penitències primaverals

quan el barça és a tocar d’aconseguir fites històriques em pega per imposar-me promeses d’allò més estúpides emulant a un dels millor showmans que ha passat pel nostre club: joan gaspart. una mania com una altra.

no parlo tant de litúrgies pre-partit, de l’estil escoltar l’azzurro d’adriano celentanno abans del matx sota l’excussa que la final es disputa a itàlia (ahir vaig escoltar-la al ipod vuit cops consecutius en el trajecte que va des de fontana fins a sants-estació) o ornar la tele amb la bufanda del barça i un nen jesús que tinc des de ben menut, sino de petites autoflagel.lacions que, en cas de victoria, fan que esdevingui un peculiar penitent de setmana santa en versió culer.

per l’endemà de la champions de paris, la fita consistia en esmorzar en dejú una tapa de seitons acompanyada d’una copa de cognac mascaró. com diuen que quan una cosa funciona millor no canviar-la, si a roma guanyem als dimonis vermells, el vint-i-vuit de maig el primer que em cruspiré serà aquest coctail-molotov per la panxa.

i, ja que l’any apunta a antològic, aquest mateix matí m’he compromés a fer la pujada a peu de monistrol a montserrat en cas d’aconseguir el triplet. petits danys col.laterals serien el posar un eurillo a l’escolanet, encendre un ciri a l’emblemàtica basílica, comprar un didal commemoratiu a la botiga de souvenirs i rematar la feina esmorzant, de postre, una mel i mató.

si a tres setmanes vista ja estic prometent-me fer colllonades ... què més se’m pot passar pel cap els propers vint dies?

beure’m un xupito de fairy ultra? presentar-me a un càsting d’ot per ser oralment vexat pel risto aquell? anar a sant pol a preguntar quina hora és?

ja sé que la sarna, amb gust, no pica però, per si de cas, no admeto suggerències.