baró de coubertin

apretar a córrer no sempre és sinònim de fugida poruga. els humans, extravagants per natura, també apretem tot sovint a córrer per divertir-nos.

per exemplificar aquest pensament de fort calat filosòfic, em venen al cap algunes de les folles curses que he presenciat al llarg de la meva vida.

la tronada carrera de cambrers carregant una safata amb tres estrelles daurades, i les seves respectives gerres, sol oferir glorioses nates dels participants. també la tradicional cursa de pares dins d’un sac, a la festa de fi de curs escolar, acostuma a facilitar un material força sucós pels programes de l’estil “videos de primera” que tots els estius les teles recuperen. i (pel meu gust la més ben trobada) aquella cursa en la que una munió d’individus es precipiten muntanya avall intentant capturar un formatge que rodola. sols un aconsegueix el cremós premi mentre la resta acumula trencadisses de tíbies i peronés.

aquest passat cap de setmana vaig participar a la surrealista cursa larsson’09. una dona (la meva dona) i un home (jo mateix) competint per veure qui dels dos acabava abans el llibre de l’autor suec. valia qualsevol argúcia, per rastrera que fos, intentant aconseguir esgarrapar-li temps lector a l’altre.

la meva dona (sibili.lina i zalamera ella), m’encolomava petites feinetes domèstiques sempre a l’ampara de frases exageradament ensucrades. “podries anar, carinyo, a buscar una llet al súper que potser fem curt?” o “que em prepares, amor meu, un vermutet ben complert per anar obrint la gana? ”. per l’interès t’estimo andrés, pensava jo.

com competint tampoc soc manco, he de confesar que alguns paràgrafs massa descriptius de la geografia sueca vaig saltar-me’ls a la brauera. total, sempre acabaran fent algun reportatge al canal viajar. tot i així, la seva mirada malfiada m’obligava a passar aquestes pàgines amb dissimul per tal de no aixecar sospites. triler, pensaria ella.

l’sprint final va celebrar-se diumenge al migdia a una platja del maresme. com la marató lectora anava frec a frec, vam pactar xipollejar alhora amb les ones de la mediterrània per tal de que cap dels dos obtingués cap mena d’avantatge. varem descartar entrar a l’aigua amb els llibres pensant que, potser, l’humitat no els seria del tot idònia.

un cop el/la guanyador/a va tancar la darrera de les planes, i emulant a pierre de coubertin, va dir-li a l’altre amb guanyadora satisfacció ... “amor meu, l’important és participar”.

participar de “la noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” i de “la reina al palau dels corrents d’aire” va ser, realment, el més important. tot i les presses.