música-esperó

demano anticipadament disculpes als superfans de coldplay però n’estic fins la boina del single viva la vida que guardiola posava als jugadors l’avantmatx. l’enfarfagamenta de cançoneta que estic patint comença a equiparar-se amb a la gota malaia que van ser el yuma-yuma ei i el no me llames dolores, llámame lola.

és cert que la música serveix d’esperó per determinades activitats. molta gent necessita per la seva dosi diària de footing l’indispensable ipod a les orelles: fas més quilòmetres i amb l’empenta d’un fondista etiop. les visites a metge o dentista, amb aquelles tenses esperes, esdevindrien d’una tensió superba si no estiguessin suavitzades per la dolça música ambiental i (que no faltin mai) les revistes del cor de tres mesos abans.

un massatge no seria un massatge sense una remor new age de fons. temes amb el so de les onades a la platja i del suau acaronar del vent a les fulles dels arbres. hi ha cops que, sense tocar-te la massatgista ni un nus de l'esquena, ja t’adorms com un nadó.

però l’exemple més proper que se’m vé al cap soc jo mateix (clar). de jovenet, la meva música-esperó predilecta eren els hombres g. (xiulada general). si-si, ho confesso: a mi els hombres g m’agradaven i, especialment, abans d’una sortida nocturna amb pretensions de triomf amorós.

a la dutxeta prèvia a l’empolainamenta, agafava ànims i seguretat seductora escoltant tots els cops que fos necessari el voy a pasármelo bien. allò si que animava! amb el cabell encara moll, em palplantava davant del mirall (amb el cabell moll sempre et trobes més atractiu) imitant en david summers tot dient “... porque voy a convertirme en hombre lobo, me he jurado a mi mismo que no dormiré solo...”. sortia de casa convençut que aquella nit linda evangelista, claudia schiffer i cindy crawford (totes tres alhora) se’m llençarien al damunt.

quan la nit avançava a la mateixa velocitat que les copes, i cap top model ni noia en general em badava boca, em conformava pensant que al cantant dels hombres g (tot i l’eròtica dels músics) passava per un tràngol idèntic: “...voy a cogerme un pedo de los que hacen afición, me iré arrastrando a casa con la sonrisa puesta...”.

els hombres g també tenien cançó pel ressacós endemà del fracàs quan, l’ingesta excesiva de cubatilles, et feia prometre (en va) no tornar a sortir a la vida ... “chico tienes que cuidarte. ¿cúanto crees que durarás así? ¿cúanto crees que tu ahora mismo podrás resistir?...”. uns cracks!

m’agradaven, i m’agraden tant, aquests madrilenys que quan el nen va demanar que li baixés la cançó d’indiana (indiana, indiana: me tienes hasta la banana) va donar-me l’alegria de l’any. però encara m’alegraria més si guardiola, l’any entrant, s’oblida dels coldplay i posa als nostres jugadors, abans de cada partit, el “visite nuestro bar”.

segur que a la celebració del títols, i vista la festa a l’estadi d’aquest any, ningú no es sorprendria escoltant messi cantant aquesta cançó.