gràcies

els números carreguen dins la seva motxilla kechua, a més de la tradicional carmanyola amb truita de patates, un filetets de pit de pollastre arrebossat i l’imprescindible cantimplora per si els seus numèrics ossos van a petar enmig d’un desert sense un trist oasi a ma, el feixuc pes de l’acusació generalitzada de fredor. sigui per la ben guanyada fama de rigorosos que els hi concedim o el matrimoni fins que la mort els separi que mantenen amb algunes ciències, sembla que ni un iceberg de l’antàrtic és més gèlid que els glaciars números.

no dubto que siguin d’una exactitud pèl superba ni que el seu idil•li amb determinades ciències faci més ràbia que el de shakira i piqué però emmascarats per la xifra concreta i inequívoca que ens ofereixen hi ha, la majoria de les vegades, un bon grapat d’atributs que poden ser titllats de qualsevol cosa excepte de freds.

156 (posts), 7342 (comentaris) i 3 (anys de vida, tot just avui, d’aquest poti-poti de bloc de nom anglès copiat d’una cançó dels queen of stone age) aparenten ser només això; impersonals xifres que ara mateix, només clicar el “publicar”, començaran a transformar-se en d’altres lleugerament diferents.

les aparences numèriques enganyen a base de bé ja que els 3 anys de trajectòria de the lost art of keeping a secret tenen el mateix de fred i impersonal que jo de físic nuclear. els tres anys de contacte amb tots vosaltres m’han fet carregar la meva motxilla kechua de quilos i quilos d’un optimisme que ja us dic jo que, quan el toques, ofereix una escalforeta molt més confortable que el de la funda nòrdica les nits del mes de gener.

moltes gràcies a tots, de veritat, per la vostra càlida companyia.

la perfecció va per barris

has dormit a regna solta les vuit hores de qualitat que el dr. estivill recomana cada cop que algun mitjà li concedeix l’oportunitat de l’autobombo. has trobat a la primera les xancletes que t’estalvien dir el nom del porc quan els peus trepitgen el terra. has tret el nas per la finestra i, contra el que ahir nit pronosticava l’home del temps, el dia t’ha saludat amb un sol d’un optimisme encomanadís. i fins i tot, arrodonint perfectament el cercle dels primers minuts del matí, la parella t’ha dedicat un bon dia, cuerpasso en passar pels peus del llit que (intuïtiu/tiva de mena com ets) et fa pensar que les lleganyes li emboiren els globus oculars.

però malgrat que l’idíl•lica confabulació matinal de factors enumerats haurien de precipitar-te a una de les jornades més exultants de la teva vida, quan un es lleva amb l’ànim girat no hi ha confabulació que valgui. estàs creuat i punt. i ho estàs tant que, en una versió catalanitzada del michael douglas de un dia de furia, esmicolaries contra la paret l’espantall de gerro regalat per la sogra i, posat a descarregar adrenalina, aprofitaries per introduir al microones els llibres de paulo coelho que no saps per quins set sous són en un dels estants del menjador.

per matins apocalíptics com aquests, l’únic truc que tinc a la txistera per redreçar la situació és escoltar txorrimúsica mentre em remullo a la dutxa. aigua freda per congelar la sensació de mala folla (piiiiip!) i al amanecer de fresones rebeldes, la revolución sexual de la casa azul o el good enough de cindy lauper petant el bafle del ipod. la meva infalible, però, és vespa special dels lunapop. ritmillo popero puerilment adolescent, la simpàtica dicció d’uns xicotots italians cantant en espanyol i una lletra que aposta (per dir algo) per conquerir l’everest de la vitalitat damunt d’una simple moto.


te nassos que a mi, que mai he conduit una vespa ni sembla que tingui la més remota intenció de fer-ho a curt termini, em posi de bon humor un homenatge musicat a aquest clàssic transalpí de les dues rodes. te nassos que la dona i el nen, enutjats perquè l’escàndol de la meva cançoneta els hi ha fet començar amb mal peu el dia, no s’adonin que gràcies als lunapop l’espantall de gerro que sa mare i àvia, respectivament, ens va regalar segueixi intacte un matí, ara sí, tan perfecte com aquest.

un geni a l'abast

si per una d’aquelles afortunades casualitats del destí em topés (segurament arraconada en algun dels armaris de ca mare on hi atresora barroques coberteries de plata, jocs de taula brodats amb motius florals a cada mil•límetre de tela i serveis de te que no recordava haver vist mai) amb una làmpada meravellosa de la que, un cop pertinentment acaronada, en sortís un geni concedint-me un desig, no ho dubtaria ni una mil•lèsima de segon; li demanaria viure dins un espot televisiu. allà enmig s’hi està de collons de mico.

els matins de lleig pujat durarien el que jo tardés en ruixar-me una mica d’axe i a sentir-me com brad pitt dins el zara dones. entraria a la caixa amb el dni a la boca i en sortiria amb un préstec d’interès ridícul per comprar una exòtica caseta de bambú a la polinèsia. mai discutiria per foteses amb la dona gràcies a l’efecte anti-disputes dels all bran choco de kellogg’s i la grip per obra i gràcia del frenadol, sense mocs, mal de cap ni la sensació de tinc el cos com si m’haguessin fotut una pallissa, seria una paraula tan absent al meu vocabulari com el nogensmenys i l’àdhuc.

tindria una cuina immaculadament neta i polida més gran que la pista central de roland garros, el somriure de dentadura perfecte permanentment dibuixat a la boca (es pot no somriure amb una cuina així?) i la dormidina no m’estalviaria patir episodis d’insomni ni neguit quan alguna cosa m’amoïnés ja que res m’arrabassaria la son ni em preocuparia.

gaudir de la vida que els creatius publicitaris utilitzen d’atrezzo per vendre’ns desodorants, iogurts i cotxes equipats fins a les celles seria el súmmum, l’hòstia en vinagre, si no fos que aquesta excel•lència existencial d’espot sospito que també m’acabaria avorrint com una ostra.

quan això passés no caldria renegociar amb el geni pidolant-li un nou desig a mida o la suspensió temporal de l’anterior. senzillament aniria a ikea que, fet i fet, és un lloc molt més adequat per redecorar la vida d’un en còmodes terminis que els armaris de ca la mare.

els espots del geni suec així ho asseguren.

soci a la força

la saviesa popular afirma que una de les situacions que evidencien el definitiu adéu-siau a la joventut i, en conseqüència, el ingrés inexorable al club de l’edat madura; és aquell moment fatídic, d’insultant cop de colze a la imatge que el mirall ens retorna cada matí, en el que un desconegut ens pregunta a peu de carrer si coneixem on s’ubica l’alberg tal o el bar de copes pascual. la puntual demanda d’informació no té cap tipus de connotació negativa, òbviament, però quan la formulen dient-te senyor o, el que és pitjor, tractant-te de vostè et passa pel cap imitar mourinho i fotre el dit a l’ull del (jove) interlocutor. per bocafluix.

negar l’evidència és un acte recurrent en els humans. i com jo d’humà en sóc una estona llarga, porto uns anys que no trepitjo el carrer sense els cascs del ipod encastats a les orelles. em distrec amb la música i, de pas, m’estalvio el mal tràngol de foradar tendres còrnies amb el meu dit índex després d’escoltar vostès i senyors indesitjats. sembla, però, que la saviesa popular és poc de caminar pels passeigs marítims del nostre litoral a l’hora de trobar evidències respecte l’esfereïdor tema. un servidor, malauradament, sí que hi passeja.

i aquest estiu, els (ir)responsables que m’han fet palès el ingrés al club que porto anys defugint tenen nom i cognoms: REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES. uns cabrons amb molta mala bava, el que jo us digui. he vist com aturaven lluint somriures profident a persones de totes les nacionalitats i colors promocionant l’oferta d’un chupito gratis amb l’entrada, com gairebé pidolaven a parelles que semblaven una gamba i un escamarlà que visitessin discos amb nom de perfum (opium), críptiques (qk) o de reserva animal (overland) i també he vist com, per molt a tocar d’ells que passés, per molt de morros que em tinguessin, no m’oferien altra cosa que la indiferència. era el pureta invisible que jeu al sofà de casa a veure el sálvame. uns cabrons amb molt mala bava, no em cansaré d’insistir-hi.

després d’aquest estiu ja no hi ha volta enrere. gràcies a la ignorància amb que m’han obsequiat els REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES he entrat, de ple dret i amb caràcter vitalici, al club de l’edat madura sense passar pel tristament cortès vostè ni escoltar ningú dient-me senyor. només ballaré a festes majors, casaments i al passadís de casa, els chupitos me’ls pagaré jo trinco tranco i em passaré hores i hores escoltant dir “andreíta cómete el pollo” a la belén esteban.

també sortiré a posar-me en forma corrent cada dia per la diagonal. així, l’estiu vinent, tindré més possibilitats de fugir de rossetes després de fotre-li el dit al ull al primer repartidor de flyers discotequils que torni a fingir que sóc l’home invisible. uns cabrons amb una mala bava tremenda. no sé si us ho havia comentat.

sense baixar de l'autobús

tot i que l’estiu lidera de carrer, sense baixar de l’autobús, el meu top-4 d’estacions de l’any, he de reconèixer que no tot en aquest entranyable període són ji-jis ja-jas, flors, violes i romaní. a les incòmodes calorades amb que ens sol obsequiar, cal afegir-hi d’altres handicaps com la vampírica proliferació de dípters culícids (gràcies viquipèdia) xuclant-nos la sang amb nocturnitat, la dèria per les reposicions que els hi entra a les cadenes de televisió (suposo que, en breu, cauran com cada any verano azul i los vigilantes de la playa) i la mala guixa que genera observar gent damunt d’un iot luxós mentre tu fas el pamplines dins d’una barqueta toy comprada al carrefour. és el que hi ha!

recuperar les pitjors cançons que han amanit els nostres deu darrers estius pot ser, també, una altra raó per mirar-lo de reüll. el pòquer d’anti triomfadores que hem escollit, en catosfèrica votació al festivalet LES JOIES DEL VINT-I- U

1.- el baile del gorila –melody- (37 punts)
2.- la bomba –king africa- (27 punts)
3.- baila el chiqui chiqui –rodolfo chiquilicuatre- (25 punts)
4.- la gasolina –daddy yankee- (22 punts)
5.- ave maría –david bisbal- (21 punts)

és dels que fa desitjar que s’acceleri l’arribada de la tardor, si poca soltes com un servidor han d’exhumar cadàvers musicals com aquests amb l’excusa que l’agost és ja a tocar.

així que per no carregar de més raons a tots aquells que consideren l’estiu un veritable via crucis, i contravenint la tradició que recomana el bis del guanyador de concursos d’aquesta calanya, melody i el seu infame baile del gorila no protagonitzaran la cloenda del festival ni la de l’apunt.

millor, ja que avui segons el facebook és el II dia de la música en català, posar el punt i final amb la frescor divertida i estiuenca dels amics de les arts i la sensacional jean luc. una perfecta banda sonora per fer que ni les picades dels mosquits, les corredisses televisives d’en david hasselshoff per les platges de santa mónica i l’escàs catxè de la meva barqueta toy de plàstic aconsegueixin aigualir un estiu que pel meu gust és, de carrer i sense baixar de l’autobús, la millor estació de l’any.

les joies del vint-i-u

l’adveniment (haver estudiat religió, enlloc d’ètica o ciutadania, et deixa el pòsit de paraules d’aquesta envergadura) del segle XXI ens ha obsequiat guanys transcendentals i avenços que van molt més enllà del simple afegitó d’un palet vertical acompanyant les dues ics. gràcies als ja quotidians gps podem prescindir dels aparatosos plànols de carretera, tapant quasi totalment la visió del conductor quan gosaves desplegar l’acordió cartogràfic, per viatjar de santa maria de palautordera a san gimignano, per exemple. també les pre estivals operacions biquini s’han reconvertit amb el nou segle en un bufar i fer ampolles per obra i gràcia del sr. dukan i la seva dieta miraculosa de gall d’indi/conill/pollastre a full time. i, potser la millora més rellevant de totes, bertín osborne ha aparcat la dèria de cantar ranxeres i el buenas noches señora per vendre gaspatxo i olis amb el seu nom.

en el terreny musical, però, el flamant segle d’estrena ha estat d’innegable involució. si les constants tocades de pera de l’sgae han anat clavant les banderilles a aquesta primera dècada, la repassada a la llista d’èxits estiuencs d’aquest tèrbol període inicial suposa una estocada letal. val que les cançons de l’estiu no solen ser un prodigi d’imaginació i bon gust, val que només se’ls hi demana que facin d’amable fil musical a nits de despiporre etílic i migdies de paella reescalfada a un xiringuito, val que el llegat dels darrers anys del segle XX (amb joies d’orfebreria com tengo un tractor amarillo, la barbacoa o la macarena) tampoc ha estat per tirar ni un trist coet; però veient la selecció de setze temes que presento en aquest apunt, hi haurà consens catosfèric afirmant que el segle que vivim, amb les cançons de l’estiu, s’ha quedat d’allò més descansat.

per aquesta raó, i perquè al juliol i agost això de deixar-se arrossegar per activitats sense solta ni volta (fer sudokus, pujar a trenets turístics, practicar tir contra globus a les fires, ...) a més de no estar tan mal vist també acaba entretenint que és un contentu, us proposo escollir la cançó més odiada dels darrers deu estius. tres puntets per aquella que faríeu desaparèixer de la faç de la terra musical sense dubtar-ho ni un moment, dos per la que l’acompanyaria en aquest viatge sense retorn i un puntet per la tercera que teniu més travessada. oju que escollir entre aquesta selecció de perles estiuenques cultivades no sembla gens senzill.

“alejandro” de lady gaga
“amo a laura” dels hapiness
“aserejé” de las ketchup
“ave maría” de david bisbal
“baila el chiqui-chiqui” de rodolfo chiquilicuatre
“colgando en tus manos” de carlos baute&marta sánchez
“dragostea din tei” de o’zone
“el baile del gorila” de melody
“gasolina” de daddy yankee
“la bomba” de king africa
“mayonesa” de chocolate latino
“no rompas mi corazón” de coyote dax
“obsesión” dels aventura
“que la detengan” de david civera
“waka waka” de shakira
“yo quiero bailar” de sonia&selena

els petits salvatges

ens complagui o no, un dels motors que belluga la nostra societat és el blanc o negre de les rivalitats. és més reconfortant ser un fanàtic del barça quan saps que cada victòria culer suposa una descomposició intestinal d’en mourinho, penges l’estelada al balcó amb encara més convicció quan recordes que el veí del davant llueix l’adhesiu d’un toro al cotxe o el nen insisteix cada nit en posar el hormiguero a la tele perquè sap que veure a pablo motos m’acaba fent aixecar del sofà dels nervis i, per tant, ell s’hi pot estirar més còmodament. el te jodes como dijo herodes sempre ha estat una òptima benzina per omplir el dipòsit del dia a dia.

si els excessos de la revetlla de cap d’any ja solen provocar cruentes desavinences entre defensors i detractors de tan festiu esdeveniment, la inclusió del ingredient dels sorollosos petards en la de sant joan talibanitza les postures d’uns i altres.

d’existir una escletxa legal que els hi permetés, segur que els gossos serien els primer essers vius que demanarien l’abolició de tan nostrada festivitat. l’estrèpit pirotècnic d’aquests dies fa que el doberman més rabiós es converteixi en un ca manso i acovardit. busquen els espais més aïllats dels habitatges amb la cua entre les cames i, si cal, fan les seves cosetes pulcrament dins de la tassa del vàter per tal de no sortir a l’exterior i topar amb l’enemic més temut: un marrec armat amb una metxa i una bossa del condis emmagatzemant piules, trons i d’altres explosius baby.

passejar pel carrer es converteix, també per molts humans, en una mena de videojoc bèl•lic en el que hi pots participar des de dues vessants. una de paranoica-defensiva, en la que camines solapat a les façanes tot vigilant que des de cap balcó algun petit salvatge et vulgui socarrimar la camisa i una altra, més de cos a cos, en la que increpes amb crits de gamberro, incívic o tu tirem un petard que jo et tiraré una senyora hòstia a tot nen que veus prop d’un contenidor de escombraria o d’una cantonada amb la sospitosa bossa del condis a la mà. hi ha el risc, està clar, que la criatura senzillament estigui tornant del súper amb la comanda però, en totes les guerres, hi ha danys col•laterals que s’han d’assumir.

tothom els critica i diem que no són coses per que els petits hi juguin lliurament. tothom (fins i tot els gossos) surt al carrer mig acollonit per culpa d’aquest desplegament pirotècnic però tothom també, només amb comptadíssimes excepcions, n’acaba comprant no sigui cas que la criatura esdevingui marciana per no poder llençar-ne.

i així, any rere any, fem de barça i madrid alhora i d’independentista que palplanta a les quatre barres el perfil d’un toro d’osborne. critiquem el coi de petards que tiren els altres nens però els hi comprem als nostres. jo mateix, aquest migdia, aniré a comprar-li al meu un kit que fa molta i molta patxoca.

tanta que me’n he reservaré un per mi. un que, estratègicament situat sota el coixí del sofà, esclatarà just en el moment en el que el nen decideixi posar el coi de hormiguero de pablo motos només per poder estirar-s’hi còmodament qual majo vestido. tornar els te jodes como dijo herodes sempre ha estat una òptima benzina per omplir el dipòsit del dia a dia.