dimarts, 17 d’agost del 2010

empajarat

el tresor més preuat de les meves vacances d’estiu, el luxe que em fa gaudir els primers minuts del dia com un maharajà ociós i despreocupat, una mena de flavio briattore del maresme sense, això sí, iot amarrat a porto cervo ni excés de greixos a l’abdomen, és gaudir d’una deliciosa estoneta matinal d’estar voluntàriament empajarat.

(incís semàntic)
(estar) empajarat: estat mental de trànsit, gairebé místic, que et precipita a tota mena d’elucubracions de caràcter més aviat inútil, en algunes ocasions, o directament estúpides en la majoria d’elles.

durant onze mesos l’any és del tot impossible empajarar-se com déu nostre senyor mana. és llevar-se del llit i el rellotge t’aboca a una voràgine de litúrgies que comprenen des de la higiene personal bàsica per no tenir un aspecte similar a torrente, passant per intentar trencar les cadenes invisibles que lliguen nen i llit o trobar uns mitjons aparionats per anar a la feina. amb quotidianitats d’aquesta transcendència és normal que el pensament no estigui per foteses mentals.

l’arribada de les vacances relativitza les obligacions de manera directament proporcional a la que el pensament es desboca. i un servidor, amb les neurones en llibertat no vigilada, discorre amb un criteri racional més semblant al del murdoch del equipo a que no pas al de l’eduard punset.

així, aquestes empajarades matinals poden precipitar-me, per exemple, a rumiar perquè alguns èxits musicals de l’estiu tenen com protagonistes animals (el venao, el tiburón, el toro, el goril•la) no massa de companyia ningunejant a d’altres d’allò més presents a la vida de les persones com gossos, gats i canaris flauta.

o a fer un pols a la memòria, dedicant un quart d’hora ben bo, relacionant concursos de greus efectes secundaris que m’he empassat a la tele amb fanàtica militància: amor a primera vista, contacto ... con tacto, ding-dong, el juego de tu vida, entre platos anda el juego, furor (sí, a mi m’agradava furor, ho reconec), gol y al mundial 82 o el todo queda en casa del desaparegut pedro osinaga.

badar rumiant monumentals vacuïtats és l’activitat favorita dels minuts inicials de tots i cadascun dels meus dies de vacances. estar empajarat em permet pensar, al cap i a la fi, que com continuï deglutint gelats al mateix ritme que fins ara el primer punt en comú que tindrem flavio briatore i un servidor serà, evidentment, l’excés de greixos a l’abdomen.

el iot a porto cervo serà el segon –penso, més empajarat que mai-.