dilluns, 22 de març del 2010

gripauada popular

hi ha un gest de la infantessa, contradictòriament tendre, que és el paradigma d’un dels gripaus que et tocarà empassar en vida adulta. exemplifica el fotimer de coses que et veus obligat a fer a contracor, malgrat la imposició t’arribi avalada per un presumpte bé major.

quan et posaven el plat a taula, tot demanant-te que diguessis prou en el moment que la quantitat dipositada de fricandó amb moixernons o de, per citar alguna cosa més refrescant, esqueixada de bacallà saciés la teva expectativa deglutidora; el gest matern o patern era servir-te’n cullerada o cullerada i mitja de més. perquè sí.

tu et queixaves amargament. rondinaves preguntant pel ínfim valor de la teva opinió si t’acabaven posant un plus alimentari no sol•licitat o, fins i tot, amenaçaves negar-te (teatralment) a menjar l’afegitó. res: ells adduïen que havies de créixer, que el teu futur com jugador de bàsquet a la nba o com torner fresador depenia de la cullerada i mitja incorporada al plat.

comprenc (perquè jo ara també la practico) la bona intenció del gest familiar. que un dèficit fricandoril pugui frenar l’anhela’t desenvolupament vertical pot acabar esdevenint tan cert com que atorgar llibertat de ració als nens és, sempre que no hi hagi hamburgueses, ous ferrats o patates al menú, el primer pas per introduir una quantitativament precària nouvelle cuisin als àpats casolans.

el que no acabo de comprendre és que, ja d’adult, rememori aquest gest tot just quan el papa estat m’envia una carta sol•licitant-me abonar, com cada any, impostos.

potser és que m’emociona (teatralment) el bé major de saber que, gràcies a la meva contribució pecuniària, el país acabarà alt com pau gasol, eixerit (per dins i per fora) com josé coronado i laboriós com un torner fresador.

o potser és que m’he acostumat tant a empassar el gripau de la declaració de la renda que crec impossible que hi hagin aprofitats que es cruspeixen fricandó amb moixernons gràcies als tòtils que paguem.

o esqueixada de bacallà; ara comença la caloreta.

dijous, 11 de març del 2010

el cor dels números


hi ha coses que ni els posts ni els anys canvien. quan un és de natura ximple, troba motiu més que suficient per fer aquaplanning pel terra de casa (tot cridant gooooool) en el fet que un paio anomenat pjanic elimini al madriz de la xampions. quan un és de natura ximpleta com jo, això li sembla el millor regal d’aniversari que podia imaginar.

avui 11 de març faig anys i posts.
des de fa 42 anys que em dedico amb laboriositat a fer el tonto tot el que puc i més. a cantar a la dutxa, ballar per casa, dir-li pibón a la meva dona, fer d’obstacle entre el nen i la tele quan vol mirar la miley cyrus o tocar-li el cul a ma mare quan rondina. també m’emprenyo però això, avui, no toca.

des de fa 100 posts que em dedico, amb la laboriositat que la feina em permet, a escriure bajanades i escoltar les coses que diuen els amics de la catosfera. a fer promeses absurdes amb ells, a llegir llibres que recomaneu o anar a veure la peli en funció del què ha escrit un o altra. organitzar tronats festivals musicals o admirar-me pensant que, en definitiva, tots sou una veritable colla de cracks de cracks.

hi ha coses que ni els posts ni els anys canvien. quan un és de natura ploreta, troba motiu més que suficient per deixar caure unes llàgrimes en el fet que una paia (la meva dona) i un paio (el meu nen) uneixin vida real i virtual regalant-me un llibre que recull els noranta-nou posts publicats fins avui.

emociona llegir les dedicatòries que m’han escrit i l’espectacular currada que s’han donat. passar els fulls, trobar-hi petjades de molts dels blocaires i adonar-me’n que, malgrat ser conscient de la meva natura ximpleta, és molt millor regal aquest que la davallada madridista d’ahir nit.

els sugus i, avui també, les lionesses per a celebrar-ho que no us faltin.



dimarts, 9 de març del 2010

el dia després

tenir els dos germans força més grans (ser el petit amb diferència, vamos!) obria les portes a un món de fantasmabulossos privilegis que comprenien des d’anar de gorra al frankfurt pedralbes amb ta germana lligona i el noviet de torn fins a estalviar-te allò tan empipador d’heretar la roba de l’altre.

el saltironet generacional també possibilitava, a poca ànsia acaparadora que tinguessis, que tot el d’ells fós teu i el teu només teu. una bicoca!

per això puc respondre a la proposta revivalera de música dels 70’s, engegada des del Racó dalt del món d’en Tibau aquest passat cap de setmana, no només rememorant una dècada que no és musicalment massa meva sinó que també, com a furtat afegitó, posar-li cara i ulls mitjançant unes relíquies a 45 r.p.m. apalancades fent valer els meus drets de benjamí.

les caratul.les de village people, rod stewart, matia bazar, leif garret, boney m i milk&honey encapçalen l’escrit d’aquest dimarts en el que la neu ha esdevingut culpable de tots els mals del país.

fins i tot que, a dia d’avui, un single sigui quelcom ben diferent al que era als anys setanta.

divendres, 5 de març del 2010

pasqua abans de rams

la frontera entre el nas vermell pel fred i les orelles roges per la calor, té el llindar de la porta de casa com a espontani duaner.

els hiverns imbuïts del cinematogràfic romanticisme d’uns mitjons de llana als peus, un dessuadora (de les d’anar per casa) i la manteta tapant les cames mentre veus csi a la tele (no esmento la llar de foc perquè, senzillament, no en tenim); han passat a millor vida des que convisc amb la meva dona.

a casa, contra l’opinió del nen i meva que val el mateix que un pensament d’aznar, es viu dins d’un estiu permanent a 23 graus celsius que ens fa anar, mentre el món és una estalactita gegant, en pantalons curts, xancletes i el pit enlaire.

hem intentat de tot i més. des de disfressar-nos de militants de greenpeace (“no t’adones que som un dels principals culpables del canvi climàtic que està patint el mon?”), passant per la des acreditació en veu alta fingint que ens dirigim a una tercera persona que no ens escolta (“fuaaaa ... això sembla una sauna. aquesta dona està majara!!!”) fins a l’amenaça d’instal•lar una piscineta toy enmig de la sala (“com provoqui humitats a la veïna, us enteneu vosaltres amb ella” –diu-). de res no ha servit.

tampoc ens ha estat útil citar que gas natural ens professa una estimació directament proporcional a l’elevada factura que li abonem cada dos mesos.

la frontera entre la climatologia cubana i la de casa és gairebé imperceptible gràcies al règim de calefacció castrista que ha instaurat la meva dona.

aquesta nit, quan arribi al pis, el faré imperceptible del tot prenent-me un mojito. en pantalons curts i xancletes.


REM - Imitation Of Life
Cargado por djoik. - Ver los videos de música recién destacados.

dilluns, 1 de març del 2010

de collars i gossos

wikipedia i google m’han corroborat la veracitat de la dada. per davant d’aznar,josé maría (“váyase sr. gonzález”) i de la calzada,chiquito (“te das cuen”), la plusmarca mundial d’iteració d’una frase durant un any la té la sra. curto,paquita amb l’encadenat d’oracions “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”. la sra. curto,paquita, per si algun despistat/ada desconeix a hores d’ara la seva biografia, és la meva àvia materna.

el primer any d’anar sol a escola vaig escoltar ambdues frases, cada matí i migdia, només obrir la porta de casa per escampar la boira. sense cap treva ni descans auditiu. òbviament a partir de la segona setmana, i en un acte de més que justificable rebel•lia infantil, m’esperava a que els semàfors es posessin en vermell per passar i posava la millor cara de llaminer que tenia tot esperant que alguna ànima caritativa em convidés a un kojac de maduixa. mai no va passar, clar.

com sol succeir quan es fa un gra massa de les prohibicions, l’efecte bumerang d’aquest binomi de gotes filipines en forma de frase ha estat en edat adulta, primer, una daltònica tendència a fingir confusió a l’hora de creuar un semàfor com a vianant i, segon, una simpàtica solidaritat per les estranyes i estranys que mengen xupa xups pel carrer.

si veig un home trajat llepant amb desfici una piruleta, a banda d’intuir que fa poc ha deixat de fumar, penso que està venjant-se d’una àvia pèl protectora. si qui gairebé es menja el pal és una noia que mereix la portada de la revista elle, a banda de pensar on coi s’amagaven aquestes noies quan jo sortia de nit, em ve al cap una àvia (espectacular com ella) donant-li avís dels perills d’acceptar xupa xups de ningú.

si el que veig és el meu nen marxant sol cap al cole, com cada matí des de fa poquets mesos, no pateixo perquè sé que té la boca ocupada amb l’entrepà que li he fet i que no sols no passa cap semàfor en vermell sinó que, tampoc, me’n deixa passar cap a mi quan passegem plegats.

altra cosa és quan obre el coi del messenger a l’ordinador de casa i jo, mirant de conquerir la segona plaça d’aznar,josé maría o la tercera de de la calzada,chiquito, li repeteixo per enèsima vegada un seriós “no agreguis a ni déu que no coneguis ni pengis una sola foto teva”.

un cop pronunciada surto de l’habitació, faig una aclucada d’ull al cel i imagino a la sra. curto,paquita pensant allò del mateix gos amb diferent collar. i mig somrient, tornant-me a dir “nen, “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”.

així, segur, que mai ningú no li arrabassarà el primer lloc.