fefaentment

no era plat de bon gust emprar amb ell aquell to txulopiscinesc ja que es tractava d’un treballador modèlic i millor persona. però les normes son les normes i ¡què collons! no es podia tolerar que ningú, per bon jan que fos, se les saltés a la brauera. així que al cap de recursos humans, fastiguejat d’excuses dignes d’un pàrvul, no li va tremolar gens la veu quan va dir-li a H que el proper cop que fes tard s’aniria a la puta calle. va semblar-li que l’ús del "a la puta" reflectiria més fefaentment la inestabilitat del seu lloc de treball que el "de patitas". tot son criteris.

H no és cap prototip de bellesa masculina digna de compartir llençols, i adopcions vietnamites, amb l’angelina jolie. tampoc presenta un coeficient intel•lectual superior a la mitjana ni és un admirat esportista d’elit emprat com esquer per vendre natilles a tuttiplén.

però, malgrat no ser una icona social, atresora un aura que el converteix en un ser dotat d’un magnetisme diguem-ne que peculiar. quan H trepitja el carrer, atrau inevitablement a qualsevol vianant desinformat i/o turistes capbussats dins d’un plànol de la ciutat. farmàcies properes i itineraris més idonis per visitar la magna obra de gaudí figuren entre les preguntes més plantejades.

és una força superior de la que no se’n sap escapolir i, el que és més greu, amb l’afegitó de recrear-se en mil i un detalls i explicacions addicionals. millor agafi el bus que el deixa al peu del parc güell enlloc d’anar en metro i pujar per unes escales mecàniques que gairebé mai funcionen, ... bla, bla, bla. inevitablement arriba tard a la feina.

el més xocant és que no atrau enquestadors ni profetes de pseudoreligions rossets, vestits amb camisa blanca i corbata negra. només se li atansen per esbrinar cóm arribar algun lloc, però mai per qüestionar-li sobre hàbits de compra ni ensenyar-li el camino cap a la veritat.

ho ha provat tot i més. posar-se passamuntanyes sols sortir de l’escala de casa o recórrer a la cirurgia estètica creient que el problema era facial. assistir a cursos d’oratòria zen quan pensava que el problema eren els seus excessos verbals. res.

mirant el sostre i veient l’espassa de damocles del a la puta calle damunt del seu cap, va respondre-li al responsable de recursos humans, sense tremolar-li la veu, que la millor manera per anar-hi era obrint la porta del despatx en que es trobaven ara mateix. girar tot seguit a ma dreta, seguir recte pel passadís i, quan aquest s’acaba, tombar a l’esquerra fins un vestíbul emmoquetat en el que llueixen dos ascensors de portes platejades.

a H va semblar-li que aquella resposta explicaria més fefaentment que, a partir d’ara, pensava ser taxista.

teoria de l'esmeuïsme

el sentiment de propietat pels bens materials sol ser directament proporcional a l’esforç que ens suposa aconseguir-los. quants més litres de sang, suor i llàgrimes aboquem per abonar-li al banc el sostre que ens aixopluga o més hores extres fem per consentir el cotxe com un nen mimat i ric, més arrelat estarà aquest sentiment del és meu i de ningú més: l’esmeuïsme.

la força indòmita d’aquesta corrent presenta, també, una altra cara des de fa dècades. una vessant simpàtica si es vol, però més propera a l’egoisme fonamentalista que a la cultura de l’esforç.

de ben menuts, a l’escola, exemplifiquem aquest esmeuïsme edulcorat no deixant paticipar en partits de futbol o bàsquet a nens solitaris amb l’autoengany exculpatori del “ho sento però som parellls” o, el més tirànic, “la bola és meva i tu no jugues”. visca la pedagogia infantil!

altres clàssics del món escolar són no deixar el bolígraf a l’odiós company/a del darrera que se l’ha oblidat, tot i que en tinguis el plumier farçit i, l’emblemàtic esmeuisme cognitiu, consistent en respondre les preguntes d’un examen interposant el colze per evitar que el del costat et copïi. una versió més tecnificada substitueix colze per una carpeta o llibre fent les funcions d’efectiu obstacle visual.

el sentiment de propietat per collonades no és exclussiu dels infants. tinc un amic (no és conya) que va estar dues setmanes sense parlar-se amb son germà. el motiu de la discussió: un trist tall de pizza que el gran va menjar-se quan li pertocava al petit. 21 i 25 anys respectivament.

però l’exemple més paradigmàtic és, pel meu gust, el gest que centenars d’usuaris fan cada matí als vagons del metro quan s’adonen que el del costat pretén compartir lectura de diari gratuit amb ells. és sentir, intuir la ullada del lladregot de notícies i tancar el diari molest (em foto jo, però també et fots tu) o variar la postura colocant el propi cos com pantalla opaca entre el 20minutos o l’ADN i el lector furtiu. com als exàmens del cole.

l’esmeuïsme de pacotilla el tenim tan arrelat al subconsicient que, en realitat, el señor de los anillos va triomfar espectacularment sols perquè veient golum dient mi tesoro a un anell de nygui-nyogui ens veiem, a nosaltres mateixos, dient mi tesoro a bolígrafs bic i pilotes, a un misèrrim tall de pizza o, el que és pitjor, a un diari gratuit que, més que informar, et deixa els dits tacats de negre per tot el dia.

I festival crostavisió + el desenllaç

a casa dels meus pares no és que fóssim uns dogmàtics de les tradicions. oblidar-nos, de manera unànime, felicitar l’aniversari algun membre del nucli familiar o menjar canalons qualsevol dia excepte sant esteve eren petites frivolités que, fins i tot, trobàvem pintorescament simpàtiques.

sols hi havia dos costums inamovibles. pujar a montserrat un cop l'any, per celebrar l'aniversari de cassats dels meus progenitors, seguint un guió d’arrelades escenes com comprar mató a l’esplanada, posar-li un duro a l’escolanet-guardiola de cartró-pedra, besar la bola de la moreneta i, el més traumàtic, arribar a la basílica enllaunats dins d’un telefèric que, a mi, senzillament m’acollonia. garratibat per la por, em preguntava perquè no es podien haver cassat a una església a nivell del mar. com tothom!

la segona tradició era força més tronada i menys vertiginosa: vivíem el tòpic de les votacions del festival d’eurovisió com si fos una final de copa del barça. envoltant la tele, pontificàvem envers el bescanvi de vots hispanogrec (per la reina, és vox populi!), criticàvem el llum de gas anglès (per gibraltar) i aplaudíem la generositat belga (per la fabiola).

a casa, que el més ibèric que teníem era un pernil de tant en tant, érem estendards de l’espanyolitat per una nit. la resta de l’any, excepte dormir dins d’uns llençols de l’estelada i cantar els segadors abans de desitjar-nos bona nit, seguiem fil per randa el manual de la catalanitat.

llegint el post eurovisió III del company jesús m. tibau a l’exemplar tens un racó dalt del món, i recordant el caliu i bon rotllisme d’aquest ritus oblidat, m’ha semblat bona pensada plagiar-li l’idea vernissant-la d’un simpàtic quatrebarrisme i proposant a la família blocaire participar en el I festival crostavisió.

comparteixen escenari cançons per tots gustos i edats. per l’envelat d’una festa major o lluir-se al palau de la música. 3 punts per la primera, 2 per la segona, 1 per la tercera i un flamant -1 pel tema més odiat dels proposats.

el premi és previsible: viatge d’anada i tornada en el telefèric/aeri de monistrol-montserrat pel grup o intèrpret guanyador.

jo em quedo a nivell del mar!

*************************************************************

tancada la recepció de vots del I festival crostavisió a la catosfera amb un molt resenyable índex de participació. dels 70 blocaires comentadors (43% homenots/57% pubilles), 51 han dipositat el seu vot per designar el guanyador d’aquest prestigiós guardó musical.

tot i la llibertat horària, els votants han realitzat un valuós exercici de responsabilitat exercint el seu democràtic dret majoritàriament fora de la tradicional jornada laboral. la patronal pot estar més contenta que un gínjol ja que “sols” el 49% dels electors han esgarrapat minuts de feina per participar en l’event quan, en realitat, la llegenda diu que gairebé tothom connecta internet per evadir una estona el cap dels mals de caps del curro.

el ranking final és:

CAMPIÓ
46 punts Paraules d’amor – Serrat
SOTS-CAMPIÓ
36 punts Boig per tu – Sau
PREVIA CHAMPIONS
27 punts L’empordà – Sopa de Cabra
27 punts Qualsevol nit pot sortir el sol – Sisa
UEFA
22 punts Viure sense tu – Antonia Font
21 punts No vé d’un pam – La Trinca
ZONA TRANQUILA
20 punts Bon dia – Pets
14 punts Remena nena – Guillermina Motta
13 punts Miami beach – Lax’n Busto
13 punts Vull saber-ho tot de tu – Casa Azul
11 punts Ni una sola paraula – Roger Mas
10 punts La cachimba i els rostolls d’angelina – Umpah Pah
10 punts Marieta de l’ull viu – Núria Feliu
PATINT FINS EL FINAL
08 punts La gallineta – Lluis Llach
08 punts Rius de Babilon – Quimi Portet
07 punts La moto – Pere Tàpies
DESCENS
06 punts No és nou – Gossos
05 punts Virolai – Cor de l’escolania de Montserrat
LA REMEDIOS AMAYA DEL CROSTAVISIÓ
00 punts La gavina – Marina Rosell

el rànking dels temes més odiats l’ha liderat, també, la ningunejada gavina de la marina rosell amb sis vots. sembla que la poètica marina de les gavines voladores no ha captivat els votants.

el duet de dives catalanes de la cançó s’ha decantat per guillermina motta (14) per damunt de la santsianna núria feliu (10) que veu com la seva marieta de l’ull viu haurà de baixar la font del gat sense soldat ni blocaires que l’acompanyin.

com pels amics es fa el que calgui (i més), atorgo un premi honorífic com a guanyador a roger mas ja que el meu amic dani (staring at the sun) va decidir obsequiar-lo amb 321 vots que, òbviament, el converteixen en vencedor virtual del festival.

i, finalment, el representant de serrat ha manifestat a aquest bloc que declina rebre el premi del viatge en aeri monistrol-montserrat ja que el seu representat, ara mateix, està més dedicat a la promoció dels seus vins enlloc d’arriscats esports d’aventura en telefèric. per tant, jo també declino penjar cap clip del noi del poble sec i, tot desitjant un bon cap de setmana a tothom, en deixo un de pere espinosa que anima més el finde que les paraules d’amor sencilles i tendres ...

moltes gràcies a tots pel bon rotllo!!!

el poder suec

la FEEM (facultat d’estudis estadístics de màlmoe –suècia-) ha publicat un estudi assenyalant que recomanar amb vehemència passional un llibre, genera unes expectatives massa altes en el confiat oïdor que difícilment queden satisfetes amb la lectura.

suècia, a banda de ser bressol de facultats fictícies especialitzades en estudis inexistents, ha assortit europa de icones culturals de fort pes específic. la música pop, per exemple, no seria el que és sense l’estrafolari i colorista fons d’armari d’abba i aquells fantàstics clips en els que l’agnetta mira frontalment a càmera mentre frida, desentesa, es col•loca de perfil entonant la tornada de mamma mia.

el foment, en edat infantil, de la interacció humana amb animals i plantes té un imprescindible referent suec en pipi calzaslargas. l’ecotracte que dispensava al seu mono (sr. nilson), cavall (pequeño tío) i arbre del jardí, sense nom propi però òptim com a dispensador de llimonades embotellades, faria enrogir d’enveja insana a ecologistes de disseny com joan saura.

el currículum del comentarista estrella de la tele catalana, pichi alonso, acumula també un deute històric amb el país nòrdic. sense l’èpica actuació contra el goteborg suec, el bo d’en pichi segurament entrenaria el benjamí-A del seu benicarló natal enlloc d’endur-se una pastarada gansa explicant la importància dels laterals en el joc ofensiu del barça.

però, potser, l’aportació cabdal de l’estat que regna el també campetxano carles gustau la trobem en l’exuberància de les seves fèmines convertides, per obra i gràcia de les pelis d’alfredo landa, en el més preuat objecte del desig de qualsevol masclet aspirant a casanova estival.

d’un país que ha vist néixer abba i pipi calzaslargas, que ha donat una empenta definitiva a la carrera de pichi alonso i exporta, cada estiu a les platges catalanes, centenars de noies de bandera que, a més de tenyir de vermell gamba la seva epidermis, pugen l’ego d’un bon grapat de noiets; jo me’n refio.

me’n refio tant que, com assenyala el inversemblant estudi de la FEEM, no recomanaré el llibre “els homes que no estimaven les dones” del suec stieg larsson. no esmentaré, tampoc, que va enganxar-me des de la primera fins a la darrera plana. i, encara menys, explicaré que la meva dona va devorar les quasi set-centes pàgines en un sol dia.

sols escriuré que de dissimular, fer una cosa aparentant no haver-la fet, se’n diu fer-se el suec, veritat?

stripteasse

l’alas em convida a despullar-me una miqueta participant en un meme. sort que hi ha la calefacció encesa ...

1.- ¿apodos?
pollastre. segurament a l’estiu se m’hi podria afegir lo de “a l’ast” tenint en compte el que m’agrada el sol.
2.- ¿cómo te arreglas el pelo?
no té arranjament. txumari alfaro facilita alguna solució que no passi per posar-se julivert al cap?
3.- ¿qué hay de nuevo en tu vida?
ahir vaig canviar la tele i el dia 25 tinc una costellada.
4.- ¿cuántos colores luces hoy?
verd caqui, blanc i blau. això combina?
5.- ¿intovertido o extrovertido?
extro-extro.
6.- ¿último libro leído?
los hombres que no amaban a las mujeres. a punt d’acabar l’aniversari robat (lectura conjunta amb el nen) i la forma de l’aigua.
7.- ¿duermes mucho?
sis hores diàries que no diferencien feiners de caps de setmana.
8.- si la persona que te gusta está cogida ¿qué haces?
ara està agafada per la feina, però abans de marxar li he enviat un petó volat des de la porta de l’ascensor.
9.- ¿hay algo que te haya hecho infeliz estos días?
si :)
10.- ¿postre favorito?
tiramisú. fins i tot els industrials que vénen al súper.
11.- ¿cuánto tardas en prepararte por la mañana?
tres quarts d’hora.
12.- ¿qué webs visitas diariamente?
correu, bloc, actualitzacions d’altres blocs, premsa digital i emule.
13.- ¿qué asignaturas estás estudiando ahora mismo?
saber dir no. suspenc la primera avaluació.
14.- ¿te gusta conducir y limpiar?
conduir no entra al meu diccionari i netejar m’agradaria que no hi entrés.
15.- ¿sueño que desees hacer realidad?
viatjar un any sencer. tornar a jugar a futbol.
16.- ¿última película vista?
la naranja mecánica.
17.-¿amor eterno o memorable?
l’etern.
18.- ¿qué es lo que menos te gusta hacer de tu tareas diarias?
esperar que l’ordinador engegui. tarda molt.
19.- ¿helado favorito?
el dràcula. cola, fresa i vainilla ... uuuuum!!!
20.- ¿qué es lo que esperas con más ansia de los próximos treinta días?
bones notícies.

cançó als tmb

la previsibilitat de corroborar en l’ullada matinal al mirall que la nit no t’ha dotat del intel•lecte d’einstein ni la perxa de brad pitt. el tediós pidolar de les gates prioritzant el seu menjar i beure al teu cafè amb llet. la inèrcia d’agafar cada dia un metro sense andanes ni vagons fantasmes com a harry potter …

en matins de bioritmes baixos com aquest, em passo pel pito del sereno les advertències desaconsellant l’automedicació i, enmig de la línia blava, a la vista d’altres usuaris dels tmb igual d’ensopits que jo, em prenc via pavellons auditius el prozac del “public service announcement” de the bravery.



alguns optimistes patològics, segurament familiars de la banda americana, han comparat la seva música amb cure, smiths o new order. m’he empassat des de l’A a la B (la discografia del grup és encara escassa) els seus treballs i no els qualificaria, ni de bon tros, com la gran troballa musical del segle XXI.

han llaurat certa fama gràcies al boca-oïda de internet, un parell de singles decents i, especialment, unes declaracions incendiàries contra the killers, la banda rival de força més èxit que ells amb la que, curiosament, comparteixen companyia discogràfica. qui ha dit màrqueting?

campanyes publicitàries al marge, la descàrrega rítmica de “public service announcement” envia els meus bioritmes baixos a pastar fang des de que engega la cançó preparant-me pel clímax de l’enganxadissa tornada i el víric uuu uuu uuu.

a l’alçada del metro diagonal; orelles, celles, parpelles, aixelles i qualsevol part del cos de nomenclatura acabada en –elles està abduïda pel ritme. tant que, en arribar a l’estació de destí, m’he oblidat d’einstein i brad pitt, les gates famèliques (mixa i duna) i les màgiques andanes de harry potter.

m’he oblidat, fins i tot, que ja enmig del carrer segueixo ballant el uuu uuu uuu.