rectificar és de savis

el meu calendari anual té, assenyalades en el vermell més cridaner de tota la gama cromàtica, dues cites ineludibles per reunir-me amb mi mateix. són dos actes d’introspecció ascètico-mística en els que lluint una barba com la de carlos jesús (fiu-fiu!), vestit de túnica blanca i aïllat del mundanal soroll, prenc aquelles decisions transcendentals que tanta mandra fa prendre la resta d’any.

cada 31 de desembre faig el típic llistat (mental) de propòsits per l’any que entra. com he d’anar al mercadona a comprar els llagostins pel sopar, faig via decidint sempre sota l’empara de la paraula “miraré”: miraré de fumar menys, miraré d’incloure menys dolços a la dieta i miraré de sortir més sovint a córrer per la diagonal. pim-pam! m’afaito, substitueixo la túnica per roba de comprador-de-darrera-hora putejat i em deixo arrossegar per la massa de compradors-de-darrera-hora que, putejats com jo, es pregunten perquè no han anat uns dies abans a pels llagostins.

molt més feixuga i anguniosa que aquesta, la segona cita introspectiva m’obliga a escollir la meva cançó de l’estiu en curs. un tema que defensaré a capa i espassa dels atacs de nen i dona que, amb bel·ligerància sanguinària, intentaran ferir de mort sota l’excussa de legitimar les seves candidatures pel 2009.

tot un exercici de coneixement del competitiu medi musical familiar, ple de dubtes existencials i convulsions interiors, que procuro realitzar seguint dos únics paràmetres:
- no pot estar cantada en català ni espanyol ja que, quan defensi el seu lideratge des de la dutxa, sempre resultarà més simpàtica interpretada en l’inversemblant idioma guatximbari.
- que generi certa teatralitat. sigui agafant el pal d’una escombra com improvisat micròfon, una raqueta de tennis com a guitarra o, ja com a mesura desesperada, susceptible de ser coreografiada ridículament amb balls espasmòdics damunt del sofà.

aquest estiu he optat per l’im yours de jason mraz. la cançó, mal estar el dir-ho, la brodo cosa fina. m’acosto a la meva dona, mig ballant i inventat-me íntegrament la lletra, fins a xiuxiuejar-li l’im yours de la tornada tot obrint el braços. amb el peque, l’estratègia passa per treure el ben stiller que duc dins. faig ganyotes, em flipo gesticulant raqueta en mà i acabo, òbviament, llençant pel terra la raqueta i obrint els braços mentre li dic que im yours per tots els always dels always.

la decissió final la pren a finals d’agost el comptador de reproduccions del ipod: guanya la cançó que més vegades s’ha escoltat. i, la veritat, massa bé no va el pobre jason de cognom impronunciable. mentre jo faig el paiasso cada cop que la poso, ells es limiten a matxucar-me una vegada rera l’altre el summercat formenterenc i el hot&cold de la kate perry sense tanta parafernàlia, mandangues ni abraçades.

el 31 de desembre de 2009, quan faci la llista de propòsits pel 2010 vestit de carlos jesús, afegiré als tradicionals “miraré” de tabac, dolços i córrer un de nou: amagar l’ipod tot l’estiu i així, al menys, la meva proposta no quedarà, com sempre, en tercera posició.