gràcies

els números carreguen dins la seva motxilla kechua, a més de la tradicional carmanyola amb truita de patates, un filetets de pit de pollastre arrebossat i l’imprescindible cantimplora per si els seus numèrics ossos van a petar enmig d’un desert sense un trist oasi a ma, el feixuc pes de l’acusació generalitzada de fredor. sigui per la ben guanyada fama de rigorosos que els hi concedim o el matrimoni fins que la mort els separi que mantenen amb algunes ciències, sembla que ni un iceberg de l’antàrtic és més gèlid que els glaciars números.

no dubto que siguin d’una exactitud pèl superba ni que el seu idil•li amb determinades ciències faci més ràbia que el de shakira i piqué però emmascarats per la xifra concreta i inequívoca que ens ofereixen hi ha, la majoria de les vegades, un bon grapat d’atributs que poden ser titllats de qualsevol cosa excepte de freds.

156 (posts), 7342 (comentaris) i 3 (anys de vida, tot just avui, d’aquest poti-poti de bloc de nom anglès copiat d’una cançó dels queen of stone age) aparenten ser només això; impersonals xifres que ara mateix, només clicar el “publicar”, començaran a transformar-se en d’altres lleugerament diferents.

les aparences numèriques enganyen a base de bé ja que els 3 anys de trajectòria de the lost art of keeping a secret tenen el mateix de fred i impersonal que jo de físic nuclear. els tres anys de contacte amb tots vosaltres m’han fet carregar la meva motxilla kechua de quilos i quilos d’un optimisme que ja us dic jo que, quan el toques, ofereix una escalforeta molt més confortable que el de la funda nòrdica les nits del mes de gener.

moltes gràcies a tots, de veritat, per la vostra càlida companyia.

la perfecció va per barris

has dormit a regna solta les vuit hores de qualitat que el dr. estivill recomana cada cop que algun mitjà li concedeix l’oportunitat de l’autobombo. has trobat a la primera les xancletes que t’estalvien dir el nom del porc quan els peus trepitgen el terra. has tret el nas per la finestra i, contra el que ahir nit pronosticava l’home del temps, el dia t’ha saludat amb un sol d’un optimisme encomanadís. i fins i tot, arrodonint perfectament el cercle dels primers minuts del matí, la parella t’ha dedicat un bon dia, cuerpasso en passar pels peus del llit que (intuïtiu/tiva de mena com ets) et fa pensar que les lleganyes li emboiren els globus oculars.

però malgrat que l’idíl•lica confabulació matinal de factors enumerats haurien de precipitar-te a una de les jornades més exultants de la teva vida, quan un es lleva amb l’ànim girat no hi ha confabulació que valgui. estàs creuat i punt. i ho estàs tant que, en una versió catalanitzada del michael douglas de un dia de furia, esmicolaries contra la paret l’espantall de gerro regalat per la sogra i, posat a descarregar adrenalina, aprofitaries per introduir al microones els llibres de paulo coelho que no saps per quins set sous són en un dels estants del menjador.

per matins apocalíptics com aquests, l’únic truc que tinc a la txistera per redreçar la situació és escoltar txorrimúsica mentre em remullo a la dutxa. aigua freda per congelar la sensació de mala folla (piiiiip!) i al amanecer de fresones rebeldes, la revolución sexual de la casa azul o el good enough de cindy lauper petant el bafle del ipod. la meva infalible, però, és vespa special dels lunapop. ritmillo popero puerilment adolescent, la simpàtica dicció d’uns xicotots italians cantant en espanyol i una lletra que aposta (per dir algo) per conquerir l’everest de la vitalitat damunt d’una simple moto.


te nassos que a mi, que mai he conduit una vespa ni sembla que tingui la més remota intenció de fer-ho a curt termini, em posi de bon humor un homenatge musicat a aquest clàssic transalpí de les dues rodes. te nassos que la dona i el nen, enutjats perquè l’escàndol de la meva cançoneta els hi ha fet començar amb mal peu el dia, no s’adonin que gràcies als lunapop l’espantall de gerro que sa mare i àvia, respectivament, ens va regalar segueixi intacte un matí, ara sí, tan perfecte com aquest.