurem roma, la ciutat de l’amor, a l’horitzó.

en el fons tot el que necessitem és amor i, si ets culer, aquest any s’està fent molt difícil no estimar.



ps: afegint-se a aquests dies de t'estimos i amor a cabassos, avui he rebut un mail que m'ha fet moltíssima il.lusió de la web de notícies de tv3 i catalunya ràdio (www.3cat24.cat). han citat a the lost art of keeping a secret com a bloc recomanat del dimarts 5 de maig.
espero que no tingui res a veure el que, des de ben petit, no miri gairebé altre tele que tv3, que flipés amb el senyor davis, que em consumís sencera una sèrie tan tronada com judes xanguet i les maniquins ni que digui, allà on calgui, que mikimoto és el més gran comunicador que ha donat la nostra terra. tv3 ... t'estimooooo! :)