dilluns, 3 de maig de 2010

família nipona

al balcó de casa, amb els peus recolzats a un bagul de plàstic i escarxofat damunt la cadira sotmetent l’esquena a una mena de contorsionisme que, previsiblement, esmicola en bocinets qualsevol recomanació dels tractats d’ergonomia, llegeixo les línies d’un llibre que esmenta els hikikomori.

els hikikomori són joves japonesos que, per tal d’aïllar-se de la pressió exterior del món, es tanquen a pany i forrellat a la seva habitació dedicant bona part del dia a dormir i, la part sobrant, a quedar-se hipnotitzats per consola i ordinador sense gairebé cap contacte amb família ni amistats nipones. viuen aquesta engarjolada realitat durant anys i anys fins que algú s’adona de la conveniència de trucar el psicòleg.

llegeixo això i, aixecant la vista del llibre de vila-matas, reflexiono (per dir algo) sobre el hikikomorisme familiar de manual d’aquest migdia de diumenge. el peque, més alegre que unes castanyoles, gràcies a la tolerada reconversió de la saleta del pis en una bombolla multimèdia en la que passar de la nintendo ds a la play o a un capítol de hannah montana no l’obliga ni aixecar-se del sofà.

la meva dona, a la que intueixo els ulls ja una mica orientalitzats i el cutis pèl groguenc, atrinxerada a l’habitació entre muntanyes de papers que contenen tests, trascripcions i programacions per la setmana entrant.

i jo al balcó de casa, treient els peus del bagul de plàstic i oferint-li treva a una esquena que imita a la forma de la carretera de tossa, tancant definitivament el llibre que esmenta aquests hikikomoris als que tant ens començem a semblar per proposar a nen i dona anar a la plaça a fotren’s unes braves.

araaaaaaa?” –em diu el nen, ofés per la tallada de rotllo- i “tinc massa feina” –em diu la mitja taronja sense aixecar la vista dels paperots-.

trucar a la psicòloga que m’acaba de dir que té massa feina seria inútil. serà més útil, potser, baixar al japonès a per una safata de sushi.

49 comentaris:

Clidice ha dit...

si no pots contra ells: uneix-t'hi! :P amb la necessitat que tinc de hikikomoritzar-me una temporadeta! això si, el sushi és molt bo :)

Albert Lloreta ha dit...

hi ha un truc per desactivar el hikikomorisme: anar al forn i comprar croissants de xocolata acabats de fer. Els hikikomoristes apareixeran hipnotitzats ben bé com els nens de la flauta d'hamelí

Ferran ha dit...

Au, va, no exageris que segur que el vostre hikikomorisme dista molt dels pirats japos que, com bé dius, es poden passar mesos i mesos sense sortir de l'habitació. Quan vaig llegir sobre això per primer cop, també em vaig preguntar què punyeta feien a casa seva; tan costa trucar un "loquero"? Nontencré.

Carme ha dit...

Ara m'has preocupat... he anat al mirall i m'he vist els ulls una mica més allargats del que és habitual. Tantes hores d'ordinador... no poden ser bones! Haurà entrat el virus hikikomori a casa? En comptes d'atacar els joves, m'haurà atacat a mi primera?

Però la solució de l'Albert m¡encanta. Tu porta croissants de xocolata olorosos i acabats de fer i et segueixo allà on vulguis!

Carme ha dit...

Ferran no sé si ni caldria ni trucar a un loquero... jo també he llegit sobre els nanos aquests... crec que si no els portessin el menjar fins a la porta cada hora d'àpat i no els resolguessin tots els problemes des de fora, potser s'ho replantejarien.

A vegades, no hi ha com crear una "etiqueta" per fer que sigui més fàcil caure-hi a dins. Els pares i les mares diuen, mare meva! el nen s'ha hikikomoritzat i ja perden tot el sentit comú que podien haver tingut abans.

Marta M.Q. ha dit...

Jajaja! molt bo el post. Justament fa poc vaig escriure un relat sobre la incomunincació i la reclusió que ens sotmetem dins d'una mateixa família, degut a que cadascú va a la seva... petons

Goculta ha dit...

El cap de setmana ja passa això, però segur que no deuen ser tots...

L'ou cost ha dit...

Ti vas a buscar les braves...et poses a la terrassa amb la cervesa i el llibre i no et preocupis que amb poca estona tens el nen i la dona amb tu. Prova-ho!!!!
Garbi24...que no està en el seu ordinador

Assumpta ha dit...

Fa uns anys a TV3 en van fer un reportatge i era al•lucinant!!! Un nano tancat dins l'habitació i la mare l'hi deixava el menjar en una safata... No volia parlar ni veure a ningú... només ordinador i prou. Absolutament aïllat.

Però també van parlar de les pressions que tenen a l'escola: Aquella gent són bojos!! (No els que es tanquen, no, sinó els que han inventat el sistema educatiu)

Hi ha una mena de centres d'alt rendiment. Tu portes al teu fill allí uns quants dies i li van fent proves i exàmens i tests i, si no aprova, doncs ha d'estudiar més (però sense sortir d'allí) i al dia següent o al cap de dos, tornar-ho a provar... Habitacions immenses amb matalassos a terra perquè els que havien de passar més dies poguessin anar a dormir de tant en tant... i vinga, fins que no aprovaves no marxaves.

I això amb nanos d'uns 10 anys, eh? No pensis que amb estudiants més grans...

Vist això, potser entenc que, ja de més grans, si no arriben a ser "els primers" es sentin una merdeta i no vulguin sortir de l'habitació...

I si els pares no adopten una solució tan lògica i mediterrània com: "si no surts, no menges", doncs ja està liada...

.............

M'apunto a les patates braves, a la xocolata i al que sigui... però no massa estona, que tinc molts blogs encara per llegir i comentar jejejeje

Assumpta ha dit...

Els nanos d'aquí tenen vacances cada dos per tres, setmanes blaves, verdes, blanques, grogues... festa de "dilluns de carnaval", dies dedicats a halloween... i un nivell cultural que fa por...

Els d'allà just al contrari, els estressen, els pressionen i acaben malament del cap...

Si és que el terme mig sempre és el millor...

Amunt Mallorca!! :-DD

L'imperdible de ℓ'Àηimα ha dit...

Crec que tancar-se en un mateix tant sigui una habitació com un espai més obert és dolent i gens benefectari per la ment i el cos! Però hikikomoritzar-se durant uns dies... tampoc està tan malament...

Una forta abraçada! Per cert, m'he adherit aquest bloc. Desitjo que també t'interessi el meu de cultura, una abraçada!

L'imperdible de ℓ'Àηimα

>Jordi Cirach

Deric ha dit...

Estem mooooolt lluny dels japos... Vaig veure un reportatge a la tele sobre aquest fenóment i realment estan ben pirats. Perquè després diguin dels blogguers!

Àlex ha dit...

A nosaltres no ens cal ni estar en habitacions separades per hikikomitzar-nos... De fet, tampoc no tindríem espai suficient per poder-ho fer: un dels dos hauria d'anar al lavabo i gairebé segur que em tocaria a mi, i m'hi nego!
Ara, que un amb la Play i l'altra amb un llibre i ens podem passar quatre hores tranquil·lament sense creuar-nos paraula.
Això sí, després baixem junts al restaurant japonès per col·laborar en l'extinció de les espècies marines...

Eva ha dit...

Jo no crec que aguantes molt tancada en una habitació... La comunicació és vital i la relació amb l'entorn més encara....
Jo també penso que t'has d'unir a ells...
Que vagi bé la setmana!!!

Albert B. i R. ha dit...

Recordo el reportatge que comenta l'Assumpta i són casos que fan venir calfreds! Fins a quin punt la pressió pot paralitzar tant fins a l'extrem d'aïllar-se totalment.
Pee a treure la Nintendo de els mans a un nen, el millor, com diuen, algun bon àpat o la promeas de passar una estona amb ell!

ZuhaitzV ha dit...

Us falta anar amb els mitjons posats... i sinó mira en Nobita.

rits ha dit...

home, de tant en tant cal una petita dosi d'aixonses.... ahir a la tarda en vaig patir una petita dosi (augmentada pel constipat-angines que porto) xò t'asseguro que era completament necessari.

això si, la malaltia aquesta japonesa fa patir, eh! mira que són d'estranys en coses!

XeXu ha dit...

Quina mandra sortir el diumenge quan ja tens tota la setmana a sobre, no? Aquests nens japonesos són uns frikis. Vosaltres només sou una família que descansa. Però una safata de sushi sempre es posa bé, eh?

òscar ha dit...

tot i el que diu l'apunt CLIDICE, l'hikikomorització d'aquest diumenge vaig agraïr-la molt. em venia molt de gust tenir tres horetes per llegir tranquil. sols va faltar-hi la rematada final d'unes braves, això sí!

vaig cometre una errada de càlcul ALBERT. els croisants de xocolata vaig pujar-los a primera hora del matí.

al reportatge de tv3 que molts blocaires també van veure FERRAN, no quedava clar el perquè de la "paciència" familiar a l'hora de trucar al psicòleg. sols que quan hi anava era molt mal rebut pel hikikomori de torn.

res-res CARME ... només tens uns petits indicis d'atxinament :) res greu! el tema del menjar era mlt fort al reportatge: els hi deixaven (en alguns casos) al llindar de la porta per ni entrar a l'habitació del nen.

el nostre va ser, MARTA, un hikikomorisme temporal. potser el que més em va sobtar és l'alegria amb el que viviem aquests moments d'aïllament.

no GOCULTA; això segur. si cada diumenge fós així, em plantejaria enmanillar-nos uns als altres cada diumenge i anar plegats a tot arreu.

el nen és un malalt de les braves JOAN. tot i així, aquest cop, el campionat de fifa de la play que estava disputant li va fer perdre la gana.

la competitivitat que s'ensenyava al reportatge, i el règim castrenc al que sotmetien els nens, feia patir ASSUMPTA. de fet, en algun passatge del reportatge, acabaves entenen que els nens optessin per quedar-se tancats i tot.

tenir temps per un mateix, ni que sigui una estoneta JORDI, sempre és d'agraïr. tenir gent al costat; encaa més.

la malaltia blocaire, al costat d'aquesta patologia DERIC, és una febreta de no res.

la jefa i jo també practiquem sovint l'unilateralisme cassolà ÀLEX. normalment cadascú amb un ordinador i la seva begudeta.

gràcies EVA; igualment. no som massa de tancar-nos però, darrerement, la feina fa que tinguem d'utilitzar algunes horetes del cap de setmana per pencar.

el reportatge de tv3 és dels que queda a la memòria ALBERT. allà, si no recordo malament, els hi portaven la pizza fins a l'entrada de la porta i tot.

preguntaré al nen ZUHAITZV: ell és tot un entès en doraemon.

a mi els refredats em deixen tan xoffff que poques ganes de fer coses m'agafen RITS. dormo, això sí, com un liró.

al mens va aconseguir que es contemplés la possibilitat, XEXU, de començar a pensar en dinar i fer altres coses.

Núr ha dit...

Coneixia la síndrome, però no en recordava el nom... i no crec que el recordi mai! :S

La veritat és que ha de ser fotut veure com al teu fill li passa la vida mentre ell no surt de l'habitació... De totes maneres, almenys saps on para i no està al carrer matant companys de classe o violant nenes més petites que ell...

On hem arribat perquè pugui deixar anar una animalada com aquesta????

Jordi ha dit...

T'han dit que no a unes braves?? Insensats!!

Noctas ha dit...

ijijijiji hi ha aquest síndrome que no em sembla tan terrible. Vull dir que en ocsions el mon es una merda i més val tancar-te en una habitació i engegar-lo a prendre pel cul. Però tot i així el mon t'acaba atrapant. Pel que fa al síndrome més atenuat en la societat occidental, és cert, que en comptes de jugar a futbol o anar a buscar bolets, ens quedem a a casa mb l'ordinador o la play o un llibre o qualevol altra parida, però si ho fem és perquè gaudim més amb la play que busacnt bolets....i en fi los tiempos estan cambiando!

abrazus crack1

Pepi Toria ha dit...

Bueh! tampoc no et suggestionis massa, que els japonessos tendeixen a treure-ho tot de polleguera...

Joan ha dit...

Buf, quina gent.
Olor de naftalina a l'armari. I pensar que és primavera ...

Violeta ha dit...

Jo no duraria ni mitja hora tancada a la meva habitació. Si és que hi ha gent per tot, a mi no em diguis, Óscar...

Tu no desesperis, agafa i surt a prendre l'aire, i omple bé els pulmons... Això sí, posa els peus com vulguis, però amb l'esquena no s'hi juga, eh? Ni carretera de Tossa ni Collada.

Petonarros.

DANI ha dit...

Ja ja ja millor sashimi Oscar, millor sashimi ja ja ja

Una abraçada xatin

Albert ha dit...

Jo no m'he cregut mai que existeixin aquest tipus de personatges, però al final n'he sentit tant a parlar que només pot ser veritat.

No és una mala solució baixar a per sushi, jeje.
Adéu!

TORO SALVAJE ha dit...

No hem d'anar al Japó.
Ja ha arribat aquí fa temps.
Quina pena pels nois d'ara.

Noa Literal ha dit...

Vostè també parla de "mitges taronges". Hem de canviar el xip i ser taronges senceres.

kweilan ha dit...

Molt bo l'apunt i a lo millor d'aquí un temps serà l'únic que puguem fer.

Carlos ha dit...

Dues opcions: 1a Impossar el teu criteri de mascle alfa de la família i arrossegar-los a les tapes i sapigin qui mana, jeje.i 2a sort que el menu japonés m'agrda més que el xinés.
Esperem no tornar-nos com aquets nois, els extrems sempre són dolents. Hem de fomentar la cultura de la mida justa.

Marta M.Q. ha dit...

Sí, també té el seu què positiu, clar! Mentre sigui temporal, com tu dius, és un gaudi, però a vegades, almenys a casa meva, ens passem en quant a reclusió personal...

Marta M.Q. ha dit...

(sobretot degut a l'ordinador!!jeje)

òscar ha dit...

si no podem dir petites animalades (de tant en tant) per internet NÚR ... ón les diem? :) petooons.

el que fa el hikikomorisme aquest JORDI. i precisament el nen, que no ben dipositen el plat de braves a la taula, que ja està agafant-les gairebé al vol.

qualsevol temps NOCTAS, que esculli dir no a unes braves, s'hauria de mirar d'arreglar el mecanisme del seu rellotge :)

no sé PEPI TORIA ... més diumenges així, i començaré a grimpar per casa fent piruetes de l'estil tigre y dragón.

jajajaja JOAN: potser és culpa d'aquesta primavera tan hivernitzada.

al menys VIOLETA aconsegueixo realitzar dos activitats en una: lectura i contorsió.

abraçada xato. ens veiem dissabte.

a manca de braves, bo és el sushi ALBERT.

llavors s'entén TORO, que un cop trepitgen el carrer, facin botellons eterns.

no sé NOA. si la meva dona m'agafa com a taronja sencera, segur que comença a fer jocs malabars amb mi. :)

la lectura KWEILAN (que t'he de dir a tu!) és tot un goig del que en gaudeixo molt. però, després de tres hores, ... que no vulgun ni anar a cruspir-se unes bravilles?

l'opció 1 queda descartada CARLOS perquè, segurament, es tronxarien del riure si em veuen amb un posat seriós i dictatorial. quan començes amb la filosofia del ji-ji ja-ja és molt difícil ensenyar una cara b. i, la veritat, segurament molt millor així.

ordinadors, feina, llibres, tele, maquinetes, futbol, diaris i revistes vàries ... en fi MARTA; que l'oferta és segurament massa àmplia.

Cris (V/N) ha dit...

sushi? on? quan? nyam nyam....

Havia sentit a parlar d'aquests nanos malaltissos d'informàtica i tecnologia, una pena, com enyoro el còrrer pel carrer mentre picavem timbres de veins.... aisssss :) Bon post, com sempre Òscar!

sànset i utnoa ha dit...

"si no puedes contra ellos..."

Molt bo. Traspua una nítida i càlida -com el sol ixent- reflexió.

*Sànset*

Laia ha dit...

És bo saber que no som tant diferents dels japonesos però cal ser-ne conscient per si va a pitjor! :D Res de bombolles per la campanya de nadal de l'any que ve!!

elur ha dit...

els japonesos són molt estranys... s'inventen cada cosa!!! això no podria pas passar enlloc més, com la vaga a la japonesa, on s'és vist treballar tant!!!!

no deuen escriure gaires haikus aquests hikikomoris, no?

una abraçadassa, guapo!

Sílvia ha dit...

Hola Òscar!
Tots necessitem el nostre espai.
salutacions
Sílvia

el paseante ha dit...

Si jo fos el teu nen o la teva dona, et diria (a l'hora que juga el Barça): "Òscar, baixem a la plaça a fer unes braves?" :-)

òscar ha dit...

no sé, CRIS, si recomanar al nen que abandoni la play per practicar el divertit art d'anar trucant els timbres del veïnat. potser massa docent no ho seria, oi? :)

a veure si aquest sol ixent, SÀNSET, abandona el japó d'una punyetera vegada i s'acosta a catalunya.

espero que el "colonalisme" nipó, LAIA, es quedi només en el sushi.

la vaga a la japonesa és la solució més estranya que he vist mai del món sindical. com dirien a l'apm ELUR: "és de ser inútiles".

això és cert SÍLVIA. però una mica d'espai comú els diumenges al migdia tampoc estaria malament.

jajajajaja PASEANTE: ets lo puto crack! :) m'acabes de desmuntar tota l'argumentació de l'apunt.

polaroid mental ha dit...

a casa funcionava la tàctica de les crispetes, només sentir la flaira ens desenganxàvem del MSX i ens afegíem a l'eterna partida familiar del Monopoly

Thera ha dit...

Curdonsus! Està malament la cosa... De moment nosaltres encara no tenim els ulls axinats, però tot arriba... Espero que aquest cap de setmana us 'desenclaustreu' una mica! Salut.

òscar ha dit...

amb tot el ventall de solucions gastronòmiques que m'esteu oferint els blocaires, POLAROID, està clar que avui matí hauré d'anar al súper.

cap de setmana de barçes i comunió THERA. potser sí que acabem axinats però, segurament, a còpia de massa copetes de vi, cava i altres licorets :)

bajoqueta ha dit...

Si el tancament es fa al menjador no val :)

Fes desapareixer tots els aparatets i emporta-te'ls ràpidament en un moment de despiste jajaja.

òscar ha dit...

no et creguis BAJOQUETA: al menjador, quan el nen hi habilita un espai multimèdia amb tota la tecnologia al seu abast, s'hi fa molt difícil accedir-hi.

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

cony! al final tots quederem aillats!!!
i quan podrem compartir amb les persones estimades?
massa ocupades!

Òsti quin món!!!

salut

Clara ha dit...

els japonesos són un món a part.. he llegit articles semblants a aquest, i és que fins i tot la seva família els hi ha de dur el dinar a l'habitació, perquè d'allà no en surten!!

jajajaj a unes braves mai se'ls hi pot dir que no!!

òscar ha dit...

cal buscar JOAN, aquí i al japó, el punt mig entre l'espai propi i el compartit.

això pensava jo, CLARA, fins que vaig escoltar la negativa familiar. negar unes unes braves és ... negar-ho tot! :)