divendres, 4 de desembre del 2009

de pastanagues i pals

“tota pastanaga té el seu pal.
i encara més pel nadal”.


aquest rodolí de rima consonant, deutor vitalici de la poesia infantil de gloria fuertes, simbolitza perfectament que a les festes de nadal, malgrat la creença generalitzada, no tot són flors i violes pels menuts de la casa.

quan s’acosten aquestes dates, els pares despleguem estratègicament davant dels nens una artilleria sols a l’abast d’una superpotència bèlica de primer ordre. des de canviar de canal en quant sospitem que els anuncis de la tele poden oferir nous avenços dins el món de vídeoconsoles i joguines fins a exagerar, sense cap mena d’escrúpol, l’extraordinària influència de la crisi en l’economia familiar.

malgrat practicar aquest joc brut des de fa dies amb el nen, he de confessar aquí, d’amagatotis i ara que ni m’escolta ni llegeix, que penso que tota pastanaga (regal) és poca quan s’ha de passar prèviament pel pal majúscul, la humiliació, que solen ser els festivals nadalencs que organitzen les escoles.

jo, de petit, redactava la carta als reis i les peticions pel tió en funció del grau de vexació al que havia estat sotmès uns dies abans en el festivalet de marres.

si tocava disfressar-se d’arbre, sense una miserable frase de text ni altra cosa a fer que estar quiet com un estaquirot, demanava un grapat de regals a més de la vídeoconsola atari.

si tocava cantar “el desembre congelat”, quals cantors de viena, vestits amb camisa blanca i aquells pantalons grisos que picaven tant; demanava un grapat de regals a més de la videoconsola atari negada l’any anterior.

si tocava vestir-me de ballarina de can-can amb una faldilla vermella de ma germana, un lliguer comprat a la merceria i perruca; demanava un grapat desmesurat de regals i hi explicava a casa que, si pretenien veure’m d’aquella ridícula fila, no havia altra opció que comprar-me la videoconsola atari. aquell nadal, per fi, la vaig tenir.

al meu nen, aquest any, li tocarà sortir enmig dels focus en pijama a fer una estona el paperot mentre nosaltres necessitem d’un pitet per la bava. un bon pal, ho reconec, però no prou per rebre la pastanaga de la súper videoconsola que li falta a la col.lecció.

l’any que el putegin de veritat, disfressant-lo de ballarina cancanera, ben a gust que li compraré.

51 comentaris:

Déjà vie ha dit...

jajajajajaja doncs ja veig el teu nen proposant l'any q ve d fer d ballarina d can can. ais..tohtom pensa ja en el nadal i jo q encara recordo l'estiu com si fos ahir. Bon pont (si en tens sino bon cap d setmana)!

Núr ha dit...

Un bon pal, però a tu et cau la bava! hahaha De festivals de Nadal en recordo ben pocs... No sé si perquè no en feia, o si és que els vaig foratijar del meu bagul dels records...

Per cert... Sé que no les penjaràs pas, però... hi ha fotos de l'Òscar petit vestit de cancanera??? ;P

Que tinguis un bon pont!!!

Clidice ha dit...

ben fet! que n'aprengui! se l'ha d'educar de forma espartana! així m'agrada! què s'han cregut? homeeeeeee :P apa, que ja ens passaràs el vídeo de vosaltres als grans magatzems pegant-vos per l'última capsa de vesasaberquinaxorrada que el nen vol tan si com si :D si ej keeee

Salvador Macip ha dit...

El que s'ha de fer per una consola... Si el pare va haver-se de disfressar de cancanera, el mínim que se li pot exigir al fill és que passi també per la pedra.

Joana ha dit...

JO de menuda no en vaig fer de festivals però recitar poesia i cantar...un munt!
A casa però la mare reciclava cuina i cuinetes i nines i vestits i jo tan contenta.
Ara tenen tot i més i no en tenen prou.
Ah! I d'aguantar festivals i jornades de desplaçamet de bàsquet ,ja tinc el cel guanyat:)
Paraula clau : FINS Y MAR ...curiós

neus ha dit...

jajajajajajajja... i ben fet que faràs.
No em puc imaginar quina mena de pastorets/festival nadalenc fèieu que hi sortís una ballarina de cancan...
Per sort tinc tan poca memòria que l'única actuació de nadal que recordo és la de quan cantàvem 'jingelbèls jingelbèls, jingelondeuèi...' i en L es va passar tota la cançó cantant 'tinc un pèl, tinc un pèl, tinc un pèl al cul...'. Em pensava que em pixaria de riure aquell dia. De fet va venir just.

Gabriel ha dit...

Després de llegir aquest post he arribat a la conclusió que series un articulista genial per la revista "Ser padres".
Ser pare no ha de ser un ofici fàcil i sobretot en determinades èpoques de l'any i estic segur que l'Òscar junior amb un bon paio com tu no deu tenir cap queixa del seu pare i estic segur que quan vagis el festival infantil nadalenc se't caurà la baba...
A dia d'avui no tinc massa clar si arribaré a ser mai un "pater familias" però és típic dels pares queixar-se i després són els primers que quan estan al festival familiar treuen la càmara i ho graven tot amb pèls i senyals perquè així quan el nen sigui gran quedi un record inesborrable d'aquell fantàstica vetllada de quan el menut va interpretar el paper d'arbre o de fulla.
No sé que és més humiliant si el festival infantil en qüestió o el passi dominical familiar del video amb tiets, tietes, avis i iaies.
Vaja que la vida del pater familias és dura però la del fill tampoc no ha sigut mai fàcil...
Heu vist aquell anunci d'un cotxe on surten nens i nenes que diuen..."no m'agrada cantar, no m'agrada ballar, no m'agrada disfressar-me..."
És boníssim!
L'heu vist? El millor és que no recordo la marca del cotxe!
Ah, abans d'acabar Òscar, una pregunta: de l'actuació de ballarina cancanera en va quedar algún testimoni fotogràfic o video? Estic segur que els teus pares els deuria caure la bava quan et van veure en aquella fantàstica actuació.
Conclusió:
De millor o pitjor manera els rols de pares a fills passen de generació en generació.
En fi...vet aquí el difícil ofici de ser pare i de ser fill...
Pert cert, només un apunt sobre els festivals escolars...El de Nadal no és l'únic festival de l'any. Sortir vestit de cargol treu-banya o arbre ja és prou patètic però davant la bava dels pares, els nens no ho tenen massa clar. El festival Nadalenc té una ventatge. S'acostuma a fer en un lloc tancat i per tant la humiliació infantil queda reduïda en un recinte tancat. Jo si li hagués de regalar la consola a l'Òscar junior ho faria per Carnestoltes. Ho dic perquè trobo que és més humiliant la rua infantil pel carrer. Els profes treuen els nens/nenes d'algunes escoles amb disfresses més aviat cutres (paper d'alumini, fetes manualment) i els passegen una bona estona tot celebrant el Carnaval.
Bé, només era una apreciació: els festivals infantils al carrer tenen un plus de putejamenta superior que els papes i mames haurien de tenir en compte.
Com sempre ets genial escrivint!
Una salutació i feliç pont!

Striper ha dit...

De gfet ser pare te riscos, te compensacions pero totes es viuen amb alegria.

Garbí24 ha dit...

Tot hem hagut de passar per el tubo i fer el ridicul alguna vegada de petits, la sort es que no ens adonavem....tant com ara

Montse ha dit...

doncs si penseu que els nens fan el ridícul, imagineu-vos com ens ho passavem els pobres mestres, deumeu!!! (no vull ni recordar-me vestida de barrufeta o de batwoman... o d'índia i fins i tot de caputxeta vermella)

EM MEREIXO TOTA LA COL·LECCIÓ DE VIDEOCONSOLES!!!!!

kweilan ha dit...

Genial! La vida està plena de contrastos, els nostres fills patint davant de l'escenari i nosaltres, els pares, gaudint com mai.

Delfica ha dit...

A mi em fa patir tants pares veient l'esforçat combat contra la timidesa dels seus fills a través d'una pantalla de càmera.
Abraçaetes

nadeia ha dit...

home, vols dir que cal culpar el teu fill de la mala baba del teu mestre?? Ensenyar en pijama públicament pot ser prou pal! A casa les videoconsoles encara no sonen... tot arribarà. Aquest any toca cantar nadales en anglès a l'escola. Un bon pal també.

Per cert, fa uns quants posts, te'n vaig comentar llargament un (el dels insults de baixa intensitat) i el senyor Google va tenir a bé no publicar-me'l, després de tota la parrafada! havia decidit no tornar a intentar-ho però... aviam si el perdonem ara que ve Nadal...

Albert ha dit...

Jajajaj, pobre fill teu.
Però vigila que si algun dia llegeix aquest post, sobornarà als professors i professores perquè li ajdudiquin un paper ridícul a l'obra nadalenca i li hauràs de comprar la consola...

Adéu!

Deric ha dit...

vigila no acabis tu de cancanera!
:)

Eva ha dit...

Bah, no m'ho crec. Si hi no hi ha foto no m'ho crec gens. :P

Jordi Casanovas ha dit...

jo que em pensava que parlaries del xantatge vil i rastrer de:

- mira que els Reis ja miren eh!

però bé, jo mai vaig tenir aquest problema el festival a l'escola era a fi de curs i a part no hi havia videoconsoles.

òscar ha dit...

també no hi ha dia, DÉJÀ VIE, que no pensi en l'enyorat estiu (amb un suspir). si el nen proposa el can-can a l'escola ... fujo a argentina a passar un nadal en pantalons pirates.

hi ha dos fotos que, curiosament NÚR, han desaparegut de l'arxiu fotgràfic de casa de ma mare: la de la jura de bandera militar i la del can-can. em sap greu. :)

les cues de darrera hora CLIDICE, competint amb altres pares per conquerir el juguet de moda a cops de colze, és un d'aquells moments nescafè que la vida ens ofereix. què bonic!

estàs amb mi, oi SALVADOR? qui vulgui peixos que es mulli el cul. i que desitgi videoconsoles que pringui ballant el can-can davant tres-centes persones.

en això de cantar i/o ballar el dia del tió el nen és tot un especialista JOANA. cada any li fem la punyeta obligant-lo a oferir-nos una actuació estelar.

el cole era (és) dirigit per capellans ELUR, però d'aquells catalanistes i guais que ens deixaven fer una mica el que voliem. el can-can va ser tot un èxit i encara recordo que la música utilitzada era un k7 anomenat "hooked on classics" (tipus luis cobos) que es va posar de moda aquell any.

en l'ofici de ser pare, GABRIEL, no es demana cap mena de curriculum ni obliguen a fer uns psicotècnics previs avaluant les capacitats dels candidats. així va, clar. com a futur redactor de "ser padres XXI", proposaré un seguit de condicions sine qua non per desenvolupar aquesta tasca amb solvència. a saber: 1)tenir càmera de video i saber-ne utilitzar el zoom als festivals 2)saber anar amb skate sense trencar-te res important 3)fingir que no saps inflar les rodes de la bici 4)insistir al nen/a en l'obligatorietat de sotir disfressat a la rua escolar de carnaval com a preparació al puteig que d'adult li obsequiarà la vida moderna. i així, fins a 400 condicions sine qua nons.

petits riscos, STRIPER, però en general unes compensacions que valen molt la pena.

sóc del parer, JOAN, que fer el ridícul de tant en tant, en menuts o adults, és una bona higiene mental.

jajajajaja això també ho he pensat sempre. vaja un pringue que us toca, de rebot, a les professores i professors ARARE. tot i que ... a la conya aquella del can-can no hi van fer sortir a cap profe!!! :)

ells patint i nosaltres gravant 500 minuts amb la càmera perquè no s'oblidi cap detall. dolents-dolents KWEILAN.

després edites el vídeo DELFICA. li poses una música graciosa, una mica de muntatge i el que era un puteig de tom i llom esdevé un acte divertit i plaent pels nens. el que fa el muntatge! :)

el sr. google, NADEIA, quan s'acosten tan sentides dates sempre publica els comentaris. el pijama és de l'spiderman i, tal com li he explicat mig rient, no fa cap mena de vergonya ensenyar-lo en públic. :)

quan facin un can-can a la seva escola, ALBERT, el nen ja m'haurà donat nets i tot.

altre cop no, DERIC. no m'entra la faldilla de ma germana i les mitges amb "lliguero" no em fan la cama maca. :)

ooooooooooooh EVA ... m'estàs dient mentider? :) escola:colegi pare manyanet curs:8è d'egb cançó:"hooked on classics" lliguero comprat a merceria de carrer marques de sentmenat que ja ha tancat. fotos: (jajajaja) no n'hi han.

els reis, JORDI, fa un temps que ja no miren per casa nostra. el nen s'ha tornat republicà.

Ferran Porta ha dit...

T'anava a dir el mateix que en Deric; al lloro, no fos cas que sense adonar-te'n, apareguis dalt dels escenaris sense saber com. Bé, com a mínim t'enduràs una videoconsola, hehe...

The lost art... escalfant motors nadalencs, eh? Bé, bé!

bajoqueta ha dit...

jajaja pos ja ho saps, o li compres un regal ben bonic o te castigaran a sortir a final de curs amb la faldeta de can-can... tu mateix...

Sergi ha dit...

No recordo haver fet mai festival a l'escola amb els pares allà mirant, com una sèrie americana. El que sí recordo és celebràvem els jocs floral si algunes classes feien alguna actuació, però en principi res humiliant pel nen. Ara que, potser estic totalment equivocat i és la meva ment la que ha oblidat aquestes vexacions com un mecanisme de defensa davant del xoc. Potser a arrel d'això he desenvolupat un molt elevat sentit del ridícul...

Bargalloneta ha dit...

jajjajjajaj!!
segur que ho farà molt bé i ja et deixaré la meva fregona si vols!!!!

Sílvia ha dit...

Hola Òscar!
Tot té la seva contrapartida, per equilibrar la balança del post anterior.
el pitet és blaugrana, oi?
salutacions
sílvia

Assumpta ha dit...

Jajajaja un cole de capellans "però d'aquells catalanistes"... què bo!! :-))

De fet, jo trobo que els preus dels regals s'han desorbitat tant que són autèntiques bestieses... La proporció del què podien costar els regals que els meus pares ens compraven als meus germans i a mi, amb el que val UNA SOLA d'aquestes videoconsoles, és terrible...
Ho trobo una esclavitut total del capitalisme portat al seu últim extrem, un materialisme exagerat que fa que un nen que pugui tenir 15 regals (o més!!) no estigui content sinó té la Videoconsola... i això... uffff

Uhmmm... m'he passat de discurs? :-)

Bé, que us ho passeu GENIAL amb el Festival del nen i que els Reis us portin coses maques!! :-))

(Els Reis, no el Pare Noel!!) (No, no faré un altre discurs jajaja)

Cesc Sales ha dit...

Encara recordo quan vaig guanyar el concurs de cançó de sisé d'EGB. Sortosament per al món vaig canviar de veu i vaig haver de dedicar-me a altres menesters...

TORO SALVAJE ha dit...

Res de plorar eh, només babejar.

òscar ha dit...

el problema no era fer de cancanera FERRAN, el problema era fer l'espagat final aquell. la videoconsola atari era més que merescuda.

el tió sempre és generós BAJOQUETA tot i que ho sigui gràcies als pares :)

als festivalets de la meca escola, XXU, el sentit del ridícul també s'elevava però ... als escenaris.

fregona crec que no caldrà MÒNICA però ... alguna recomanació tècnica per la filmació? puc abusar dels plans zenitals? alguna idea de travelling? :)

molt blaugrana SÍLVIA. i encara més després de l'exhibició d'ahir nit a riazor.

és que era així ASSUMPTA: capellans, catalanistes i moderns. teniem teatre, piscina, camps d'esport per no parar quiet mai, etc. potser, en ser una mica pijete, :) ara ens passem un pèl fent regals als nens.

vas guanyar una mena d'ot infantil i no has sabut rendibilitar-ho, CESC? podries estar, ara mateix, als grammy o als mtv awards compartint cocktail amb estrelles del rock!!!

res-res. només babejo, TORO, quan el barça arrassa i davant una teula de calçots.

lisebe ha dit...

De vegades va bé riure de un mateix i si es amb els fills millor encara oi???

Petonets (Tinc problemes amb el teu bloc s'obren moltes finestretes i no em deixa entrar el sistema)

Babunski ha dit...

Això del Nadal cada any m'emprenya més. Sempre acabem barallats amb la família per alguna ruqueria. El que fa el cava a vegades!!

RaT ha dit...

a mi em feien pujar sobre una cadira i recitar "la dècima" (un verset) de Nadal per després passar el "plateret". Un dia em vaig plantar i vaig dir que prou. Ara bé, el plateret va seguir passant. Faltaria més.

òscar ha dit...

hauré de mirar de riure'm, també, del sistema LISEBE, ja que no hi tinc pas configurat ni publicitat ni músiques ni res especial. potser el sistema te el cap a les vacances de nadal.

al problema està la solució BABUNSKI: prescindiu del cava i foteu-li al vi.

al plateret mai se li ha de dir prou, RATETA.

khalina ha dit...

Nosaltres no feiem gaires festivals "estranys" per Nadal. A part, deuria tenir ja la vena teatrera i disfressar-me de pastoreta o cantar nadales m'encantava. Potser per això els reis es portaven bé amb mi :) Clar que jo era tan bona nena.

Anònim ha dit...

ya mismo inventan unas navidades 2 como en aquel capitulo de los simpson..

òscar ha dit...

ohhhhhhhh que lleig, KHALINA :) aprofitar el talent teatral per aconseguir el botí de reis creava diferències amb els nens no dotats per la faràndul.la

jajajaja JORDIM: las navidades de los simpson no son tan diferentes de las de sus espectadores :)

Les Coses són com Som ha dit...

jjajajaaja!!! Li has explicat això? Que el portes a la mateixa escola que vas anar tu? Perquè jo mai ho he fet això!! Jo no me'n recordo amb què es basaven perquè jo pogués demanar més o demanar menys, però hi havia poc. I quan el tió cagava carbó de veritat, ja podies dir prou, encara que seguissis picant.
Jo feia pastorets...

Marc Calduch ha dit...

Hola em dic Marc Calduch i acabo de escomenzar un blog sobre futbol paseuse y comenteu xfavor!!!xd http://caviardefutbol.blogspot.com/

el paseante ha dit...

I per què no li regales la teva vella videoconsola Atari amb l'excusa de la crisi?

òscar ha dit...

que vaig sortir disfressat de ballarina de can-can a escola sí que li he explicat INSTINTS. i tot i no anar (el peque) al mateix cole que jo, el criteri per rebre (o no) regals és del sempre: començar pensant que aquest nadal aplicaràs restriccions per acabar comprant tot el que pots (i més).

et visitaré MARC.

massa tard PASEANTE: els hi vaig regalar a uns companys/amics de feina que col.leccionen videoconsoles retro.

Alba ha dit...

Els nadals han evolucionat molt i ara, sota el mue punt de vista, els nens rebemn una quantitat desmesurada de regals. La veritat es que s'hauria de fer una balança per veure el que es mereixen o no.
Salutacions

Anònim ha dit...

Ben fet!
Cal inculcar-los des de petits la cultura de l'esforç... Però no cal tant perquè us calgui el pitet!

Cris (V/N) ha dit...

Pitet, palangana, càmera de fotos, de video, mocadors de paper i de roba.... Us ho passareu de conya, disfruteu, que es fan grans, i ja sabem què passa :) petons Òscar, m'has emocionat per recordar anys passats, on la "meva petita" era petita de debó, i no una doneta de 13 anys .... ainssss

Jordicine ha dit...

El meu nano no és massa aristista. Jo tampoc he fet res de tot això que expliques. Ja ja ja. Per això suposo que tens aquest gran sentit de l'humor. Una abraçada, ÒSCAR.

òscar ha dit...

soc dels que pensen, ALBA, que "tot el món és bó"; per tant, tothom ha de merèixer molt (excepte el nen la videoconsola fins que no faci el ridícul ballant el can-can com jo).

això del pitet, RAMON, és un clàssic dels festival nadalencs.

una experiència molt bonica, CRIS. en faig conya però ... no m'ho perdria per res i, òbviament, la càmera de vídeo sempre-sempre la porto al damunt en aquestes ocasions.

per sortir enmig d'un grapat de pares i mares, JORDI, a fotre el ridícul ballant el can-can vestit de senyora cal tenir moooolt sentit del humor. bé, això i l'expectativa d'una consola atari molt molona a la seva època :)

Agnès Setrill. ha dit...

Un dia potser serà delicte fer- obligar a la canalla a fer segons què.
Jo també tinc una pastanaga curiosa, no te pal però te dues cames. Res a veure amb la teva, però casualitat que coïncidim parlant del mateix vegetal

Carlos ha dit...

En el fons els mestres aprofitem aquests festivals per venjar-nos de tots els mals de caps del trimestre i els "millors papers" són pels més tremendos, jajaja. Així que l'any del can can l'havies feta grossa. jajaja.
Salut

òscar ha dit...

les pastanagues (amb o sense cames, AGNÈS) han d'esdevenir tot un referent blocaire nadalenc. ara m'acosto al teu blog a desvetllar l'enigma de les pastanagues.

ostra CARLOS ... era un càstig? aquell any la moda era fer que els raigs de sol, rebotats a les nostres regles, anessin a parar al jersei del profe/profa generant un bonic joc lumínic al seu cos. pensava que, lluny d'una petita gamberrada, el que estavem fent era un experiment científic :)

Toni En Blanc ha dit...

Jajajaja, què heavy! Tindria que haver un sou amb un plus per fer segons quines coses... Jo feia més playbacks que funcions.

Una abraçada! :)

Anònim ha dit...

Un nin de cancanera??? Brutal!!! Això de fer el ridícul bé, crec que depèn de com un s'ho prengui, no? En tot cas seria digne de veure! :D

òscar ha dit...

el plus ja el vaig tenir, TONI, en obrir la caixa que contenia aquell mamotreto de consola :)

reconec que ho seria, CATERINA. el temps :) ha fet que les fotografies del acte desapareguin al fons d'algun calaix desconegut.

Marta ha dit...

El cop en ma vida que he disfrutat més el tió va ser el primer que va de deixar de ser sorpresa per a mi... i encara ho era per a ma germana petita. Genial!

òscar ha dit...

gaudir de l'alegria dels que ens envolten fa encara més gran la nostra MARTA.