dives al sofà

barri indeterminat de barcelona, a 16 d’octubre de 2012

 

 

catalanes i catalans,

 

diuen que qui calla atorga i una servidora, farta dels silencis i atorgaments de dècades i dècades (i dècades, que una ja te una edat), es veu en l’obligació d’escriure aquestes línies per donar llum i taquígrafs a l’absolut menyspreu institucional, l’ignominiós greuge comparatiu, que vinc patint sense dir ni ase, ni bèstia ni aquesta boqueta de pinyó és meva.

sóc conscient que, múrria de mena ella, ha sabut jugar les seves cartes amb la destresa d’un tafur. s’ha catapultat empesa per la iracunda força de tot un barri, s’ha colat per qualsevol banalitat a les pàgines en català del lectures i ha sabut guarir-se oportunament sota el paraigües de l’establishment governant. viva que és.

passi (a disgust, però que passi) que llueixi damunt de la pitrera una creu de sant jordi i una medalla d’honor de barcelona que a mi m’han estat reiteradament negades, que se li obrissin de bat a bat les portes del liceu per cantar amb els seus amiguets simples traduccions (tirant a improvisades, tot s’ha de dir) de cançons americanes i que tingui una geganta a la seva imatge i semblança passejant pels carrers de la ciutat totes les diades de guardar. passi.

ara, perquè l’om jegui amb ella al sofà a menjar un pansit pa amb tomàquet i embotits del bonarea mentre miren un capítol de “la riera” sí que ni hi passo ni hi vull passar. hi ha arbres als que jo, que sóc cinc mesos més jove que la núria, també m’hi vull arrimar.

m’ho mereixo després d’anys de tant remenar i remenar.

 

guillermina motta.

 

una aguda veueta interior

i allò que després de cinc-cents anys anant a l'estadi, de desenes i desenes de frankfurts (d'origen càrnic indeterminat) ingerits i de perdre la veu no menys de vint cops escridassant "madrit se quema, se quema madrit" vaig i tinc un palpitu, una corassunada, una aguda veueta interior dient-me "capullo, vols fer el favor d'engegar la funció càmera del mòbil".

i jo que, obedient de mena, vaig i li faig cas.

ornitofòbia

ocellots de plomatges més acolorits (mallerengues blaves, puputs, abellerols, ...) que una parada de fruites de la boqueria i tota mena de grandàries (canaris flauta, àligues marcenques, voltors comuns, ..) m’assetjaven com si fos cr7 enmig d’un comiat de soltera. angoixant. el pitjor malson de la meva vida. amb diferència.

 

ni la premonició d’un seguit de terratrèmols familiars (tot va continuar la mar de normal) ni la representació onírica d’un germà gran abusetes, d’aquells que abocaven accidentalment el tassó de cola-cao (ai, quin greu que em sap!) damunt dels teus deures. res d’això.  l’origen del malson tenia un nom (hitchcock) i dos cognoms (los pajaros).

 

vale que també culpa dels meus pares que, posats a atorgar llibertats, em van donar la de veure la peli sent criatura i aconseguint que l’home del sac em semblés un panoli pringat, el llop ferotge un gos faldiller passejant per la castellana en companyia d’isabel preysler però, en canvi, els ocells en general un éssers sanguinaris. molt més xungos que l’indi joe de tom sawyer, el jr de dallas i el mourinho del madrid junts.

 

la nit passada vaig tornar a tenir un malson. dipositava una papereta dins d’una urna i desgràcies de tots els colors (tancs formant pana al peatge de martorell, el barça fent del gàmper el partit més important de l’any, ... ) i grandàries diverses (pensions d’avis abduïdes per forats negres, apartheids comercials bidireccionals, prohibicions a respondre ningú en castellà sota pena d’extradició, ...) es desencadenaven al meu voltant. angoixant. el nou pitjor malson de la meva vida. amb diferència.

 

la culpa no es reparteix, aquest cop, entre hitchcok, les bestioles voladores ni els meus pares. l’origen te un nom (votar) i dos cognoms (en llibertat) que, segons qui escoltes o llegeixes, converteix moltes persones en quelcom més txungo que l’indi joe, jr i mourinho junts.

 

encara continuo baixant el cap quan algun colom fa un vol rasant prop meu; però por de dipositar una papereta dins d’una urna escollint el que es vol o no es vol ser crec que ni jo, ni ningú, n’hauríem de tenir.

 

els ocells són l’home del sac. l’opció escollir, sigui el que sigui, un dret.

 

res ambiciós ni de l'altre dijous

com aquell senyor (o senyora) que porta setmanes i setmanes d’anys i anys jugant al mateix número de la loteria amb una perseverança guardiolanna d’allò més tendra; un grapat de benintencionats blocaires aprofitem el darrer apunt del calendari per a desitjar a tots els que ens visiten i visitem, persones a les que a còpia de llegir i comentar acabem apreciant/estimant/admirant/digues-li ics, un feliç any nou, sense massa mal de caps i amb algun que altre desig aconseguit. res ambiciós ni de l’altre dijous que per aquí som gent senzilla i campetxana, si fa no fa com la monarquia espanyola.

no em tinc per un excel•lent radar detector dels sentiments humans però enguany, tant a la vida desvirtualitzada com a la catosfera, només faig que topar-me amb tones de pors i neguits davant el que està per venir. deu ser que això d’estar dins d’un túnel sense cap rètol que indiqui quan falta per la sortida intimida una mala cosa o que el cansament acumulat aniquila les forces per carregar altres 365 dies pansits a la motxilla però, en general, s’ensuma una por terrorífica al 2012.

i segurament no és injustificada. qui més qui menys pateix intranquil•litats laborals i aturades (en carn pròpia o en la carn de algú ben proper), practica exercicis de funambulisme damunt la corda de l’economia casolana o contempla l’horitzó vital com un abisme vertiginós enlloc d’una plàcida línia recta adornada per un solet. si l’any vinent no és l’apocalipsi poc li falta.

i jo no sé si el 2012 serà una merda com aquest que ara fot el camp. si la culpa de la por és dels sanguinaris taurons de les finances, dels governants incompetents o de la gent mal acostumada a lligar els gossos amb fuets de vic (del bo i car). jo no entenc de mercats borsaris ni bancs, si el sentit comú és o no suficient per tirar endavant un país ni si tothom hem actuat irresponsablement com a presumptes rics. no ho sé.

només sé que quan una cosa no funciona una, dues, tres i fins a quatre vegades, potser és hora de provar quelcom diferent a la cinquena. no faré igual que l’home que dilapida setmana rere setmana una veritable fortuna en el mateix número de loteria que mai tocarà i, per tant, enguany us desitjaré un any nou infeliç, carregat de problemes i amb un zero patater de somnis aconseguits.

si m’acaba sortint el tret per la culata a ningú li sorprendrà. i si acaba sortint bé aquesta estúpida tàctica, per fi tots aquells que em visiten i visito, les persones que a còpia de llegir i comentar he acabat apreciant/estimant/admirant/digues-li ics, tindran un any com pertoca: feliç, sense gelocatils i tranquil. res ambiciós ni de l’altre dijous que per aquí som gent senzilla i campetxana, res a veure amb d’altres senzills i campetxanus amb masses ambicions.

digueu-me fandelsclàssics

el seny, que és un dels fets diferencials que el tòpic tatua al nostre codi genètic, i una escala de prioritats vitals, que en època de vaques raquítiques com la que patim alça la subsistència fins el cim del pòdium; recomanen agafar paper quadriculat, bolígraf (digueu-me fandelsclàssics, però jo em faig un embolic amb les taules de excel) i anar planificant cóm gestionarem, primer, el despiporreflamenco del nadal i, després, cóm practicarem l’efecte goma amb la nòmina per anar trampejant el desert del 2012.

he agafat paper quadriculat tot mirant d’escriure recte, bolígraf (bé, era un retu vermell stabilo bionic mangat del despatx però tampoc cal posar-se tiquis-miquis) i vaja! ... m’ha acabat sortint un top-5 dels equips que més odio del món de qualsevol disciplina esportiva. podia aparèixer-hi l’steaua de bucarest que va ser el responsable de les primeres llàgrimes per un partit de futbol, o la jugoplastica de kucoc que any sí any també deixava el pobre epi (i a mi) sense regnat europeu o el liceo la corunya d’ok patins perquè em dona la gana i són uns antipàtics.

però no, el rànquing dels meus odis esportius m’ha sortit igual de previsible que el diagnòstic final d’un capítol de house (o lupus o sarcoïdosi) i el primer equip de futbol del real madrid ha guanyat de carrer, sense gairebé despentinar-se els cabells engominats, molt per davant de les altres quatre aversions que, vés per on, també vesteixen del blanc que més ràbia fa de tots els blancs que es fan i es desfan. el top-5 no admetia seleccions nacionals, matís important de conèixer ja que hagués fet perdre una posició el bàsquet blanc, els veterans i el real madrid-castella.

sé que odiar, ni que sigui esportivament, està molt mal vist. no és saludable, no tendeix ponts de concòrdia entre els diferents ismes (frases com aquesta sempre han d’aparèixer) i, aprofitant la proximitat del nadal, va contra un dels manaments que déu nostre senyor ens va llegar. sé que mon cunyat i ma neboda simpatitzen amb el madrid i mala gent, el que es diu mala gent, no ho són i que guardiola, entre gall i gall, insistiria en allò de institució emblemàtica, referent del futbol mundial i màxim respecte. i un ou.

sé que amb la de mal de caps que tothom patim, improvisar ara un top-5 dels equips que més odio en aquest món de qualsevol disciplina esportiva mentre espero que arribi el dissabte ni és assenyat ni hauria d’estar entre les prioritats vitals d’aquesta setmana. però després de gastar ahir una pasta (gansa) en les primeres compres de nadal, tinc ganes d’anar traient una mica de ràbia. i per això, no conec millor teràpia que rajar del real madrid. digueu-me fandelsclàssics.

aquesta boqueta

ma mare era carnissera, tenia una carnisseria. no és un ofici massa prestigiat ara per ara. hi ha ajudat força aquesta dèria de periodistes i locutors per abusar de les metàfores explicant algunes atrocitats humanes amb aquell estil instal•lat al groguenc (“... tras la explosión, el lugar se convirtió en una auténtica carnicería ...”, “ ... el carnicero de milwaukee se cobró una nueva víctima ...”) o des d’un repetitiu allioliero (“... pepe, el rudo central blanco, volvió a ejercer, por enésima vez, sus dotes de carnicero sobre el césped ...”). a ma mare li agrada molt l’allioli, això és cert, però mai a la vida ha fet esclatar explosius, anat a milwaukee ni repartit llenya dins o fora d’un camp de futbol. us ho juro.

al•lucino petits cogombres quan llegeixo o escolto les metàfores càrniques perquè jo, d’aquella carnisseria del poble sec a la que anava tot sovint a fer un cop de mà, només en vaig treure coses bones. algunes de divertidament xorres com que es podia saludar dient a maria o déu vos guard enlloc de utilitzant el bon dia de tota la vida, que hi havia senyores que demanaven la carn picada (en un primer moment vaig pensar que amb l’objectiu de tocar-me els nassos) en onzes, lliures i mitges lliures passant olímpicament de grams i quilos que eren, al menys per mi, de més bon entendre o que existien peces amb noms tan catxondos com filet de pobre, crostó, ós del vano, gerret o costelletes del coll.

a banda d’anar construint un diccionari (carnisseria–òscar, òscar-carnisseria) de paraules i expressions, allà vaig aprendre a mirar de ser simpàtic i educat amb les persones que hi compraven (val també el genèric parroquianes), escoltar el parer de la gent ni que fora l’oposat al meu, pujar la comanda (i la del forn, i la del verdulaire i la de sa tia maria) a un cinquè sense ascensor a les àvies que poc es podien moure o apreciar que menjar, vestir-se, visitar països i anar a una escola amb piscina coberta i un grapat de pistes esportives era possible, també, per l’existència d’aquella botiga.

gràcies a que ma mare era carnissera, jo tinc un paperot (val també el concret títol) que diu que estic capacitat per escollir paraules que expliquin que el de periodista no és un ofici massa prestigiat ara per ara. instal•lar-me en un estil groc xinès escrivint que “... el comerç diari de les misèries humanes posa el plat a la taula d’alguns periodistes ...” o en el repetitiu allioliero que afirma allò del “ ... hi ha periodistes que no són altra cosa que fel•ladors del poder ... “.

si ma mare llegís aquesta darrera frase em diria, segur, “nen, per acabar escrivint grolleries, més valia que haguessis estudiat per carnisser”. no cal que us ho juri.

per molt que hi insisteixi

hi ha dies que un no encerta a donar-ne una a dretes ni a esquerres, i el central argentí del barça estava patint un d’aquests dies d’evident terra engoleix-me. jo, per allò tan diplomàtic de no esbroncar els de l’equip propi i per allò tan educatiu de servir d’exemple el nen que vols que sigui educat, m’abstenia d’esmentar en veu alta la mare biològica del central cada cop que arribava cinc minuts tard al tall. silenciava els seràgilipolles i els militodelscollons que en justícia li correspondrien quan encadenava passades abominables, quan corria com si trepitgés ous d’estruç i, fins i tot, quan va cometre un penal absurd i innecessari.

però quan, per acabar-ho d’adobar, va gosar reclamar l’indiscutible pena màxima fent aquell gest típicament italià d’unir les puntes dels dits de la mà, tota la contenció se me’n va anar a norris i vaig cridar-li però què fas, burro? si tu no ets italià: tu no ets dels meus! el nen (un aixafaguitarres de manual), sense ni tan sols mirar-me, va dir: a veure papa tu, per molt que hi insisteixis, tampoc ho ets d’italià.

i és cert. no he nascut a siena, no puc acreditar cap avantpassat a l’arbre genealògic originari de l’alger ni he demanat ser fill adoptiu de san gimignano però, tot i així, de fa anys insisteixo en l’automentida de que jo, enlloc d’una clínica de l’eixample barceloní, sóc nascut a itàlia. mira, m’ha pegat per aquí quan a d’altres els hi pega per fer balls de saló, aeromodelisme o construir la torre eiffel amb escuradents.

val que tenim el país a tocar de la fallida i que no som ningú escollint governants llefiscosos, però en tota la resta ho brodem. transformem una pífia arquitectònica en un atractiu turístic mundial (torre de pisa), exportem el nostre segell al racó més recondit del món gràcies a la pasta, la pizza i la moda, les samarretes de ratlles que resulten ridícules pel javi de verano azul estilitzen fins i tot el gondoler amb més sobrepès i si hem de trencar el nas de luis enrique per passar a les semis del mundial del 94 ho fem sense que l’àrbitre s’adoni.

som xerraires i simpàticament entabanadors, tenim la millor postra (el tiramisú) que es pot tastar i servim un cafè igual de bo que d’imperceptible per l’ull humà sense l’ajut d’un microscopi. hem farcit les esglésies de frescs i retaules que la gent fa cua per veure, arrasat composant òperes, tenim un himne que posa la pell de gallina i un idioma que aconsegueix dotar de música a paraules (telefonino, pallacanestro, pomeriggio) de significat poc rítmic.

sóc italià perquè m’agrada itàlia i no puc ser el que m’agradaria. sóc italià per no decebre el nen responent-li, mentre faig el gest d’unir les puntes dels dits de la mà, que tampoc em deixen ser català. per molt que hi insisteixi.