supersticions no, gràcies!

m’importen un cogooooooooooombre així de gran les supersticions. és més, en relativitzo tant el seu poder que, a la mínima oportunitat que tinc, les repto en duel de pistola com en qualsevol d’aquells westerns que passaven dissabtes a la tarda per la tele. piñau-piñau!

que enmig de la vorera hi ha una escala? passo per sota tot xiroi. que el saler té vocació de funambulista? jo que l’empenyo damunt la taula. que hi ha un mirall a casa que s’ha de llençar a l’escombraria? l’òscar l’esmicola en bocinets mentre s’hi veu reflectit. portarà malestruc però jo el raïm de la nit de cap d’any me l’he menjat tota la vida obert, peladet i sense un sol pinyol.

tot i que ara en presumeixo inflat i orgullos com un gall dindi, fins ben entrada l’adolescència era un supersticiós de tres parells de nassos i, especialment, amb tot el que tingués relació amb el futbol.

relaciono alguna de les manies balompèdiques jovenils inel.ludibles. sempre samarreta blanca sota la de l’equip. escalfadors sota els pantalons. sortia al camp amb el cabell moll, ni que fóssin les vuit del matí d’un diumenge del mes de febrer. i, durant tota una temporada, vaig mantenir la creença que sols jugava bé si duia una bota de model diferent que l’altra.

les dèries, traslladades a la meva religió blau-i-grana, esdevenien de psiquiàtric. anar al camp nou amb el mateix jersei mentre no perdèssim (l’empat no trencava l’encanteri i, per tant, m’he trobat veient un barça-hèrcules amb coll alt al mes de maig). prometre que si remuntàvem no beuria coca-cola durant una setmana ... però l’anècdota més ridícula vaig coprotagonitzar-la en companyia d’un entrepà; d’un entrepà de carn arrebossada.

1982. final de la recopa. assolida certa llibertat infantil, a casa em permeten per primer cop anar a l’estadi tot sol. però on comença la llibertat de moviments acaba la gastronòmica i ma mare, pessada com encara és amb el menjar, posa com a condició sine qua non que m’acompanyi un entrepà estratosfèric de carn arrebossada. embolicat amb paper albal, és clar!

el partit es complica amb un gol dels belgues i jo, molt nervios, començo a desplegar una bateria de promeses a cumplir en cas de victoria. res. ni ens acostem a porta. osti, si fins i tot el Papa és soci del barça, collons!

trec part de l’albal i faig una trista mossegada. arrebossat, carn i pà fan una bola de difícil digestió. fàstig d’entrepà, penso, i fàstig de final. falta a favor. expectant, tens, clavo la mirada en el llançament mentre intento mastegar. goooooooooool de simonsen. esclat de joia al gol sud i, de l’emoció, l’entrepà inicia un alegre vol, rodolant a càmera lenta, molt similar al dels ossos del 2001 de kubrick fins a dipositar-se entre mig dels meus peus.

allò va ser una senyal divina. vaig anular les inoperants promeses realitzades fins el moment per fer-ne una de nova i d’eficàcia científica: si l’entrepà es quedava allà, enmig dels meus peus, durant tot el partit no hauria col de brusel.les ni makenen pis que ens guanyés. i així va ser: 2 a 1. campions de la recopa.

reconec que, en determinades ocasions, he tornat a tenir la temptació d’emprar l’entrepà de carn arrebossada com amulet. a l’examen de selectivitat, quan vaig intuir que tindria el meu debut sexual o la única vegada que vaig visitar un casino.

no ho vaig fer. però encara avui, quan afirmo que les supersticions m’importen un cogooooooooombre així de gran, estic convençut que el veritable artífex de la victoria no va ser altre que el meu entrepà de carn arrebossada.

estava bó l'entrepà? -va preguntar-me en entrar a casa-
el millor que he menjat mai, mama!

com una sípia a la planxa

com si fos un dels concursants engabiats del gran germà, mentre xafardejava més content que un gínjol els blocs nostres de cada dia, he escoltat la veu suprema d’amèlia (addicted to love) cridant-me al confessionari. glupsss!

encongit com una sípia després de passar per la planxa, amb el teló de fons d'aquell quadret de coloraines darrera el meu clatell, la veu, com arribada del més enllà, d’una amèlia taxativa em deia: “estàs nominat, xaval, a fer un meme”. després el silenci. i sepulcral.

un mes dins d’aquest univers i, per fi, legitimat primer a respondre i després aixecar un dit per preguntar. com al cole però sense bata.

respondre amb un petit llistat de SIS COSES QUE EM FAN FELIÇ (NO RELACIONADES AMB EL SEXE). més senzill que el pretèrit imperfecte de subjuntiu, la taula periòdica d’elements químics o la fórmula per resoldre equacions de segon grau ja que, a mi, fer llistes m’agrada. sempre les he fetes i, algunes, tan inversemblants que fa vergonya comentar-les sense la influència d’un (o dos) patxarans.

sis d’una mica originals:
1)cantar (o baladrar, segons la generositat adjectivadora del pobre veí) a la dutxa. vampiresa mujer de johnattan richman i todo lo que nos gusta de sidonie són dos dels meus darrers èxits del karaoke-shower.
2)jugar pel passadís de casa a futbol amb el nen. les parets estan contentíssimes.
3)anar a l’fnac a escoltar música, anotar-me títols al mòbil dissimulant davant dels dependents i, ja a casa, baixar-les de internet.
4)plorar d’alegria al final d’una peli. sols ploro d’alegria i per pelis amb finals tipus love actually, qué bello es vivir, etc. la meva dona es parteix del riure veient-me.
5)fer vaixells, a la llet, amb galetes principe.
6)mirar la meva dona com llegeix. es queda embadalida dins d’una bombolla lectora. i jo, observant-la tota feliç, encara més embadalit que ella.

superada la por del confessionari. recobrat l’aspecte normal després de ser per uns segons sípia a la planxa ara aixeco la mà i pregunto ... algú pot dir-me perquè a això se li diu meme? a quanta gent ho he de passar ara?

les forces de la natura

la natura és sàvia i la seva força incontrolable. l’home, en general, lluita per derrocar la dictadura natural amb escamots de parallamps, dics de contenció o construccions preparades pels seismes guanyant petites batalles a un rival prepotentment superior.
és una guerra perduda, quan les forces de la natura despleguen tot el seu potencial bèlic ...

cada matí, davant del mirall del bany, blasfemo en arameu i recordo la santa mare que va matricular les forces de la natura que, mentre dormia, s’han entretingut dipositant a la meva cara una abundant gernació d’antipàtics pèls. no podrien dedicar el seu temps i esforços en altra afer que no sigui el creixement indiscriminat de capilars a la meva cara?

l’antídot per combatrel’s, pà per avui i gana per demà, és una pírrica maquineta d’afaitar i un trist pot d’escuma. igual que (intentar) matar dinosaures amb tiraxines!

carrego, des de fa molts anys, l’emprenyador pes de l’afaitat amb animadversió. descartades les maquines elèctriques, òptimes per oferir-te un agradable pessigolleig matinal però d’una inútil impotència rasuradora, els bàlsams suavitzants i les maquinetes lastgeneration sols amortigüen la carnisseria diària que em fa emular sweeney todd.

la meva dona diu que sóc un exagerat, que em queixo per vici i no n’hi ha per tant. que els homes som molt poc suferts i ens ofegeguem en un xupito d’aigua. que és rematadament més cruel fer-ho amb cera i, en canvi, ella no engega focs artificials de queixes cada cop que es depila.

segurament té raó. i també, segurament, l’home intenta ensinistrar en và la natura sàvia i incontrolable amb parallamps, dics i pírriques maquinetes d’afaitar.

literalment irritat per l’afaitat, pregunto al mirall tan dramàtica i sufertament com els homes per algunes collonades sabem fer, “perquè, mare natura, no em vas crear imberb?”.

una goteta, minúscula, de sang apareix a la meva cara. quan les forces de la natura ...

la botiga dels horrors lectors

la saviesa popular atribueix el poder de la somnolència a la comptabilitat de xais. la litúrgica successió d’un imaginari d’anyells, degudament numerats, sembla una de les solucions més efectives per aconseguir vèncer la son quan et presenta batalla.

a mi, propietari d’una imaginació massa condicionada per les imatges vistes a la tele, el únics exemplars del món oví que em vénen al cap en situacions com aquestes són el borreguito de norit i la famosa dolly. i clar, amb referents d’aquesta mena, no hi ha forma d’adormir-se.

en canvi, si desitjo plenes garanties de son immediata, tinc oníricament comprovada l’efectivitat narcòtica de dos llibres permanentment inacabats. zzzzzzz.

he llegit, i gaudit fins el darrer punt i final, llibres verinosos, feridors, tramposos, superficials i d’altres adjectius sense ensenyar la bandera blanca de la rendició. devorat el rayuela de cortázar sense tenir la sensació d’estar autoflagelant-me. acabat el 2666 de bolaño amb ganes trobar-me altres mil pàgines més. però amb aquests dos, amb l’illa del dia abans d’eco i l’ulises de joyce que sembla deixar captivada la marylin de la foto, no puc.

o si que puc. puc fer unes fantàstiques zetes sense pastilles ni dollys ni norit el borreguito.

quín llibres no heu pogut mai acabar? quíns llibres són el vostre millor somnífer? zzzzzzzzz.

manifest gris

benvolguts ex-usuaris:

des d’aquestes línies, que gentílment m’ha cedit l’escribent del bloc, vull denunciar la situació de vilipendi i menyspreu generalitzat que estic patint els darrers anys.

a l’exili cromàtic al que estic sotmés, que arracona la meva presència a capses de més de divuit colors per darrrera de trepes nouvinguts com el verd festuc, cal afegir-hi d’altres, més filosòfics potser, que fan que ningú vulgui saber res de mi. el gris fa nosa. no interessa.

asumeixo, amb resignació, carregar amb el feixug pes de ser titllat d’ensopit i trist. és una etiqueta que m’acompanyarà tota la vida. però d’un tems ençà, la meva reconeguda gamma de grisos que separava el blanc del negre, ha estat desterrada pel pensament que exigeix l'elecció d'un bàndol.

o defenses fermament la nova cuina creativa o et postules com inequívoc guàrdia pretorià del receptari tradicional. ets un malalt de la literatura de consum massiu o no llegeixes res que aparegui a la llista dels més venuts del fnac. 40 principals o indi. o afirmes que aquest quadre el pot fer el teu fill de tres anys amb els ulls tancats o no legitimes altra cosa que performances i videoinstal.lacions.

seré, en pocs anys, declarat una espècie en extinció?

pluja d'ascensors

plou des de fa dos dies a barcelona. el temps, la pluja en particular, és un dels recursos més útils pels inevitables trajectes d’ascensor amb veins poc dotats per l’exòtic art del parlar per parlar.

hi ha una fèrtil collita de frases fetes, plujosos llocs comuns que ens faciliten aquest, per molta gent tens, tràngol. respondre, després de l’educat bon dia, un “bé, bon dia per dir alguna cosa perquè amb la que està caient ...” pot ser el tradicional inici d’una fantàstica conversa prototipus d’ascensor.

uns “al camp li anirà molt bé”, “ara no diran que els embassaments estan mig buits” o “així l’aire es neteja una mica de tanta polució com tenim” poden perfumar d’aroma ecoconversador l’ensopit trajecte.

si el medi ambient sols t’atrau per exercir de pixapins, un cap de setmana l’any, visitant el llac de sant maurici; pots postular-te com perfecte urbanita recorrent al “quatre gotes que cauen i els semàfors, com sempre, espatllats” o “el pas de vianants, amb la pluja, és més perillós per les motos que la pell d’un plàtan als dibuixos animats”.

quan l’odisea de pujada us hagi de portar a pisos alts (a partir d’un quart real, si no es bada boca, la tensió acumulada entre els ocupants pot conduïr a immolar-se estil bonzo algun d’ells) es recomanable traduïr patillerament dites populars castellanes del tipus “per l’abril, aigües mil” (el mes de l’any de la conversa és el de menys!) o recordar que quan “plou i fa sol, les bruixes es pentinen”.

finalment, per atorgar un toc més psicològic al tema, es pot adduïr allò de “la pluja, a mi, em deixa molt trist i melangiós” o “la pluja em posa de mala lluna”.

adéu-adéu, que tingui molt bon dia sr. veí! abans d’entrar a casa, passar la sola de les sabates repetidament per l’estoreta aquella tan mona comprada a ikea és obligat.

al despatx, amb les soles ben eixutes, em vé al cap que jo pertanyo al segment de població als que la pluja els posa de mala gaita. pels quatre dies que plou aquí, potser no val la pena.

la música calma les feres, diuen. i jo dic que avui, quan agafi l’ascensor i després de desitjar-li bona nit al veí, em posaré a l’mp3 cançonetes. cançonetes de pluja.

raining again – moby
electrical storm – u2
està plovent – els pets
purple rain – prince
it’s raining man – the weather girls
here comes the rain again - eurythmics
it’s raining again – supertramp
singing in the rain – frank sinatra

la botiga dels horrors musicals

juliol passat, nou amics de l’escola que aquest any hem conquerit el rodó cim dels 40, vam regalar-nos un cap de setmana plegats a donosti. una delícia.

furgoneta de lloguer. horetes d’asfalt i divertida conversa. dos dies de menjar i beure sense treva. en definitiva, una mena de festa del pijama masculina treint-li les teranyines a l’esperit jovenil que encara conservem tot i els maldecaps.

els dies previs a la sortida els hi vaig posar uns deures individuals pel viatge. m’havien d’enviar en privat el títol de dos cançons que els hi agradessin molt, tot i reconèixer que majoritàriament serien titllades d’horteres. una mena de botiga dels horrors musicals del nostre grup d’amics.

va ser un dels grans moments del viatge. la travessa intentant encertar quí havia escollit cadascun dels divuit atemptats contra la música va ser delirant ...

el més de la ceba de tots (sols compra productes catalans al súper i respon en català a qualsevol turista japonés que li pregunti ón és la sagrada familia) va escollir nunca debí enamorarme de camela. entre les eleccions del director de banc, seriós i formal a la feina, el me gustas mucho de rocío durcal. el que matina cada dia per anar a treballar; es una lata de luis aguilé. l’advocat penalista acostumat a judicis i personatges de tota mena, va optar pel felicità d’albano i romina power.

què? ens animem a treure les màscares musicals que tots portem?

jo vaig escollir el jardín prohibido de sandro giacobbe i la chica del póster de francisco. ja sé, ja sé; per llogar-hi cadires!

quínes dues cançons de qualitat dubtosa us agraden?