de collars i gossos

wikipedia i google m’han corroborat la veracitat de la dada. per davant d’aznar,josé maría (“váyase sr. gonzález”) i de la calzada,chiquito (“te das cuen”), la plusmarca mundial d’iteració d’una frase durant un any la té la sra. curto,paquita amb l’encadenat d’oracions “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”. la sra. curto,paquita, per si algun despistat/ada desconeix a hores d’ara la seva biografia, és la meva àvia materna.

el primer any d’anar sol a escola vaig escoltar ambdues frases, cada matí i migdia, només obrir la porta de casa per escampar la boira. sense cap treva ni descans auditiu. òbviament a partir de la segona setmana, i en un acte de més que justificable rebel•lia infantil, m’esperava a que els semàfors es posessin en vermell per passar i posava la millor cara de llaminer que tenia tot esperant que alguna ànima caritativa em convidés a un kojac de maduixa. mai no va passar, clar.

com sol succeir quan es fa un gra massa de les prohibicions, l’efecte bumerang d’aquest binomi de gotes filipines en forma de frase ha estat en edat adulta, primer, una daltònica tendència a fingir confusió a l’hora de creuar un semàfor com a vianant i, segon, una simpàtica solidaritat per les estranyes i estranys que mengen xupa xups pel carrer.

si veig un home trajat llepant amb desfici una piruleta, a banda d’intuir que fa poc ha deixat de fumar, penso que està venjant-se d’una àvia pèl protectora. si qui gairebé es menja el pal és una noia que mereix la portada de la revista elle, a banda de pensar on coi s’amagaven aquestes noies quan jo sortia de nit, em ve al cap una àvia (espectacular com ella) donant-li avís dels perills d’acceptar xupa xups de ningú.

si el que veig és el meu nen marxant sol cap al cole, com cada matí des de fa poquets mesos, no pateixo perquè sé que té la boca ocupada amb l’entrepà que li he fet i que no sols no passa cap semàfor en vermell sinó que, tampoc, me’n deixa passar cap a mi quan passegem plegats.

altra cosa és quan obre el coi del messenger a l’ordinador de casa i jo, mirant de conquerir la segona plaça d’aznar,josé maría o la tercera de de la calzada,chiquito, li repeteixo per enèsima vegada un seriós “no agreguis a ni déu que no coneguis ni pengis una sola foto teva”.

un cop pronunciada surto de l’habitació, faig una aclucada d’ull al cel i imagino a la sra. curto,paquita pensant allò del mateix gos amb diferent collar. i mig somrient, tornant-me a dir “nen, “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”.

així, segur, que mai ningú no li arrabassarà el primer lloc.