dijous, 2 de setembre de 2010

la síndrome nostra de cada dia

digueu-me que sóc més estrany que un gos de pelambrera verda, o un insòlit marcià de pell pistatxo amb dues simpàtiques antenes coronant el cap, però jo no he notat res especial. em miro i remiro al mirall. posat a mirar, cerco també alguna senyal interior, un indici de neguit o angúnia que insinuï que estic covant una síndrome post-vacacional de tom i llom després de trenta dies tocant-me el nas. res; si vull una síndrome hauré de viatjar a estocolm.

he intentat respondre de mala gana a l’antonio i l’ana, propietaris del bar en el que prenc el primer cafè amb gel del dia, quan han lloat el coloret que he conquerit a la costa i (venedors de mena ells) m’han preguntat si estava encara més prim. no he sabut ser mal educat. m’ha sortit el somriure tòtil de quan em pilotegen sense maldat, he respost una vaguetat i, malgrat que gairebé em fa vergonya confessar-ho, m’ha fet il·lusió tornar a veure aquesta parella tan agradable i pencaire.

al metro, el lloc (després de la cua del súper els dissabtes i les dependències d’hisenda sigui quin sigui el dia) en el que solen coincidir més ciutadans putejats per metre quadrat, la cosa tampoc ha estat massa diferent. l’aire condicionat (ni massa fort ni, com a vegades, apagat del tot) generava un ambient agradable que no em feia enyorar des assossegadament les nits estivals culminades per un gelat de llet merengada amb sirope de maduixa. ni la carta segura de mirar descaradament el diari del veí esperant que el paio tanqui ofés la pàgina ha servit per autoinocular-me la síndrome de marres: l’home m’ha permès llegir tots els detalls de la baixa d’en puyol.

i mentiria si digués que tornar a entrar a la feina (principal causant de tota mena de síndromes i úlceres d’estómac) m’ha deixat indiferent. veure la meva taula amb els paperots ordenadament desordenats en petites columnes, els post-its grocs ocupant la part superior de la pantalla de l’ordinador i els col·leguites del curro esperant per anar a esmorzar m’han fet descaradament feliç el retorn, què carai!

ho sento, sóc un raru de pebrots però això de la síndrome post-vacacional, per molt que ho intenti, sembla que no està fet per mi. no guaito l’horitzó, des del balcó de casa, tot buscant desesperadament el maresme que m’ha donat descans l’agost. no pujo al metro maleint l’espècie humana ni faig l’enllaç entre les línies blava i verda amb el cap cot i, quan trepitjo el despatx, ni pateixo buidors existencials ni muto a un caràcter semblant al de mourinho.

potser, sense jo ser-ne massa conscient, per tenir la síndrome d’estocolm no cal anar a la capital sueca. només cal tornar amb alegria a la rutina i, òbviament, al lloc que et té segrestat vuit hores al dia i cinc dies a la setmana.

67 comentaris:

Clidice ha dit...

doncs mira, tu deus ser dels meus, que no sabem estar mai malament enlloc del tot :)

Carme ha dit...

Doncs felicitats, óscar.

M'ha semblat molt divertit el teu post.

No tenir síndrome post-vacacional em sembla de fàbula... i si això pot ser síndrome d'estocolm, doncs benvingut sigui... No m'ho havia plantejat mai, pe`ro podria ser que jo també patís la síndome d'Estocolm, perquè l'altra no l'he tingut ni un cop.

Gabriel ha dit...

Jo crec que el que ha passat és que la síndrome que comentes si la portes dins però...
Vols saber que li ha passat a la teva síndrome?
La pobra estava adormida tot el mes d'agost i quan s'ha despertat i li ha tocat treballar s'ha adonat que estava dins el cos d'un paio massa optimista i collonut i per això ha vist que feia el ridícul. Per això ha decidit canviar-se de xaqueta i convertir-se en oxitocina. (que és veu que és una substància que segreguem quan generem bon rotllo i donem abraçades a tort i a dret.)
Bé és la meva teoria sobre la teva síndrome post-vacacional ara convertida en oxitocina.
Quina sort no haver-la sentit! Ja t'ho diré jo el dilluns quan torni...

XeXu ha dit...

Doncs penso força com tu, no em va resultar cap esforç tornar a la feina, tot i que jo només vaig fer un parell de setmanes (de moment), tothom em preguntava si se m'estava fent dur, i jo deia que això són ximpleries. Vas a treballar i a callar, com en Keita. I a mi també em feia gràcia veure les companyes, que em fan passar els dies de manera molt més alegre. I t'ho dic de bona tinta tot això, perquè jo sí que vaig ser a Estocolm aquests dies de vacances, i saps, tampoc n'hi ha per tant amb la seva síndrome.

Esther ha dit...

Senzillament sensacional! tant el contingut( potser perquè m'hi sento identificada després de tornar a la feina aquesta setmana) com pel plaer de llegir-te.
Sublim això dels paperots ordenadament desordenats,
una abraçada

Assumpta ha dit...

Ets un tio feliç, Òscar... en vaig ser plenament conscient quan et vaig veure a Montserrat, mentre explicaves que l'Àlex t'havia donat fruits secs, que en Jordi s'havia estranyat en veure't arribar amb xancletes i quan, més tard, amb un somriure ample, ens feies la confidència que la teva dona imprimia i guardava els teus posts (ho explico perquè tu ho vas explicar també aquí, eh? hehe) :-))

Bentornat a la catosfera!! :-DD

garbi24 ha dit...

creu-me que es un gran que poder tornar conten a la feina, això e senyal de que no hi estem tant malament

Naida ha dit...

Jo tampoc he patit sindrome, per fi he assumit que per molt que treballi a la feina sempre cobraràn molt més els que no facin res pero sí la pilota, ara m'ho prenc amb mooooolta tranquilitat :) I jo també trobaba a faltar el café al bar i la parella que ho porta al cap i a la fi, influeixen en el teu dia.. (perdona les faltes, no estic acostumada a escriure en català)

fra miquel ha dit...

Jo ja ni me'n recordo de les vacances...i síndrome tampoc sé si en vaig tenir. De fet no sé si l'he patit mai, per què això és pateix No?.
Jo més aviat vaig estar content de tornar a la feina, per què ho faig a mig agost, quant tot-hom és fora.
Es treballa millor, sense estrès. I a més puc anar de festa al barri de Gràcia, on gairebé sempre trobo algun conegut, que com jo treballa a l'agost.

També m'agrada això dels paperots ordenadament desordenats ;o)
Una abraçada

kweilan ha dit...

Benvingut i a més se't nota content i feliç, escrivint de nou aquests apunts encantadors...què més volem?

marta ha dit...

Deu donar gust treballar al teu costat i no sentir el típic que plora a tothora.

Jesús M. Tibau ha dit...

la vida és viu molt millor així. Felicitats

Ferran ha dit...

Disculpeu, amics co-comentaristes i amic postejador... Veig que aquí ningú no pateix amb la tornada a la feina, a la rutina, a les obligacions, a les 8 hores al dia -quan no més... i no m'estranya. No, no us estranyi, és normal: no sentiu cap angoixa perque...

...

...

PERQUE JO LA SENTO TOTA PER VOSALTRES!!

Ei, i sóc feliç jo, eh?, però no vegis com ho seria si fos tan ric que NO hagués de passar per això (la tornada, i l'estada) any rere any.

Apa, enjoy, Òscar, tu que pots!

Deric ha dit...

doncs jo he entrat a treballar amb ganes de tornar a marxar!

Albanta ha dit...

Serà que tots els blocaires tenim una síndrome en comú?? Jo també he tornat amb ganes a la feina...

I és fantàstic!!

Una abraçada Òscar

GEMMA ha dit...

Bona tornada al curro, hi ha coses pitjors oi? com no tenir curro. Simpàtiques salutacions Òscar!!

Cesc ha dit...

Si més no, el fet de tornar a treballar serveix, entre d'altres coses, per començar a comptar quan temps queda per a les properes vacances!

montse ha dit...

La por a perdre la feina, fa que li donem un valor afegit de poder tornar-hi.

Salut i bona feina!

Lula ha dit...

bé, jo una mica de síndrome si que tinc, però no per tornar al curro, que ja m'està bé (toco fusta : que hi pugui tornar molts dies!!) però dps de molts estius xungus, en què realment NO volia fer vacances, aquest any si, aquest any sí que en volia, i ho he disfrutat molt, i em sap molt de greu que s'hagi acabat xq ha estat tan i tan bo

en fins, què hi farem...

ah! Òscar... tu el que vols és que et segresti una sueca... NO COLA!

òscar ha dit...

perquè estar malament, CLÍDICE, si podem estar bé o mitjanament bé? s'ha de mirar de ser pràctic: per vacances i per quan no n'hi han.

a més el d'estocolm, CARME, és molt més internacional i, per obra i gràcia d'stieg larsson, més llegit que aquest coi de post-vacacional.

l'oxitocina aquesta l'haurien d'empaquetar ben empaquetadeta les farmaceútiques, GABRIEL, i posar-la a preu de ibuprofeno. tindriem, segur, menys dolors musculars i molta més alegria a la cara.

es tracta d'això XEXU: toca anar a pencar i "puntu" (com diria joan gaspart). i si ja ho vols acabar d'arrodonir; diria que vas a pencar i, al damunt, mires de somriure una mica. tot i que, punyetero, passant les vacances a estocolm és el més normal del món tornar a la feina amb bona cara.

el més sublim de tot és, ESTHER, trobar el paperot que busques (i just quan el busques) enmig de les columnes de paperots ordenadament desordenats. he tardat anys en perfeccionar la tècnica, la veritat :)

miro d'estar content ASSUMPTA tot i que, com tothom, hi han dies i dies. el dia de montserrat va ser de bonics petits detalls de felicitat. de fet, a banda de l'aturada amb els fruits secs de l'àlex (l'enyoro) i la cara estupefacte d'en jordi en veure'm en xancletes; l'esmorzar "familiar" pelant la pava tots plegats va ser una veritable delícia que (en un altre format) espero que repetim l'octubre. petoooons!!!

molta gent es transforma a la feina, JOAN. se que és una tocada de pera això de llevar-se i passar "engarjolat" vuit hores cada dia però ... com és el que toca; millor mirar de fer-ho el més content possible, no? digue'm resignat.

els que fan la pilota et diran que fer-la, NAIDA, és també una forma de treballar :) conyes a banda, a mi les retrobades sempre m'han agradat. per tant, les de la feina i les rutines no haurien de ser menys, no?

jo penco de fa anys a gràcia, FRA MIQUEL. i, potser per això, solc treballar de molt bon humor ja que a un barri així no s'hi pot pencar d'altra manera.

gràcies KWEILAN! ostra, posats a demanar, jo tinc una llista feta que passa ineludiblement per un premi (gros) en algun dels sorteigs que organitzen la generalitat i l'estat setmanalment. caldria jugar-hi per rebre el premi, oi? :)

a la feina som poquets i ben avinguts MARTA. no sé si tothom té la mateixa sensació que jo però, més que companys, hi tinc amics i/o col·leguites amb els que vas a sopar, fer el cafè o et veus per vacances

això segur JESÚS. i, si no es viu millor, es viu al menys amb millor ànim i cara.

jajajajaja FERRAN ... clar que un seria més feliç amb un compte corrent no depenent d'una feina però, com és el que ara per ara toca (a l'espera de la rifa definitivament desesclavitzadora), millor riure's un pèl i patir el menys possible.

ets també, DERIC, del parer d'en ferran. suposo que he tingut sort amb la gent que m'ha envoltat sempre a la feina. si m'aturo a rumiar, no recordo pas cap company o ex-company del que pugui dir "no l'aguanto". sort, segurament.

deu ser, ALBANTA, que el fet de ser blocaire t'aporta un suplement d'oxitocina (llegir el comentari d'en gabriel) que altres sectors no ténen. :)

_MeiA_ ha dit...

Carai Oscar! t'admiro!
Jo 3 dies abans d'acabar les vacances ja estic depre...
Si, si... deixaré de banda tots els meus ídols... vull ser com tu!

=)

Noctas ha dit...

A mi em sembla Oscar que ets una persona que s'adapta molt bé a tota mena d'espais i sap buscar allò de positiu en totes les coses. A mi també m'ha agrdata retrobar el meu escriptori i els meus companys de feina i toranr altra vegada a la rutina, tot i que em queixi i que voldria una vida completament ociosa, en el fons m'ha agradat...saludus

Joan ha dit...

Ostres, quin positivisme! Ben fet, nano.

Jo no en tinc gens de síndrome post-vacances, però potser és perquè encara no les he fet ...

◊ dissortat ◊ ha dit...

Eixa síndrome no és real, així que no tens perquè patir-la. (Serà porque perque em queda tot el mes encara? xDDDD)

Salutacions!

jordicine ha dit...

La rutina té aquestes coses. Jo estava molt bé a Palamós, però no m'ha importat tornar a aixecar-me cada dia a les cinc del matí... O sí? Ja ja ja. Una abraçada, ÒSCAR. I fins aviat.

Marta M.Q. ha dit...

A mi em sap greu que es vagi apagant el bon temps i el fet de no haver d'estar pendent del rellotge. Però almenys em consolo planejant sortides pels ponts! jeje. Petons

Jordi ha dit...

Ostres, doncs tens sort. Jo el vaig patir tres dies abans de començar a treballar. T'entra el pànic i ja no te'l treus fins passats uns dies!!

TORO SALVAJE ha dit...

Jo dec tenir tots els síndromes dels que no el tenen...

Ja es mala sort.

Núr ha dit...

L'altre dia van dir no sé on que el 50% de la població de l'estat espanyol patia aquesta síndrome... Tenint en compte la quantitat ENORME d'aturats que hi ha, aquest 50% no deu ser tanta gent, oi?? Sincerament, a tota aquesta gent que es queixa de tornar a la feina, els diria dues coses: la primera, si no t'agrada la sensació de tornar de vacances, no te n'hi hauries d'haver anat; la segona, hi ha més de 4 milions de persones que no tenen feina, així que alegra-te'n de tenir-ne una i poder marxar de vacances.

Jo he marxat fora, sí, però, com vaig dir, amb el portàtil i la connexió a internet per a continuar treballant. I no em queixo!

Ada ha dit...

De vegades va bé tornar a la marxeta... jo també tenia ganes! No estàs sol!
Un saludet

Candela ha dit...

Jo també sóc com tu!!! feliç de tornar.

Assumpta ha dit...

Falta un mes menys un dia :-))

Albert B. i R. ha dit...

Quina sort que tens! Jo, previsor de no patir aquesta síndrome, vaig decidir treballar tot l'agost. És l'atra forma d'evitar-la.

lisebe ha dit...

jajaj doncs Ôscar a mí això tampoc m'ha passat perque no he tingut vacances.. i avuí día es una sort tenir-ne treball, així que em sembla molt bona la rutina quan es per una causa tan necessaria com viure i així no patir aquesta síndrome..
Petonets

òscar ha dit...

moltes gràcies GEMMA. tal com està el percal, tenir feina és un luxe a l'abast de cada cop menys gent.

una llarga "final countdown" en la que anar buscant el següent pont o festiu és un dels alicients setmanals CESC.

segur que aquesta és una altra de les raons MONTSE. el treball és tan precari que ens el mirem amb molt millors ulls que quan no ho era.

acabar amb coses bones sempre costa molt més, ho reconec. com reconec que no em costaria :) gens ni mica que em segrestés una sueca, LULA. millor, si pot ser, allunyada de l'estil lisbeth salander. una sueca, sueca de les de tota la vida.

un club de fans propi MEIA? :) com els pecos, els jonas brothers o la miley cyrus? ufff ...això de ídol no m'acaba de convéncer!

la vida ociosa m'agrada però no permanentment, NOCTAS. tot i que, posat a amotllar-me perfectament, opto per amotllar-me :) a unes vacances gegantines enlloc de una feina, clar.

ja te'n falta ben poquet JOAN. tres setmanes si no em falla la memòria lectora. ara ets en el moment d'anar veient la llum del tunel. quina enveja!

és un invent d'alguns treballadors inconformistes, DISSORTAT, que mitjançant la síndrome aspiren a ampliar quinze dies les vacances gràcies a una baixa. tot està inventat! :)

òscar ha dit...

ma mare, una veritable sàvia JORDI, afirma que a les cinc del matí no s'hi fa res bo ni de profit pel carrer. estic segur que no ha vist com ho brodes a la caixa tonta :)

el bon temps no s'ha apagat encara, MARTA. de fet, confio en seguir capbussant-me al mar pel pont del pilar. com un campió!

JORDI tu ets un home de tità que grimpa per muntanyes sense immutar-se ni (gairebé) suar. tres dies abans (per un dol futur) és avançar massa el dol per un iron-man com tu, recoi! :)

tenir tres síndromes o més, apreciat TORO, és sindromisme nombrós i, per tant, pots aplicar-te una desgravació espatarrant a la propera declaració d'hisenda. abraçada!

sempre enyorem, NÚR, el que no tenim. quan tenim feina, volem vacances. quan estem a aturats, voldriem el moviment d'un curret. en fi ... jo també m'he anat amb el portàtil però, aquest cop, qui estava de vacances era la wifi pública :)

a més apurant, ADA. vaig tornar dimarts passat a la nit per l'endemà, com una veritable màquina, tornar al taju amb alegria. no donen un dia més de vacances per bona disposició? :)

a veure si, al final CANDELA, som uns quants els extraterrestres sense pell verdossa els que voltem per la terra sense saber-ho? :)

hi ha ganes ASSUMPTA. amb una mica de sort, l'aimada E :) vindrà a rendir-nos visita a l'hora del cafè. ja veuras que guapa! :)

però algun espai per les vacances també tindràs, oi ALBERT? no fotem, que estar massa segrestat per la feina tampoc és massa bo.

Esther ha dit...

"Volver a empezaaaaar, otra vez"... i no és maco començar amb alegria? Però això de substituir el gelat de llet merengada amb sirope pel cafè de màquina, no sé, no sé...!!!! Molts ànims amb la tornada!! :)

Vida ha dit...

Quina sort! Jo sí que el pateixo. Vull ser ricaaaaaaaaaaaaaaa...

bajoqueta ha dit...

Així m'agrada! Com un campió :)

Arare ha dit...

És que - no li diguis a ningú- això de la síndrome post-vacacional només és per despistar. En realitat no existeix!

Albert ha dit...

Quina sort que tens. Potser d'aquí a unes setmanes has canviat d'opinió i ja no et sembla tot tan divertit. Si això et passés, fes-ne un post que m'ho passo molt bé llegint-te.
Adéu!

òscar ha dit...

el llistó deixat pel gelat de llet merengada (hacendado) amb sirope de maduixa (també del hacendado) reconec, ESTHER, que és difícil de superar però ... me'n queda altra? sí! seguir devorant aquesta combinació tot i que ja estigui pencant! :)

jo també VIDA. no fastigosament, només amb un normalment ric ja faria. em mantinc a l'espera amb alegre resignació mentre.

la bona predisposició, BAJOQUETA, és la mare de la ciència. desconec perquè la gent insisteix sempre amb la paciència :)

m'ho temia ARARE. com el colsterol, el bifidus actiu i el lcasei inmunitas. :)

aquesta setmana l'he superada amb relativa bona cara ALBERT, la veritat. però, si rectifico en breus setmanes, ho explico amb un post de donde dije diego, digo digo.

lisebe ha dit...

Buafffffffffff després de l'Albert estic jo... i vale que no puc passar sovint buafff amb poso a plorar soc transparent!!! es broma bon diumenge maco!!I bon començament de setmana.

òscar ha dit...

ostra LISEBE (de genolls i compungit); sembla ser que la tornada a la rutina no m'ha afectat el caràcter però sí la capacitat lectora de les comentaristes inmediatament posteriors a l'abert bir. bon diumenge, bona setmana i per mi, a partir de demà mateix, ... unes bones ulleres!!! :)
petoneeeeeeeets!

Sílvia ha dit...

Hola Òscar
Quina sort!!! Bona filosofia de vida.
salutacions

Lastienditas ha dit...

jajaja
Molt rebenvingut idò!
:)

Montse ha dit...

òscar, passa per casa q h tens un regalet!!! Mua

rosana ha dit...

sempre és millor veure la part positiva de les coses...crec que és més una manera d'autoprotegir-se tu, i que tot el món està igual i no vol agobiar-se abans d'hora...anem entrant tots poquet a poquet

DANI ha dit...

Una mica "raru de collons" si que ets, eh xatin!!!

Una abraçada per tots tres i a veure si trovem un foradet per veure'ns.

òscar ha dit...

un anar fent més que una filosofia, SÍLVIA. abraçada.

ja hi tornem a ser, TIENDITAS. a veure si sabem fer durar l'esperit de l'agost moltes setmanes.

m'hi acosto ara MONTSE. molts petooons!

segur que és així ROSANA. una cuirassa protectora per no fer xooof massa aviat. :)

clar que sóc raru de collons, xatins. s'ha de reivindicar l'extravagància, què nassos! :)

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

jo aquest síndrome el tindre quan pugui fer una feina continuada... ara per ara, tinc el síndrome de la butxaca buida :( que aquest si que fa angunies...
m'ha agradat com ho has dit!

salut i bona feina :)

nadeia ha dit...

serà perquè t'han provat les vacances! Jo tampoc no la conec aquesta síndrome. El primer dia de vacances ja aconsegueixo desconnectar del tot. Penso que aquesta és la clau. I si a més aprofites les vacances, no hi ha res que pugui espatllar-t'ho. Res.

Fabrizio ha dit...

no has pensat vendre la idea del "empajarat" a La Caixa? T'ho dic perquè m'ha recordat l'anunci de la iaia que, quan es jubilés, deia que volia "pintar i fer tapissos", i la versió masculina més apropiada seria EMPAJARAR-ME PER SEMPRE MÉS ... això em recorda un video que fa temps que circula sobre les diferències entre el cervell masculí i el femení, si no l'has vist el pots trobar fàcilment a youtube ("the nothing box") ... quedar-se hores i hores mirant el foc, suposo que ens ve de molt lluny.

I en quan a la sindrome d'estocolm, m'has recordat un altre, la sindrome d'stendhal, i en honor seu i del protagonista de la Cartuja de Parma (Obra maestra !!!) a partir d'ara signo com Fabrizio.

instints ha dit...

doncs sí, el somriure i la bona cara curen molts mals. Diuen que abans no existia això de la síndrome post-vacacional, que la gent xupava cues amb els sis-cents a les carreteres i l'endemà anaven a currar tant feliços.

Benvingut!!!

khalina ha dit...

Un company ens ha passat un article on un doctor diu que no existeix la depresió post-vacacional. I que si sempre estéssim de vacances la vida no tindria alicients... Trobo que aquest ja es passa

Doncs ja que estàs tan animat, fes neteja a fons del pis, del cotxe...

Goculta ha dit...

A mi tampoc m'ha passat aquest any això de la reentré xunga i tota la pesca.... encara em falta un pes per perdre la jornada intensiva i de fet estic desitjant que arribi la rutina normal .... Aixó si, unes vacances no anirien malament.

el paseante ha dit...

Amb no sé quants milions d'aturats, crec que la gent té la síndrome de trobar l'empresa xapada a la tornada de les vacances.

polaroid mental ha dit...

jajaja, molt bó!
tu ets un autèntic felicià!

òscar ha dit...

el panorama laboral està be pensit JOAN. tenir treball continuat, cobrar quan toca i acumular alguna monedeta a la butxaca són, avui en dia, unes sorts que ens haurien de fer enviar les síndromes post-vacacionals a pastar fang.

les vacances, curtes malgrat els trenta dies de durada NADEIA, m'han provat molt. ara toca aprofitar la feina tot esperant gaudir i passar-ho bé als ponts que el caledari ens regala. la mercè, a barcelona, és el primer regal que he vist a l'horitzó.

conec el clip del youtube FABRIZIO; un molt divertit monòleg sobre la convivència/guerra de sexes que, en les seves diferents variants, ens toca gaudir/patir cada dia. el pensar en res (que seria una mena de sucedani de l'empajarar-se) és una activitat que no tothom entén.

això diuen INSTINTS. ara les cues les xupem igual però l'endemà la get sembla que no entra al curro tan feliç.

el passat diumenge vaig ser el protagonista, KHALINA, d'una jornada de neteja que em va deixar baldat per dies. no torno a agafar aspirador i motxo fins a passat nadal. i juro per gracita morales!!!

les vacances, ni que siguin per rutina GOCULTA, mai no van malament. demà, a les dues del migdia per ser més exactes, cauré en la rutina de fotre el camp esperitat per gaudir del cap de setmana. :)

aquesta escena, desgraciadament gens inusual PASEANTE, és la que ens hauria de fer agafar la síndrome post-vacacional per les orelles i riuren's d'ella a la seva cara.

patir per patir, doncs no POLAROID. el patir institucionalitzat només me'l permeto amb el barça :)

Anna Tarambana ha dit...

La veritat és que tots hauríem d'agafar-nos-ho tot amb més humor, sembbla que tothom hagi de fer cara de pomes agres el primer dia...

Jo enguany també estic contenta de tornar a les aules... home, de vacances s'estava de conya, però m'agrada la meva feina! :)

Alyebard ha dit...

Encara sents el mateix ara que ja han passat més dies? ;-)

sànset i utnoa ha dit...

Quina rutina més envejable la teva. Jo porto dos dies que a la més mínima estic a punt de començar a plorar!

*Sànset*

Candela ha dit...

Ei, com estàs???

Cris (V/N) ha dit...

vacances? què són les vacances?

Com sempre un post optimista i ben parit, m'encanta llegir-te :) Petons !!

òscar ha dit...

de vacances s'està sempre de conya, ANNA, però treballant (ni que sigui al ritme que em toca darrerament); també.

un home no baixa del seu cavall enmig del riu, ALYEBARD :)

jo porto ja gairebé tres setmanes i plorar no ploro, SÀNSET. ara, d'anar atabalat ni en parlo.

estic-estic CANDELA. atrefegat però estic.

i a mi avui, ni que sigui per uns minutets CRIS, llegir una estoneta comentari i blocs.

elur ha dit...

a 27 de setembre, després de 4 setmanes d'estar treballant de nou encara estic en plena depre post-vacacional... és que no tinc companys de feina, jo :(

una abraçada!

òscar ha dit...

contxos ELUR, no tenir companys de feina sí que, potser, fa una mica més difícil això de superar les depres postvacacionals. ara (dubtant) ... ara, m'he deprimit jo i tot! :) petoooons!!!