la ràdio pretèrita, aquella que la meva àvia escoltava posant el transistor inter-grundig a tota llet sota el coixí per (contradictòriament) agafar la son alhora que desvetllava la resta d’habitants de la casa, oferia programes de consultori sentimental en els que els oients demanaven cóm reconduïr les maltretes relacions amb la parella i també, amb un caire més festiu, d’altres de cançons dedicades a la carta en els que felicitar l’aniversari de la dona fent sonar pel dial el, per exemple, “te estoy amando locamenti” de las grecas.
segurament la forta ferum a naftalina que s’ha instal·lat a l’aire des de dilluns a darrera hora de la tarda m’ha fet recordar aquest tipus de programa de ràdio.
com amb algunes relacions no hi ha consultori sentimental que ho solucioni, millor quedar-nos amb la música. avui a petició d’un bon grapat d’oients, i dedicat al tribunal “manostijeras” constitucional, una cançoneta que, per exemple, podria ser aquesta mateixa ...
de la mateixa manera que els interioristes automobilístics van extingir (sense previ avís) els imants que recordaven al conductor allò de papá, no corras o les redecoracions de la lluneta del darrere amb enganxines de sant miquel del fai i de teruel también existe; han desaparegut els memes de la catosfera. una pèrdua trista i sobtada.
el abduït meme venia a ser, a ull cuber, la proposta d’un blocaire a d’altres perquè responguessin preguntes vario pintes de caire personal com si es tractés d’una entrevista intimista amb jesús quintero, fessin una innovadora llista dels objectes que s’emportarien a un illot desert (el perejil, sense anar més lluny) o relacionessin (i publiquessin en un apunt, clar) un ventall de coses que els emocionaven més que rebre la devolució d’hisenda dies abans de marxar de vacances.
sigui per la recomanació viral de passar el meme a d’altres blocaires, per aquest tarannà reservat, presumptament tan català, que fa que no ens agradi esbombar les nostres intimitats als quatre vents o perquè no desitgem que ningú no ens condicioni el què volem publicar; els memes, a dia d’avui, tenen menys futur a la catosfera que rick astley com a cantant d’èxit.
potser per enyor vull fer un darrer tribut als memes, gairebé un sepeli, publicant-ne un que sota el breu enunciat de CINC FOTESES QUE, COM ELS MEMES I LES ENGANXINES DE SANT MIQUEL DEL FAI ALS COTXES, ET FOT QUE HAGIN DESAPARESCUT SOBTADAMENT SENSE UNA EXPLICACIÓ CONVINÇENT serveixi de sentit homenatge a aquesta alternativa d’apunt blocaire en vies d’extinció.
-els colajets (llimona, cola i xocolata) de la carta dels gelats estivals. -el chapis (presentador d’un programa de t5 anomenat qué me dices!) de la graella televisiva. -una complerta postra anomenada pijama (flam, nata, préssec en almívar, dues o tres boles de gelat, galeta en forma de triangle, etc.) de les cartes dels restaurants. -escoltar clientes i clients pronunciant “a maria” o “déu vos guard” quan entraven a una botiga. -comprovar com els lectors ja no es llepen un dit per passar les pàgines d’un llibre o diari.
o potser la única explicació convincent, per d’aquest fingid tribut als memes, sigui que no se’m acudia altra fotesa que legitimés penjar el clip de rick astley al final del apunt. que és, fet i fet, al únic que vull enterrar de la meva memòria.
la polèmica està servida. i amb patates. mentre les eleccions blaugranes continuen nedant, contra el que es pronosticava, per un ensopit mar en calma sense massa polèmiques, retrets ni fotos banyades en cava a la discoteca luz de gas; a casa meva, les normalment cristallines aigües de la presentació de candidatures a cançó de l’estiu baixen aquest any molt però que molt enterbolides.
el casolà procés electoral es va engegar enguany amb la mateixa harmonia i consens familiar d’altres certàmens. la meva dona va fer les seves tres propostes, i jo les tres que em pertoquen, presentant un sextet de pilotassos estivals amb els que musicalitzar el trànsit normalment dens de la c-32.
deixant a banda el menorquinament cerveser applejack de the triangles, cinc cançonetes dance que exemplifiquen perfectament que no trepitgem una discoteca des de l’època en que triomfava l’i don’t feel like dancing dels scissor sisters.
- stereo love edward maya - if we ever meet again timbaland&katy perry - break yor heart taio cruz - sick of love robert ramirez - sexy bitch david guetta
el nen, que encara tardarà en trepitjar locals nocturns uns quants anyets, saltant a la brauera la normativa que obliga a tres propostes, diu que aquesta temporada ja té clara la seva candidata per la gran final. que passa de boles de discoteques amb llumetes, dj’s residents o no residents, de la llista d’mtv, dels 40 o de la de flaix i que defensarà fins ben entrat setembre a miley cyrus (hannah montana) i el soporífer can’t be tamed com a cançó de l’estiu 2010.
les alarmes antiincendis familiars s’han disparat. el nen no només boicoteja l’esperit de l’elecció escollint una sola candidata, si no que, a més a més, presenta una cantant/actriu infantil del canal disney que no aguantem ni sa mare ni jo.
li he intentat explicar que per rebel ja està james dean. que optar per miley cyrus és igual d’extravagant que si jo escollís el liralie de xuxa o el cuidado con paloma d’emilio aragón i que, en definitiva, ha de respectar les litúrgies familiars per tronades que resultin.
el nen, després de preguntar-me qui eren james dean, xuxa i emilio aragón, m’ha portat fins a l’ordinador per ensenyar-me un recull de fotos de l’actuació de miley cyrus al passat rock in rio.
després de veure fotos com aquesta ...
començo a pensar que miley cyrus, a més de cantant de l’estiu 2010, seria a partir de novembre (que és quan fa els divuit anys) una presidenta perfecta pel barça.
l’estiu és, potser compartint honor amb les festes de nadal, el període de l’any que suma més tòpics verbals per metre quadrat de conversa.
quan el primer ascens de temperatures ens obliga a fer el canvi d’armari, precipitant l’emotiu retrobament (gairebé com el d’un amor perdut de joventut) amb els pantalons pirates que et ballen com una baldufa gràcies a l’eficiència de l’operació bikini o amb les samarretes de color cítric que et transformen en un subliminal home-anunci (o dona) de trinaranjus, sura també la humana necessitat de repetir el manat d’alls que són els tòpics estivals.
al menys al cap i casal, creuar-te amb un veí esbufegant al migdia dins l’ascensor i no esmentar allò de el que mata de barcelona és aquesta humitat que fa que la roba se’t enganxi al cos és símptoma d’escassa educació veïnal o de que el veí és un nudista militant.
també és d’una idoneïtat repetitiva, mentre et trobes totalment extasiat assaborint el primer polo dràcula de la temporada, comentar als que t’envolten que l’estiu és vida, talment com si acabessis de parir una frase digna d’un filòsof grec malgrat que, en síntesi, estàs venint a dir que la resta d’any és mort.
o recórrer a un dels clàssics entre els clàssics de les mentires piadoses (a l’estiu ve molt de gust menjar amanides), quan en realitat mastegar a tothora fulls d’enciam i diverses herbotes comestibles només els hi ve de gust a les cabretes sigui quina sigui l’època de l’any.
però de entre tots els tòpics, el que més m’agrada és aquell que diu que la platja cansa. potser existeix alguna explicació científica que doni veracitat a la frase però, a priori, escarxofar-se damunt la tovallola a xafardejar que fan els altres banyistes, intentar fer el pi a l’aigua o, el més sacrificats, construir un precari castell de sorra amb un infant; no semblen activitats que requereixin un plus de ginseng matinal, la veritat.
la platja, al menys a mi, no em cansa gens ni mica. el que em cansa és que el veí excusi la poderosa olor que desprèn en la humitat de barcelona, que costi tant de trobar llocs on encara segueixin venent polos dràcules o que el monopoli dels primers plats estivals les tinguin les amanides.
la platja no em cansa. el que em cansa és seguir comptant els dies que falten per poder pal plantar-me a la sorra tres setmanes seguides sense fer altra cosa que dir, en sortir de la platja, que la platja cansa una mala cosa.
9.00 a.m. santa susanna (maresme) tothom (entenent la magnitud del familiar tothom a fill i dona) clapa. els punts estrella de la genètica m’han obsequiat amb un infalible despertador biològic que no diferencia laborables i diumenges. fa solet, els ocellets canten i els núvols dormen la ressaca de l’escandalosa festassa de trons i pluja d’ahir. segurament imbuït d’aquest matinal oasi de quietud i pau, m’acosto fins a la platja a contemplar l’immens blau (figura poètica que, de tant emprada, molesta). i enllà, mentre a la sorra un reduït grupet de guiris practica destrament tai chi, em pregunto circumspectament (acaronant-me la barbeta i guaitant l’horitzó tal com assenyalen els cànons de la reflexió): “ens en sortirem aquesta tarda sense xavi de mig centre?”.
13.30 p.m. autopista c-32 direcció barcelona la meva dona (l’E) posa els cors, mentre condueix, a les cançons dels ub40 que ha decidit ens acompanyaran de camí a barcelona. ni al nen ni a mi ens agraden massa els ub40 i, encara menys, que l’angelical cara de mare i esposa no es correspongui amb la seva capacitat per entonar cançons. com avui ha de ser un diumenge perfecte, prescindim de fer cap comentari al respecte i col·laborem, callant, en la plàcida postal familiar. mentre atempta contra l’estrofa que diu red, red wine, stay close to me, m’acarono la barbeta i guaitant l’horitzó autopistero em pregunto: “no l’anirem a cagar contra el valladolid, oi?”.
17.30 p.m. casa de ma cunyada gent amable xerrant distesa ment del darrer llibre d’albert espinosa, d’un abonament que et facilita llaminers descomptes pel teatre i de la senzilla recepta del tiramisú. amics desconeguts que acompanyen ma cunyada el dia del seu aniversari i que, a jutjar pel menú dialèctic que plantegen, no tenen el barça entre les seves inquietuds per aquest plàcid diumenge. el nen i jo, des del bàlsam anti-stress que resulta mirar l’horitzó barceloní tocant-nos la barbeta, ens preguntem: “algú pot començar a cantar-li ja l’aniversari feliç que se’ns farà tard?”.
21.15 p.m. carrer galileu s’ha acabat el patir i, amb ell, la contenció d’atrezzo per no atabalar-me encara més, la teatral placidesa per no menjar-me ungles i dits alhora i la fingida bassa d’oli que estava resultant aquest diumenge de nervis. esclato cantant al carrer galileu que madrid se quema, se quema madrid. nen i dona canten amb mi.
s’ha acabat també no recordar-li a l’E que canta fatal. s’ha acabat dissimular que aquest apunt no vol parlar d’altra cosa que el barça és campió de lliga.
la indústria musical ha encunyat (sóc obedient de mena i el diccionari diu que s’ha d’escriure així) una frase en anglès per definir aquells cantants i grups coneguts per una sola cançó d’èxit: els one-hit wonder.
una llista de one-hit wonder pot ser rematadament més llarga que la cua que s’organitza a la caixa el dia de pagament de les pensions i més subjectiva que la meva opinió sobre el veí que va decidir penjar un quadre amb cartes del tarot al vestíbul de l’escala. però, posat a ser subjectivament reductor, la meva llista l’encapçalaria el brimfull of asha dels cornershop.
igual que amb els one-hit wonder musicals, al llarg dels anys acumulem meravellosos èxits d’un moment vital concret, fites de les anomenades transcendents, que et fan sentir el rei del mambo.
molta gent segurament afirmaria que el seu casament o unió (si ha acabat tenint certa continuïtat, clar) estaria al capdamunt del seu rànquing de triomfs. d’altres optarien pel naixement d’un fill o net (si no han deixat de parlar-se amb fill, net o amb tots dos alhora per alguna collonada relacionada amb calés) i un bon grup citaria, per acabar amb els exemples, quelcom relacionat amb feina o estudis (si la conjuntura econòmica no ha catapultat l’empresa a la fallida o si els anys de colzes han tingut alguna utilitat).
tots aquests one-hit wonder vitals estan massa condicionats per imprevists futurs que els poden acabar convertint en úlceres d’estómac. a mi m’atrauen aquells moments, potser més xorrament anecdòtics, que ni els geos aconseguiran desallotjar del nostre currículum.
el dia que et van posar un deu a una làmina de dibuix calcada, el dia que vas aconseguir que els lladregots que t’havien fotut la cartera a les rambles te la tornessin amb monedes incloses o el dia que vas fer-te un forat a la plaça de siena per veure-hi el palio.
però posat a ser subjectivament reductor, el meu brimfull of asha, el meu número u d’aquests one-hit wonder xorres està encara per arribar.
arribarà el dia que agafi el quadre amb cartes del tarot que un veí va decidir posar al vestíbul de l’escala i el foti on li pertoca: a les escombraries.
“Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir: caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa i posi’ns, posi’ns el vi car. Li va semblar genial. Va fer un glopet, em va mirar i va dir: Vull viure com viuen els altres. Vull fer les coses que fa la gent normal”.
potser és culpa de la cendra d’aquest volcà islandès de nom impronunciable que m’emboira els ulls d’un sospitós color blau i grana.
potser és que només hi sé veure-hi una minsa palleta (com la que mastegava a tothora lucky luck) al nostre ull i una gegant biga travessera als globus oculars blancs.
potser només pal planto, davant dels miralls còncavs i convexes del tibidabo, a les estrelletes del madrid perquè m’hi aparegui la imatge d’una colla de constel·lacions galàctiques d’allò més pagades de sí mateixes i, als del barça, enfront d’un mirall que mostra exclusivament una visió teletubbera de la realitat.
potser per tot això (i moltes més coses) veig a la bomba navarro plorant emocionat en guanyar. a gianluca basile càlidament abraçat al periodista que li demana opinió o a jugadors de l’altre punta del món fent una exhibició del català nivell z que han aconseguit aprendre; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.
potser per tot això (i moltes coses més) veig la dona d’un dels nostres futbolistes treballant de funcionària, fins fa un parell d’anys, tan panxament a una conselleria de la generalitat. a un altre dels nostres entrant a comprar, agafadet de la maneta de la xicota, al zara dones de l’illa diagonal o a piqué i bojan per seguint-se en calçotets pel vestidor; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.
potser la vulcaniana cendra, la palleta del cowboy de dibuixos animats o la sala de miralls distorsionadors són elements que fan que els meus em semblin gent normal i els altres gent que juguen a ser normals perquè es creuen excepcionals.
potser, aquest diumenge acabat el partit, la gent normal acabarà rebent el millor premi a la seva normalitat.
“Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts de tu, jugant a ser com és la gent normal”.
lògia quatribarrada blocaire, emmascarada pel lucratiu ànim de la xerinola, que serveix d’unitària vila global entre tot el ventall de punts que disten entre el costumari d’en joan amades i la carmen de mairena.
la primera penitència, o performance com dirien els modernillos, d'aquest entranyable grup va tenir lloc el passat 27 de juny pujant la muntanya de montserrat com acte commemoratiu del triplet blaugrana del 2009.
tot un ascens als peus de la verge més bronzejada de totes les que es fan i es desfan.
la ràdio pretèrita, aquella que la meva àvia escoltava posant el transistor inter-grundig a tota llet sota el coixí per (contradictòriament) agafar la son alhora que desvetllava la resta d’habitants de la casa, oferia programes de consultori sentimental en els que els oients demanaven cóm reconduïr les maltretes relacions amb la parella i també, amb un caire més festiu, d’altres de cançons dedicades a la carta en els que felicitar l’aniversari de la dona fent sonar pel dial el, per exemple, “te estoy amando locamenti” de las grecas.
Entrades
