dijous, 28 d’octubre de 2010

pans i vins

potser és responsabilitat del salt generacional o de l’educació rebuda, però ma mare sempre ha despatxat amb algunes veritats des d’un insolent tu a tu, fent radical bandera d’allò de al pa, pa; i al vi, vi.

aquesta dèria per la no mentida (ni en la seva versió pietosa) m’ha fet espectador, en esporàdiques ocasions, d’episodis de terra traguem que el pas dels anys han reconvertit en anècdotes simpàtiques. per exemple, sopar al restaurant d’un conegut (acoquinant, eh!) i quan l’home li va preguntar què tal li havia semblat l’esqueixada, ella, ni curta ni mandrosa ni amb cap mena de subterfugi, va deixar anar un irònic encara estic buscant el bacallà.

o jo (inconscient de mena) demanar-li, tot il•lusionat, opinió sobre una xicota amb la que portava algunes setmanes sortint i acabar rebent la plantofada d’un què vols que et digui? a mi m’ha semblat bastant aturadeta, la veritat.

però, potser, l’exemple més frustrant d’aquest si no vols la pols d’alguna resposta, no vagis a l’era de la pregunta, va ser jugant a futbol. ella mai no venia a veure’m. els acompanyants/pringats oficials solien ser mon pare i mon germà que veien en mi una virtuositat balompèdica que, finalment, va acabar quedant-se en virtu i encara gràcies.

el diumenge que finalment va decidir-se a contemplar les meves ziga-zagues per la banda, la meva dreta exquisida, el partit va ser contra una equip d’armaris encastats. unes bèsties, poc dotades per la piloteta, però altes com un sant pau i segurament futurs karateques olímpics. zero a zero al final i noranta minuts de mirar de no topar amb aquelles roques per anar dilluns, sa i estalvi, a les classes de mates o natus a jugar tranquil•lament al ahorcado o passar paperets amb notetes estúpides (“beltrán olora a formatge florit”, “arranz té pelusilla al bigoti”, etc) al del davant.

en acabar el partit vaig cometre la negligència (monumental) de preguntar a ma mare què tal havia jugat i ella, amb una capacitat de diagnosi digna d’en pichi alonso, va dir-me “nen, semblava que els hi tenies por. cada cop que se t’acostaven: o fugies o t’apartaves”. la setmana següent un rival em va obrir la cella d’un cop de colze, clar.

dissabte passat el meu nen va debutar a la lliga escolar de futbol sala. els rivals eren alts com sant paus i jugaven, tot hi ha que dir-ho, de collons de mico. l’onze a un final no admet massa interpretacions.

potser és responsabilitat del salt generacional o l’educació rebuda, però a mi això de la veritat sense matisos mai m’ha acabat de fer el pes. mentre el nen em preguntava què tal havia jugat, pensava que de pa n’hi ha de rústic, pagès, baguette, xapata i de sant jordi, entre molts d’altres. i de vi, començant des del bric de don simón, n’hi ha més que de sants al santoral.

per tant, respondre al nen que havia jugat molt bé, que era el primer partit i que a la tornada (amb sort) els hi tornarien la pallissa no va ser cap mentida pietosa. va ser, egoistament, la veritat que m’estalviaria veure’l el cap de setmana entrant amb una cella oberta. pel cop de colze d’un rival, clar.

50 comentaris:

Carme ha dit...

Has fet, bé! Jo no canviaria mai una veritat per una cella oberta. Per l'única cosa que has eprjudicat al teu fill és perquè no podrà expliciar aquesta anècdota de la manera tant divertida com tu l'expliques.

lisebe ha dit...

Doncs que vols que et digui a un nen mai se'l desamina pobret i tens rao las veritats com els pans i vins tenem maisos així que has fet bé, molt bé.!!!!!!!!!!!!!!!!!

Petonets Òscar

meloenvuelvepararegalo ha dit...

Crec que les mentides piatoses són positives en la majoria dels casos; però de vegades (no tant amb criatures) pensem que hem de protegir la gent de la veritat.
Salutacions,

XeXu ha dit...

Ta mare és una crack! Veig que la gent no té massa afecte per les seves accions, però jo me'n declaro fan incondicional des d'ara mateix (passa'm els seu facebook).

Potser és cert que no es pot traumatitzar la pobra canalla tirant per terra les seves il·lusions, però mentir per no desil·lusionar no ajuda en res. No et conec i no sé què fas a la vida, però em sembla que no t'he vist corrent la banda a cap equip de primera. I als equips de primera el que més s'estila són els destralers (menys al Barça, és clar, on són tots unes bellíssimes persones). Potser la teva mare no anava mancada de raó. I segurament tampoc hi anava en les altres afirmacions que destaques.

No tinc records d'ensabonades de ma mare, no recordo que em digués que feia res bé, ni que jo li preguntés. En tot cas, sí recordo les seves 'mentides piadoses' a altra gent, i més d'un cop, si jo era davant, li deixava anar 'mama, aixo no és veritat', amb la conseqüent mirada assassina de ma mare. Fins i tot recordo alguna escridassada per haver fet quedar ma mare en evidència per dir una mentida. Tu ho veus normal? Tu creus que aquest és l'exemple que s'ha de donar a un crio, el mentir descaradament a la gent i escridassar-lo per dir la veritat? Aquí ho deixo.

Per cert, allò del facebook era broma, que facebook és el dimoni, com bé sabeu. Però que sóc fan de ta mare és del tot cert!

garbi24 ha dit...

lescoses clares fan mal,però és la unica manera de formar als més petits...això si sense passar-se

VERD ha dit...

Tambè hi ha aquella que diu que si no tens res bo a dir millor no diguis res!

Jo hagués fet el mateix!

Salutacions,

Pilar ha dit...

Puc dir que m'agrada la sinceritat de la teva mare?...Tu vas donar per fet que el teu fill actuaria de la mateixa manera que tu, si haguès rebut la crítica (que pot ser constructiva), per part teva...I no sé jo que et va fer pensat això.
Què hi ha de dolent a saber que no hem fet bé alguna cosa?
No sé, no sé...

Albert B. i R. ha dit...

No he vist mai a cap persona que s'exprressi amb una sinceritat tan brutal com la teva mare! Deu haver deixat a més d'una persona feta pols!
Sobre el tema del partit, potser ni una cosa ni l'altra. També se li podria haver dit al teu fill que havia jugat bé però alhora haver-li corregit alguns errors. Potser el nen va pensar que què estrany que em diguin que he jugat bé quan hem perdut per tanta pallissa!
Almenys, això sí, has disminuit les probabilitats que torni amb un fort cop a la cella del proper partit!

Cesc ha dit...

Hi ha moltes maneres de dir les coses. Encara que, a vegades, costa trobar les alternatives. I a més, tampoc és tan clar que les mares tinguin les veritats absolutes.

-Nen, què vols que et digui, jo crec que jugant a bàsquet ho faries molt bé...

rits ha dit...

i allò dels testos s'assemblen a les olles? primera excepció?

tu anima al petit, sense que se li pugin els fums, però si esperonant-lo a millorar. Segur que anirà ben content al camp.

que sants barons que sou els pares amb lo dels partits dels nens!! que si dissabte a les vuit al matí a granollers, o diumenge a les VUIT!!!! del matí a sant cugat,...buf, us admiro!!!

Ferran ha dit...

La Sra. mare de l'Òscar, la Sra. ambaixadora (per la cosa de la diplomàcia, dic). Caram caram, deu n'hi do, tot un caràcter la mare, eh? A mi em sembla que les mentides piatoses són una sort, què vols que et digui. Una frase de res pot ser la diferència entre la felicitat i la misèria. Visca les mentides pietoses!! (el teu fill t'ho agrairà, el dia de demà. Fijo)

marta ha dit...

Doncs no sé, a mi m'agradaria poder dir la veritat, com ta mare, sense remordiments. No m'agraden gens les mentides pietoses.

Josep Lluís ha dit...

Unes gotetes de diplomàcia, que no d'hipocresia, a vegades també poden fer bé.

Assumpta ha dit...

A veure... tu que vols que el teu fill s'ho passi bé fent esport o que arribi a ser un futbolista d'elit?

Jo això de la veritat "passant per sobre de tot" i "de qualsevol manera"... no m'agrada gens.

I això que sóc una ferma defensora de dir la veritat... és més, ho diré per passiva: No suporto la mentida. Em rebenta que m'enganyin.

Ara bé, hi ha moments i moments i enfonsar a una criatura que va a jugar els caps de setmana dient-li "Fill meu ho has fet fatal, us han humiliat, si no heu tocat pilota, no veus quin resultat de vergonya?" doncs és quelcom que jo mai a la meva vida faria. Què s'hi guanya?

I em sap greu per la teva mare, eh? que segur que és una bellíssima persona :-)
Però és que la meva mare també té un puntet així... que, a vegades gairebé diria que és més de "fer planxes"... Ella és capaç de dir a algú que s'ha engreixat molt, o que la brusa li fa unes arrugues lletges, que el sofà nou que ha comprat no li agrada gens... no sé, coses així... i jo pregunto: "CAL??"

Tu ves a jugar, fill de l'Òscar i passat-ho bé... els de l'altre dia eren més grans que vosaltres... segur que al proper partit tot us anirà millor. Ànim!! ;-)

El P. Senglar (Ricard d'A i D. de L) ha dit...

Sempre va bé dir les coses tal com són i més dins de la família. Si es tendeix a protegir massa els nens, en sortir al món real es fotran uns clatellots espectaculars i seran uns frustrats.

Acabatdefer ha dit...

M'ha encantat aquest post! La veritat és que al final sempre agraeixes que una persona de tanta confiança com una mare et digui sempre la veritat, perquè gràcies a això mai aniras errat per la vida. Una cosa és mentir i l'altre maquillar la veritat sense fer mal, tenint en compte l'edat del nano esclar!
Diria que sempre reclamem veritats com temples, però quan ens les diuen ens sobten.
Fins aviat! ;)

Joan ha dit...

Suposo que la falca vampírica és una referència al 'directe a la jugular'. M'encanta. La falca, dic.

Sóc ferm defensor de la veritat, però hi ha moltes maneres d'abocar-la. 'Has fet el que has pogut, t'hi has esforçat, però avui no ha sortit massa bé'. Crec que es pot ser sincer sense entrar a sac. Diuen que cometem amb els fills els errors oposats als dels nostres pares.

En el meu cas és mon pare el destraler de la sinceritat. Aprens a apreciar-ho, però no acaba d'agradar. Però tampoc cal mentir per tenir tacte. És un tema de credibilitat. Les mentides, per més pietoses que siguin, no deixen de ser mentides.

_MeiA_ ha dit...

M'ha fet molt riure la sinceritat extrema de la teva mare.
La veritat dels pares va a missa, ja que ells mai et diràn una mentida, i si ho fan... és petitona.
Però a vegades també va bé maquillar una mica la veritat.

:)

Clidice ha dit...

bé, que et puc dir? això de l'esqueixada m'ha arribat a l'ànima, semblava una anècdota d'en Santiago Rusiñol :) jo vull anar al restaurant amb ta mare i també vull el seu facebook :D Ara, amb la cosa de la criatura ja és més complicada. També vaig créixer amb pares i avis d'aquells que mai et diuen que fas res bé i no és gaire bo per la salut això (la mental vull dir), però dir-li mentides al nen tampoc està bé. O sigui que animar-lo però que no es pensi que és un crack si no l'és està força millor.

Ara, al restaurant, amb ta mare, de totes totes :D Pagaria per veure la cara del maitre! ^^

starbase ha dit...

Doncs jo li hagués dit la veritat d'una forma suau: la vida es molt perra i sempre hi ha un mamó que és més alt, més fort, més guapo i que té més peles que tú.
Però que alhora sempre hi ha un pelacanyes més trist, més patètic, més pobre i més lleig que tú.

Això dit amb suavitat i tal per no espantar la criatura... i 'adelante'!! :D

Six X ha dit...

uixx, això fa una mica de mal, jo no recordo que la meva mare em fes mai costat (ni amb mentides ni amb veritats)...la conduirà això cap a una residència quan li arribi el moment??? perquè el meu marit tampoc la traga, i jo, pel fet de ser filla única, tinc tots els números per haber d'aguantar la seva mala baba quan arribi a la vellesa.
Canviant de tema ¡¡¡¡TRUE BLOOD!! ja has vist la tercera temporada? és brutal!! (reconec que el viking Eric em perd)

montse ha dit...

Una bona explicació ajuda a descobrir tots els matisos de colors que hi ha entre el blanc i negre.

Salut i endavant, els pares sempre ens pensem que no ho fem pro bé.

sànset i utnoa ha dit...

Ben fet que has fet. Val més ser previsor. Anar a urgències per un pecat de sinceritat tampoc és de ser massa astut!

T'envejo! tu que et vas quedar amb la "virtu", i jo que no vaig passar de la "v".

*Sànset*

Goculta ha dit...

mares.... com no estimar-les malgrat la veritat ;-)

Alyebard ha dit...

S'ha de trobar el terme mig, crec que has fet bé, però no li amaguis la realitat, o la castanya serà monumental. I quina canya la teva mare, em recorda a la meva, no serà empordanesa? Per que les fot de canto.

Albert ha dit...

Jugui bé o malament, el que li has de dir després de cada partit al teu fill és que els rivals eren bons i que ha fet un bon partit, però també has d'afegir-li en què creus què pot millorar. Així s'esforçarà més en el següent partit.
Adéu!

òscar ha dit...

no et pensis CARME: el nen és molt salat explicant anècdotes. pot acabar acusant-me d'esbombar els seus resultats esportius sense permís, per exemple.

totes les coses estan carregades de matisos LISEBE. fins i tot és qüestionable que la cella oberta fos responsabilitat de ma mare, la veritat. petooons!

i, a més a més MELOENVUELVEPRAREGALO, és tan difícil saber exactament si la "nostra" veritat és realment la veritat.

benvingut al club de fans de ma mare XEXU que, com bé dius, és una veritable CRACK en majúscules. només un matís: ella no va dient la seva veritat per tot arreu. ara, si li preguntes hi ha el risc (claríssim) que et digui el què pensa. i, si t'he de dir la veritat, jo aquell dia m'apartava força dels destralers, l'ex xicota un pèl aturadeta sí que ho era i, per damunt de tot, l'esqueixada anava molt i molt curta de bacallà :)

aquí està JOAN (GARBÍ): no passar-se i saber fer-ho bé no és massa senzill la majoria de vegades.

potser tens raó PILAR. però en el moment, i després de la pallissa brutal (futbolística) que van rebre, no vaig saber cóm dir-li que ell havia estat igual de desencertat que els seus companys. el primer que em va sorprendre va ser que ell vulgués saber cóm havia jugat després de l'atonyinada, la veritat.

és un sinceritat crua que només respón a preguntes directes ALBERT. si jo no li hagués preguntat, no m'hagués dit que havia jugat com el cul. però clar (pèl burro jo) vaig i ... pregunto! :)

jajajaja CESC. no solen tenir la veritat absoluta però l'evidència és que jo, aquell diumenge, m'apartava d'aquelles bèsties que millor ni explicar-ho. jo i ... els altres deu!

és divertit acompanyar-los RITS. la pega és que hi han molts (pares i mares) que ho viuen com si el nen els hagués de prejubilar. i no sé jo si ,molts nens prejubilaran els pares amb el futbol.

ara ja està més grandeta i el caràcter ha anat minvant FERRAN. tot i així, millor que cap maitre li pregunti què tal li ha semblat el dinar :)

jo crec que tindria remordiments MARTA. hi ha cops (penso) que millor callar o maquillar algunes realitats.

estic amb tu JOSEP LLUIS. no és ser hipòcrita fer que la gent estigui a gust, malgrat que el peatge sigui una petita mentida.

és tot just com la teva ASSUMPTA. té puntets de planxista. no té intenció de fer mal però com un li pregunta, doncs ella va i es veu amb l'obligació de dir la veritat. i, com bé intueixes, és una bellíssima persona. mira com he sortit jo (també mèrit de mon pare, clar) ... de bé :)

òscar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Álvaro ha dit...

No sóc gaire partidari de les mentides pietoses, però tampoc ho sóc de dir el que penso sense cap mena d'embut i/o vaselina per el que m'escolta. Vamos, no sóc "ni chicha ni limoná" que diuen.

Ara, potser és per el salt generacional que mencionaves abans, però el que és cert és que les nostres mares, apart de fer gala en ocasions d'aquesta "radical veritat", poques vegades s'equivocaven amb el que et deien. "Ui... la teva xicota té pinta de lagartona", "ui...conduint així te la fotràs qualsevol dia", "ui...tú ves fent hores extra i feines que no et toquen, que després el mèrit se l'endurà un altre, burru, més que burru".

I no sé si per una raó divina o què, al final acabava tinguent raó: la que era la xicota era una lagartona, et foties una bleda amb el cotxe, i l'ascens era pel teu company que no feia ni la meitat del que tú feies.

Salut!

òscar ha dit...

jo RICARD, potser per un excés de sobreprotecció, opto més per no dir segons quines coses. també deu resultar frustrant que els mateixos de casa et desanimin. si pot ser; que tothom acabi acumulant només les frustracions justes i necessàries i, sobretot, un bon grapat de felicitat.

potser és això ACABATDEFER: no calen veritats com a temples. amb veritats com petites ermites ja en tindríem prou :) ... sinó algunes “construccions” poden acabar allargant-se com la sagrada família!

no he explicat a l’apunt, JOAN, que mon pare (també present al partit) va suavitzar l’anàlisi tècnica de ma mare dient coses de l’estil “si hagués anat al xoc no hauria fet ni una sola jugada”, etc... tampoc mentia :) la falca (i la sèrie)-pel meu gust- són de nota.

els matins del futbol i de la xicota MEIA, malgrat el que pugui semblar per l’apunt, no em van deixar massa planxat. ara, el dia del bacallà no sabia on ficar-me.

benvinguda CLIDICE, juntament amb en xexu i amb mi mateix, al club de fans de ma mare. això del facebook ella, de moment, encara no ho toca; però quan s’hi apunti segur que s’apuntarà a un grup de l’estil “señoras que buscan denonadadamente el bacalo perdido en l’esqueixada” :)

com els d’alicante STARBASE! sí que és cert que sempre n’hi han de més alts i més forts però ... més guapos que el meu??? :) això sí que és una mentida com una casa pairal!!!

el grup del facebook, SIX, “señoras que de perseverar con su mala hostia acabarán en la residencia lonely days” podria ser una bona alternativa perquè comenci a reflexionar. i, si no, portat al eric que, segur, ho acabes veient tot d’altra manera.

segur que no ho fem prou bé tot sovint , MONTSE. però per intents ... que no quedi!

home SÀNSET (amb falsa modèstia, clar!) la virtu jo sí que la tenia. sra, atrotinadet que estic, ni la v ni res de res!!!

és impossible no estimar-les GOCULTA. i impossible no riure’s amb alguna de les seves sortides!

és canfanguera ALYEBARD. però quan li toca la tramuntana barcelonina (si és que existeix aquest airet); com tu dius les fot ben bé de canto.

aiiiii ALBERT ... els rivals eren massa bons. i això, al menys jo, no tenia manera d’explicar-li.

Bargalloneta ha dit...

Com sempre m'has fet treure un somriure!!
i el cartell avui m'ha arribat al cor... Pablito Calvo, i com plorava jo cada vegada que llegia el conte, va ser un drama quan vaig veure a pel.lícula. petonscommarc

Filadora ha dit...

Jo hagués fet el mateix!

Assumpta ha dit...

Perfectament... ho entenc :-) La meva germana i jo ja ho diem "segons davant qui, a la mama millor no preguntar-li segons què" ;-))

abogadaenbcn ha dit...

Ben fet Oscar!!!

el paseante ha dit...

Ara entenc que alguna vegada hagis insinuat que t'agrada el meu blog. No volies que algú m'obrís la cella en el següent post :-)

òscar ha dit...

amb el teu menú d'anècdotes ha quedat més que ben retratat ÁLVARO: mai no s'equivocaven. podem preguntar-nos si calia ser tan directe o no però la realitat és que jo defugia els rivals, l'ex xicota massa moguda no era i el bacallà brillava per la seva absència a l'esqueixada. salut company!

a mi, MÒNICA, sempre m'ha cridat l'atenció el rodolí del títol. especialment pel "vino" associat a una criatura. apologia de l'alcohol? :) petooons!

segur que es podia fer millor FILADORA però, segur, que ho vaig fer pensant que era el millor en aquell moment.

i si les fem que truquin " a dir el que pensen" en programes de l'estil sálvame, ASSUMPTA? segur que li acaben el txollo al jorge javier i la belén :)

espero que no recordi, ABOGADA, tot el que li vaig dir pel partit de tornada. només el sobtat fitxatge de messi faria canviar el destí d'aquest partit :)

a tu, amic PASEANTE, et tracto sense cap mena de mirament ni pietat :) a algú que pensa i escriu ta bé com tu només queda aplicar-li la frase de l'ase aquell de bilardo: "al rival ni agua".

TORO SALVAJE ha dit...

Ho sento pero jo penso igual que la teva mare.
Val més una cella oberta a temps que una frustració de per vida.

Clara ha dit...

"els acompanyants/pringats oficials".. jajaja jo també en conec d'aquests!


Una mare sincera.. m'agraden, aquestes.. però fins un límit. Els papes han de tirar floretes, de tant en tant!!

Clara ha dit...

"els acompanyants/pringats oficials".. jajaja jo també en conec d'aquests!


Una mare sincera.. m'agraden, aquestes.. però fins un límit. Els papes han de tirar floretes, de tant en tant!!

Agnès S. ha dit...

Buf! una mica dur, però mira-ho així, n'hi ha que fan a l'inversa, el seu nen és el més espavilat, el més eixerit, si tenen una novia paradeta, diuen que és una mosquita morta que ha enredat el nen, no pas que el nen ha triat malament...
Aquestes mares si que no les soporto

A més els nens s'acaben creient que són qui sap què, i després se la foten, perquè qualsevol els passa al davant.

Sílvia ha dit...

Hola Òscar
Difícil superar el nivell del escrit i els següents comentaris. No tinc paraules :)
mira, una: Salutacions

Grigri ha dit...

Jo sóc partidària de no tractar els nens de tontos, com si no sabessin interpretar sols la realitat. El que diguis al teu fill l'ajudarà a afrontar els propers partits, però, com bé deies, un onze a zero no deixa lloc a gaires interpretacions.

L'important és ajudar-los a llegir el món que els envolta, amb les coses bones i les coses dolentes, i sobretot sobretot, que els quedi clar que jugant millor o pitjor no perderan mai la confiança que els seus pares han posat en ells i en els seus esforços.

i ho deixo aquí que m'estan començant a sortir les plomes de lloca... jjjjjj...

Montse ha dit...

molt be, oscar!!! cal haver stat fill per reaccionar, de vegades, de la manera encertada,.... a mes, segur q sera aixi com dius... (espero)

òscar ha dit...

el resultat del partit, SÍLVIA, també ens va deixar sense paraules. al nen ... i a mi.

i, tot i que és molt tòpic GRIGRI, que mirin d'aprendre que guanyant, perdent o empatant, el més important és passar-ho bé. no sé si dient-li el que li vaig dir, vaig fer alguna passa endavant en aquest aspecte :(

posats a dir la veritat MONTSE, a no ser que tot l'equip rival pateixi una grip al partit de tornada, crec que en tornaran a sortir escaldats.

elur ha dit...

oh! com és que després d'haver-te llegit, ja fa dies, no et vaig deixar un comentari? ai senyor que malament que estic...

Digues-li al teu nen que no convidi a la iaia al futbol, pel que pugui ser.

A vegades els fills fem preguntes als pares, de les quals ja en sabem la resposta, només perquè ens animin incondicionalment.

Molt bona la teva mare!
Jo anava pel mateix camí, una vegada la sogra de la meva tieta ens va convidar a dinar de festa major i va fer canelons. Jo era una mena de forat negre i ho menjava tot. La Lola, ben cofoia per la meva manera de menjar-me els canelons que havia fet, em va preguntar si m'agradaven... 'són més bons els de la mare' vaig dir. Jo ben panxa, è? van ser els altres que van quedar fotuts.
O quan la perruquera de tota la vida em va preguntar perquè la mare no hi anava, 'no li agrada haver-se d'esperar tant'... en fi, ara sóc més diplomàtica :P

jordicine ha dit...

Molt bo! La meva mare crec que té un estil similar a la teva. Jo també prefereixo posar una miqueta d'aigua al vi, si és necessari. El meu fill juga a futbol. Dissabte van perdre per 8 a 0... i fa de porter. Però com que les estadístiques es poden 'moure' de la manera que vulguis, i més si t'hi dediques professionalment, vaig deixar-li anar: "ho has fet molt bé. T'han fet 8 gols però has fet 35 aturades". I a més, era veritat! Ja ja ja. Res. No cal frustrar a les noves generacions. Salut, ÒSCAR.

òscar ha dit...

ostres ELUR ... mira que dir que eren més bons que els de la mare? :) els canalons de la mare (ni que siguin un tros de marbre amb sabor indefinit) sempre són els més bons si un/a no vol provocar un cisma familiar gegant. el dret a fer planxes és d'elles ... no nostre!!! :)

clar JORDI ... com tu ets del ram tens una opinió legitimada :) però jo què li explicava? allà no hi havia estadística que amagués el desastre. abraçada company!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

genial, com sempre

jomateixa ha dit...

A una mare se li aguanta tot, però deu ni do, quina sogra deu ser...!

òscar ha dit...

i tu, JESÚS, molt amable com sempre.

no et pensis JOMATEIXA (clar, què he de dir!) però a casa meva no s'hi fica gens. altra cosa és ma sogra que menja a banda. :)