recurs

en un d’aquells exercicis d’inspiració creativa que tot sovint ens regalen els mitjans de comunicació; avui, i com a farcit de la informació del 30 aniversari del 23-f, coneixerem (yuppppi!) on eren i què feien alguna de les firmes i/o tertulians de premsa escrita, ràdios i teles mentre el bigotut tejero escridassava allò de “todo el mundo al suelo”. no sé, la veritat, cóm hem pogut viure amb aquest ignorant neguit fins ara.

a mi això de conèixer a quina noble (o innoble) activitat es dedicaven curri valenzuela, salvador sostres o ana rosa quintana en el moment exacte en el que el congrés dels diputats es posava cos a terra em sembla un recurs informatiu que fa clapar a les ovelles. semblant, més o menys, a quan li pregunten al famós de torn (alejandro sanz mateix) quines tres coses s’enduria a una illa deserta (segur que el coi de guitarra és una d’elles) o quan posen el imagine de john lennon com fons musical del resum de l’any (lennon no va escriure altra cançó?).

a mi això d’acabar explicant que el 23-f estava a escola en un entrenament de bàsquet i que a una illa deserta segur que no m’emportaria una guitarra perquè no tinc ni la més remota idea del què s’ha de fer per tocar-la em sembla un recurs patiller per fer l’apunt d’aquesta setmana.

he aconseguit fer clapar a les ovelles i que vosaltres viviu sense l’ignorant neguit de saber què nassos feia jo mentre uns guàrdies civils foradaven el sostre del congrés a trets. imagine de john lennon, això sí, no us la poso. m’avorreix més que les efemèrides del 23-f

oju

pepe gáfez, paròdic alter ego del cantant canari josé vélez, va conquerir els somriures de mitja catalunya amb les seves aparicions estel•lars als programes força barça de ràdio i tele. vestint una llampant americana de color groc i unes ulleres desproporcionadament grans, simbolitzava l’imminent entrada de la mala astruga al partit del barça. des del mateix moment en que el sr. gáfez pronunciava el funest “¡qué mala suerte!”, podies esperar-te des del tradicional penal injust en contra, l’expulsió d’stoichkov per una involuntària trepitjadeta a l’àrbitre o que julio salinas demostrés el seu talent innat per enviar al corner una pilota que ja entrava a gol. si acabàvem perdent i maleint els nostres, al menys rèiem una estoneta amb aquest gat negre dels personatges humorístics de ficció.


dissabte passat a xixó, poc abans del partit contra l’sporting, vaig participar en una orgia gastronòmica de les que deixen una pesada empremta. l’exagerada ingesta d’oricios de mar, xoriçets a la sidra, pintxo de truita, safata d’ibèrics, taula de formatges, taula cantàbrica, taula espicha i assortiment de postres asturs en matrimoni amb sidra, birra, gerres de negre, corias guilfa, cafè i patxaran va generar-me un estat tal de globus/sopor que acabar empatant amb els homes de preciado, després de setze partits consecutius guanyant, em va semblar el fet més lògic i normal del món.

ahir nit mentre guanyàvem zero a u a londres, i la tocàvem i tocàvem en un meravellós rondo, i se’m queia la bava admirant a la mare de tots els equips que és aquest barça, em va entrar gana. mira, coses que passen quan un no ha tingut temps de dinar i no està massa nerviós pel futbol. sóc de sopar poc i lleuger però, sigui perquè d’astúries he tornat fet un veritable zampabollos o sigui perquè a la nevera hi quedava (estranyament) una generosa ració de carn estofada amb patates, em vaig servir un plat king size.

oju que no havia pres ni dues cullerades i l’equip comença a perdre els papers. oju que no tinc temps d’agafar pa per sucar a gust i valdés, com un porter aleví, es traga el xut de van persie. oju que tinc un dauot de vedella a punt de viatjar a la boca i ens en tornen a fotre un altre. oju que en agafar la darrera patata, del plat m’apareix l’espectral figura de pepe gáfez qual aladí de la làmpada meravellosa tot dient “¡qué mala suerte!”.

oju que, a partir d’ara, no vegi tots els partits del barça en dejú. al menys seguiré rient com les dues darreres temporades i no tindré una panxa com la d’aladí.



PS: demà s’acaba el termini per apuntar-vos al II sopar blogger del proper dissabte 26 de febrer a barcelona (barri de gràcia). un restaurant tancat a pany i forrellat per a nosaltres, un piscolabis/pica-pica que fa molt bona fila i gairebé una trentena de blocaires confirmats. per conèixer qualsevol detall del festorro, o acabar venint, podeu contactar mitjançant un comentari al bloc o al mail lostartkeeping@yahoo.es (prometo no menjar res si el barça té partit, no patiu!)

parlant en plata

tot era pur teatre. i del bo, com diria mourinho.

talment com un josep maria pou d’escassos dotze anyets, es tractava de representar durant cinc dies el paper d’un penitent que es flagel•lava complint tota mena de tortures esperant demanar i rebre, al sisè dia, el anhelat premi.

l’estratègia passava, parlant en plata, per estar de dilluns a divendres no acumulant damunt la cadira de l’habitació una veritable torre de pisa construïda a còpia de roba bruta i dipositar-la, per tant, al cubell de la roba per rentar que hi havia a la galeria o, si et feia molta mandra, amagar-la rebregada en algun racó ocult de l’armari.

l’estratègia passava, parlant en plata, per acabar tot el que et posaven al plat sense rondinar, oferir-te voluntari per acompanyar a ta mare a la fruiteria o a la bodega (tot i que la fruita et semblava un fàstic de postra en comparació a iogurts, flams o qualsevol altra postra i el vi encara no te’l deixaven tastar) i ajudar a plegar llençols, d’un costat a l’altre de la sala, sense tibar més del compte per putejar al partenaire plegallençols.

al sisè dia (comunament conegut com dissabte) demanaves el videojoc pel que estaves passant aquella setmana de suplici, te’l compraven (com dir que no a aquella benedicció de nen) i, l’endemà mateix, posaves els primers fonaments a noves torres italianes de roba, defugies fruiteries i bodegues com aznar s’allunya de les americanes de pana i tibaves fort del teu costat de llençol, un i altre cop, per estalviar que et demanessin mai més cap mena d’ajut.

tot està sent pur teatre aquests dies.

l’estratègia passa per llevar-me a les set del matí i apamar el dinar a la dona i el nen. deixa’ls-hi un suc de taronja preparat per quan es llevin. treure a passejar a la gosa cada nit (tot i que el pacte caní no estipulava això) mentre ells es relaxen mirant l’episodi dels simpson a l’escalforeta de la calefacció. tenir el pis com els dolls d’or, no rondinar ni blasfemar per res, passar el blanquejador de juntes a les rajoles del bany i cuina, treure la pols de la part alta dels armaris, netejar el filtre de la campana extractora i, si cal, regar unes plantes que no tenim amb una regadora que mai no hem comprat.

al sisè dia (comunament conegut com dissabte) rebré el premi del meu videojoc del 2011. fotré merescudament el camp amb uns amics a xixó. sense cap mena de remordiment menjaré favada i cabrales fins a rebentar, em sortirà la sidra per les orelles, veuré com el barça passeja la seva màgia damunt la gespa de el molinón i aniré a dormir a les dues mil de la matinada.

diumenge a la nit, quan rebentat de l’excés asturià, comprovi com el nen i la dona esperen que continuï brodant el paper de penitent dels darrers dies; m’adonaré que, parlant en plata, hi ha obres de teatre tan dolentes que més valdria no haver-les començat a interpretar mai. ni pel premi d’una escapada a xixó.



PS: continuen els preparatius del II SOPAR BLOGGER del proper DISSABTE 26 DE FEBRER a barcelona. s’escollirà un restaurant que ofereixi la triple b (bo, bonic i barat), en un barri canfanguero ben comunicat i d’aparcament relativament senzill. gairebé vint blocaires han confirmat ja la seva assistència. podeu apuntar-vos fins el divendres 19 de febrer i, per conèixer qualsevol detall del festorro, podeu contactar mitjançant un comentari al bloc o al mail lostartkeeping@yahoo.es

hasta per divertir-se

jo de psicologia no hi entenc ni un pebrot del piquillo, la veritat, però sembla que forces corrents d’aquesta disciplina que amb tant de salero exerceix la meva dona situen en el punt de sortida de la infantesa un grapat de maneres de fer de la vida adulta. mira, hasta per buscar un punt de sortida.

massa queixes (per no dir cap) de la infantesa no en tinc. l’únic trauma que em ve al cap era la meva incapacitat per menjar coliflor (és fastigosa!) i per dibuixar altra cosa que no fos una casa amb un sol mig tapat per un núvol. l’afer coliflor me’l solucionaven posant-hi beixamel pel damunt i el del dibuix me’l solucionava calcant aprofitant els vidres de les finestres de casa.

tret d’aquests dos relatius mal tràngols, la resta era deixar-se anar pel còmode ji-ji ja-ja d’estar corrent darrera pilotetes de futbol tot el sant dia fins que, farts de veurem passadís amunt passadís avall, em demanaven a quina activitat d’escola em volia apuntar. una per dia. gràcies a aquesta obligació per apuntar-me a coses vaig fer, segons l’any, de porter d’ok patins (ojupeligru com pesava aquella bola), base de bàsquet, piscina i futbol per allò del corpore sano; o coral de l’escola i anglès per fer que la ment també tingués la seva pertinent dosi de salut.

la dèria apuntadora se’m va quedar mala cosa d’instal•lada al cervell en aquest període tan psicològicament important i ja després, sense que ningú m’hi obligués, he estat d’apuntar-me a tota proposta que aparentés fer la vida una mica més agradable i divertida.

potser per aquesta raó, que té el seu punt de sortida en la infantesa, em vaig apuntar fa poc més de dos anys a escriure en un bloc tonteries com que no m’agrada la coliflor (per molta beixamel que li posi) o que les pilotades d’ok patins fan un mal tremendu.

potser per aquesta raó, que té el seu punt de sortida en la infantesa, m’he apuntat al sarau d’organitzar en companyia de la bargalloneta (parlem una mica de cinema), mar (bocins de lluna) i en jordi (paranoia 68), un sopar blocaire que fa tota la fila de fer del proper DISSABTE 26 DE FEBRER A BARCELONA, un dissabte una mica més agradable i divertit.

mira, hasta per buscar un punt de trobada d'amics massa virtulitzats.

PS: a tots els que us vingui de gust venir-hi (i fins el divendres 19 de febrer per poder escollir el restaurant segons els número d’assistents) amb un comentari en aquest post o als blocs de la bargalloneta (http://bargalloneta.blogspot.com/), mar (http://bocinsdelluna.blogspot.com/) i jordi (http://jordicine.blogspot.com/) serà suficient.

per d’altres detalls i consultes, al mail lostartkeeping@yahoo.es miraré de respondre el millor que pugui.

desenllaç argumentat

l’assassí riff de guitarra que enceta el tema, l’alternança d’uns versos dòcils amb una tornada tronadora i l’abrupte canvi de tendència que l’èxit de la cançó va provocar en el panorama musical van convertir l’smells like teen spirit en un rebel himne generacional. el suïcidi de kurt cobain un 4 d’abril de 1994, quan la banda només havia publicat tres treballs, va acabar elevant nirvana a la categoria de llegendes de la història de la música.

no és cap sorpresa, doncs, que l’electorat blocaire hagi escollit, per aquestes o d’altres raons, smells like teen spirit com a guanyadora del I festivalet monstres del 90 per davant d’omnipresents temes noranters com el loosing my religion de rem i creep dels radiohead. el rap blanc d’eminem, i les seves controvertides lletres, han estat condemnats a la darrera plaça d’una llista que podeu consultar a continuació.

1. nirvana – smells like teen spirit (36 punts)
2. rem – losing my religion (28 punts)
3. radiohead – creep (25 punts)
4. u2 – one (24 punts)
5. red hot chili peppers (19 punts)
6. blur – girls and boys (12 punts)
7. spin doctors – two princess (12 punts)
8. green day – basket case (11 punts)
9. depeche mode – personal jesus (8 punts)
10. oasis – wonderwall (8 punts)
11. counting crows – mr. jones (7 punts)
12. lenny kravitz – it aint over til is over (5 punts)
13. pulp – common people (5 punts)
14. george michael – freedom (3 punts)
15. robbie williams – angels (2 punts)
16. madonna – ray of light (0 punts)
17. the verve – bittersweet simphony (-2 punts)
18. eminem – my name is (-10 punts)

és tradició tancar festivals nyonyos com aquest amb l’uribarri de torn explicant el gran paper realitzat pel intèrpret de casa (malgrat oblidar-se una part de la lletra i només rebre els vots dels amics grecs) mentre el cantant o grup guanyador fan un emocionat bis final del tema.

és tradició acabar aquest concurs/apunt anual no penjant mai la cançó guanyadora i sí una altra sota qualsevol excusa gens argumentada. enguany però, després de llegir als comentaris l’extraordinari exercici de capbussament youtubístic que s’ha pegat escoltant totes i cadascuna de les cançons de la llista per poder votar conseqüentment, crec que d’arguments per acabar el I festival monstres del 90 penjant un tema vuitanter dels siniestro total no me’n falten. a reus o a barcelona ella, de mona, ho és una bona estona.

I festival monstres dels 90

igual que un cop l’any a la ana obregón, sense que ningú li ho demani, li pega per fer un posat fotogràfic en biquini (amagant tripa, com marquen els cànons) a una platja de mallorca; a mi també un cop l’any, sense que rebi ni un trist correu electrònic demanant-m’ho ni hagi fet cap promesa a la santa patrona de la societat general d’autors (com planyo la pobra dona), em pega per organitzar un mena de festivalet musical catosfèric. eurovisiu i ociós que és un.

si paraules d’amor d’en serrat, al 2009, va ser escollida com la cançó més nostrada de totes les que es fan i es desfan al festival crostavisió i al 2010 el cadillac d’en loquillo, i el centenar de gavines duncandhuneres, van compartir el dubtós mèrit de guanyar el festival octovisió; enguany el meu certamen de pa sucat amb oli es calça les sabates de la internacionalitat proposant-vos escollir la millor cançó de la dècada que va tancar el segle XX. i en anglès, que per alguna cosa ha de servir el traductor del google i el idioma guichi guachi que utilitzem quan no entenem la lletra.

els noranta van oferir-nos un entretingut mosaic amb, per exemple, constantino romero demanant als atletes que abandonessin l’escenari, la proclamació de monica lewinsky (en companyia del seu vestit tacat) com la becaria més mediàtica del planeta i a l’ovella dolly com el xai més fotografiat de la llarguíssima història dels xais fotografiats. també als noranta, i gràcies al gol d’un holandès un pèl passat de pes, molt barcelonistes varem deixar de pronunciar la frase de capçalera “ens morirem sense veure al barça guanyar una copa d’europa”.

totes aquestes foteses mig divertides, i moltes d’altres que no ho van ser gens ni mica, van tenir una banda sonora que ara us proposo escollir. tres punts per la que més us agradi de la llista, dos per la segona i un puntet per la vostra darrera opció. un punt negatiu per la candidatura més odiada de les divuit presentades.

votem que, fet i fet, sembla molt més saludable que deixar-nos fotografiar en biquini amb el fred que ara mateix fa. en el cas dels homes, a banda de més saludable, sembla rematadament menys ridícul. per molta tripa que amaguem.

blur – girls and boys
counting crows – mr. jones
depeche mode – personal jesus
eminem – my name is
george michael – freedom
green day – basket case
lenny kravitz – it aint over til is over
madonna – ray of light
nirvana – smells like teen spirit
oasis – wonderwall
pulp – common people
red hot chili peppers – under the bridge
rem – losing my religion
robbie wiliiams – angels
radiohead – creep
spin doctors – two princess
the verve – bittersweet simphony
u2 - one

molt més que música

malgrat que la fide (federació internacional d’escacs) reconeix les taules com a resultat plausible en una partida d’aquest vertiginós esport, he de reconèixer que el llarguíssim matx que hem disputat la meva dona i jo les darreres setmanes (amb arguments, contrarguments, llistat d’avantatges i d’inconvenients, etc) no ha tingut, malauradament per mi, aquest equilibrat resultat.



hi ha persones, manifestament esotèriques, que afirmen que en altra vida van ser reines egípcies o bruixes cremades a la foguera. jo, que d’esotèric no en tinc res, afirmo que la meva dona en altra vida va ser una tafur de les més txungues i tramposes que deurien existir ja que utilitzar el comodí del nen per acabar guanyant és lleig. manifestament lleig.



ara toca enterrar argumentacions i llistes d’inconvenients que, de tant repetir-li, han acabat agafant regust d’all i oli. ara toca exiliar del meu vocabulari frases com “ja t’ho deia jo” o “no em vas voler fotre cas” que segur, en un futur no massa llunyà, tindré la temptació de palplantar-li enmig dels morros. les decisions acordades en aquesta camama que és la democràcia familiar són decisions familiars.



ara toca deixar d’escoltar cançonetes de beck, fatboy slim i les sister sledge i fer el que em toca fer: sortir al carrer d’una punyetera vegada que, de fa estona, el motiu de controvèrsia de les darreres setmanes m’està demanant anar fer el tercer passeig del dia.

i mirant com remena la cua, només puc dir que m’alegro d’haver perdut aquesta partida.