dilluns, 1 de març de 2010

de collars i gossos

wikipedia i google m’han corroborat la veracitat de la dada. per davant d’aznar,josé maría (“váyase sr. gonzález”) i de la calzada,chiquito (“te das cuen”), la plusmarca mundial d’iteració d’una frase durant un any la té la sra. curto,paquita amb l’encadenat d’oracions “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”. la sra. curto,paquita, per si algun despistat/ada desconeix a hores d’ara la seva biografia, és la meva àvia materna.

el primer any d’anar sol a escola vaig escoltar ambdues frases, cada matí i migdia, només obrir la porta de casa per escampar la boira. sense cap treva ni descans auditiu. òbviament a partir de la segona setmana, i en un acte de més que justificable rebel•lia infantil, m’esperava a que els semàfors es posessin en vermell per passar i posava la millor cara de llaminer que tenia tot esperant que alguna ànima caritativa em convidés a un kojac de maduixa. mai no va passar, clar.

com sol succeir quan es fa un gra massa de les prohibicions, l’efecte bumerang d’aquest binomi de gotes filipines en forma de frase ha estat en edat adulta, primer, una daltònica tendència a fingir confusió a l’hora de creuar un semàfor com a vianant i, segon, una simpàtica solidaritat per les estranyes i estranys que mengen xupa xups pel carrer.

si veig un home trajat llepant amb desfici una piruleta, a banda d’intuir que fa poc ha deixat de fumar, penso que està venjant-se d’una àvia pèl protectora. si qui gairebé es menja el pal és una noia que mereix la portada de la revista elle, a banda de pensar on coi s’amagaven aquestes noies quan jo sortia de nit, em ve al cap una àvia (espectacular com ella) donant-li avís dels perills d’acceptar xupa xups de ningú.

si el que veig és el meu nen marxant sol cap al cole, com cada matí des de fa poquets mesos, no pateixo perquè sé que té la boca ocupada amb l’entrepà que li he fet i que no sols no passa cap semàfor en vermell sinó que, tampoc, me’n deixa passar cap a mi quan passegem plegats.

altra cosa és quan obre el coi del messenger a l’ordinador de casa i jo, mirant de conquerir la segona plaça d’aznar,josé maría o la tercera de de la calzada,chiquito, li repeteixo per enèsima vegada un seriós “no agreguis a ni déu que no coneguis ni pengis una sola foto teva”.

un cop pronunciada surto de l’habitació, faig una aclucada d’ull al cel i imagino a la sra. curto,paquita pensant allò del mateix gos amb diferent collar. i mig somrient, tornant-me a dir “nen, “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”.

així, segur, que mai ningú no li arrabassarà el primer lloc.

34 comentaris:

TORO SALVAJE ha dit...

La senyora Paquita Curto sabía el que es deia.

XeXu ha dit...

Qualsevol que hagi tingut àvia coneix una persona que pot competir amb la teva. Jo vaig passar mooooolts anys dormint a casa la meva àvia. Cada nit, invariablement, quan pujava a dormir (perquè la iaia vivia un pis per sobre nostre), m'havia de sentir 'ja has tancat la porta?'. I sí, és clar que la tancava, de manera instintiva, i ella ho havia de sentir, el cop, el girar del pany... però no, ella preguntava, i no em feia gràcia precisament, ja sabia que la pregunta venia, ja em feia ràbia abans de que ho fes.

Pepi Toria ha dit...

¿Y lo de "que no te pongan una pastilla en la coca cola"? Ahora se hecha de menos, que te lo digan, no que te la pongan... :D

Carme ha dit...

JE, JE, JE... molt bo! Tots repetim maneres i històries...

elur ha dit...

Ja se sap que els testos s'acaben assemblant a les olles.

La meva iaia mai no va repetir frases d'aquestes... i si ho va fer no ho recordo. N'hi havia una, que va repetir prou vegades com perquè me'n recordi, on feia referència a anar ben pentinada i ben calçada, que a ella li deia i redeia la seva mare. El cas és que mai vaig prou ben calçada i mai vaig ben pentinada.

La iaia Paquita segur que no mig somriu, diria que somriu amplament.

kweilan ha dit...

He al.lucinat amb el títol. Mira el del meu últim apunt! Quan no coincidim en les fotos, ho fem amb el títol :)

garbi24 ha dit...

Quedo sorprès quant aviso al meus fills d'alguna d'aquestes coses i recordo al mateix moment com el meu pare em deia el mateix. Aleshores penso, collons que ens n'hem fet de grans, al mateix moment que sé el que està pensant el meu fill de mi en el precís instant.

Albert B. i R. ha dit...

L'educació que rebem de petits influeix molt en el nostre comportament futur i en com transmetem allò que pensem als altres. I ho fem de manera inconscient, molts cops.

sànset i utnoa ha dit...

L'àvia Paquita (que, curiosament, disposava del mateix nom que la meva, i la de tants altres, fet que em porta a pensar que totes les Paquites són àvies o que totes les àvies s'haurien de dir Paquita) portava la raó. I a forma de gota malaia, com bé dius, t'ho va estratificar al bell mig del cap.

De ben segur que el teu fill et tindrà a la primera posició. I, d'aquí uns quants anys, el teu nét també...

*Sànset*

Sobrevalorado ha dit...

No piques entre horas

Clidice ha dit...

La de la meva àvia era: "ja portes la roba interior neta? mira que si t'han de dur a l'hospital! senya't!" i amb aquest macabre advertiment començàvem alegres i radiants qualsevol viatge en cotxe. Però tot i així ens l'estimàvem :) Als meus fills procuro no dir-los coses, entre altres perquè a la seva edat em podrien engegr a dida i mira tu, em fa mandra anar a dida :D

Noctas ha dit...

S'ha de mantenir la tradició Oscar:) Així doncs res de caramels i molt de compte amb aquests lúmpens que van menjant piruletes dabant les escoles! Que sempre hi hagi un home del sac en la ment dels minyons! saludus....

Noctas ha dit...

Cony Davant amb V:)

Mireia ha dit...

Cada iaia amb les seves manies. La meva diu "Si deu vol" i jo no puc evitar la replica " i sinó , també". Ara ja no s'enfada, però si l'hagués vist fa uns anys!!!

joanfer ha dit...

jejeje... M'has fet enrecordar-me de la meva iaia (bé, realment de les dues!!). I crec que tenia un trauma que acaba de gaurir-se: he tornat a sentir aquestes famoses frases que no les havia recordat més fins ara! Això és que tinc un trauma segur! ;P
Bon post ;)

Carlos ha dit...

La sabiduria dels grans..., llastima que la comencem a apreciar quan ja no hi són.
Això del msn si que és adaptar-se als nous temps.
Salut

Assumpta ha dit...

Ostres, em feu una enveja quan parleu dels avis... els meus van morir o abans de que jo nasqués o quan era petitíssima... no en vaig poder gaudir... estic mancada d'amor i consells d'avis... snifff

Algú em pot donar un consell, si us plau? (però carinyosament, eh? com si fos un avi o avia) :-))

Goculta ha dit...

A mi també m'ho deien si..no agafis carmels d'extranys..

el paseante ha dit...

La meva àvia paterna, que era un pelet masclista, sempre em deia: "no t'enamoris mai de cap noia, et portaran pel mal camí" :-)

D'altra banda, ha de ser complicat controlar els nanos amb el tema de les comunitats socials d'internet. Esperem que aquest nen que no et deixa creuar els semàfors en vermell sigui igual de madur davant el teclat.

Jordi ha dit...

mai pots dir que d'aquesta aigua no en beuràs, oi que no?? jajaja

De totes maneres, la sra. Paquita Curto quedaria esmaperduda amb el món d'internet! A la meva no vaig fer ni l'intent d'explicar-li!

òscar ha dit...

la sra. paquita curto, amic TORO, sabia fins a la sacietat el que es deia. potser per això tenia un discurs tan saciant.

la seguretat a les llars, XEXU, és altra de les preocupacions dels avis. ma mare és ara un excel.lent exemple d'això.

la coca cola és tan bona, PEPI TORIA, que fins i tot amb pastilletes deu ser d'allò més refrescant.

o les mateixes històries, CARME, amb maneres una miqueta diferents.

les iaies d'això en deien "anar mudats" ELUR. a mi "pretenia" pentinar-me amb una mena de ratlla enmig queca-queca-queca :)

ja l'he llegit KWEILAN. no sé que ens passa aquests darrers dies que les mateixes muses van de casa teva a ca meva.

ens estem fent grans, JOAN, però no per això deixarem de insistir :)

del tot inconscient ALBERT. acabem fent el mateix però amb una capa de pintura diferent.

són aquesta mena de noms, SÀNSET, que semblen ben bé posats per les àvies. i, posats a escollir, preferixo un paquita que no un futur avi borja o kevin :)

altra clàssic SOBREVALORADO. com també allò de dir prou al quan posaven el plat i, llavors, posar-te una darrera cullerada.

no creguis CLIDICE: m'han parlat molt i molt bé de dida com a destinació turística :)

hosti NOCTAS ... :) ... però un home del sac a les 9 del matí i que ofereix xupa xups molt i molt dolent no podia ser. o, segurament, sí!

la meva àvia a déu l'anomenava manel, MIREIA. quan li feia alguna cosa que no li agradava, mirava al cel i li deia "baixa manel, baixa".

petits traumes, JOANFER, que passat els anys ens mire tots amb moltíssima simpatia.

sempre enyorem, per pesat que ens semblès, el que no tenim CARLOS. epppsss ... és que la dèria pel msn és increible. està amb competència directa amb la tele i els dibuixos.

"ASSUMP(te)TA -imagino- una altra caixa de llapis de colors? no en tens prou amb les disset que ja tens?". més o menys així, oi?

els sàtirs i malfectors, GOCULTA, portaven tot un arsenal de caramels pel que sembla.

això sí que és defugir el corporativisme PASEANTE. penso que explicant els perquès es fa més senzill que acceptin les prohibicions. tot i així, a vegads, cal explicar massa els perquès.

ella (la paquita) que parlava directament a la tele, que avisava al torero quan el toro era a punt d'enxampar-lo amb internet, directament JORDI, ho fliparia.

Nits ha dit...

Coi sí, com odiava aquelles frases, en el meu cas eren diferents, però vaja "pal caso patatas", perquè aquella prohibició es convertia en una suculenta tentació.
Però noi, amb els anys un apren que ho deien pel teu bé i llavors, sense saber com acabes fent de iaia o pitjor, perquè els temps canvien i els perills també.

Cuida el teu fill i segueix donant-li els consells, tingues clar que farà el què voldrà, però quan vagi creixent comprendrà els motius de tot plegat.

Perdona, però ara m'he animat i m'han vingut al cap algunes frases:

-Nena, no pugis amb homes que vagin amb furgonetes blanques/negres.
-Nena, no parlis amb desconeguts (mai hauria conegut a ningú)
-Nena, no diguis paraulotes que això fa de donarrotes.

...buuuuf, quants records.

Assumpta ha dit...

Jajajaja siiiii aquestes me les diu ma germana!!

Escena a l'Abacus:

Assumpta.- Mirem llibretetes?

Mercè.- (estirant-me del braç amb suavitat) No!!

Assumpta.- Es que aquesta no la tinc!!

Mercè.- Després no em diguis que no estàs per gastus, eh?

Assumpta.- (cara trista) Val, tens raó, marxem... Espera, espera... mira quins retoladors!! Què xulos!!

Mercè.- (amb cara de mare amorosa que es dóna per vençuda) Va, no te'ls compris... en tens un munt. Però si t'agraden molt, vols que te’ls regali per...?

Assumpta.- Siiiiiiii

Marta M.Q. ha dit...

Molt bo el post! Ja se sap, quan ets petit tot és nou i es porta a la sang allò de 'les prohibicions són per saltar-se-les'. Abans era l'home del sac. Recordo fa anys que els meus pares patien quan jo quedava amb alguna persona del xat (una cosa que aleshores ho feien quatre gats) i curiosament un d'ells ara és un dels meus millors amics. Actualment això de xatejar ja és una cosa 'normal', entre cometes...(no menys perillosa, al contrari, diria). I ara com tu dius un altre focus de problemes és el Facebook, però hi han tòpics que mai es perdran: el semàfor en vermell, la discoteca, la beguda (controlar-la en tot moment perquè no t'hi posin res estrany)...

Sílvia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sílvia ha dit...

Hola Òscar!
Pares i avis protectors. Normal...Seguim a la Heidi i el seu "abuelito dime tú".
Salutacions
sílvia

Jesús M. Tibau ha dit...

quin moment aquest quan ens adonem que repetim antics gestos que ens recorden als pares o als avis.

Cesc ha dit...

Els avis i les àvies són un pou de sabiesa natural i acumulada pels anys... I com a cosa misteriosa les frases es repetixen cíclicament i sapliquen als temps que ens ha tocat viure.
I jo penso, malgrat tot, que quina sort d'època ens va tocar viure comparada amb la d'ara...

òscar ha dit...

cada casa és un món, NITS, i cada àvia ... un univers de proteccions que, segurament, deuen tenir el seu perquè. m'ha fet gràcia això de les furgonetes, blanques o negres, com vehicle que transporta, entre d'altres coses, el risc :)

l'abacus, ASSUMPTA, ens fa d'escenari de tantes i tantes anècdotes que un dia caldria fer-hi un recull de relats tenint aquest indret com a protagonista.

l'home del sac és un altre dels clàssics, MARTA, de les amenaçes i pors nocturnes. ara els homes del sac deuen tenir un sac en forma de compte de correu electrònic i un nick amagant el seu nom :)

segurament SÍLVIA, me'n conformi o no, és que poc a poc vaig sent cada cop més "abuelito" :)

és el moment, també JESÚS, en el que ens adonem que ja hem traspassat algunes fronteres d'edat.

mirar de gaudir de cada temps i el que ens ofereix, CESC, malgrat que no tots els canvis i evolucions són a millor.

elur ha dit...

oh! per la iaia això de mudar-se era com una obligació. al final estava mig contenta perquè tot el netam se li havia refinat prou com per no passar vergonya aliena. I és que si ens hagués vestit ella hauríem anat amb faldilletes i sabatetes tota la vida!!

sunny ha dit...

cadascú la seva feina...

uns de protegir,
els altres d´aprendre...

òscar ha dit...

el concepte d'elegància dels avis i àvies, ELUR, obligava a vestir "de diumenge" els dies "de diari".

llei de vida SUNNY. i que els que hem d'ensenyar ara; mirem de fer-ho bé!

Cris ha dit...

ains, m'has fet entrar nostàlgia, d'avis, de nens que es porten bé, d'entrepans de fuet, de la heidi i en Marco........ (no te vayas mamá....) :) petons i bon cap de setmana!

òscar ha dit...

tard però ... bon cap de setmana CRIS. a hores d'ara, del que no ens ha d'entrar nostàlgia, és de la feina. a gaudir del sol amb vent que ens està tocant :)