de collars i gossos

wikipedia i google m’han corroborat la veracitat de la dada. per davant d’aznar,josé maría (“váyase sr. gonzález”) i de la calzada,chiquito (“te das cuen”), la plusmarca mundial d’iteració d’una frase durant un any la té la sra. curto,paquita amb l’encadenat d’oracions “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”. la sra. curto,paquita, per si algun despistat/ada desconeix a hores d’ara la seva biografia, és la meva àvia materna.

el primer any d’anar sol a escola vaig escoltar ambdues frases, cada matí i migdia, només obrir la porta de casa per escampar la boira. sense cap treva ni descans auditiu. òbviament a partir de la segona setmana, i en un acte de més que justificable rebel•lia infantil, m’esperava a que els semàfors es posessin en vermell per passar i posava la millor cara de llaminer que tenia tot esperant que alguna ànima caritativa em convidés a un kojac de maduixa. mai no va passar, clar.

com sol succeir quan es fa un gra massa de les prohibicions, l’efecte bumerang d’aquest binomi de gotes filipines en forma de frase ha estat en edat adulta, primer, una daltònica tendència a fingir confusió a l’hora de creuar un semàfor com a vianant i, segon, una simpàtica solidaritat per les estranyes i estranys que mengen xupa xups pel carrer.

si veig un home trajat llepant amb desfici una piruleta, a banda d’intuir que fa poc ha deixat de fumar, penso que està venjant-se d’una àvia pèl protectora. si qui gairebé es menja el pal és una noia que mereix la portada de la revista elle, a banda de pensar on coi s’amagaven aquestes noies quan jo sortia de nit, em ve al cap una àvia (espectacular com ella) donant-li avís dels perills d’acceptar xupa xups de ningú.

si el que veig és el meu nen marxant sol cap al cole, com cada matí des de fa poquets mesos, no pateixo perquè sé que té la boca ocupada amb l’entrepà que li he fet i que no sols no passa cap semàfor en vermell sinó que, tampoc, me’n deixa passar cap a mi quan passegem plegats.

altra cosa és quan obre el coi del messenger a l’ordinador de casa i jo, mirant de conquerir la segona plaça d’aznar,josé maría o la tercera de de la calzada,chiquito, li repeteixo per enèsima vegada un seriós “no agreguis a ni déu que no coneguis ni pengis una sola foto teva”.

un cop pronunciada surto de l’habitació, faig una aclucada d’ull al cel i imagino a la sra. curto,paquita pensant allò del mateix gos amb diferent collar. i mig somrient, tornant-me a dir “nen, “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”.

així, segur, que mai ningú no li arrabassarà el primer lloc.

la xerrameca del peix

si la cara a de viatjar és conèixer cultures diferents tot mirant de conquerir la ambicionada obertura de mires, la cara b és oferir l’ham d’un deliciós sopar a casa per acabar pescant en el palangre del teu reportatge fotogràfic a amics i coneguts.

segons els experts d’aquesta piscatòria disciplina, cal aprofitar la nebulosa hora dels xupitos per engegar televisor, dvd i, prèvia introducció en la que esmentes que el peatge d’un àpat tan cordial ha de ser, per força, l’obligació moral d’empassar-se les millors postals de les vacances en format clip, entabanar el muntatge audiovisual sense cap mena de mirament.

ja que, com sol succeir en el 90 per cent dels casos, les fotos solen ser veritables moniatos realitzats al tun-tun; és important que la banda sonora que les acompanyi generi la complicitat simpàtica dels obligats espectadors.

si, per citar algun exemple, les més d’un centenar d’instantànies encadenades alternen primers plans d’un nen cruspint-se un gelat amb la d’homes (fets i drets) vestits amb la mateixa samarreta a ratlles d’en javi de verano azul i la parenta damunt d’un pont que creua un canal; és de calaix que el ”venezia” dels hombres g dissimularà, molt millor que el clàssic d’en charles aznavour, la manca de traça del fotògraf.

però pels escassament dotats d’ull fotogràfic com jo, els millors aliats per aquesta mena de reportatges són la variada gamma d’ampolles de xupitos que diposites damunt la taula.

són els xupitos (poma, whisky, baileys, limoncello, ...), i no pas l’espatarrant programa d’edició de imatges aconsellat per un company del despatx ni la musiqueta xorra que hi sona de fons, qui aconsegueixen transformar el veritable moniato de les meves fotos dels viatges en panellets dels de 42 euros el quilo.

són els xupitos (poma, whisky, baileys, limoncello, ...), i no el deliciós sopar a casa, qui acaba fent picar en el palangre del meu reportatge fotogràfic a amics i coneguts.

si la flota pesquera catalana provés aquesta modalitat que practico, el peix picaria de mala manera i tindria, definitivament, menys gust a peix i molt més al saborós limoncello.

dolça felicitat

mantenir l’estat d’ànim a punt de neu requereix, entre d’altres coses, de no llegir els diaris ni mirar el telenotícies, no amoïnar-se per l’endemà i, tal com s’està posant el pati, repetir-se a tothora que el “menys és més” és l’eslògan perfecte excepte pel barça.

pels dies en els que la teoria falla, i tot i tenir el cos fresc com un donut el cap no et dona una mísera raó per somriure com un gilipolles, trec de la meva txistera de mag un conill blanc que em va d’allò més bé: anar al súper amb el nen.

és entrar dins aquell univers de l’alimentació, sense l’espassa de damocles d’una llista de imprescindibles i en un acte de corporativisme masculí que dona l’esquena a les necessitats bàsiques de la casa, i mentre omples el carret de la compra tornar a dir-te que el món és, definitivament, meravellós.

perquè hi ha meravella més gran que un parell d’ampolles de cacaolat inaugurant la compra? o agafar un pot de nocilla que mai no hauria de faltar en tota dieta amb cap i peus? i aquell moment, de íntima comunió patern filial, en el que et plantifiques a la secció de dolços i, a quatre mans, deixes orfes de magdalenes banyades en xocolata, galetes príncipe de beckelar, bollycaos i d’altres porqueries (amb xocolata, està clar) les lleixes del condis o mercadona.

hi ha meravella més gran que apoltronar-se a l’àrea de lactis i congelats per arrambar amb packs de natilles danone, tocinets de cel dhul i un ampli mostrari de gelats que van des de la bàsica vainilla (“has agafat xocolata desfeta per tirar-li pel damunt, carinyo?”) fins a sabors més elaborats com els de llet merengada o cheese cake strawberry? sospito que no.

i també sospito, després de pagar a caixa una burrada d’euros en capricis de nens grans i petits, que mantenir el compte bancari a punt de neu requereix, en el meu cas, d’anar més aviat poc al súper quan només ho faig per aixecar l’ànim i repetir-me, altra vegada a tothora, que excepte pel barça, el “menys és més”.

catalunya des del cel

a l’eteri mercat bursatil de les aus fa anys que coloms i gavines cotitzen molt a la baixa. en franca davallada.

l’era de les metàfores que havia consolidat els coloms com símbols de la pau i les gavines com tarja de presentació de la llibertat, ha estat definitivament derrocada per una de nova en la que aquests animalons voladors generen un sola cosa: oberta animadversió.

fa temps que no m’atanso a plaça catalunya però, sospito, que ben poques famílies practiquen l’exercici dominical d’alimentar coloms en aquest indret sense el risc que algun vianant, amb una mica de senderi, els hi retregui si també pensen baixar els nens al clavegueram per donar formatge a maleïts rosegadors.

també han desaparegut de les cerimònies de inauguració de campionats de futbol, o jocs olímpics, com a simbòlica mostra de confraternització i amistat entre els països participants. potser feia patxoca contemplar milers de coloms volant per l’estadi, però com el segell a aquesta pau mundial eren el grapat de cagarades amb les que esquitxaven la graderia; el món va decidir que preferia continuar enemistat enlloc de tornar a casa amb samarretes i pantalons tacats. normal.

les gavines, altre temps utilitzades en una de cada dues estrofes d’en perales com a sinònim de llibertat, tampoc gaudeixen a hores d’ara del favor dels humans. els atacs indiscriminats a altres aus, els estridents sons que emeten i l’okupació il·legal de molts terrats en els que la gent desitja pujar a estendre la roba enlloc d’acollonir-se per la presència d’aquests bitxos han acabat, a més de despertant l’antipatia del personal, amb la carrera del cantant de cuenca o de la mateixa marina rosell.

resulta curiós i simptomàtic recordar, llegida la descripció d’algun dels modus operandi de les gavines, que el símbol d’un partit polític d’àmbit estatal sigui precisament aquesta au.

a l’eteri mercat bursàtil del pensament polític les gavines tornen a cotitzar molt a l’alça. malauradament pel cel de catalunya.

crack de cracks 2010

el premi blocaire “crack de cracks 2010”, per a sorpresa del mandrós unijurat organitzador, arriba a la seva segona edició sense el glamour de la cerimònia dels òscars, la recompensa dels planeta ni, tampoc, el tarannà democràtic dels premis cats però premiant, això sí, com explicava a la primera edició que “m’agraden molt i m’hi sento tan còmode com repantingat al sofà de casa. més que llegir un blog, tinc la impressió d’estar petant-la plàcidament amb la persona que hi és darrera” -deia-.

doncs això, amb uns ganxitos convenientment dipositats damunt de plats de plàstic comprats als xinos, unes quantes ampolletes de cola i taronjada de 2 litres i unes birretes del mercadona (donen molt el pego, la veritat); s’enceta el crack de cracks de enguany premiant a set blogs no destacats el curs anterior i a l’entrada (o post, o escrit o com coi s’anomeni) que més em va sorprendre.

els “cracks de cracks 2010” són:

BONA NIT I TAPA'T
http://zwitterioblog.blogspot.com/
el blog d’en xexu és tot un referent de la catosfera. no m’estranya gens ni mica: l’alternança de reflexions fonamentades (amb pòsit), escrits d’oberta intimitat i aquest puntet d’agradable rondinaire fan intuir que rere el bona nit i tapa’t hi ha una persona que regala humanitat. i això, a la xarxa i a la vida, sempre ha de tenir premi.

CAFÈ I DIARI
http://cafeidiari.blogspot.com/
m’agrada el minimalisme espontani del blog de la carme. les píndoles, que ofereix, en forma de post, són injeccions d’optimisme i vitalitat que, al menys a mi, m’aixequen la moral més que el primer bany de setmana santa. si el cafè i el diari són els meus fidels companys dels matins del diumenge, jo soc un fidel fan dels escrits d’aquesta crack.

CONFESSIONS D'UNA DONA INFIDEL
http://sixtohell.blogspot.com/
obertament sexual però, al menys, igual de obertament literari; el blog de la six no usa tirabuixons per anomenar les coses pel seu nom ni destapant, sense codificacions ni censures, els raconets més amagats del desig humà. intueixo que si parlés d’enciams, del b.o.e. o el conflicte albano-kosovar, seguiria pensant que escriu com una crack.

GARBI 24
http://garbi24.blogspot.com/
el raconet d’en joan respira intel·ligent conya marinera, pensaments i maneres de fer d’una coherència envejable i algunes joies “trileres” que insinuen un camí per acabar ensenyant-te la sortida per un altre de ben diferent. quan entro al seu blog no sé del cert quin vent hi bufarà però, sens dubte, m’agrada refrescar-m’hi post rere post.

MATARÉ MONSTRUOS POR TI
http://cescelias.blogspot.com/
en cesc és un artista i el mataré monstruos por ti una impactant mostra visual que formula interrogants a les imatges i planta la llavor d’unes històries que molts cops han de fer créixer els seus lectors. sensible, juganer, màgic, intel·ligent o, potser, el punt de trobada entre dues paraules: crack i artista. de gugghenheim.

NÒMADES DEL VENT
http://nomadesdelvent.blogspot.com/
la condició d’amiga blocaire en majúscules, els ji-jis ja-jas que tot sovint la neus i jo ens regalem en comentaris, potser maquilla massa l’admiració lectora que em desperta el nòmades del vent. farcit de matisos planerament íntims, d’una tendresa i intuïció encomanadissa, el nòmades mereix que sigui jo, avui i tos els dies, qui es posi als seus peus.

TORO SALVAJE
http://torosalvaje.blogspot.com/
toro salvaje és una traca de poesia despullada, d’històries sense ornaments, que t’esclata als peus i, lluny d’espantar-te, et manté immòbil gaudint de la pólvora de cada paraula. justiniano, sospitós habitual dels seus escrits, segurament tindria un encenedor a la ma i, somrient veient com bades, iniciaria el crack-catacrack-crack.

i mereixedor d’una nova categoria, la del “crack de cracks” dels posts, aquesta joia de poesia visual de l’albert lloreta. encara ric amb la fina ironia d’una “xocolata calenta” digna d’en brossa.

PRODIGIS
http://prodigis.blogspot.com/2009/10/xocolata-calenta.html



PS: no hi ha manera que m'apareguin els enllaços directes al blog. sé que és un petit esforç però, de veritat, val la pena copiar i enganxar per veure'ls.

la pera a dos mans

l’entretingudíssim itinerari intersetmanal casa-feina-casa deixa, alguns cops, com a dolç peatge pel cap de setmana una mandra gatuna, una pause vital manifestada en un desig zero per fer res que no sigui mantenir un apassionat affaire amb sofà i tele. aquest tocar-se la pera a dos mans no sempre és sant de la devoció de tothom.

quan la meva dona (ideòloga de l’eslògan “dropos no, gràcies!”) contempla que mantinc aquesta desidiosa actitud més de tres quarts d’hora un diumenge al matí; s’acosta a la galeria, agafa l’escala, es pal planta davant meu i, fent d’improvisat obstacle visual entre la superpantalla comprada per reis i l’òscar escarxofat, m’etziba l’ordre més inquietant que oïda humana mai desitjaria escoltar: “has de pujar a l’altell per desar algunes cosetes”.

el “tierra trágame” o el “veure la teva vida passar” expliquen només somerament alguna de les coses que se’t passen pel cap. dedicar uns adjectius qualificatius al constructor que va decidir habilitar un llarg altell al passadís de casa, expliquen les altres.

si hagués tingut vocació de monitor d’steeps (que no la tinc); el freqüent puja-baixa d’esglaons per la precària escala seria l’entrenament ideal per acabar lluint uns bessons de ciclista.

si les infantils tardes de circ m’haguessin despertat el cuquet del funambulisme (el cuc, més que adormit està mort); mantenir l’equilibri carregat amb els coi de plafons de fusta, tremolant com un tres de nou a punt de fer llenya, em permetria ingressar al circ d’angel cristo passejant-me damunt dels caps d’elefants, tigres i altres animalons.

si les pelis d’indiana jones m’haguessin fet somiar un futur envoltat de troballes arqueològiques (la barba curta no em queda malament però els barrets no em fan gens el pes); tindria algun sentit l’excavar buscant forat per encabir maletes damunt de l’arbre de nadal, una pantalla d’ordinador de l’any 85 mirant de no trencar la vaixella regalada per la sogra o una caixa amb tovalloles sense que un esquí em deixi un ull guerxo.

si tingués vocació d’actor, fingiria amnèsia temporal quan la meva dona em digués “has de pujar a l’altell per desar algunes cosetes” i jo, després de respondre-li “vostè qui és?” i “què és un altell?”, continués abraonat al sofà tot mirant despreocupadament un partit de bàsquet entre l’estudiantes i el caja laboral.

malauradament els actors pèssims acabem conreant bessons de ciclista, practiquem el funambulisme casolà i semblem ben bé harrisson’s ford’s sense barret després de pronunciar, tot amables i somrients, “ara mateix vaig, carinyo”.

bigarrada carta als lectors

vila de gràcia, a 3 de febrer de 2010

preguem disculpeu l’exili involuntari, gairebé segrest, del univers blocaire que ha immobilitzat l’òscar aquesta darrera quinzena mantenint-lo a les antípodes d’altre afer que no fos rumiar (com les vaques) i escriure texts amb la noble finalitat de publicitar cotxets de nen d’una reconeguda marca i, de retruc, pagar sense incidències el préstec hipotecari que una altruista entitat financera va tenir a bé el concedir-li.

en breus hores seguirà conreant per la catosfera l’atenta lectura d’altres blogs, l’eliminació de les teranyines del que li és propi i, en definitiva, somrient com un badoc davant la pantalla d’un ordinador que és, fet i fet, una de les activitats (junt amb fer dibuixets estúpids mentre parla per telèfon) que més entretingut el mantenen.

atentament,

FEINA DE L’ÒSCAR