la persona més persona

la persona més persona que he vist mai damunt d’un camp de futbol és gus hiddink, entrenador del chelsea.

fa anys, ocupant la banqueta del valència, va negar-se a començar un partit fins que no fos retirada una bandera nazi que lluia a la graderia de mestalla. va dir que molt abans del futbol estava el respecte.

un altre sensacional detall (de pels de punta, pel meu gust) li vaig escoltar en una entrevista radiofònica. explicant com digeria la distancia geogràfica que el separava de la seva dona (ell entrenava a corea del sud, la sra. hiddink vivia a holanda) deia que “superava aquesta distància amb amor i cohets”.

el bo d’en gus (a corea) i la bona de la sra. hiddink (a la terra dels tulipans) sortien al balcó dels seus respectius habitatges, cada ics temps i els dos exactament al mateix minut, i feien enlairar un cohet dels de revetlla per no oblidar el molt que s’estimaven. crec que és el primer, i únic cop, que se m’ha escapat una llàgrima escoltant la ràdio.

hiddink, la persona més persona que he vist mai damunt d’un camp de futbol, sabrà entendre que desitjo que el barça elimini al chelsea per fer-li un petó emocionat a la meva dona mentre li dic que l'estimo, per abraonar-me ballant amb el nen l’azzurro (com la final és a itàlia, aquesta és la darrera cançó que escolto abans de començar el partit) tot dient-li que l'estimo i per telefonar a ma mare comentant-li, segurament mig singlotant, que l’estimo i que estem a la final. quan el barça guanya resulta que em pega per dir t'estimo als que m'estimo. una mània com una altra.

hiddink, la persona més persona que he vist mai damunt d’un camp de futbol, sabrà entendre que jo també tinc un grapat de cohets per tirar tan o igual d’amorosos que els d’ell.

per tant; què fem? ... ens ho juguem al pedra, paper i tissora, sr. hiddink?

(tranquils culerada, soc infalible en aquest pretèrit joc escolar!)

post nerviós (una mica) i breu

setmana de tiles, valeriannes i infusions tranquilitzants begudes en el joc de cafè regalat pel diari sport. de ninotets del jordi culer damunt les teles esperant que facin de preuats talismans. de rebregar entre les mans una vaca anti-stress que suavitzi els nervis.

chelsea, csk moscou, madrid i ¿final del bàsquet?

dies en els que el pà i circ de l’esport farà oblidar de consultar els pensits dígits del compte corrent.

dies en els que escoltarem que ja fa setmanes que ens avisen que vé el llop famolenc des de la vila i tall.

dies en els que, de ben segur, el bio amb bifidus superactivíssim que és el barça ens farà pendre, tot sovint, la direcció inequívoca de la por ...

burkina faso

el desinterès i la ignorància són molt valents i els meus, en concret, sempre tenen com exòtic atreviment anar a petar a burkina faso.

quan em parlen del canvi de feina d’algun conegut, d’aquells que et són indiferents, jo acabo responent “per mi, com si marxa a treballar a burkina faso”. si em comenten un avenç espectacular en l’interessant terreny de la física nuclear jo tallo, cofoi de ser un complert catet a bavor, que allò em sona a burkinofasonès (bonic idioma, segur).

pels sempre tendres motius laborals, aquest cap de setmana he hagut d’assistir a un curs que, a priori, m’interessava més aviat gens ni mica. quan van anunciar-me que, a més d’aixafar-me dos dies sencers amb la família, es faria a una població del vallès occidental vaig respondre, òbviament, “que per mi ja el podien fer a burkina faso”.

he arrossegat, també per feina, gairebé dues setmanes d’intensa relació d’odi-odi (res d’amor) amb un tema avorrit i somnolent vinculat amb tecnologia hospitalària. a mi, llegir sobre maquinària mèdica em sembla, directament, intentar comprendre el manual d’instruccions d’un devedé en burkinofasonès.

molt sovint ens toca fer coses que no ens agraden ni interessen. optem
per engegar-les al burkina faso del desinterès i la ignorància. però, alguns cops, tens la sorpresa que en obrir el meló del curs al vallès occidental aquest resulta d’allò més bo i que la tecnologia hospitalària, ben vernissada i amb carinyo, pot acabar oferint un treball del que sentir-se orgullós, tot i la dieta de blocs molt apreciats a la que t’ha obligat.

molts cops, si enlloc d’etiquetar prèviament, fos una mica més pacient, sabria que burkina faso abans s’anomenava alto volta, que el nom actual significa pàtria dels homes íntegres i que el idioma oficial és el francès; no el burkinafasonès.

sabria que el desinterès i la ignorància mai no són valents; són covards. aquí i a burkina faso.

una tendra coincidència

l’aleatori del ipod provoca, a vegades, tendres coincidències. o a mi m’ho sembla.

aquest matí han pujat a l’estació de tarragona un grup de nens d’uns deu-onze anys, suposo que per fer una sortida d’escola. un grup d’aquells que, per l’alegre xivarri que solen organitzar, fan que algun usuari del metro, amb tendència a ofegar-se dins d’un got d’aigua, es senti destorbat i violentat tenint al seu voltant nanos que, de moment, no conreen un sentiment massa tràgic de la vida. són aquells usuaris que, en veure’ls entrar, marxen amb la seva cara de lluç bullit a un altre vagó no sigui que se’ls hi encomani l’epidèmia de l’alegria.

jo no em moc. em trec un dels pinagnillos de l’mp3 de l’orella i així escolto música i criaturada alhora. m’agrada veure com riuen i es fan la murga amb innocents collejas. escoltar cóm i de què xerren. com els il.lusiona trencar per un mati de l’encaustrament escolar.

tot i que no tinc a la boca tot el dia la paraula mestissatge ni introdueixo, a poc que pugui, el tema del respecte per la diferència a les converses, em plau veure com un nen negre (jofre li deien) s’abraçava a una nena que semblava no haver pres mai el sol. com un marrec amb tota la fila de ser del perú xerrava un català nivell c amb un altre que acabarà lligant pels descosits al msn. com un menut nen hindú viatjava enganxat a la professora (natàlia).

tot i que no tinc a la boca tot el dia la paraula mestissatge, m’ha recomfortat veure aquesta mena de performance de la benetton al metro de barcelona, potser, autoenganyant-me pensant que no tot són grups i camarilles, raçes i religions, blancs contra negres.

han baixat a passeig de gràcia i jo he retornat el pinganillo a l’orella dreta amb un bon rotllo que encara em dura. a l’aleatori del ipod ha començat a sonar “rome wasn’t buil in a day”.

una tendra coincidència. o a mi m’ho ha semblat.

el bolso de la meva dona

el bolso de la meva dona atresora secrets que farien les delícies de reputats arqueòlegs i brocanters. la mitja hora llarga (pel cap baix) que s’enclaustra a pany i forrellat per gaudir d’una gratificant dutxa, l’aprofito jo xafardejant d’amagatotis un contingut per el que el director del british museum m’assetja amb ofertes més que suculentes.

és un màster en antiguitats que no té parangó. amb barret, barba de tres dies i un fuet per si he d’enfrontar-me als cobdiciosos nazis; he fet troballes que van des de xiclets cheiw junior (descatalogats de fa anys), esgrogueïdes factures de mòbil de quan vodafone era airtel i enyorats tiquets en els que un cafè val noranta miserables pessetes. en escoltar com apaga l’assecador de mà, torno precipitadament les relíquies a lloc no sense abans rampinyar-li l’euro que em calia pel paquet de tabac.

tot i que m’avorreix sobiranament contemplar david copperfield fer desaparèixer l’estàtua de la llibertat o el màgic andreu entaforar-se medalles com autopremi a trucs més aviat tronats, la txistera que esdevé el bolso de la meva dona també em reconcilia amb aquesta disciplina mentre ella roman closa al temple de la intimitat que és el bany.

conills, de moment, no en surten. però sí quilòmetres i quilòmetres de gomes pel cabell de tota mena i coloraines, un complert mostrari de protectors labials que ja desitjaria tenir en estoc la balear i un poti-poti de fàrmacs per combatre eventuals malestars generals i símptomes de refredat. també, de tant en tant, alguna que altra moneda molt útil per acabar de completar els 2,85€ que em val el tabac a la màquina del bar.

el més sorprenent de tot no és la de descobertes arqueològiques que m’ofereixen els bolsos de la meva dona, la inusitada capacitat d’emmagatzemament que tenen ni la de cops que m’han estalviat anar al caixer a treure calés per la meva dosi diària de nicotina.

el més sorprenent de tot és que avui escrivint aquest post, després de tota una vida anomenant-los bolsos, m’assabento que el correcte és dir bossa de mà. vaig a dir-li a la meva dona que acaba d’entrar a la dutxa.

l’euro ja li fotré després. total, en té per mitja hora llarga. pel cap baix.

un tomb per la pista

en ple èxtasi adolescent (pastifejats de clearasil per l’acné i katovit pels estudis), els meus amics i jo mateix teníem el ferm convenciment que esdevenir uns filigraners a la pista de ball (aplauso.la juventud baila.tv1) no garantia el passaport pel triomf amb membres del sexe oposat.

per tant, l’objectiu en trepitjar la pista d’una disco es reduïa a intentar captivar alguna reeixida noieta (jersei privata i escalfadors) prescindint d’un talent pel que no estàvem dotats però, això si, movent-nos fent els primaveres tot el que podíem i més.

com la llista de seduccions dels setze anys no ompliria ni un quart de post (rupertes a cabassos, torreviejas alicantes mai), em centraré en els dos estils més usuals d’aquest primaverisme ballador que amb tant deler practicàvem.

pel nostre debut varem adscriure’ns a l’anomenada “escola aspaventosa” de ball. una corrent que, en definitiva, apostava per ballar raro i malament intentant caure en gràcia.

moure el braç, amb un gir sobtat com si colpegéssim la pilota amb una raqueta de tennis, i després l’altre, va resultar atractiu fins que un de nosaltres, per innovar, va imitar també el gest de la sacada i, llavors, més que atractius tennistes del moment (sánchez vicario-sergio casal) semblàvem tontets perduts.

el bragueta-dancing va tenir una durada més aviat efímera. consistia en ballar amb les mans a les butxaques fent sols lleugers moviments de maluc. un fracàs coreogràfic que ens acostava més a la figura del sàtir que no pas a educats nois de col•legi concertat.

tapar-nos el nas com si ens anéssim a capbussar a la piscina, imitar els moviments d’un mim de les rambles palpant un mirall fictici o utilitzar els dits com si fossin baquetes d’una bateria ens feia riure tot sovint però, en definitiva, seguíem sense menjar-nos un torrat.

tancada l’escola aspaventosa en números vermells, la següent eina per conquerir el superàvit sentimental va ser associar-nos a “l’escola descriptiva” de ball. escenificar el què passava a la cançó.

la música del moment (spaghetti dance) posava la feina fàcil. si sonava la cançó de baltimora (tarzan boy); nosaltres que emulàvem el crit del xicot de la jane posant-nos, teatralment, la palma de la ma damunt del llavi. si el dj de torn punxava scotch (disco band); tocava estossegar com víctimes d’una bronquitis gravíssima. si sonava gazebo (i like chopin) fingíem tocar un piano imaginari com virtuosos.

gairebé al final de la sessió, mentre als bafles s’escoltava you are a danger (cary low), també anomenada la cançó dels xiulets, nosaltres marxàvem cap a casa xiulant, com dissimulant que, una altra tarda, ni una sola noia vestida amb jersei privata i escalfadors damunt la mitja ens havia fet ni cas.

l’herència de totes aquelles tardes a dos espelmes és una formidable col•lecció de maxi-singles d'spagheti dance que dormen a casa de ma mare des de fa anys i una capacitat inusitada pel xiulet, molt útil per dissimular. per dissimular d’una adolescència sense menjar-nos una punyetera rosca.

la botiga dels horrors dansaires

el llistó dansaire de dones i homes baixa ostensiblement amb la bonança climàtica. la presència de l’astre rei relaxa el nostre raser a l’hora d’acompanyar amb el cos el ritme de la música que escoltem fent que, en definitiva, a partir de la primavera ens deixem posseir sincopadament per cançons que ens mantindrien immòbils com un pal durant la tardor o hivern.

confesso que jo, en ple estiu i ajudat per un o dos lingotassos de més, he ballat sense cap mena de rubor ni vergonya aliena, “l’aserejé” de les ketchup fent totes aquelles pantomimes coreogràfiques amb les mans. també el “y.m.c.a.” dels village people imitant amb els braços (quina ràbia!) cadascuna de les lletres del títol. i fins i tot, crec que a una festa major a cabra del camp, vaig xalar de valent movent-me al ritme de “els pajaritos” de maria jesús i el seu (punyeter) acordió. el ménage à trois d’ambient estival + una mica d’alcohol + cançó patxanguera és, en el meu cas, letal.

els casaments, normalment concentrats al període comprés entre maig i juliol, també són un fastuós marc per fer el pamplines amb determinades cançons. des del tradicional pasdoble (un que es diu “islas canarias” ja em val) ballat matxucant durant tres minuts i escaig les abans immaculades sabates de la mare de la núvia, passant per unes sevillanes fent allò del se coge una manzana i rematant, ineludiblement, amb la clàssica conga de tots els convidats desconjuntant-se emulant un trenet però, això si, amb una copa a la ma i la cigarreta a la boca. si ets home, les normes d’etiqueta obliguen a anar amb la camisa per fora i el nus de la corbata afluixat. tela!

tot i aquesta pública confessió, tinc la meva dignitat de billy elliot i hi ha tubs pels que ni un excés de copes, la caloreta ambiental o la insistència de la mare de la núvia m’hi fa passar. tres en concret.

quan sonava coyote dax i el no “rompas más” fingia una estrebada muscular com si portés jugades tres pròrrogues i dues tandes de penals.

quan la veu d’una tal whigfield deia el inicial diri larala del “saturday night”, engrescant tothom a fer una coreografia massiva, apel•lava a una set de camell per anar a la barra a ofegar pena rere pena. amb el nus de la corbata afluixat, això sí.

però sobretot, quan escoltava els primers acords de “paquito el chocolatero”, l’ansietat per fugir era tal que m’agafava el passaport, traspassava la jonquera a corre-cuita i, per si de cas, prescindia de la xocolata tota una setmana. qualsevol precaució davant d’aquesta cançó era, i és, poca.