divendres, 17 de juliol de 2009

tots tenim un passat

tots tenim un passat. i el meu, al menys fins els 10 anys, queda resumit per la suma gens aleatòria de nou lletres de l'abecedari: P+I+J+O+T+E+R+E+S.

la culpa (el culpable sempre encoloma la culpa als altres) és de la tele. imagino que vaig parar l’orella a algún programa de l’uhf teoritzant que el germà petit és el que gaudeix de tots els avantatges i consentiments d’aquesta benjamina condició i, com els nens són esponjes, vaig agafar-me amb literalitat als drets conquerits pel senzill fet de ser l’últim en aterrar a casa. espabiladillo que era un.

una de les primeres mostres de pijoterisme beligerant l’oferia en el terreny textil. em negava, en rodó i organitzant el pollastre que calgués, a vestir pantalons de llana ni jerseis de coll alt. al.legava que picaven una mala cosa i que jo, amb picors, no anava enlloc. i, efectivament, enlloc no anava fins aconseguir el canvi d’uniforme.

el conflicte també l’extrapolava als passeigs amb ma mare i ma germana. no caminava més de mitja hora seguida (vaig néixer esgotat, sembla ser) i, abans de sortir de casa, les sotmetia a interrogatori policial de l’estil ón anirem, què hem de fer, per quanta estona hi ha que si no em convencia, o presumia que m’estaven donant gat per llebre, s’acabava amb un “o anem en cotxe o jo no hi vaig”. elles, per art i gràcia d’aquell petit monstre mandrós, van estar un grapat d’anys sense fer massa exercici tot i que ja els metges, per aquella època, insistien en les virtuts del caminar per una bona circulació de la sang.

però, potser, el cim del pijoterisme vaig coronar-lo la tarda que, plenament convençut, vaig asseverar que no tornaria a netejar-me el cap perque el sabó enrogia els meus sensible ulls. un nen consentit, val; però guarro no -deurien pensar-.

a la recerca del xampú perfecte van visitar farmàcies d’arreu de la ciutat, drogueries, perfumeries i, fins i tot, consultar especialistes oculars de renom mundial (potser li estic posant més pà que formatge, eh!) fins a trobar la solució perfecte: una mena de barret foradat d’escuma que, encastat al cap, evitava el contacte dels ulls amb el sabó. el nen, per fi, tornaria a tenir el cabell net.

tots tenim un passat i el meu, ara per ara, està força allunyat de la suma gens aleatòria de lletres que forma la paraula pijoteres. perquè ... que segueixi sense posar-me jerseis de coll i pantalons de llana, o eviti passejar més de mitja hora seguida, o que no m’agradi gens ni mica que el sabó entri en contacte amb els meus ulls no és símptoma de P+I+J+O+T+E+R+E+S, oi?

37 comentaris:

Deric ha dit...

jajajaja!
ja et val! pobre mare!

Clidice ha dit...

un bon jec d'h ... ai! no que no està bé ara :P només en una cosa et dono la raó: això dels colls alts, uffff quina picor!

Els del PiT ha dit...

Com a germà gran i patidor de provatures no penso que els petits sigueu els mimats en absolut, ma mama em mimava més a mi i com ella és perruquera sempre ha procurat que no m'arribés el sabó als ulls sense aquests estris (he trigat un munt a esbrinar què coi era això de la foto...).
De mantes per caminar n'està el món ple, almenys de la lleva del 68, eh?
;-)

Salva Piqueras ha dit...

Una supernanny havia d'haver entrat en aquella casa!!! Ja veuries com en dues setmanes haguessis posat la taula tots els dies!! I la gran pregunta: com tractes ara a la teva prole??? Per què els PIJOTERES sou els pitjors!! Segur que ara els comandes amb mà militar... no hi ha res pitjor que la fe del convers...

Goculta ha dit...

Germans petits!!!!! jo n'he patint una de germana petita i la continuo patint!!!!
M'encanta aixó de l'estri evita-sabó... quines coses s'inventen

P-CFACSBC2V ha dit...

Sigui com sigui, els pijoteres fan avançar el món perquè obliguen a fer invents adaptats a ells.

garbi24 ha dit...

Almenys continues amb les mateixes idees , o sigui que tant cantamanyanes no deus ser

fada ha dit...

Tela marinera amb l'Óscar! Una mica malcriat sí que estaves, francament. De tota manera, bravo per qui tingui la "culpa" del teu sentit de l'humor ;) Un post ben divertit!

carina ha dit...

Quina sort ser el consentit de casa i que se't permetés, sembles un nen d'avui dia. A mi em tocava disciplina militar (sóc la tercera de 4 germanes) i si no m'agradava m'hi havia de posar fulles. La roba aprofitadeta de les dos grans i si picava, m'havia de rascar. Almenys no era la petita! jejeje

Albert ha dit...

Avui en dia ja trobem aquests xampús que "no pican a los ojos!!!" que diuen als anuncis.

Jo també penso que el germà petit sempre és el més mimat.

Adéu!

Violeta ha dit...

Óscar, igual que la Clídice diu, un bon jec d'òsties et calia a tu. T'ho diu una que també era la més petita i en va rebre uns quants...

Irene ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Irene ha dit...

però la història dels germans petits no sempre ha anat de flors i violes. els germans petits també hem estat maltractadíssims pels grans. a mí mon germà em feia un bullying tremendo, però després jo sabia plorar més i sempre em queien unes bosses de xuxes del tamany dels homes disfressats de dibuixos animats del parc de disneyland

Mireia ha dit...

Molt bo el comentari del Salva, UNA SUPERNANNY feia falta!!!

Ferran ha dit...

Haha! Potser sí que una mica pijoteres eres (àpali rodolí!), però ves quin nen no ho és, per a desesperació dels pares. I a més, això del coll alt que picava... aitx!, començo a gratar-me només de pensar-hi!

elur ha dit...

jajajajajaja... diuen els d'aquí al costat que 'quien tuvo, retuvo'!!

Jordi ha dit...

Jo també em negava a portar jerseis del que picaven. Realment era horrorós!!

Un PIJOTERES, amic Òscar, no hagués pujat la muntanya de Montserrat caminant, hagués agafat el funicular!! Això ho has de tenir molt present!!

Ara mateix, t'estic imaginat amb el barret aquell de la dutxa al cap, l'artilugi de la foto de la nena que imagino que evita que caigui aigua a la cara, el hula-hop al coll fent-lo rodar i arrebossant carn a la cuina! Bon profit!!

Montse ha dit...

òscar,
passa per casa que hi tens un regalet...

Ma-Poc ha dit...

Curiós l'estri aquest per rentar-se els cabells... Encara l'uses? :) (jo tampoc suporto els pantalons de llana ni els jerseis de coll alt!!!)

khalina ha dit...

Ostres, ;D el barret aquest. Potser m'hagués anat bé. Jo també recordo amb dramatisme com havia de tenir una petita tovalloleta amb la que em tapava els ulls, perquè no m'entrés el sabó. Les meves germanes igual. I això del sabó és el drama de molts nens de 4-5 anys!

Els jerseis de coll alt haurien d'estar prohibits :D A mi em feia ràbia portar-lo pel cole. De gran, MAI MAI més no me'n he posat

Eli ha dit...

ja,ja,ja Doncs jo no l'he vist mai aquest barret, però més que pijoteria... li diria (amb perdó!) "mariconada", i es pot anar de cap.. al museu friki de casa el Veí.!

:-D

Eva ha dit...

Si es que moltes vegades estem carregats de punyetes... com dirien molts avis... però qui no les té aquestes pijoteries...????
Salut!!!

Lansbury ha dit...

Com digem asi, la mare que et va parir jajaja, jo com soc la gran si hem ficava sueters de coll alt i caminava mes de mig hora jajaja Un bes

Núr ha dit...

buff... Jo no em posava per res del món jerseis de llana (tant si tenien coll alt com si no) ni tampoc pantalons de pana: els primers perquè picaven i els segons perquè no m'agradaven gens...

Pel que fa al xampú... Entenc la por a la picor, prò no creus que no en vas fer un gra massa?

òscar ha dit...

ni que ho digui's DERIC: una santa! :)

veus CLIDICE? m'obligaven a ser pijoteres amb aquesta dèria pel coll alt.

sembla ser, SERGI, que hi ha números que marquen i el 68, pel bonic exercici del caminar, està clar que condiciona.

que va SALVA! gens ni mica de mà castrenca. tot llibertat, alegria i :) estatut d'autonomia!

una mica ridícul sí que era el sombreret GOCULTA. t'ho garanteixo.

som el motor del món P-CFACSBC2V.

ser consequentment pijoteres no sé jo, GARBI, si és massa idoni.

podria dir que el sentit de l'humor sols té a veure amb aquest malcriadisme però molt em temo que no, FADA.

algun avantatge havia d'aconseguir CARINA. no em puc queixar gens ni mica de restriccions.

pots comptar, ALBERT, que amb la barra que li posava segurament el xampú hagués dit que em picava igualment.

aiiii ... entre tu i la clidice, VIOLETA, m'esteu deixant el cul vermell de tanta gardela :)

t'adones IRENE? treiem d'un tràngol un avantatge. som els més millors!

si la supernanny em fa posar aquells jerseis denuncio a la cadena televisiva, MIREIA :)

aquests jerseis, FERRAN, haurien d'estar prohbits per la oms.

jajajaja ELUR. alguna cosa sí que, potser, hauré retingut.

i, òbviament JORDI, amb tot aquest pollo ... el terre del bany més moll que els voltants d'una piscina.

ara mateix m'hi acosto MONTSE. avui tinc un matí una mica més tranquil que les darreres setmanes.

jajajaaja MA-POC ... doncs hauria de fer una tasca d'investigació a ca ma mare a veure si encara corre per enllà.

els fabricants de xampú, KHALINA, ovien els delicats ulls dels més menuts de la casa.

m'imagino, també, a josmar, a paco porras i al pozi amb un ombreret com aquests ELI :)

era, potser EVA, massa especialista en aquesta mena de pijoteries.

bufff LANSBURY ... porto tota la vida agraïnt ser el petit de la família. i la culpa ... de la mare que em va parir! :)

sí-sí ... com es diu ara NÚR, era una mica ficagols!!!

mai ha dit...

Jo també era la petita de casa i si se m'acudia queixar-me per res, em queia un clatellot d'aquells que et fa passar el fred de seguida.
Ara que això del barretet sí que ho és una bona pijadeta !!

Noctas ha dit...

D'això en dic un minyó amb les ides clares. Ni pijoteres ni hòsties...per cert lo del sabó si és bastant comú a tots els minyons. Alemnys a mi també em passava...saludus company!!!!

Leyre ha dit...

jajaja!!!
Impresionant aquesta entrada que has fet.
M'ha agradat el teu blog.
Un petó.
Leyre, una altre Barcelonina.

òscar ha dit...

potser el barretet MAI, inconscientment, a més de protegir-me del sabó als ulls em protegia de futurs i merescuts clatellots per excés de pijoterisme. per si de cas.

les saboneres, NOCTAS, descarten els nens com a clients objectius.

gràcies LEYRE. molt benvinguda!!!

La RaTeta Miquey ha dit...

pijo, pijo!! Ara falta veure cap on et va portar l'evolució adolescent (com a mínim, a Privata blau marí!). De totes maneres tinc un cosí que amb cinc anys no sortia de casa si no anava combinat els mitjons amb la part de dalt: I-N-S-U-P-O-R-T-A-B-L-E-!!!

Encara resultarà que jo encara era més pija que tu: de petita muntava pollastres quan em rentaven el cabell i l'aigua em queia sobre la cara. De tal manera que els pares ho van resoldre comprant per correu (ara entenc la meva afició a comprar per internet!) a Mothercare (casa anglesa) una mena de tortell groc canari que s'encastava de la cara i no deixava que l'aigua em caigués als ulls.

Tot va acabar el dia que el meu germà petit va fer volar "el tortell" pel balcó. Era molt bó (com tot el que venia de l'extranger) ja que va estar durant anys sobre el teulat de la casa veina aguantant perfectament la intempèrie!!!

Petons!!!

Minnie ha dit...

Jajajaj Déu n'hi do noi!Però jo ara que ho dius tampoc suportava el sabó als ulls i ma mare em feia posar una tovallola petita als ulls mentre ella em rentava.Això va durar fins que va néixer la meva germana petita , clar!

jordicine ha dit...

No sé si pijoteres és la paraula!!! Ja ja ja emprenyador? El tema de la roba el comparteixo. S'ha de tenir personalitat. Una abraçada.

TORO SALVAJE ha dit...

Vas fer molt bé.

Ets el germà petit i tens tots aquests privilegis i molts més (Ho diu la llei)

Encara vas ser massa prudent i tot.

òscar ha dit...

una mena de frisby protectocular, RATETA? coi ... jo m'autoinculpava pensant que els hi havia donat molta feina i, pel que em dius, massa no s'hi van matar buscant els de casa meva :)

els petits, MINNIE, sempre acabem emportant-nos el protagonisme familiar. de més grans passa allò que ens deixen fer tot el que han prohibit als més grans, ... :) al pot petit, hi ha la bona confitura!!!

deixem-ho, JORDI, en un sobirà emprenyador amb personalitat, val? :) abraçada crack!

com bé dius, TORO, la llei és ben explícita en aquest punt: el petit gaudirà, sine die i sense restriccions, de tota mena de privilegis i favors familiars per tal de fer evident la seva condició de rei de la casa.
res més a dir!

Carlos ha dit...

Ja,ja,ja!! deu ni do, ja diuen que les mares es tenen ben guanyat el cel.
ah! si continues amb aquests costums no és que siguis pijoteres, és que ets un home de principis.

salut

- assumpta - ha dit...

Je,je,je
Però... vols dir però que la paraula més escaient és pijoteres?
Una germana gran.
;)

òscar ha dit...

és una altra forma (generosa) de dir-ho, CARLOS.

no-no ... si la germana gran ja la tinc ASSUMPTA. i ella és una de les culpables (clar) d'abonar aquest pijoterisme!!!