la persona més persona (II)

més o menys a aquestes alçades de l’any passat, i davant l’obert interrogant que suposava el matx de semis entre chelsea i barça, vaig escriure un post del tot sincer lloant l’extrema humanitat i bonhomia del llavors entrenador dels anglesos, gus hiddink, al que qualificava com la persona més persona que mai havia vist damunt d’un camp de futbol.

dotze mesos més tard, i a poc informat que un estigui, fer idèntic exercici admirant les virtuts humanes de l’entrenador rival de demà, josé mourinho, només estaria a l’abast de persones amb un alt grau (o molt alt) de ceguesa i/o sordesa.

tot i que no pateixo dèficit algun de vista i oïda, ni curt ni mandrós, em poso el clidicià tel als ulls i els taps a les oïdes (imitant a la sra. de mourinho quan comparteix sostre amb el cònjuge escollit) i escric amb cega devoció les nombroses virtuts personals de l’entrenador del inter de milà ...

josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.

dotze mesos més tard, i a poc informat que un estigui, sabria que parlar bé de mourinho públicament no només és a l’abast dels que tenen poca vista i oïda. també ho està dels malats de les supersticions associades al barça que pensem que repetint el mateix que la temporada anterior els resultats seran identics.

i el més collonut del cas és que, evidentment, així serà.

activitats universitàries

els estudis universitaris, a més d’obsequiar-te un plus de coneixements en la disciplina escollida i una foto de final de carrera en la que noies i nois fets i drets flirtegen amb el ridícul tapant-se el cap amb un birret, ofereixen un seguit d’activitats paral·leles d’oci per amanir les hores d’estudi.

des de instal·lacions esportives a preu de saldo en les que pots completar amb un cofoi in corpore sano la teva presumpta men sana, passant per macrofestes presidides per la macroingesta de begudes de l’estil aigua de valència, calimotxo o llet de pantera i també, entre d’altres activitats, la recerca desesperada d’un racó per estudiar a la biblio en època d’exàmens.

qualsevol observador imparcial pot trobar alguna raó de ser en activitats com les esmentades, però difícilment des del terreny del raciocini sabrà explicar què empeny algú a fer-se tunero. la raó, per això, no serveix.

des del pensament racional no es pot entendre que un ésser humà, sense xantatges, amenaces ni diada de carnaval que ho legitimi, esculli per voluntat pròpia cenyir-se aquells cois de jaqueta i capa negra rematats per cintes de colors, els pantalons bombatxos insofribles i, encara més greu, opti per dedicar llurs caps de setmana a passejar d’aquesta fila per restaurants i bars de moda.

que, per acabar-ho d’adobar, ho faci interrompent un sopar íntim amb cançons com “clavelitos de mi corazón” o intentant copsar l’atenció d’un grup de xicotes a còpia d’entonar “morena, la de los rojos claveles” em fa pensar, des del raciocini, que per ser tunero, a més de la condició d’estar matriculat en una facultat n’hi ha una altra d’indispensable: estar molt i molt avorrit.

segurament

el so angelical d’un timbre a les onze en punt del matí, et feia saltar del pupitre fugint de màxims comuns divisors, pretèrits plusquamperfets i escriure noms de rius (i els seus afluents) dins d’una península ibèrica dibuixada resseguint una plantilla de plàstic, per aprofitar els trenta minuts de pati jugant a futbol.

segurament les futures garrofes ens les acabarien oferint els mcd’s, els pretèrits i conèixer que el sil és un afluent del miño enlloc de l’il•lusionant mitja hora diària de córrer rere la pilota mentre clavaves queixalada a l’entrepà, foradaves el genoll dels texans tot llençant-te a fer una rematada in extremis o repeties burletament que penal i gol era gol. segurament.

el so angelical del xiulet de l’àrbitre assenyala que comença el partit. mentre mantinguem un equip amb nens il•lusionats per jugar a pilota hora i mitja enlloc d’acumular més i més garrofes amb l’excusa del futbol; seguirem guanyant.

segurament.