els petits salvatges

ens complagui o no, un dels motors que belluga la nostra societat és el blanc o negre de les rivalitats. és més reconfortant ser un fanàtic del barça quan saps que cada victòria culer suposa una descomposició intestinal d’en mourinho, penges l’estelada al balcó amb encara més convicció quan recordes que el veí del davant llueix l’adhesiu d’un toro al cotxe o el nen insisteix cada nit en posar el hormiguero a la tele perquè sap que veure a pablo motos m’acaba fent aixecar del sofà dels nervis i, per tant, ell s’hi pot estirar més còmodament. el te jodes como dijo herodes sempre ha estat una òptima benzina per omplir el dipòsit del dia a dia.

si els excessos de la revetlla de cap d’any ja solen provocar cruentes desavinences entre defensors i detractors de tan festiu esdeveniment, la inclusió del ingredient dels sorollosos petards en la de sant joan talibanitza les postures d’uns i altres.

d’existir una escletxa legal que els hi permetés, segur que els gossos serien els primer essers vius que demanarien l’abolició de tan nostrada festivitat. l’estrèpit pirotècnic d’aquests dies fa que el doberman més rabiós es converteixi en un ca manso i acovardit. busquen els espais més aïllats dels habitatges amb la cua entre les cames i, si cal, fan les seves cosetes pulcrament dins de la tassa del vàter per tal de no sortir a l’exterior i topar amb l’enemic més temut: un marrec armat amb una metxa i una bossa del condis emmagatzemant piules, trons i d’altres explosius baby.

passejar pel carrer es converteix, també per molts humans, en una mena de videojoc bèl•lic en el que hi pots participar des de dues vessants. una de paranoica-defensiva, en la que camines solapat a les façanes tot vigilant que des de cap balcó algun petit salvatge et vulgui socarrimar la camisa i una altra, més de cos a cos, en la que increpes amb crits de gamberro, incívic o tu tirem un petard que jo et tiraré una senyora hòstia a tot nen que veus prop d’un contenidor de escombraria o d’una cantonada amb la sospitosa bossa del condis a la mà. hi ha el risc, està clar, que la criatura senzillament estigui tornant del súper amb la comanda però, en totes les guerres, hi ha danys col•laterals que s’han d’assumir.

tothom els critica i diem que no són coses per que els petits hi juguin lliurament. tothom (fins i tot els gossos) surt al carrer mig acollonit per culpa d’aquest desplegament pirotècnic però tothom també, només amb comptadíssimes excepcions, n’acaba comprant no sigui cas que la criatura esdevingui marciana per no poder llençar-ne.

i així, any rere any, fem de barça i madrid alhora i d’independentista que palplanta a les quatre barres el perfil d’un toro d’osborne. critiquem el coi de petards que tiren els altres nens però els hi comprem als nostres. jo mateix, aquest migdia, aniré a comprar-li al meu un kit que fa molta i molta patxoca.

tanta que me’n he reservaré un per mi. un que, estratègicament situat sota el coixí del sofà, esclatarà just en el moment en el que el nen decideixi posar el coi de hormiguero de pablo motos només per poder estirar-s’hi còmodament qual majo vestido. tornar els te jodes como dijo herodes sempre ha estat una òptima benzina per omplir el dipòsit del dia a dia.

pels pèls

impossible. no hi ha consens sobre el protagonisme que han d’adquirir els alegres pèls a la cara dels homes. diversos factors (la sobirana mandra de l’afaitat matinal, el rebutjant “fuig que piques” amb que algunes parelles frenen qualsevol contacte face to face i les burdes còpies d’actors hollywodencs) fan que cadascú tiri a la seva col•laborant en una mena d’anarquia faciocapil•lar que avarca des del rasurat total i diari fins a la barba d’ermità i, també, una amplíssima classe mitjana d’afaitats que inclouen solucions com la perilla i mitja perilla, les patilles curro jiménez, la seductora barba de tres dies o un trist borrissol de pèls sota el llavi inferior, entre moltes d’altres opcions estètiques.

però de fa anys que, enmig d’aquest desgavell de possibilitats, no s’hi troba el oblidat i solitari bigoti. escassament veiem senyors bigotuts passejant del bracet de la dona per l’eixample barceloní ni embrutant-se’l de nata mentre assaboreixen un suís al carrer petritxol. els pantalons de campana van i venen, la música dels 80 és el guadiana de les emissores de ràdio, el blandi blub reclama amb força el seu espai a les jogueteries del país però amb el retorn del bigoti no hi ha tu tia; ni se’l vol ni se l’espera.

l’única causa que se’m acut per argumentar l’evident apartheid és la connotació política que atorguem a aquesta reunió visible de capil•lars a la zona compresa entre el límit inferior del nas i el llavi superior. en l’imaginari masculí lluir bigoti fa d’ultrafatxa; d’un fatxa que tira d’esquena.

tu ets un dia davant del mirall, fent provatures a la babalà amb la gillete contour per amenitzar el soporífer afaitat, i mires com et queda això d’allargar la patilla. val, ja està vist que ni ets rockabilly ni vius a la serra de ronda. altre dia, per comprovar si dona més caràcter a la teva descaracteritzada cara, tastes això de la perilla. val, vist està que et cal un curs accelerat d’autoestima enlloc d’una flamant perilla. però mai no proves, ni en el més delirant dels intents d’afaitat, com li quedaria el bigoti a la teva cara. et quedarà fatxenda i punt.

és pensar en el bigoti i oblidar-te de la veuassa de constantino romero, l’enginy d’en groucho marx, la simpàtica barra de magnum p.i. i la traça d’en super mario als videojocs. és pensar en el bigoti i associar-lo als antics censors retallapetons, a l’aznar més megalòman i el reguitzell d’abominables dictadors (hitler, franco, pinochet o saddam) que el lluïen sota el nas.

és pensar en el bigoti, davant del mirall tot fent provatures a la babalà durant l’afaitat, i dir-te que abans et poses uns pantalons de campana, escoltes tot el sant dia música dels 80 i atens els clients mentre vas passant-te d’una mà a l’altra el llefiscós blandi blub que tenir a la teva cara, ni que sigui uns segons i en catxondeo, un pèl que te relacioni amb aquesta abominable colla de ... bigotuts.

crack de cracks

una piscina d’ambientació tropical, envoltada d’amplis para-sols de bruc pels escassament amants de l’astre rei i amb un solvent servei de bar -a càrrec del magnumià club kamehameha-, és l’escenari de l’edició 2011 del crack de cracks. un premi (personal, intransferible i que no s’ha de passar a ningú) en el que per tercer any consecutiu guardono blocs que “m’agraden molt i en els que m’hi sento tan còmode com repantingat al sofà de casa. més que llegir un blog, tinc la impressió d’estar petant-la plàcidament amb la persona que hi és darrera”.

així que preneu del fons de l’armari els banyadors de waterpolista marcabdomen, els biquinis de portada de l’sport ilustrated i les tovalloles furtades a la darrera estança a un hotel de la cadena husa i passeu a gaudir, entre capbussada i pinya colada, dels meu set crack de cracks 2011:

COL•LECCIÓ DE MOMENTS / CARME
http://carmerosanas.blogspot.com/
la por i la necessitat de cuirasses protectores aboca a molta gent a ocultar sentiments a l’exterior. la carme regira aquesta tendència aconseguint que la màscara de cada moment que dibuixa, i cada lletra que l’acompanya, ofereixi un veritable esclat de vida a tots els seus seguidors. la seva col•lecció de moments acolorits són la única màscara que conec que, lluny d’amagar, ensenya.

EL MERCAT DE SANT ANTONI / ARIS
http://elmercatdesantantoni.blogspot.com/
a la meva memòria el mercat de sant antoni és un mosaic de cromos de l’argentina de kempes i llibres esgrogueïts, de fotos sípia de la postguerra i diumenges al matí. l’aris trasllada al bloc el regust d’aquell indret amb un mosaic format per peces d’anecdotari personal, d’història de la ciutat i el món, d’actualitat, personatges, il•lustració o cinema; fent, de cada actualització seva, el meu millor matí de diumenge.

EL MEU RACONET / AINA
http://ainarotgervives.blogspot.com/
la frontera entre realitat i ficció, entre històries viscudes i imaginades, és gairebé invisible als escrits de l’aina i captiva, sense cap tipus d’oposició, el lector tafaner que portem dins. un cop claudiques a la dolça mescla d’espontaneïtat descarada i sensibilitat amb segell propi, que sigui real o fictici t’és del tot indiferent. només vols seguir rendit a una realitat: que llegir-la és un plaer gens fictici.

GINO-ART / MAIJO
http://maijo-gino-art.blogspot.com/
si contemplant una immensa vall responc perfectament a l’estereotip del pixa pins limitant-me al camaca de marres, davant qualsevol mostra artística només tinc coneixements per mourem entre el m’agrada i el no m’agrada. que jo sàpiga dibuixar poc més que un sol somrient no treu perquè els dibuixos de la maijo em semblin d’una frescor i vitalitat encomanadissa. i, què carai!, a més d’agradar-me molt, els trobo més camacos que qualsevol vall immensa.

KIRA PERMANYER / KIRA
http://kirapermanyer.blogspot.com/
fresc, tendre i desenfadat. per molt bo que resulti, el donut no té el monopoli d’aquests tres adjectius i al blog de la kira en els hi trobem, sempre, amanint uns posts deliciosos que aborden des de la ironia quotidianitats d’una mare que pal planta la seva divertida mirada a tot el que fa i l’envolta. de bon matí, berenant i a qualsevol hora; els apunts de la kira són el millor donut pel meu cafè de la catosfera.

TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN / JESÚS
http://jmtibau.blogspot.com/
l’arbre dels jocs literaris que proposa, de les cares del món que els blocaires li enviem, de l’alliberament de llibres que fa en diversos indrets de la geografia catalana o de les enginyoses desdeficinicions i nanocontes que ofereix, entre moltes d’altres coses, no obstaculitza la vista del bosc. al contrari, ens mostra la panoràmica general d’un vegetació literària molt fèrtil. un bosc que explica que en jesús és un senyor escriptor. com la copa d’un pi.

PEQUEÑAS MIRADAS / DANI*
http://mellowdoubtmiradas.blogspot.com/
un dels protes de la peli smoke fa un projecte fascinadament poètic: fotografiar durant anys, cada matí i la mateixa hora, una mateixa cantonada. en dani, autor de pequeñas miradas, dirà sense falsa modèstia que ell escassament sap escriure i que fa fotos per instint. té un alter ego, el pequeño viajero, que acompanyat de maleta, abric, barret i paraigües es dedica a un projecte d’imatges i texts encara més inspirat que el del prota d’smoke. tot poesia.

*(en dani és un dels meus millors amics: un orgull, i no pas un motiu per estar entre els crack de cracks de enguany)



PS: com sóc un inepte -amb totes les vocals i consonants- enllaçant blogs, teniu el link directe als crack de cracks de enguany i de les anteriors edicions a l’esquerra de la pàgina.