somni d'una nit d'estiu

el manual dels pares i mares perfectes, al capítol IV titulat “oci pedagògic”, recomana fermament la conveniència de fruir en família de les pelis de dibuixos animats. a mi, que aquesta mena de cinema se m’indigestava de petit més que tres toblerones a les onze de la nit, cada estrena de disney em provocava malsons terrorífics.

l’ofici de pare comporta tragar sovint determinats gripaus de difícil digestió. des de suportar diàriament “el hormiguero” (tinc pablo motos i flippy travessats) fins anar a totes i cadascuna de les pelis d’animació que les sales (per fer-me la guitza) decideixen incloure a la cartellera. tinc, per tant, un màster en animals que parlen, canten i ballen amb la mateixa diligència que jo jugo al tetris del mòbil.

“up”, la darrera estrena de la factoria pixar, ofereix un inici de cinta que t’obliga a deixar orfe d’una mà amiga el menú marylin (crispetes i cola de mida mitjaneta) que t’havies demanat en entrar. deu minuts que condensen el cicle de la vida d’una nena i nen units per l’infantil afany aventurer primer, l’adulta vida en comú i els maldecaps diaris després i, finalment, una vellesa farcida de tendresa i salut dèbil en parts iguals.

que es pugui concentrar l’existir d’una parella d’una forma tan fredament breu, et deixa un nus a la gola i el desig, immediat, de fer del carpe diem la teva bandera vital. aquest inusual tret de sortida, al menys per un film infantil, obre la porta a la presentació dels personatges que acompanyaran al quasi octagenari carl a la recerca del seu somni.

un nen de vuit anys (rusell) al que m’imagino cantant tot el sant dia, sense descans per familiars ni veins, el “puff era un drac màgic” i un gos (dug) que et fa entrar ganes d’ampliar el petit zoo que ja és el pis de barcelona. “up” palplanta un somriure a la cara de petits i grans ensenyant realitats que no sempre són per riure (les tossudes manies dels avis, el canvi de caràcter quan madurem, el mobbing immobiliari, etc) amb la finalitat que no girem mai la cara als nostres somnis sense oblidar gaudir del procés que ens permet (o no) conquerir-los: la vida.

al capítol IV del manual dels pares i mares perfectes, el dedicat a “l’oci pedagògic”, haurien de incloure-hi des de ja mateix un apèndix recomanant anar a veure pares, mares, fills, avis i, fins i tot, l’esperit sant aquesta petita joia anomenada “up”. també, si encara hi som a temps, una petició als cinemes perque el raquític menú marylin inclogui, pel mateix preu, un parell de toblerones (de dos en dos no fan mal) ja que per mi seria, en definitiva, un veritable somni per una nit d’estiu.