mvp del 2010

els humiliants contractes-escombraria dels controladors aeris d’aena, el massiu agraïment del poble català a la tasca del constitucional, el premi mary santpere a xose mourinho i cr7 pel foment del somriure als compatriotes més balompèdics i l’abassegador èxit de montilla a les recents eleccions eren, entre d’altres, alguna de les previsibles candidatures a tema estrella del 2010. a casa, malgrat la ferotge competència, no hem tingut cap mena de dubte en atorgar el nostre vot a la procrastinació com a tema de enguany. per unanimitat i sense discòrdies. de carrer.

la procrastinació és (viquipèdia dixit) un trastorn del comportament que t’obliga a deixar per més endavant accions que s’han d’atendre per altres més irrellevants i agradables. a la meva dona, l’E, se li va obrir el cel en llegir que el que ella tot sovint practica (deixar la declaració d’hisenda o treballs del màster pel darrer dia adduint que primer cal ordenar alfabèticament la col•lecció de cedés i llibres o no escollir la roba que vol endur-se a la maleta fins poc abans de marxar perquè, prèviament, és més important amanyagar la gata que dorm tan panxa) no és mandra pura i dura sinó un trastorn sense tractament ni teràpia coneguda.

des del dia que va descobrir que pateix el trastorn de marres, no hi ha ningú que li estossegui. si fem tard al cinema perquè s’empajara llegint les biografies del director penjades a internet, s’empara en la procrastinació. si l’apressem per arribar a l’hora a un dinar, ens respon que no l’atabalem que està procrastinant a consciència, que vindria a significar, més o menys, que és davant de vint parells de sabates (o bosses de mà) intentant decidir quines penjar-se i/o calçar-se. en definitiva, que li diguis el que li diguis, la procrastinació la fa marxar-se de rosetes davant qualsevol retret que li plantegem.

he de reconèixer que són tants, i tant avantatjosos, els símptomes de la procrastinació que el nen i jo també ens hem pujat al seu carro. el nen, quan li dius de parar taula, comenta que primer haurà d’anar al wàter a procrastinar una estona. també, curiosament coincidint amb l’hora dels deures, vol trucar a son àvia, desar la roba que s’amuntega als peus del llit o s’interessa sobtadament per a quin client estic treballant.

jo, sense anar més lluny, estic ara mateix procrastinant mentre escric aquest apunt enlloc d'estar comprant els regals de nadal. el dia 24 a la tarda, quan finalment em decideixi a fer-ho tot xuclant-me inacabables cues, nervis i presses innecessàries, me’n recordaré de la procrastinació, la mare que la va parir i el dia que la varem acceptar com a tema estrella del 2010. per unanimitat i sense discòrdies. de carrer.

herois X

ara que ja no passen herois a la programació de TV3, que el nen no té ni remota idea que a superman li espanta la kryptonita (tant com a ell les sardines a la planxa o a mi una carta de la delegació d’hisenda) i que fa temps que la gran pantalla no acull a cap x-men, batman o spiderman. ara que, en definitiva, els herois amb poders extraordinaris han passat de moda; a un parell dels nostres polítics els hi ha donat per presentar-se a campanya com a superherois.

ara que no cal deixar-se la vista intuint piruetes sexuals enmig de les ratlles de codificació del plus perquè a internet es troba tot el porno que desitgem (i el que no desitgem). ara que, fins i tot, el clip casolà de la paris hilton està demodé, a un parell dels nostres polítics els hi ha donat per tirar del porno a la campanya electoral.

ara que el món vampíric monopolitza bona part de l’oferta televisiva i cinematogràfica, penso que l’electorat arribem a aquestes eleccions d’allò més farts de que els nostres polítics en xuclin la sang amb la manca de vergonya que ho fan.

ara que ja les tenim al damunt, penso que la campanya electoral ha estat indecentment pornogràfica i que la veritable superheroicicitat és saber a qui votar.

ara que ja les tenim al damunt, penso que la veritable superherocicitat és no posar dins l’urna, enlloc del vot, un manat d’alls.

l'oblit de la memòria

l’E, senzilla inicial vocàlica que emmascara la consonàntica complexitat rondinaire de la meva dona, diu que em va dir que abans de marxar a la feina estengués la roba. jo no recordo la (segurament amable) petició i, per tant, la roba s’ha quedat a la rentadora conreant aquella ferum d’humit txungo tan de bossa escolar d’esports. em diu –feta un basilisc- que a vegades sembla que pateixi alzheimer.

tot i l’enfurismada acusació de l’E, no tinc cap mena de dubte sobre la meva capacitat mnemotècnica. al contrari, afirmaria que una de les meves particularitats és recordar noms i coses que, a més d’inversemblants, tenen com a tret comú la manifesta inutilitat per a la vida diària.

en un d’aquells memes catosfèrics que, com les botigues de queviures regentades per iaios amb un llapis a l’orella, han desaparegut del planeta terra; recordo haver explicat que puc recitar les entrades de referència de cadascun dels toms de l’enciclopèdia catalana (a-ami, ami-bag, bag-buig, ...) o la llista alfabètica dels 44 nens (anguera, audenis, blaya, ...) que van fer l’egb amb mi. mira, em va donar per això.

també conservo dins un raconet cerebral un bon grapat de rareses (o cutrades) musicals d’ahir, avui i sempre. sé, per exemple, que l’ex futbolista julio alberto va gravar un disc amb la seva ex dona (“medianoche en moscú”), que pancho i javi de verano azul van perpetrar una cançó anomenada “sueños de invierno” i que jesús vázquez, després de presentar “la quinta marcha”, va provar de fer fortuna amb el “y yo te besé”.

si tingués la memòria en un estat precari, com proclama l’E per quatre peces de no res que s’han quedat a la rentadora, desconeixeria que el millor saltador de trampolí (en piscina) ha estat un americà anomenat greg louganis. que la julie de “vacaciones en el mar” era l’actriu lauren tewes i el capità stubbin (de la mateixa sèrie) un calb de nom gavin mcleod. o que el prota de “el perfum” és jean baptiste grenouille i el tercer porter de la selecció belga del mundial’82 era theo custers.

si tingués la memòria tan malament com diu, no em demanaria sempre que li fes de parella quan juguem al trivial o al buzz. si tingués la memòria tan malament com diu, jo no recordaria perfectament que per tal d’estalviar-me la seva consonàntica complexitat rondinaire vaig decidir dir-li que m’havia oblidat que hi havia roba per estendre quan, la veritat, em va fer una mandra tremenda posar-me a penjar roba a les vuit del matí. fa massa fred.

pans i vins

potser és responsabilitat del salt generacional o de l’educació rebuda, però ma mare sempre ha despatxat amb algunes veritats des d’un insolent tu a tu, fent radical bandera d’allò de al pa, pa; i al vi, vi.

aquesta dèria per la no mentida (ni en la seva versió pietosa) m’ha fet espectador, en esporàdiques ocasions, d’episodis de terra traguem que el pas dels anys han reconvertit en anècdotes simpàtiques. per exemple, sopar al restaurant d’un conegut (acoquinant, eh!) i quan l’home li va preguntar què tal li havia semblat l’esqueixada, ella, ni curta ni mandrosa ni amb cap mena de subterfugi, va deixar anar un irònic encara estic buscant el bacallà.

o jo (inconscient de mena) demanar-li, tot il•lusionat, opinió sobre una xicota amb la que portava algunes setmanes sortint i acabar rebent la plantofada d’un què vols que et digui? a mi m’ha semblat bastant aturadeta, la veritat.

però, potser, l’exemple més frustrant d’aquest si no vols la pols d’alguna resposta, no vagis a l’era de la pregunta, va ser jugant a futbol. ella mai no venia a veure’m. els acompanyants/pringats oficials solien ser mon pare i mon germà que veien en mi una virtuositat balompèdica que, finalment, va acabar quedant-se en virtu i encara gràcies.

el diumenge que finalment va decidir-se a contemplar les meves ziga-zagues per la banda, la meva dreta exquisida, el partit va ser contra una equip d’armaris encastats. unes bèsties, poc dotades per la piloteta, però altes com un sant pau i segurament futurs karateques olímpics. zero a zero al final i noranta minuts de mirar de no topar amb aquelles roques per anar dilluns, sa i estalvi, a les classes de mates o natus a jugar tranquil•lament al ahorcado o passar paperets amb notetes estúpides (“beltrán olora a formatge florit”, “arranz té pelusilla al bigoti”, etc) al del davant.

en acabar el partit vaig cometre la negligència (monumental) de preguntar a ma mare què tal havia jugat i ella, amb una capacitat de diagnosi digna d’en pichi alonso, va dir-me “nen, semblava que els hi tenies por. cada cop que se t’acostaven: o fugies o t’apartaves”. la setmana següent un rival em va obrir la cella d’un cop de colze, clar.

dissabte passat el meu nen va debutar a la lliga escolar de futbol sala. els rivals eren alts com sant paus i jugaven, tot hi ha que dir-ho, de collons de mico. l’onze a un final no admet massa interpretacions.

potser és responsabilitat del salt generacional o l’educació rebuda, però a mi això de la veritat sense matisos mai m’ha acabat de fer el pes. mentre el nen em preguntava què tal havia jugat, pensava que de pa n’hi ha de rústic, pagès, baguette, xapata i de sant jordi, entre molts d’altres. i de vi, començant des del bric de don simón, n’hi ha més que de sants al santoral.

per tant, respondre al nen que havia jugat molt bé, que era el primer partit i que a la tornada (amb sort) els hi tornarien la pallissa no va ser cap mentida pietosa. va ser, egoistament, la veritat que m’estalviaria veure’l el cap de setmana entrant amb una cella oberta. pel cop de colze d’un rival, clar.

el rei del gag

el desaparegut vázquez-montalban, a més d’autor de novel•les que no he tingut l’oportunitat de llegir (per culpa de la pèssima política d’oportunitats lectores de zapatero), expert gastrònom i culer militant, va conquerir la simpatia ciutadana empescant-se la brillant cita post-dictadura “contra franco vivíamos mejor”.

el codi de (quatre) barres que ha identificat durant dècades els catalans com éssers genèticament poc dotats pel humor ha anat, poc a poc, modificant-se gràcies a l’èxit mediàtic d’alguns compatriotes. sense oblidar-nos de la bèstia dels monòlegs que va ser joan capri quan la plaça francesc macià s’anomenava calvo sotelo; eugenio, de negre arbitral i rictus seriós, va obrir un camí de re etiquetatge humorístic nacional que després andreu buenafuente i la seva factoria ha sabut mantenir per les ibèries. ara tindrem fama d’insolidaris i anticonstitucionals, però no pas de rancis.

només tenint en compte que el sentit del humor és un dels sentits més personals i intransferibles que existeixen, es pot entendre que el meu amic juanjo i un servidor defensem, amb certa vehemència, que el més gran humorista que mai ha tingut catalunya és joan gaspart. (glupppps ... intueixo la monumental xiulada)

aquest home ens ha obsequiat amb gloriosos moments hilarants que haurien de tenir un lloc de privilegi al museu catala del riure indiscriminat (MCRI). marxar a montserrat, al descans d’un partit, per demanar-li en persona a la moreneta que el barça remuntés era un dels seus sketchs més recurrents.

no sols de verges bronzejades vivia el repertori de gaspart. banyar-se al tàmesi (algú, ni que sigui un peix anglès, s’ha banyat mai en aquest tèrbol riu?) com a celebració de la primera copa d’europa, pagar a l’encarregat de la megafonia del bernabeu una pastarada gansa perquè posés un munt de cops consecutius l’himne del barça o reinventar el català dient “vispresident” a la paraula que la resta de mortals diem “vicepresident” han estat alguns dels seus acudits més celebrats.

però pel meu humil gust, els moments més antològics de gaspart eren quan desdoplegava la seva personalitat com si fos una mena de baró ashler culer. si, per exemple, un periodista li preguntava què li havia semblat una actuació arbitral polèmica; l’amic joan responia dient que com vispresident “l’àrbitre era humà i, per tant, susceptible d’equivocar-se” per tot seguit declarar que, com a soci del barça, pensava que l’home de negre era “un monumental lladregot” de la mateixa casta que el dioni i bonny&clyde.

ara, en plena presidència invisible d’en rosell en la que tot plegat sembla ser una bassa d’oli, el meu amic juanjo i jo enyorem les doctorjekyllades (i misterhyades) del tronxant gaspart, les anades i tornades a la muntanya dels escolanets i les bretolades de hooligan que l’amic joan ens oferia jornada rere jornada.

ara, el meu amic juanjo i jo, pensem que malgrat els títols i celebracions dels darrers anys “contra gaspart rèiem molt més del que ho fem ara”. la culpa, està clar, és de zapatero i la pèssima política de foment del humor català que desenvolupa el seu gabinet.

la síndrome nostra de cada dia

digueu-me que sóc més estrany que un gos de pelambrera verda, o un insòlit marcià de pell pistatxo amb dues simpàtiques antenes coronant el cap, però jo no he notat res especial. em miro i remiro al mirall. posat a mirar, cerco també alguna senyal interior, un indici de neguit o angúnia que insinuï que estic covant una síndrome post-vacacional de tom i llom després de trenta dies tocant-me el nas. res; si vull una síndrome hauré de viatjar a estocolm.

he intentat respondre de mala gana a l’antonio i l’ana, propietaris del bar en el que prenc el primer cafè amb gel del dia, quan han lloat el coloret que he conquerit a la costa i (venedors de mena ells) m’han preguntat si estava encara més prim. no he sabut ser mal educat. m’ha sortit el somriure tòtil de quan em pilotegen sense maldat, he respost una vaguetat i, malgrat que gairebé em fa vergonya confessar-ho, m’ha fet il·lusió tornar a veure aquesta parella tan agradable i pencaire.

al metro, el lloc (després de la cua del súper els dissabtes i les dependències d’hisenda sigui quin sigui el dia) en el que solen coincidir més ciutadans putejats per metre quadrat, la cosa tampoc ha estat massa diferent. l’aire condicionat (ni massa fort ni, com a vegades, apagat del tot) generava un ambient agradable que no em feia enyorar des assossegadament les nits estivals culminades per un gelat de llet merengada amb sirope de maduixa. ni la carta segura de mirar descaradament el diari del veí esperant que el paio tanqui ofés la pàgina ha servit per autoinocular-me la síndrome de marres: l’home m’ha permès llegir tots els detalls de la baixa d’en puyol.

i mentiria si digués que tornar a entrar a la feina (principal causant de tota mena de síndromes i úlceres d’estómac) m’ha deixat indiferent. veure la meva taula amb els paperots ordenadament desordenats en petites columnes, els post-its grocs ocupant la part superior de la pantalla de l’ordinador i els col·leguites del curro esperant per anar a esmorzar m’han fet descaradament feliç el retorn, què carai!

ho sento, sóc un raru de pebrots però això de la síndrome post-vacacional, per molt que ho intenti, sembla que no està fet per mi. no guaito l’horitzó, des del balcó de casa, tot buscant desesperadament el maresme que m’ha donat descans l’agost. no pujo al metro maleint l’espècie humana ni faig l’enllaç entre les línies blava i verda amb el cap cot i, quan trepitjo el despatx, ni pateixo buidors existencials ni muto a un caràcter semblant al de mourinho.

potser, sense jo ser-ne massa conscient, per tenir la síndrome d’estocolm no cal anar a la capital sueca. només cal tornar amb alegria a la rutina i, òbviament, al lloc que et té segrestat vuit hores al dia i cinc dies a la setmana.

empajarat

el tresor més preuat de les meves vacances d’estiu, el luxe que em fa gaudir els primers minuts del dia com un maharajà ociós i despreocupat, una mena de flavio briattore del maresme sense, això sí, iot amarrat a porto cervo ni excés de greixos a l’abdomen, és gaudir d’una deliciosa estoneta matinal d’estar voluntàriament empajarat.

(incís semàntic)
(estar) empajarat: estat mental de trànsit, gairebé místic, que et precipita a tota mena d’elucubracions de caràcter més aviat inútil, en algunes ocasions, o directament estúpides en la majoria d’elles.

durant onze mesos l’any és del tot impossible empajarar-se com déu nostre senyor mana. és llevar-se del llit i el rellotge t’aboca a una voràgine de litúrgies que comprenen des de la higiene personal bàsica per no tenir un aspecte similar a torrente, passant per intentar trencar les cadenes invisibles que lliguen nen i llit o trobar uns mitjons aparionats per anar a la feina. amb quotidianitats d’aquesta transcendència és normal que el pensament no estigui per foteses mentals.

l’arribada de les vacances relativitza les obligacions de manera directament proporcional a la que el pensament es desboca. i un servidor, amb les neurones en llibertat no vigilada, discorre amb un criteri racional més semblant al del murdoch del equipo a que no pas al de l’eduard punset.

així, aquestes empajarades matinals poden precipitar-me, per exemple, a rumiar perquè alguns èxits musicals de l’estiu tenen com protagonistes animals (el venao, el tiburón, el toro, el goril•la) no massa de companyia ningunejant a d’altres d’allò més presents a la vida de les persones com gossos, gats i canaris flauta.

o a fer un pols a la memòria, dedicant un quart d’hora ben bo, relacionant concursos de greus efectes secundaris que m’he empassat a la tele amb fanàtica militància: amor a primera vista, contacto ... con tacto, ding-dong, el juego de tu vida, entre platos anda el juego, furor (sí, a mi m’agradava furor, ho reconec), gol y al mundial 82 o el todo queda en casa del desaparegut pedro osinaga.

badar rumiant monumentals vacuïtats és l’activitat favorita dels minuts inicials de tots i cadascun dels meus dies de vacances. estar empajarat em permet pensar, al cap i a la fi, que com continuï deglutint gelats al mateix ritme que fins ara el primer punt en comú que tindrem flavio briatore i un servidor serà, evidentment, l’excés de greixos a l’abdomen.

el iot a porto cervo serà el segon –penso, més empajarat que mai-.