apologia platgil

l’irrupció, gens inesperada, de la bonança climàtica propícia que milers de catalans iniciem cada cap de setmana una cursa de velocitat que té com a meta el nostre aimat litoral. emulant els galgos (o com s’anomeni en català a aquests raquítics animalons), correm a tomba oberta perseguint la llebra de la platja.

tot i que els arguments dels detractors d’aquesta activitat estival són aclaparadors (recomano la lectura de jordicasanovasangelet.blogspot.com/2009/06/la-platja.html), si per mi fós inclouria una asignatura anomenada apologia platgil en el temari escolar enlloc del, per exemple, llatí o la química i la seva taula periòdica d’elements de la punyeta.

digueu-me previsible, atontolinat o que on va vicente va la gente però la platja és l’hàbitat en el que més còmode m’hi sento i lluny de contemplar tot el que hi passa en aquest xafogós micromón com un inconvenient, en gaudeixo i, per més inri, plenament.

la sorra i les seves diverses variants (fina, gruixuda, enganxosa per l’efecte de l’aigua o la crema solar, roent com la planxa d’un restaurant,...) m’agrada amb devoció. tant que, fins i tot, no em destorba ni gota acabar-me-la trobant per les orelles o dins les butxaques del banyador.

no hi ha partideta de pales, voley o futbol-platja (vam comprar unes mini-porteries al decathlon que són un bé de déu), frisby o construcció de castell amb aquelles galledetes tan mones en la que no hi vulgui participar. quan els nens, propi o aliens, em venen a buscar em sento com un flautista d’hamelin del maresme.

enlloc de rondinar per les semiacampades que organitzen alguns veins de tovallola (taula, nevera, umbrela, matalàs, entrepans de truita de patates), gaudeixo dels pollos que munten i dels inversemblants noms d’origen anglès i cinematogràfic amb els que criden (insisteixo: criden) als seus fills. el ni ma ni meno de los chunguitos o el toro enamorado de la luna de los centellas sol dotar de banda sonora aquesta tendra postal estiuenca.

no acabaré el post ni treient-me la màscara de l’ironia ni afirmant que odio anar a la platja. la veritable, i cruel ironia, és que m’encanta la platja i les coses que hi passen.

sols enyoro aquelles avionetes que, enlloc d’anunciar una festa discotequera de l’escuma, llençaven a l’aigua pilotetes de plàstic promocionant nivea. si repesquen aquest emblemàtic costum, abandono el frisby, deixo els nens sense flautista i surto corrent a per elles. com un galgo nadant crowl. ni má ni meno.