dimarts, 24 de febrer del 2009

som el que mengem?

diuen que som el que mengem. per tant, hi haurà cert consens en pensar que si el els catalans carreguem amb el sant benet de que ens cataloguin com de la verge del puny, com garrepes militants, és per culpa del pa amb tomàquet.

diuen que els nous nats venen amb un pa sota del braç. si els nadons catalans, per obra i gràcia del seu codi de barres genètic, veuen la llum acompanyats d’un pa amb tomàquet ben untadet, amb el seu oli de les borges i una polsada de sal i, en canvi, els de la resta de l’estat espanyol arriben al mon acompanyats d’una trista i ensopida barra de quart ... quins seran, finalment, els garrepes militants?

divendres, 20 de febrer del 2009

deconstruint el boig per tu


A LA TERRA HUMIDA ESCRIC, NENA ESTIC BOIG PER TU,
EM PASSO ELS DIES ESPERANT LA NIT.
la mítica cançó dels sau s’inicia amb la bucòlica imatge d’un missatge escrit a la sorra. el redactor del missatge, un home, comença bé ensenyant una cara tendra, romàntica i sensible a la noia però, ràpidament ho esguerra, amb dos detalls en els que se li veu el llautó. primer, dirigint-se a ella dient-li “nena” (queda una mica pintxo i macarrilla, a més de copiar al loquillo del “cadillac solitario”) i ho remata (en negatiu) confessant, obertament, que no té altra cosa al cap que endur-se-la al tàlam copulatori.

COM ET PUC ESTIMAR, SI DE MI ESTAS TANT LLUNY;
SERVIL I ACABAT BOIG PER TU.
la noia, està clar, fuig cames ajudeu-me adonant-se que el paio va per feina de manera un pèl expeditiva. veient-la marxar pensa que de perduts al riu i li planteja, agafant-se a un clau roent, una variant del joc sexual que de fa temps li fa patxoca: el sadomasoquisme. ella fot el camp sense contemplacions ja que mai ha estat partidària de pràctiques sexuals fora de l’ortodòxia.

SÉ MOLT BÉ QUE DES D´AQUEST BAR JO NO PUC ARRIBAR ON ETS TU,
PERÒ DINS LA MEVA COPA VEIG REFLEXADA LA TEVA LLUM, ME LA BEURÉ; SERVIL I ACABAT BOIG PER TU.
fallat el primer intent d’aquí te pillo, aquí te mato. fallat també el segon d’un plaent tete a tete amb cuir i cops de fuet, l’home s’aboca al clàssic d’ofegar les penes dins d’un got. com sol passar, en fa un gra massa i una copa porta a l’altra fins el punt que, a la darrera de totes, creu veure-hi la noia enmig dels glaçons de gel. com el tio, si o si, aquella nit volia pillar catxo, es beu el whisky pensant que, en realitat, està fornicant amb la noieta. i, ja posat (mai millor dit), amb un previ en el que ella l’obligui a fer-li d’esclau.

QUAN NO HI SIGUIS AL MATÍ, LES LLÀGRIMES ES PERDRAN
ENTRE LA PLUJA QUE CAURÀ AVUI.
típica ressaca trista i xunga de l’endemà. s’adona que la darrera copa, la que li va fer tenir el miratge d’un espectacular triomf sexual amb sado inclòs, no era res més que un somni (real per ell en aquell moment). no hi ha ningú al costat compartint llençols i la taja el fa creure, també, que acabarà plovent (farà tot el dia un sol radiant) en una devastadora metàfora en el que la pluja esborra el “nena” a la sorra que li ha aixafat el pla amatori.
qui li manava escriure el “nena” que queda d’allò més bé si vols imitar el neng de castefa però fatal per conquerir una bella dama? –es pregunta-

EM QUEDARÉ ATRAPAT EBRI D´AQUESTA LLUM
SERVIL I ACABAT BOIG PER TU.
l’home es resigna a continuar empinant el colze abonant la llegenda urbana que assegura que la millor fórmula per fer passar la ressaca és esmorzar bevent el mateix que la nit anterior et va embolingar. el sado, no se l’acaba de treure del cap. i ell, que va bevent ...

SÉ MOLT BÉ QUE DES D´AQUEST BAR JO NO PUC ARRIBAR ON ETS TU,
PERÒ DINS LA MEVA COPA VEIG REFLEXADA LA TEVA LLUM,
ME LA BEURÉ; SERVIL I ACABAT BOIG PER TU.
el whisky de l’esmorzar, lluny d’espantar la borratxera, el torna a posar ben cuit. torna al mateix bar de la nit anterior. torna a abusar molt de la beguda i, hi torna tant, que torna a creure que la darrera copa es corporitza en la fantàstica ama que fuetejant-lo, donant-li ordres, tractant-lo com un servent humiliat, el farà embogir de plaer.

diuen que max mosley va posar cullerada en algunes de les estrofes de la cançó. diuen, també, que en carles sabater tenia un extraordinari sentit del humor.

dimecres, 18 de febrer del 2009

un home emprenedor

X és un emprenedor, un d’aquells tastaolletes dels negocis que mai no defalleix ni decau tot i les (freqüents) patacades. X és, també, un enamorat de les dites i les frases fetes.

convençut que una imatge val més que mil paraules, va engegar el projecte del vídeo-club titànic. sis mesos més tard va acabar enfonsat en topar amb el iceberg de les descàrregues il•legals a l'emule. però com d’un gran mal en surt un gran bé, X en va treure, al menys, una formidable col•lecció de devedés per guarnir els prestatges de casa.

va apostar per l’exercici convertint-se en profeta empresarial del men sana in corpore sano. el culte al cos sempre ha donat molts calés i no passa de moda –pontificava X davant qualsevol que el volgués escoltar, orgullós de l’èxit inicial del gimnàs-. un dels que l’escoltava, el sr.DIR, va inaugurar poc després el primer dels seus centres esportius tot just enfront. a boca tancada no entren mosques, pensava X pedalant resignat damunt la bici estàtica al costat dels devedés.

assaboria animat, pletòric, el a la tercera va la vençuda mentre
signava davant notari la compra del circ a l’ángel cristo. X somreia conscient que mort el gos, morta la ràbia i que, aquest cop, acomiadant els nans com a primera mesura la sort canviaria. no pot créixer, en definitiva, el que has enviat a la cua del inem.

X maleeix ara, tot esperant l’arribada del pèrit judicial per embargar habitatge, carpa blanc i vermella, bici estàtica i devedés, que cap dita l’avisés de la crisi econòmica mundial.

X maleeix saber que els arriers es troben pel camí quan, en obrir la porta al pèrit judicial, comprova desolat que aquest no fa més d’un metre i deu centímetres d’alçada.

divendres, 13 de febrer del 2009

cuéntame

no m’avergongeixo de tenir un concepte de memoria històrica tan “mei generis” en el que predomina el jo per davant dels altres o els fets que els hi passen. ho sento, soc així d’egoista.

potser, per aquesta visió òscarcentrista dels fets, mai no he caigut en la temptació de seguir sèries com temps de silenci o cuéntame ja que, directament, m’importa més aviat poc, per no dir que un bledo, el que estiguéssin fent imanol arias o ana duato en el mateix moment que fraga es submergia a la platja de palomares amb el banyador a l’alçada dels mugrons.

en la meva memoria històrica predomina el jo. mentre jo, aprofitant les sobtades vacances escolars, cantava per casa “franco-franco que tiene el culo blanco” i mon pare, assenyat de mena, em deia que mirés de “no cantar massa alt que mai se sap dels veins”, enterraven aquell tap de bassa de dictador que va estar emprenyant quaranta anys.

mentre jo agafava una bandera gegant enmig de milers de persones, com si anés a beneïr la palma, un avi que venia de l’estranger repetia per megafonia “ciutadans de catalunya, ja soc aquí”. hi havia gent que plorava i jo no entenia res.

mentre jo, enfurismat al racó del menjador, singlotava jurant que em feia soci del madrid, onze romanessos de l’steaua de bucarest passejaven la copa d’europa damunt la gespa del sánchez pizjuan presumint d’un trofeig que mai no haurien d’haver guanyat.

mentre jo mirava el persones humanes del mikimoto, un grapat de veins sortien al balcó a fer sonar les cassoles cridant, alhora, no a la guerra. no vaig veure el capítol sencer del programa del grandíssim comunicador català.

mentre jo dormia l’excès de vi negre d’una fantàstica calçotada a valls, dos polítics del pp amb cara de no haver fet una correcta digestió, inisinuaven que les eleccions que acabaven de perdre no havien estat legítimes. vaig pensar que jo no era l’únic que hauria de controlar el número de gots de vi negre dels dinars.

en definitiva, mentre escric aquest post, penso que si el cuéntame em tingués a mi com protagonista enlloc de imanol arias tindria escàs èxit d’audiència però, segur, cauria en la temptació de mirar-me’l. ho sento, soc així d’egoista.

dilluns, 9 de febrer del 2009

crack de cracks

l’estora vermella surt des de l’ordinador fins el infinit blocaire. no cal vestir d’empolainada etiqueta ni passar abans per la perruqueria. no s’exigeix un limit de temps en els discursos però, estaria bé, obviar el tòpic dels agraïments als familiars. el guardó pot lluir al bloc dels premiats o damunt la pica del bany, com preferiu.

invento un premi, el crack de cracks, no pensant escriure un post per la patillla sino omplint el silenci quan em nominen per un i, com amb els memes, no el passo per no diferenciar ni posar en cap compromís ningú.

potser, per això, el premi no avalua subjectivament talents de cap mena. valora que m’agraden molt i m’hi sento tan còmode com repantingat al sofá de casa. premia que, més que llegir un bloc, tinc la impressió d’estar-la petant plàcidament amb la persona que hi és darrera.

aquests mesos he llegit a persones dotadíssimes per l’escriptura, d’altres que suren cultura, poesia, sinceritat, ironia, frescor: molts cracks. d’entre ells, els meus set crack de cracks son:

http://blogdeassumpta.blogspot.com/

l’assumpta em sembla propera, espontània i amb l’entusiasta signe + de la possitivitat tatuat al front. escriu encomanant alegria i això, per mi, mereix molt més que un premi de pa sucat amb oli: mereix un petóoo gegant!!!

http://cavallderodes.blogspot.com/


l’àlex és un hooligan de la natura i jo un tribunero de la ciutat. deixem la grada i ens trobem damunt la gespa del bon rotllet gràcies al univers comú de núria feliu, el liceu, juan tamariz i el costumari català. ets gran, tio!!!

http://escritsperduts.blogspot.com/

en cesc té la humanitat de gulliver, fa poesia sense fer-la i amb un autoanàl.lisi que m’enmudeix. jo, que parlo pels colzes, surto de ca seva sense saber que dir. no em veus, però solc dedicar-te un pla-plas-plas de 3 minuts de durada.

http://jordicasanovasangelet.blogspot.com/

la banyera d’en jordi és un calaix de sastre d’anècdotes quotidianes. és tan planer i engrescador, que si els lligaments del meu genoll m’ho permetessin, l’acompanyaria a jugar un 3x3 de bàsquet o fer un alpe d’huez tancadiscoteques.

http://jordicine.blogspot.com/

any de neixament i facultat són sols una simpàtica coincidència. compartir el 99% del que diu; espanta :). hi ha matins que, davant del mirall, m’estiro la pell per comprovar que sota la meva cara no hi sigui la d’en jordi.

http://noctas.blogspot.com/

en noctas, del que no en sé el seu nom, és el rondinaire per excel.lència. polemitza i engega temes de discussió a dojo ensenyant que tenir punts diferents de vissió no és incompatible amb les dimensions del cor. el d’ell sembla gegant.

http://turoparc.blogspot.com/

el paseante ha decidit tancar les portes d’accès al seu turó parc. em sap greu no tenir prou confiança ni paraules per pidolar-li, al menys, un post mensual. em sap greu no retirar la samarreta d’un jugador que desitja li retirin. el link del teu bloc es queda aquí i jo em quedo guardant una de les entrades tancades del parc (la de l’avda. pau casals) esperant que la tornis a obrir. no entris per cap de les altres, punyetero!

divendres, 6 de febrer del 2009

art

els fors d’internet i els operaris de fecsa son els principals ideòlegs d’una campanya genocida per exterminar l’art contemporani.

potser perquè d’ART (en majúscules) no en sé un borrall, sempre m’ha atret la versió gamberra que el critica participant de la seva maquinària. allò que els profans situem a la frontera de la presa de pèl en forma de quadres en blanc sobre fons blanc, monuments històrics embolcallats, com fantasmes d’un castell, per metres i metres de llençols i fotografies de milers de dones i homes junts, en porretes o pilota picada, a la intempèrie.

l’any 1961 l’artista italià piero manzoni firmà una provocadora sèrie de 90 llaunes metàliques de 5cm d’alt i 6’5 de diàmetre que contenien els seus propis excrements. l’obra, jeroglíficament batejada com “merda d’artista”, es venia a pes segons la cotització diària de l’or.

d’uns anys ençà, em té particularment captivat una mostra d’street-art que conjuga composició creativa i càlculs de física avançada. sembla que s’anomena shoefiti però, en resum, es tracta d’un parell de bambes, lligades pels cordills, penjant alegrement d’un cable de la llum.

imagino l’artista escollint, primer, les bambes que combinaran millor amb el paisatge urbà que farà d’escenari. i després, a l’empar de la negra nit, traslladant a la pràctica dels llançaments nocturns les fòrmules que avaluen pes de sabatilles, velocitat del tir i d’altres variables que a mi, home de lletres, se m’escapen.

segur que pels més puristes, amants de bodegons i marines, això no és més que la broma d’un brètol a un amic passat de copes que arribà descalç a casa. com soc amant de contrastar he investigat per la xarxa. els aixafaguitarres dels usuaris dels fors expliquen, majoritàriament, que les sabatilles penjant del cable elèctric indiquen un punt proper de venda de drogues.

des del seient del meu despatx, quan la feina m’atabala o ensopeix, enlloc de contemplar les musaranyes m’evadeixo admirant la mostra quincenal de shoefiti que hi ha a la cruïlla. no he vist mai l’extraodinari artista. tampoc traficants que no paguen autònoms ni consumidors demanant tanda per abastir-se.

si he vist indignat, aquest matí, uns operaris de fecsa despenjant les flamants victòries verdes que ornaven el cable. veient-los he maleït no tenir dues de les cèlebres llaunes de manzoni de 5x6’5. una pel cap dels treballadors de la companyia de llum i, l’altra, pel dels usuaris de fors internàutics que veuen camells on hi ha art.

¡que uns, i altres, llegeixin el petit prícep!

dilluns, 2 de febrer del 2009

la prova del set

dilluns d’examen sorpressa. les senyus rateta miquey i khalina, desconec si maliciossament :) compintxades, volen baixar el meu immaculat expedient acadèmic fent-me sortir a la pissarra sobtadament. bufff, i jo ahir tarda veient el racing-barça i sense obrir un llibre. ¿què em preguntaran? ¿les valències del liti, sodi, potasi i rubidi? ¿dibuixar una cel.lula i les seves parts?

¿òscar, sense tonteries, el meme del 7? –pregunten-
¿lo cualooooo? –dic arrosegant la o final-
el meme del set, pallús!!! explica a la classe set fets, curiosos o a l’atzar, sobre tu.
val. sense tonteries ni fricandonades d'escàs interès públic o privat ...

sed de memòria inútil
recito perfectament la llista, per orde alfabètic, dels 44 energúmens amb els que vaig fer l’egb i, també, les entrades de referència de cadascun dels toms de l’enciclopèdia catalana (a-ami, ami-bag, bag-buig,...). les meves preferides eren curo-espal i espam-garri. l’excussa: tenia el llit just enfront dels bonics toms verds.

sed d’itàlia
soc un malalt d’itàlia. m’agrada la forma de bota del mapa, l’azzurro d’adriano celentanno, l’accent de rafaella carra, el lambrusco, als mundials de futbol soc un tiffosi més i, si fós posible, visitava ara mateix el consulat per demanar-me la nacionalitat italocatalana. berlusconi no mereix ser italià.

sed d’esports poc televisius
ara se m’ha passat una mica la dèria però, fins no fa massa anys, quedava hipnotitzat davant la tele mirant esports presumptament insípids. dards (tots els participants solen ser un xic obessos), pòker i, sobretot, el inverosímil curling: una mena de petanca sobre gel amb tot de gent escombrant el terra. em partia.

set de sed
el meu top-7 de begudes és
1)orxata
2)llet merengada
3)coca-cola
4)cacaolat fred
5)mojito
6)café amb gel
7)vi blanc, amb una paella i a tocar de la platja

sed d’extraterrestre
no he vist mai sencer l’et d’spielberg. sempre, inexorablement, m’entra una nyonya tremenda veient-la i m’adormo a mitja peli. per tant, sé lo del mi casaaa perquè s’ha de saber però desconec que acaba passant amb el pobre alienígena i el nen que l’acull.

sed de dibuix
dibuixo que fa pena. un nen de tres anys (o menys) dibuixa amb més traça que jo. el meu sostre creatiu està en la típica casa amb unes tanques davant, un caminet fins l’entrada, un sol, uns núvols i quatre be baixes al cel fent d’ocells. a escola l’aprovava a còpia de calcar sempre. quan dic sempre, vull dir sempre.

sed de dolços
a barri sèsam el meu ninot favorit era triqui el monstre de les galetes. potser per això, quan hi ha un dolç en joc, no tinc dona, nen o amics que valguin. arraso. si enlloc d’òscar m’haguessin batejat com atil.la, de mi es diria que per allà on vaig no hi queda cap dolç sense la marca de les meves dents.

¿he aprovat l’examen, senyus?