la vírgen de la cueva

en un món oníric, de cançó infantil, plouria quan se li solicités a la vírgen de la cueva. els ocellets cantarien sense que els humans haguéssim d’esquivar els misils que tot sovint ens envien per manca de wc’s als arbres. els núvols s’aixecarien al gust del consumidor. les entitats financeres esdevindrien robin hood’s concedint crèdits (com les ampolles) no retornables i, el millor de tot, treballariem en una feina divertidísima i enriquidora que ens faria sentir en perfecta comunió amb nosaltres mateixos. en un món oníric, clar.

després de setmanes atabalat, la proximitat de l’agost està oferint-me una treva laboral pre-vacances en la que frueixo d’hores i hores per avorrir-me com una ostra del cantàbric. sense saber massa què fer, em deixo hipnotitzar pel lent passejar de les agulles del rellotge del despatx i, clavant la mirada als números III, VI, IX i XII que marquen els quarts, divago oníricament sobre l’autorealització a la feina ...

penso, mentre la vista es perd al IX que a eto’o li acaben de pispar, que les feines que encara m’avorririen més que el no res, que fet i fet és el faig ara, serien les de vigilant nocturn de parking (acabaria fins el capdemunt de veure anuncis de l’abdominaiser al teletienda), garitero d’un peatge d’autopista (ningú es digna ni a saludar-te i sols s’anima una mica quan els usuaris, farts dels preus abussius, fan sonar el clàxon en passar la barrera) i de venedor de cotons de sucre al circ (poca gent va a un circ que no sigui el du soleil i, els que hi van, segur que ja no mengen cotó de sucre).

la que més m’entretindria, amb diferència, és la de posar els títols de portada dels diaris esportius. encara flipo, mentre em captiva el XII del rellotge, que els adolescents desitgin participar a ot o ser contertulis maleducats d’un programa del cor enlloc de convertir-se en ideòlegs de perles com “van maal” (quan el barça de van gaal no parava de perdre), “9 semanas y media con laporta” (striptease presidencial al control de l’aeroport) o “la reencarnación de judas” (marxa de figo al madrid).

en un món oníric, de cançó infantil, no miraria els quarts del rellotge ni escriuria un post sobre l’autorelització laboral, sobre les feines que m’ensopirien i les que em divertirien. estaria deixant el pis com els xorros del oro ja que demà torna la meva dona i em caurà una pluja de retrets quan vegi com està tot que no hi ha vírgen de la cueva que l’aturi.

segurament l’sport titolaria, en portada, “la cagaste, burt lancaster” i el mundo deportivo “aquí no hay quien viva”. amb raó.