dissabte dissabtet

cada dia té el seu què. molta gent cassa, fins que la mort els hi separi, els matins de diumenge al xocolata amb xurros, no entenen un dijous sense paella o el dimecres resta un dimecres escarransit sinó s’acaba dins una sala de cinema. a casa de mons pares, com això del dissabte-dissabtet no sé (ni m’interessa) com s’ho gestionaven; el sisè dia de la setmana era el dedicat a les mundanals xafarderies.

el clixé diu que els homes llegim premsa del cor a la sala d’espera del dentista o que li fem una lleugera mirada, com qui no vol la cosa, quan cau un exemplar a les nostres mans. el clixé que expliqui el que li vingui de gust però jo, des de ben petit, no entenc un dissabte sense devorar l’hola com qui es fot un plat de canalons: amb ganes.

mirant embadalit aquesta bíblia del paper coutxé, m’he assabentat de les cuites amoroses de la preysler (iglesias, griñón i boyer) abans d’acabar anunciant bombons i porcelanosa, he flipat llegint com carles d’anglaterra li deia a camila parker-bowles que “voldria ser el seu tampax” i indignat veient com inés sastre mai aconseguia encapçalar el rànking anual de les més elegants.

he participat, també, del lent ocàs del principat més glamourós de tots els principats: mònaco. l’exquisit ball de la rossa és menys exquisit des que carolina hi assisteix en companyia del tenaç bevedor de whisky que és el seu marit (ernst de hannover) i el gran premi d’automobilisme és cada cop més ensopit sense els agosarats modelets d’estefania a la llotja.

per tant no és gens d’estranyar que el glamour, ahir nit a l’estadi louis II de mònaco, brillés per la seva absència. el camp era una extensió de terreny òptima pel conreu però insuficient per practicar el futbol: el que se’n diu un patatar. els rivals tenien l’abandonat aspecte dels cassats d’un partit de solters contra cassats però, això sí, pelmes i paparres com els mosquits les nits d’estiu. i, per acabar-ho d’adobar, el pobre touré yayá va dir adéu definitivament a la possibilitat futura de ser pare per obra i gràcia de la dolorosa trepitjada d’una bota rival a la part de l’anatomia masculina més delicada: els nakasones.

està clar que el principat ja no és, ni de bon tros, el que era. el barça conquerí el cinquè títol d’una temporada gloriosa en un partit frenat i gris. i mònaco passarà a la història culer gràcies al gol d’un futbolista que comparteix nom amb el pastor amic íntim de la heidi. lo dit: sense glamour.

però ... a qui l’importa el glamour després d’una temporada com aquesta i tenint l'hola, ara mateix, al meu costat?