dimecres, 11 de maig del 2011

temps moderns

els espais públics s’estan convertint darrerament en una multisala cinematogràfica en els que hi podem visionar, sense abonar entrada ni silenciar el mòbil, una àmplia cartellera de psicopatologies humanes que insinuen comèdia quan són veritables drames.

potser ara paro més atenció que anys enrere, potser m’estic tornant un apocalíptic o potser, com molt em temo, la maratoniana crisi econòmica està fent pagar, també, un feixuc peatge mental a massa gent. el passadís del metro fontana és l’escenari en el que, per exemple, s’hi pot trobar sovint un avi cantussejant òpera. no té cap barret al peus on dipositar la voluntat. només passeja les seves àries amunt i avall, clavant la mirada perduda en l’horitzó d’una platea imaginària que mai li regala una ovació ni reclama bisos. el primer cop et sobta escoltar-lo, a partir del segon se’t fa un nus a l’estómac.

espero el color verd a un semàfor de l’eixample esquerre. per la meva esquena s’acosten els crits d’una veu jove repetint “y ahora me dan la carta”. crida molt fort. s’atura al meu costat sense veurem i sense adonar-se’n que jo me’l miro amb un reüll defensiu en aquesta espera compartida. el rabiós encadenat de “y ahora me dan la carta” em segueix acompanyant mentre creuem el pas de vianants. haurà clamat la frase al menys unes deu vegades. el darrer cop que escolto el noi, ofereix una petita variació en forma de “y ahora me dan la puta carta” que m’arrenca un somriure. neguitós, d’aquells que t’ajuden a pair les situacions indigestes.

un home ben vestit i amb una cartera a la ma fa unes estranyes ziga-zagues per la plaça de sants. camina fent petits saltirons, d’una banda a l’altra, com si s’escapolís de l’escomesa d’un rival futbolístic invisible. quan veig clarament que està esquivant trepitjar les juntes de les rajoles em trenco del riure. si a sants ja hi tenim la núria feliu, ara tindrem el nostre propi jack nicholson -penso recordant l’escena de “mejor imposible”-. portar unes crispetes i una coca-cola completarien l’escena.

m’espanta riure quan no pertoca. m’espanta la conya mental que m’he muntat quan observo com fixa, absort, la mirada al terra per no trepitjar les juntes de l’enrajolat. com acaba creuant, fent els ridículs saltirons, pel meu costat i pel costat d’altres com jo que riurem veient la ficció d’una comèdia on només hi ha un drama. tan real que espanta.

36 comentaris:

color camaleó ha dit...

ahir vaig patir cinc espasmes en 35 minuts de tren... tinc poc a dir! ;)

kira permanyer ha dit...

jo també hi penso i observo sovint. Potser ens fem grans i es el que toca (imagino que els avis no miren els coloms, miren la gent i fan un recull mental de tots nosaltres impressionant mentres nosaltres els hi parlem com si fossin gilipolles, com bebés...). També saps? m'agrada observar comportaments que es donen per normals, però a mi em fan gràcia: converses d'ascensor, empentes de transports publics, gestos obscens de conductors...
abraçada.

Noctas ha dit...

Molt bo aquest escrit Oscar. Molt bo. L'avi que canta al no-res, l'home maníac que no pot trepijar les juntes de les rajoles. Ho has escrit amb el to còmic que et caracteritza, però hi ha una tendresa de fons en aquest escrit, Oscar, una comprensió absoluta envers el drama humà. Veiem l'abisme i somriem per no plorar. Un abraç crack!

MK ha dit...

Doncs mira tu per on , qui més qui menys...Des de que visc a ciutat en veig un munt de gent que mira d'esquivar la realitat de manera més o menys personal e intransferible. Jo sense anar més lluny estic pensant en muntar un banc del "si no fós" devant dels baixos de casa. Aixó d'asseures a l'aire lliure amb bona companyía a queixar-se del Mourinho , dels impostos o de la próstata , es molt alliberador.
Penso que si hi venen el Veí i el Paseante potser semblarem els tres avis de "Caçadors de Bolets", però si fem petar la xerradeta una estona , després sembla que te'n tornes cap a casa més lleugeret tot saltironan rajoles.

Anònim ha dit...

Ets un excel·lent observador, Òscar!

Suposo que es el que hi ha en aquests temps de crisi i incertidumbre. Més gent de la que pensem ho estàn passant molt malament, per treure-ho fora, s'expressen com saben i poden, també son valents de fer-ho públicament, eh?

En fi, "modern times", ja ho va dir fa molt el Charles Chaplin i tu ens ho recordes amb la foto del fotograma.

Clidice ha dit...

Potser si que cal ser-ne una mica d'apocalíptics. Alguna cosa no acaba d'anar bé en això nostre.

Mr. Aris ha dit...

L'home que canta Opera es molt antic, ara feia anys que no el veia..i si, està sempra a Fontana..
Els altres dos no els he vist, però m'he trobat amb gent semblant, hi ha una dona que fa lo de les rajoles per aqui El Mercat...sempre penso si podria transformar-se un en un personatge d'aquests...quina por...

Garbí24 ha dit...

com que no sóc d'aquí no he vist aquests personatges.....però sempre i a per tot es veuen unes paranoies força espectaculars.....la pregunta és: acabarem tots igual?

niña de azucar ha dit...

Fa ja uns anys el cantant d'òpera donava els seus concerts a la parada de passeig de gràcia...quina història deu amagar...
Un escrit per pensar-hi, si.

Sergi ha dit...

Mira, la niña de azucar m'ha robat el comentari, aquest home anteriorment estava a Passeig de Gràcia. Al metro hi ha altres personatges mítics, com el noi de 'para hoy cupones, para hoy' del transbordament de verda a blava a Sants Estació, o el noi (que no deu ser tan noi ja) de 'tú eres Cristina?'. Històries incomprensibles per la resta de mortals, tristes, sens dubte.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Dissabte al matí un home se senyava al pujar al metro a Diagonal. Em va fer por i tot.

Sóc jo, o cada vegada es veuen més persones que parlen soles?



(el comptador de rajoles de Sants! té el seu homòleg a Figueres. Abans comptava rajoles a la Rambla, ara que li han canviat el paviment no sé on les deu comptar...)

rits ha dit...

doncs la veritat, no sé què dir-te. Quan presencio alguna d'aquestes em sento molt incòmode i mai sé com reaccionar. Ho passo fatal.

TORO SALVAJE ha dit...

La veritat es que el drama comença a ser terrible.
I ara amb el bon temps ens podem preparar.

_MeiA_ ha dit...

Em sembla que hauré d'anar a la gran ciutat per veure coses semblants. A les petites poblacions no donen pas per tant!
I mira que sóc una persona que m'encanta seure en un banc i no fer res, només mirar la gent que passa i observar'els.

Carme Rosanas ha dit...

Uf! jo que em fixo molt amb la gent, també, em sembla que cada vegada estem més sonats. Al tren, persones que parlen soles, però no fluixet per elles mateixes, sinó fort que tothom ho pugui sentir, enfadats com el noi amb la carta, i pujant cada cop més el to de veu. Jo ja no puc comptar els cops que amb els anys m'hi he trobat. Un munt. Menys freqüent és un cas semblant, però que a sobre increpen els altres passatgers...

En fi, que ... estem fatal com a societat, crec jo.

mai ha dit...

saps què és el pitjor de tot, que jo ho trobo normal... em crida l'atenció qui passa desapercebut, discret, sense soroll....

Rafel ha dit...

potser sí que és veritat que hi ha més comportaments estranys. O la gent s'ha tornat menys discreta.

De totes maneres el metro dóna per a milers d'històries

Assumpta ha dit...

Penso en com deu patir l'home que no vol trepitjar les juntes de les rajoles... Per ell no és un joc, pel seu cervell alguna relació hi ha amb trepitjar-les i que li pugui passar alguna cosa dolenta i, és més, el més probable és que ell sigui conscient que "fa el ridícul", però prefereix fer-lo a trepitjar una d'aquestes horribles juntes i passar per una crisi d'ansietat.

Jo he vist moltes vegades una senyora gran que camina bastant ràpid, amb passos més abans petits... fins aquí res d'estrany... el que passa és que cada x passos endavant que fa, en recula un parell... o fa algun petit canvi en la línia recta que sembla seguir... i després segueix caminant un trosset més, fins tornar a fer un parell o tres passes enrere... Sempre que la veig penso que segueix algun tipus de sèrie, que en el seu interior va comptant el número de passos endavant i endarrere que ha de fer i sempre penso que espero que no s'equivoqui, perquè sé que si, de cop, perdés l'ordre del que ha de fer, segurament es sentiria molt malament...

En aquest món, hi ha algú que estigui absolutament equilibrat?

el paseante ha dit...

Aquest home gran ja cantussejava les seves àries amunt i avall el 1999 (segurament abans i tot). Recordo que vaig anar a buscar una amiga de Venezuela a l'aeroport. Anàvem cap a Gràcia amb metro quan el vam veure i el vam escoltar. Ella portava només una hora a Barcelona i em va preguntar si allò era habitual.

La veritat és que aquestes escenes fan feredat. A més, se'l veu amb la seva americana, els cabells pentinats enrere, com si alguna vegada hagués estat un home distingit.

I jo procuro no trepitjar les juntes de les rajoles del carrer (sense fer saltironets, això no), ni les línies blancas dels passos de vianants. Passa algo?

meloenvuelvepararegalo ha dit...

Encara que d'una manera suau, és dur aquest post.
Hi haurà de tot una mica, la societat, la crisi, l'evolució humana... què sé jo, però cada cop són més els malalts mentals.
Estem emmalaltint mental i anímicament!
Confiem que sorgeixi aviat la medecina que ho curi tot.
salutacions,

Marta Contreras ha dit...

Doncs sí q hi ha crisi pq el cantant d'òperes estava abans a passeig d gràcia i ara ha baixat d categoria! El d Sants encara no l'he vist.

òscar ha dit...

quan coses com aquestes no ens facin sentir incòmodes o neguitosos, RITS. quan els hi donem el punt de normalitat del “i a mi què?”, llavors sí que veritablement la cosa (i nosaltres) estarà molt i molt malament. fatal diria.

prefereixo pecar de càndid, TORO, i seguir pensant que un moment o altre el panorama s’anirà aclarint. més que res per seguir gaudint una miqueta d’això que cursiment anomenem vida enlloc de patint-la. jo no perdo, de veritat, l’esperança.

doncs si a les viles més petites aquestes situacions no són tan freqüents, MEIA, de veritat que millor no desitjar que us les enviem des de barna. seure a un banc o passejar i anar fent el xafarder de les petites comèdies humanes mola molt; quan el que veus són tragèdies no mola gens ni mica. entrar a casa sense somriure, amb mal cos, és mal entrar.

estem molt malament, CARME. el trànsit aquest, d’un dia per l’altre, del ji-ji ja-ja i la bonança als mals de cap constants està costant de pair a moltíssima gent. a veure si, amb la mateixa velocitat, anem a petar a una situació de cert equilibri. mental i, per tant, vital.

ja passa en situacions com aquestes, MAI, que tendim a concedir caràcter de normalitat a tot allò que de normal no en té res. deu ser com una mena de mecanisme de defensa.

el metro és una font d’històries que mai no s’acaba RAFEL. algunes més alegres que d’altres.

ningú no estem bé del tot, ASSUMPTA. mirem a mi amb la dèria aquesta de l’entrepà de carn arrebossada per les finals europees del barça :) i espera que ara, en aquests dies que resten fins la final, m’empescaré unes quantes de més.

l’avi aquest, que bona part dels blocaires tenim controlat, a mi em deixa molt txof: no sé acostumar-me a veure’l i quedar-me indiferent. tu, PASEANTE, els únic saltironets que fas és quan el barça guanya títols. els darrers anys estàs practicant força, això és veritat. el suficient per poder saltar per damunt de qualsevol pas de vianants amb l’estil de neo a matrix. com t’envejo :) punyetero!!!

suposo que la medicina sorgirà, MELOENVUELVEPARAREGALO, el dia que es comenci a sortir d’aquest sot que ens ha tocat viure. no crec que la malaltia desaparegui del tot però, al menys, fa tota la fila que n’hi hauran uns quants malalts de menys.

no diuen que creuar diagonal amunt, MARTA, és símptoma d’anar a més? :) doncs, si som del tot estrictes, ell ha creuat la diagonal cap a la muntanya.

Helena ha dit...

Aquest panorama no l'he viscut mai de forma tan intensa, mare meva de camí a la feina et deus distreure un munt!
Jo quan arribo a bcn també em sorpren com et rep la gran ciutat, sempre amb personatges mítics que ens demostren com evoluciona l'espècie!
;) Fins aviat!

Judit ha dit...

Molt ben escrit. Són situacions que espanten perquè reflecteixen una societat cada vegada més malalta i més incompresa. Espero que s'arregli. Espero que ens arreglem.

òscar ha dit...

PS: el Sr. Blogger, sembla que fruit d'una dieta massa estricta els darrers dies, ha decidit menjar-se els comentaris que molts blocaires van deixar en aquest apunt.
Els comentaris no han estat recuperables però, per obrà i gràcia de la recuperació de documents de Word, sí totes i cadascuna de les respostes que els hi havia deixat.

òscar ha dit...

espero que no hagi estat altra cosa més que un ensurt, COLOR CAMALEÓ. tren + calor solen fer un tàndem que déu ni do la de mal de caps que ens generen.

no penso, KIRA, que l’edat ens faci observar amb més detall aquesta mena de situacions. l’edat ens fa, pel meu gust, més sensibles a aquest tipus de comportaments poc comuns, ens toquen més la fibra per dir-ho d’alguna manera. per comportaments i actes menys “delicats” (ascensors, situacions còmiques, etc), sí que faig el xafarder d’una manera més festiva. una abraçada!

farem molt malament si el drama, o la intuïció de drama, en els altres no ens commou gens NOCTAS. quan no sabem exactament la situació de qui ens fa riure amb les seves extravagàncies, és normal que riguem. quan ja sabem “intuir” que hi ha quelcom més al darrere, el més normal hauria de ser passar del riure al neguit. saludus tros de crack!

ostra MK; és que això del exclamar-nos per exclamar-nos (del govern, de mou, d’aznar, del temps, ...) penso que és terapèuticament molt recomanable. t’allibera que no vegis. jo sóc xerraire; m’agrada fer-la petar de trivialitats amb la veïna, la caixera del súper o l’encarregat dels paquis. si organitzes aquest parlar per parlar amb veí i paseante m’hi apuntes. riure segur que riuríem una estona llarga amb aquest parell de :) ... caçadors de bolets.

però ara no sols són les màquines les que volen enderrocar els homes, AMBER. ara és el propi cervell dels humans el que comença a mostrar-se com enemic, suposo que condicionat per la difícil conjuntura. esperem, poc a poc, que la situació general vagi agafant un color un pèl més viu i, per tant, la gent també comencem a viure d’una manera més viva.

desconec si som massa apocalíptics o no CLÍDICE. però el que em sembla evident és que aquest tipus de conductes són cada cop més habituals. no és només, penso, fruit de la casualitat que me les trobi molt més sovint que abans. el dia que girem la vista tan panxos en veure-les o ens provoquin aquella fredor del “ja s’ho faran”; aquell dia sí que, definitivament, això serà l’apocalipsi.

l’home de l’òpera em posa trist cada cop que el veig, ARIS. me’l solc creuar allà tres quarts de vuit quan faig via cap a casa i l’escena de l’avi cantant sol, amb la gent passant pel seu costat fingint que la situació és d’allò més normal, em deixa molt mal cos. la senyora del mercat (intueixo que d’hostafranchs) no l’he vist. i mira que l’abacus és gairebé la meva segona casa.

no acabarem tots igual JOAN. al menys els blocaires tenim el nostre espai, i el dels altres, per anar descarregant llast, abocant riures i preocupacions, espantant dimonis i trivialitzant. en fi ... com gairebé anar al psicòleg però només pagant ... :) amb una part del nostre temps.

segur que hi ha una història darrera les àries d’aquest home, NIÑA DE AZUCAR. una història que fa tota la fila de no ser gens ni mica d’agradable. m’agradaria pensar que no és així i que simplement jo sóc un pel•liculer.

només llegint els comentaris XEXU, ja han sortit un grapat de persones amb conductes similars repartides per tota barcelona. ara, responent-te, he recordat que de jovenet hi havia un paio a una discoteca que sovintejàvem (l’up&down) que et reptava a fer una cursa de velocitat enmig del carrer i, si el guanyaves, et pagava una birra. tot i ser uns nens mig pijets i acostumats a riure’ns de déu i sa mare, encara teníem prou seny per dir que no.

anar parlant sol (interiorment) no sé si es insà del tot, TU, JO I L’OTIS. no ho és gens fer-ho, segur, sense adonar-te’n que ets enmig d’una munió de gent i que aixeques molt la veu. i això, com bé expliques, és una cosa que veiem massa sovint per massa llocs.

òscar ha dit...

quan coses com aquestes no ens facin sentir incòmodes o neguitosos, RITS. quan els hi donem el punt de normalitat del “i a mi què?”, llavors sí que veritablement la cosa (i nosaltres) estarà molt i molt malament. fatal diria.

prefereixo pecar de càndid, TORO, i seguir pensant que un moment o altre el panorama s’anirà aclarint. més que res per seguir gaudint una miqueta d’això que cursiment anomenem vida enlloc de patint-la. jo no perdo, de veritat, l’esperança.

doncs si a les viles més petites aquestes situacions no són tan freqüents, MEIA, de veritat que millor no desitjar que us les enviem des de barna. seure a un banc o passejar i anar fent el xafarder de les petites comèdies humanes mola molt; quan el que veus són tragèdies no mola gens ni mica. entrar a casa sense somriure, amb mal cos, és mal entrar.

estem molt malament, CARME. el trànsit aquest, d’un dia per l’altre, del ji-ji ja-ja i la bonança als mals de cap constants està costant de pair a moltíssima gent. a veure si, amb la mateixa velocitat, anem a petar a una situació de cert equilibri. mental i, per tant, vital.

ja passa en situacions com aquestes, MAI, que tendim a concedir caràcter de normalitat a tot allò que de normal no en té res. deu ser com una mena de mecanisme de defensa.

el metro és una font d’històries que mai no s’acaba RAFEL. algunes més alegres que d’altres.

ningú no estem bé del tot, ASSUMPTA. mirem a mi amb la dèria aquesta de l’entrepà de carn arrebossada per les finals europees del barça :) i espera que ara, en aquests dies que resten fins la final, m’empescaré unes quantes de més.

l’avi aquest, que bona part dels blocaires tenim controlat, a mi em deixa molt txof: no sé acostumar-me a veure’l i quedar-me indiferent. tu, PASEANTE, els únic saltironets que fas és quan el barça guanya títols. els darrers anys estàs practicant força, això és veritat. el suficient per poder saltar per damunt de qualsevol pas de vianants amb l’estil de neo a matrix. com t’envejo :) punyetero!!!

suposo que la medicina sorgirà, MELOENVUELVEPARAREGALO, el dia que es comenci a sortir d’aquest sot que ens ha tocat viure. no crec que la malaltia desaparegui del tot però, al menys, fa tota la fila que n’hi hauran uns quants malalts de menys.

no diuen que creuar diagonal amunt, MARTA, és símptoma d’anar a més? :) doncs, si som del tot estrictes, ell ha creuat la diagonal cap a la muntanya.

òscar ha dit...

PS: crec que només NO he pogut recuperar la resposta de l'amiga d'ACABATDEFER :(

tu ho has dit LLUNA: esperem que ens comprenguem millor i, de retruc, sortim de la malaltia.

Anònim ha dit...

mirant la de sonats que hi ha pel carrer t'alleuja una mica, penses que tu encara no estàs tan malament, de moment...

El porquet ha dit...

Oh oh, els saltironets evitant trepitjar les juntes de les rajoles eren un clàssic de quan era menut! A més es convertien en curses amb mon germà de rival... crec que ho tornaré a practicar si arrenco uns somriures de la gent!

òscar ha dit...

que hi afegim aquest "de moment" final, PONS, és potser el millor símptoma per adivinar que no ho acabarem estant.

crec que tothom, o gairebé tothom PORQUET, hem realitzat aquesta mena d'exercicis tot jugant. el més trist del cas és que hi ha gent que els practica sense cap ànim lúdic :(

Ferran Porta ha dit...

T'has lluït molt, Òscar, molt. Apartat de la catosfera, fa massa que no et llegia; ets com els bons vins, tu, que amb el temps només pots anar a millor?

De l'exili estant, un exili sense crisi, m'estalvio els drames aliens i només puc dir que no em sap gens de greu.

zel ha dit...

ôndia, la cosa aquesta d'observar en temps de misèries compartides es veu que s'encomana... Saps? els tics es deuen repetir. A Girona, a la Rambla n'hi havia un de cantant d'aquests, i que bé ho feia el punyetero... Ara fa temps que no hi vaig, però... Em sembla que em dedicaré també a observar les meves misèries...

Un petonàs!

Bargalloneta ha dit...

La realitat seeeeeeeeeeeeempre supera la ficció!!!
petonet...avui cinematogràfic!

Laura ha dit...

quan jo era petita, l'avi de l'òpera cantava a l'andana de l'estació (verda) del passeig de gràcia. em feia por.

la cançó de sidonie m'encanta, molt ben triada!

òscar ha dit...

la frase final, apreciat FERRAN, vindria a recordar aquella de cinematogràfica que deia "¡ven pa'alemania, pepe!", oi? :) em sembla que a mi, a aquestes alçades, no em mouen de barcelona ni els geos.

no busco veure les misèries, ZEL. no són agradables i no em deixen gaire bon cos. malauradament me les trobo de front sense voler. :(

l'home de plaça de sants, MÒNICA, superava de totes totes la ficció. t'ho feia més trist encara el fet de riure't inicialment.

l'avi de l'òpera sembla que volta (o ha voltat) per bona part de les estacions de la xarxa de metro POLITA. el disc en el que surt "los olvidados" ("costa azul") és dels millors que he escoltat en castellà els darrers anys. és un single rere l'altre.