dimarts, 31 de maig del 2011

my own art of cooking a champions

INGREDIENTS:
1 baguette / 1 ou / 7-8 talls de carn (vedella o porc) per arrebossar / farina de galeta / 1 tomàquet madur/ oli / sal / pebre / paper de cuina / paper d’alumini.

PASSES A SEGUIR:
PRÈVIA- cal (abans de moure un sol dit) desar al congelador el sentit del ridícul i el poc o escàs raciocini que el cuiner conservi per seguir fil per randa totes i cadascuna de les passes següents sense qüestionar mai el perquè (això és monopoli dels entrenadors portuguesos verbalment incontinents). és dogma de fe i punt.

1.- batrem enèrgicament un ou en un plat fons tot procurant que cap bocí de la closca participi d’aquest procés. si algun tros, per accident o manca de traça, cau al plat; l’extraurem del líquid viscós amb el primer que se’ns passi pel cap (cullera de cafè, forquilla o fent un cotxino efecte pinça amb dos dits de la mà).

2.- remullem els talls de carn, prèviament salpebrats, en l’ou batut mirant que quedin íntegrament impregnats pel líquid. tampoc cal matar-se.

3.- posarem una generosa quantitat d’oli a escalfar a una paella. mentre l’oli es va animant, agafarem els talls de carn i els hi anirem donant voltes i voltes en un plat atapeït de farina de galeta fins que quedin ben recoberts. els viatges de la carn d’un a altre plat, i el posterior anar enfarinant-la amb alegria, solen deixar més aviat pringòs el silestone de la cuina. una baieta a prop es fa d’agrair.

4.- quan l’oli ja estigui prou calent com per citar a sa mare si t’esquitxa, posarem els talls de carn a la paella fins aconseguir un color dauradet (a ambdues cares) atractiu pels ulls.

5.- cobrirem un altre plat (ja en portem no sé quants de embrutats) amb paper de cuina i hi dipositarem la carn ja definitivament arrebossada per tal que perdi l’excés d’oli.

6.- tallarem un tros de baguette suficient per encabir-hi un parell o tres de talls de carn. l’obrirem pel mig en horitzontal i, en les dues llesques resultants, hi untarem primer mig tomàquet ben madur, després hi tirarem un polsim de sal, un raig d’oli d’oliva i, finalment, hi dipositarem la carn. farà una fila collonuda.

7.- embolcallarem el gloriós entrepà en paper d’alumini i el deixarem reposar a la nevera mentre duri la final europea que estigui disputant el barça. ningú no el podrà obrir, mossegar i, si molt m’apureu, ni mirar fins que no acabi el partit.

8.- un cop el barça s’hagi proclamat campió gràcies a l’entrepà de carn arrebossada intocable, et miraràs la cònjuge més txulo que un vuit, amb aquella cara que expressa facialment un orgullós “tu anar rient, tu anar fotent-te tota la setmana de les meves supersticions, però ja tenim la quarta al sarró ... carinyu –aquest darrer mot pronunciat amb retintín-”.

9.- ara ja, si a algú li ve de gust, pot anar menjant de l’entrepà de carn arrebossada mentre el cuiner, mirant des del balcó en direcció a terres luses, canta desganyitat la successió de perquès més feliç de la seva vida.


dimarts, 24 de maig del 2011

104

doncs serà que el prou d’en cuní s’ha quedat en una minúcia anecdòtica en relació al que van cridar milers de persones la setmana passada farts de la situació, que la bandada de gavines peperes que pobla el cel peninsular després de les municipals em manté mirant defensivament enlaire o que l’eliminar al madrid a semis ha estat com conquerir gairebé mig títol; però a hores d’ara, quan tot just falten 104 hores pel xiulet inicial a l’estadi de wembley, no pateixo cap dels símptomes oscarians previs a tota final europea del barça.

el mirall, pel matí quan m’afaito, continua reflectint la mateixa cara de empanat de sempre. un pèl bronzejada, això sí, però amb un coloret que té més relació amb les hores de sol acumulades el cap de setmana que no pas amb cap mena de reacció epidèrmica per la proximitat de la fita futbolística. tampoc agafo el metro més nerviós que d’altres vegades ni a la feina aparco escrits i documents per recrear mentalment els 90 minuts (o més) del futur matx tot mirant embadalit el sostre del despatx.

no he anat a comprar la carn arrebossada que, convenientment dipositada enmig de dues llesques de pa (formant allò que el consens lingüístic anomena entrepà) i conservada intacta fins l’acabament del partit, seria el talismà infalible per garantir el triomf culer. no m’he capbussat a l’altell buscant la bufanda que hauria d’embolicar el cap de la tele ni la bandera que, si no vull batrem en duel amb la malastruga, hauria de lluir sí o sí clavada a la paret o caient per la llibreria durant el partit. no ho he fet.

no he confirmat a la ninos (la dona d’un amic) que, en cas de victòria, pujarem a peu en penitència culer, des de monistrol a montserrat en companyia dels nens ni m’he preocupat en buscar algun bareto de mala mort que diumenge al matí em permeti complir amb la tradició post títol d’esmorzar, en dejú, uns seitons acompanyats d’una copa de conyac mascaró. no he dedicat ni un sol moment a planificar promeses sense cap solta ni volta.

i no ho he fet perquè sé positivament que tot aquest patir anticipadament preparant talismans infalibles, supersticions i, en definitiva, sobiranes gilipollades no faran que el nostre equip marqui un gol més que el rival. les faré, sens dubte, quan faltin 48 hores pel xiulet inicial a l’estadi de wembley ja que, de no complir-les, puc garantir que el manchester marcaria un gol més que nosaltres.

i també perquè sé que fer el gilipolles per una final del barça amb massa anticipació porta, evidentment, una mala sort tremenda.

dilluns, 16 de maig del 2011

master of the universe

en la competi de millors professors de la meva trajectòria escolar guanya de carrer el sr. lleixà. l’home era tan crack que encara ara, mil anys després de les seves classes, recordo perfectament que el seu nom i cognoms eren edelmir lleixà i subirats.

el sr. lleixà lidiava a diari amb una marabunta de quaranta-cinc poca-soltes sense donar una sola cleca ni pronunciar, si la sacarina de la memòria no em falla, una paraula més alta que l’altra. era el puto amo. un home orquestra, un bombero-torero de la docència que tant t’esperonava a practicar tombarelles damunt del plinton com t’acostava a l’enigmàtic món de les propietats distributives i commutatives sense que ningú s’adormís en l’enigmàtic acostament.

la recepta màgica per aconseguir l’atenció del galliner era amanir les classes amb un ric anecdotari familiar. un porc senglar travessant la carretera mentre conduïa camí de la casa del poble, una pilotada que va deixar grogui al fill tot fent de porter d’handbol o una monumental esbroncada de la dona per entretenir-se al bosc buscant bolets eren històries que encasquetava, amb una naturalitat paranormal, enmig del temari convencional.

malgrat el interès que solia despertar l’equilibrada barreja d’assignatures i batalletes del sr. lleixà, nosaltres no deixàvem de ser nens de deu anys que, de tant en tant, necessitàvem desfogar-nos amb ximpleries alternatives com la dolorosa xinxeta al seient del veí o el foc creuat de guixos entre classe i classe.

quan t’enxampava embolicat en afers d’aquesta natura, l’amic edelmir castigava també com només ho saben fer els cracks: copiar en un full, durant la mitja hora del pati, del 0 al 1000 de tres en tres (0-3-6-9- ..... - 996-999-1002). el quid del càstig estava en que podies avançar feina a casa i, per tant, anar creant-te un previsor fons d’enumeracions del 0 al 1000 mentre miraves la tele. els de casa al•lucinaven amb aquesta dèria numèrica que, fet i fet, permetia no perdre’t mai el partidet de futbol de mig matí.

recordava aquestes còpies a la carta mentre era a l’estadi veient el barça-depor. potser perquè sovint em trobava al sr. lleixà al descans dels partits i aprofitàvem per abundar en grans clàssics com “l’avui patirem” o “el prosinecky és una toia” o potser, també, perquè tinc la sensació que el barça ha estat jornades i jornades anticipant còpies per arribar a un diumenge com el d’ahir gaudint relaxadament de l’hora i mitja del pati.

si ahir m’hagués trobat al sr. lleixà als passadissos de l’estadi després d’un bon grapat d’anys de no veure’l (espero que estigui bé; jubilat i amb forces per seguir buscant bolets sense fer patir la dona), li hagués dit que acostumo a barrejar coses per trencar la matemàtica rutina. que canto mentre feinejo al despatx, que el que hauria de ser l’apunt d’una lliga guanyada és una batalleta de 5è d’EGB i que quan li deia “l’avui patirem”, o que “en prosinecky és un toia”, en realitat li volia dir que ell, edelmir lleixà i subirats, ha estat el millor professor que mai he tingut.

per això recordo perfectament el seu nom i cognoms.

dimecres, 11 de maig del 2011

temps moderns

els espais públics s’estan convertint darrerament en una multisala cinematogràfica en els que hi podem visionar, sense abonar entrada ni silenciar el mòbil, una àmplia cartellera de psicopatologies humanes que insinuen comèdia quan són veritables drames.

potser ara paro més atenció que anys enrere, potser m’estic tornant un apocalíptic o potser, com molt em temo, la maratoniana crisi econòmica està fent pagar, també, un feixuc peatge mental a massa gent. el passadís del metro fontana és l’escenari en el que, per exemple, s’hi pot trobar sovint un avi cantussejant òpera. no té cap barret al peus on dipositar la voluntat. només passeja les seves àries amunt i avall, clavant la mirada perduda en l’horitzó d’una platea imaginària que mai li regala una ovació ni reclama bisos. el primer cop et sobta escoltar-lo, a partir del segon se’t fa un nus a l’estómac.

espero el color verd a un semàfor de l’eixample esquerre. per la meva esquena s’acosten els crits d’una veu jove repetint “y ahora me dan la carta”. crida molt fort. s’atura al meu costat sense veurem i sense adonar-se’n que jo me’l miro amb un reüll defensiu en aquesta espera compartida. el rabiós encadenat de “y ahora me dan la carta” em segueix acompanyant mentre creuem el pas de vianants. haurà clamat la frase al menys unes deu vegades. el darrer cop que escolto el noi, ofereix una petita variació en forma de “y ahora me dan la puta carta” que m’arrenca un somriure. neguitós, d’aquells que t’ajuden a pair les situacions indigestes.

un home ben vestit i amb una cartera a la ma fa unes estranyes ziga-zagues per la plaça de sants. camina fent petits saltirons, d’una banda a l’altra, com si s’escapolís de l’escomesa d’un rival futbolístic invisible. quan veig clarament que està esquivant trepitjar les juntes de les rajoles em trenco del riure. si a sants ja hi tenim la núria feliu, ara tindrem el nostre propi jack nicholson -penso recordant l’escena de “mejor imposible”-. portar unes crispetes i una coca-cola completarien l’escena.

m’espanta riure quan no pertoca. m’espanta la conya mental que m’he muntat quan observo com fixa, absort, la mirada al terra per no trepitjar les juntes de l’enrajolat. com acaba creuant, fent els ridículs saltirons, pel meu costat i pel costat d’altres com jo que riurem veient la ficció d’una comèdia on només hi ha un drama. tan real que espanta.

dilluns, 9 de maig del 2011

òscars 2010 a blogville: la crònica final

la fòbia al color blanc madridista és tan gran que, evidentment, ni a la primera comunió els meus gallumbus van ser d’aquest color. però aquí estic, com recent sortit del forn de corrupción en miami i amb una cara de pagès de quilo, a la gala de cloenda d’uns òscars 2010 que l’amic PASEANTE ha entregat en vuit fascicles en aquella delícia de bloc que escriu anomenada TURÓPARC.

premiats i nominats hem volgut, aquesta nit, homenatjar-lo d’amagatotis (segur que es posarà vermell com un pebrot quan ens llegeixi) publicant un post coral d’agraïment, no tant per parir uns premis blocaires ni fer de cadascun dels seus escrits peces literàries farcides de talent i sensibilitat, sinó per fer-se voler tant des de la seva bonhomia.

amic PASEANTE, avui serà l’únic dia que em veuràs d’immaculat blanc exorcitzant aquells dimonis que sota els noms de hugo sánchez, fernando hierro, l’innombrable judes portuguès i xosé mourinho porten mitja vida fent-nos la punyeta. però no t’esquincis les vestidures, amic PASEANTE, que sota el blanc corrupciónenmiaminil els meus gallumbus són, avui encara més, d’un llampant i victoriós blaugrana.

moltes gràcies, crack!


-------------------------------------------------------------------------------------

CRÒNICA FINAL DE LA GALA DELS ÒSCARS 2010 AL TURÓ PARC

L’escenari s’ha quedat mala cosa de fosc. Les llargues cortines de vellut (estranyament no adquirides a Ikea), d’un color verd festuc han caigut lentament i reposen acaronant el terra de fusta de caoba. De la bona, no d’aquelles imitacions que t’encasqueten a la Cadena Los Tigres si no estàs gaire posat en l’interessant món dels paviments de caoba. El públic ha començat a aixecar-se i debat, cofoi, l’entrega de premis. Hi ha divisió d’opinions. “Llàstima que ... no sortís premiada”, s’escolta dir a uns ... “Jo hagués votat a ...” diuen d’altres. De sobte, sense temps a que ningú hagi sortit de la sala esperitat a la recerca dels tradicionals gintònics post cerimònia, vàries persones que encara eren als seus seients, emeten un “Ohhhhh!” de sorpresa. Els focus tornen a encendre’s. El públic, atònit, dirigeix les mirades damunt l’escenari. Alguns, tornen a seure a les seves butaques blau cobalt esperant una sort de remake de l’espectacle.

Des de rere les cortines apareixen, cadascú per un costat, l’encisadora MK i el patxanga del Veí de Dalt. Ella vertiginosament cenyida a lo Lara Croft. Ell és gairebé una calcomània esperpèntica, de nyigui-nyogui com aquelles que regalaven amb Bony’s i Tigreton’s, d’Indiana Jones amb un trist espetec del Mercadona a la mà. “Veí, et vaig dir que agafessis un fuet ...”. “Això. Tu ho acabes de dir: un fuet! ... qui anava a pensar que et referies als que Ángel Cristo emprava amb les seves pobres bestioles?”.

MK agafa fermament el micròfon:
-Ejem ... ha estat una nit llarga, farcida de sorpreses i moments molt emocionants. Però no podem marxar sense donar-li al nostre apreciat Paseante el càlid aplaudiment que mereix per l’organització d’aquesta meravellosa gala dels Òscars de Blogville.

El públic, entregat, comença a aplaudir alegrement. L’ovació va pujant de to. Des del fons de la sala es comença a corejar el seu nom deconstruït sil•làbicament (Pa–se–an–te! Pa-se–an–te!) acompanyat de sentides palmes, xiulets engrescats i algun udol ronc. El Paseante, malgrat el festiu aldarull que s’està organitzant, no apareix per enlloc. Ni passejant ni arrossegant les seves sabatilles més aviat rònegues (si ens posem fins), o fetes caldo (si mirem de descriure la rònega realitat del seu calçat).


MK torna a insistir però, aquest cop, amb un to de veu més emfàtic a l’estil de Constantino Romero als Jocs Olímpics de Barcelona:
-Paseante, si us plau, et preguem que pugis a l’escenari amb nosaltres. Es fa tard, vol ploure i el Veí comença a tenir molta gana!
-A quina mena de gana et refereixes, preciosa? –diu tot salameru el Veí-
-A les dues, carinyu. A banda de l’habitual, sé del cert que és l’hora dels teus potitos de verdura Bledine.

El públic continua aplaudint, però del aclamat protagonista se’n té menys pistes que de l’origen de la fortuna d’Amancio Ortega. El Veí de Dalt, per desviar l’atenció, agafa el micro i diu al públic:
-Potser estigui al lavabo ... Algú hauria d’acostar-s’hi ...

Dos voluntariosos segurattes, d’aquells que els caps de setmana solen jutjar quin vestuari és o no adequat per accedir als locals de moda que custodien, van a guaitar els lavabos. Cinc minuts més tard tornen fent un ostensible no amb el cap.
-Res.
-Heu mirat al de dones? –afegeix el Veí- intentant difamar subliminalment al Paseante davant la legió d’admiradores que acumula a la platea i a les que, en petit comitè, ha intentat convèncer en diverses ocasions que l’home del Turó Parc és un transvestit.
-Ni al servei d’homes ni en el de dones.

Sona sobtadament el politó d’un telèfon. “És el meu smartphone”, s’excusa coqueta la MK. Se la escolta conversar embadalida amb un interlocutor que sembla oferir indicis fiables sobre l’exacta ubicació del Paseante. La MK pren, discretament, la mà del Veí i plegats desapareixen rere les cortines verd festuc.

Mentre el públic, resignat, torna a desfilar per segona vegada pels passadissos del teatre, la MK reapareix damunt el entarimat de caoba (fusta de la bona; res a veure amb el que t’encasqueten a la Cadena Los Tigres) lluint un nou i glamourós vestit platejat (com pot, aquest tro de dona, canviar-se de vestit tan ràpidament aconseguint que sempre s’accentuïn les seves formes voluptuoses?) que deixa sense alè les dones. I als homes; bombejant sang (desmesuradament) a l’alçada de l’entrecuix.

A l’aparició d’aquesta contemporània deesa de la feminitat l’acompanyen les primeres notes de la banda sonora original de “Misión Imposible”. El públic xiuxiueja; alguns amb expressió divertida, d’altres mostrant preocupació i els menys, impacients però discrets. El Veí ofereix, per fi, notícies esperançadores:
-Ara sí! Tenim el gust de comunicar que el Paseante ha estat localitzat a ... –i sense deixar que finalitzi la frase, els assistents interrompen la locució veïnal esclatant, en un clam que ja desitjaria Lady Gaga com a benvinguda pels seus concerts, al crit de Pa-se-an-te! Pa-se-an-te!-

Al moment sorgeixen, des de l’amagatall dels apuntadors (que en castellà sembla que s’anomena “concha”), dos menuts amb cara d’haver trencat uns quants plats que són presentats com a nebots del bentrobat protagonista. Van enganxats a les seves mans. MK i el Veí passen a un educat segon pla i cedeixen el bell mig de l’escenari al Paseante i els nens. El públic renova aplaudiments i cridòria. L’escena és molt tendra.

Una veu en off s’escolta per megafonia. “Shhhhhhhhh, silenci! Sembla que el nostre estimat protagonista vol prendre la paraula ...”.
-Ejem! Ehhhhh, jo ... err, jo ..., mmmmm, err ...
-Va tiet, no et tallis porfi –l’interromp el petit Hayden, el que va vestit de color vainilla i coneix perfectament la magnitud de la seva timidesa-.
Nil, el petit faraó, afegeix:
-Jopetas tiet, parla ja que vull marxar a jugar! ...
-Va tiet, que això està més xupat que fer un petó a una noia, vaaaaaaaa –afegeix de nou el Petit Hayden-.

El Paseante es carrega d’aquell valor que requerien els exàmens orals quan portaves la lliçó més aviat justeta. S’aclareix la veu i, amb el fil trèmul que li queda però feliç i sorprès, diu:
-Ejem ... Moltes gràcies, ehhh, és un honor immerescut ... Errrr, per primer cop no tinc paraules per agrair tant carinyo i un reconeixement, errrrrr, insisteixo..., immerescut.

I no cal ser jutge de cadira del torneig Godó per veure com un riuet de llàgrimes van lliscant per les seves galtes. Feliçment emocionat, com el dimecres que Koeman va marcar el coi de falta a la Sampdoria, es treu les ulleres de plexiglàs uns segons i s’asseca amb el dits índex i cor els afluents que el rierol ha anat creant.

-Jo, es que sóc un tímid i un romàntic empedreït ... Errrr ... Us vull desvelar un secret .... Ejem, tota l’estona he estat amagat allà baix (assenyalant l’amagatall dels apuntadors xivatos), dins d’un bagul ple de teles precioses de Damasc. Estava molt còmode entre les belles vestimentes d’aquesta òpera prima. Des d’una escletxa podia escoltar cóm em buscàveu ... M’entrava el riure, perquè la por fa entrar el riure, i ja us he dit ..., errrr, que sóc molt tímid.

Una altra ovació irromp l’improvisat i encisador discurs.
-Fa quatre anys que vaig sortir al món. Bé, ejem, és evident que tinc uns quants anyets més, ja ho veieu (riures encoberts). Vull dir que fa uns quatre anys vaig aparèixer a l’escena virtual del món dels blogs. Fins llavors només mirava el món del costat del senyor Gris (en recordar-lo se li trenca la veu) passejant amb ell pel Turó Parc o pel país de la boira ..., ejem, ... però el meu veritable país sou totes vosaltres, bé totes i tots. Vull dir, que em feu viure en les històries que us explico i en els comentaris que em deixeu. Què seria de El Paseante sense el vostre carinyo? Un coix enmig d’un país erm. Un cec en un país d’ignorants. Un anacoreta en una columna del desert ... Hmmm ... Sóc feliç. Sí. Malgrat pugui aparentar el contrari o no ho sàpiga expressar amb paraules clares. Sabeu? Quan passejo pels racons del meu Turó Parc sempre penso en alguna de vosaltres ... Bé, en alguna i en algun. Llegir-vos m’alimenta l’esperit i les ganes d’anar creixent. Sou fantàstiques i fantàstics. No canvieu. Mai. Per que en els meus posts sempre hi ha alguna cosa que us pertany; que us prenc de la vostra essència i intento retornar-vos amb tota la meva energia. Els meus passeigs solitaris o en companyia són la meva millor medicina. Tant de bo mai no s’acabin ...

El públic trenca a aplaudir. Les noies criden. Algunes ploren. Tot i que, milhomes com és, ho intenta amagar, al Veí de Dalt també li cau una solitària llàgrima que ràpidament asseca servint-se del fuet del Mercadona: “aquests focus ... que irriten els ulls”- s’excusa amb la MK-. Però ella ja no l’escolta. No escolta res. Hi ha un fervor gairebé místic a la sala. Potser l’adveniment d’una nova religio? Va caient el teló. El Paseante recull una rosa del terra. L’ensuma, la petoneja i se l’atansa al cor amb les dues mans (ni Julio Iglesias ho faria amb més traça). L’ofereix a un públic que és, a hores d’ara, un galliner del tot esvalotat. La llença. La platea és un crit unànime. “Pa-se-an-te!, Pa-se-an-te!”. Tots els guanyadors d’un Òscar l’alcen enlaire assenyalant-lo, com si el retornessin a la generosa mà que els hi ha concedit. Els seus nebots l’agafen de la mà i se’l enduen cap endins. Cau definitivament el teló. I els aplaudiments segueixen durant quinze llargs minuts. O més.

La MK amb prou feines aconsegueix balbucejar mots com “Irrepetible. Inoblidable”. I el Veí, fent un darrer reüll al que ell creu millor Òscar de la nit, respon –salameru ell-: “Cert; mai oblidaré el teu escot”.

-------------------------------------------------------------------------------------

TÍTOLS DE CRÈDIT
Equip de guionistes: Amber, El Veí de Dalt, Filadora i Joana
Equip d’Imatge: Be Wild, Commuter, La Rateta Miquey i Violette
Coordinació: El Veí de Dalt, Filadora i La Rateta Miquey
Versió extended-mix de la crònica: oscars2010lacronicafinal.blogspot.com

Traducció i personalització patillera per aquest apunt: Òscar

dimecres, 4 de maig del 2011

tot el contrari

si la versió manelera del no t’enyoro dels pets és la meva cançó post-trencament predilecte en català, en espanyol els meus cracks en aquesta mena de cançons són los planetas.

los planetas són, resumint molt, uns granadins abanderats del indie ibèric que, a més de tenir un cantant (jota) que vocalitza de manera precària, ho claven quan han de posar lletra i música a aquest afer tan comú entre els humans com és això de partir peres.

si en un buen día ataquen la qüestió adoptant el paper d’un fingit no passa res que amaga una melancolia de manual, en pesadilla en el parque de atracciones la veu de jota escup tones de ràbia i bilis a cada estrofa. l’ex parella destinatària de la cançó hauria de ser una veritable joia de la corona ja que no hi ha ni un sol segon, dels 143 que dura la cançó, en el que es pugui intuir ni un gramet d’alegria per haver-la conegut.

aquest matí, mentre camí de la feina taral•lejava mentalment aquest temasso que em sonava al ipod, recordava que els quatre anys compartits no m’havien deixat un sol indici del tipus de monstre amb el que vaig conviure.

aquest matí, mentre camí de la feina taral•lejava mentalment el pesadilla en el parque de atracciones que em sonava al ipod, recordava sense gens de melancolia els quatre anys compartits amb xosé mourinho. i no sentia ni un gramet d’alegria per haver-lo conegut. tot el contrari.